EL DODO en HISTORIA NATIONAL GEOGRAPHIC

Cuando los primeros humanos llegaron a la Mauricio en 1598, se encontraron con una isla virgen, donde la vida había evolucionado en multitud de especies únicas: doce tipos de ébano, dos tortugas terrestres gigantes, varias especies de pájaro y, sobre todo, una especie de ave singular: una paloma gigante, de pata corta, pico grueso y cuerpo rechoncho. El dodo (Raphus cucullatus) había perdido la facultad de volar y fue fácil presa de los primeros marineros holandeses que lo encontraron. Su carne, sin embargo, no era buena, así que no fue cazado. Y sin embargo, en menos de cien años se extinguía la especie y el dodo pasaba a ser un animal legendario. ¿Por qué? ¿Cómo?
En el número de febrero de la revista HISTORIA National Geographic lo explico. Ya en los kioskos de España y de Latinoamérica.

RINOCERONTES INDIOS EN HISTORIA NATIONAL GEOGRAPHIC

Empiezo el año con un nuevo artículo en la revista HISTORIA National Geographic. Este mes de enero se publica mi artículo "El rinoceronte indio de Manuel I", en el que describo las peripecias de un rinoceronte indio que en el siglo XVI el sultán de Cambay regaló al gobernador portugués de INDIA y fue pasando de manos hasta querer llegar al Papa de Roma. El destino quiso que se ahogara en un naufragio en el mar Mediterráneo, pero en su época fue visto por reyes, artistas y considerado una celebridad. Desde que visité las Islas Frioul frente a Marsella (FRANCIA) (donde recaló el rinoceronte), Lisboa y la selva de Chitwan de NEPAL, quise escribir este artículo sobre el rinoceronte que seguramente haya viajado más en toda la historia.  

BISONS EUROPEUS a ZOO OH

Aquest mes de maig s'ha publicat a la revista ZOO OH! del Zoo de Barcelona el meu reportatge "Els últims bisons europeus" on explico un viatge per la banda de POLÒNIA del Bosc de Bialowieza, l'últim bosc primari d'Europa on encara hi viu una població de bisons europeus salvatges. 





















Link: Article Bisons europeus

CHITWAN, el parque de los rinocerontes en Nepal

Cuando uno piensa en Nepal siempre le vienen a la mente las altas montañas del Himalaya, con templos situados en vertiginosos acantilados, unas cuantas banderitas volando al viento y los caminos repletos de sherpas porteando inhumanas cargas. Y Nepal es eso. Pero también es mucho más, como por ejemplo el Parque Nacional de Chitwan, una zona de selva tropical repleta de animales salvajes.

En el sur del país, haciendo frontera con la vecina India, se extiende una región llana, donde las montañas más altas apenas superan los mil metros, donde los ríos fluyen tranquilos en sinuosos meandros y donde la vegetación, lejos de ser arbustiva, florece en una selva tropical casi impenetrable.

En este post te explicamos lo que hay

QUE VER EN LA SELVA DE CHITWAN, NEPAL

El gran atractivo del sur de Nepal es el Parque Nacional de Chitwan, el primero que se instituyó en el país en 1973 y en el que viven rinocerontes, leopardos, elefantes y varios tipos de ciervos y cocodrilos.

Como lugar dentro de la lista del Patrimonio Mundial de la Humanidad por la UNESCO, el Parque Nacional de Chitwan es uno de los destinos favoritos por los turistas que visitan Nepal, especialmente por la facilidad de ver a la fauna local.

Un Parque Nacional bien conservado

Hasta los años 1950 la selva cubría casi todo el Valle de Chitwan. Entonces, más de 800 rinocerontes indios habitaban la región. El lugar era habitado también por poblaciones esparsas de tribus locales, como los Tharu, que se habían adaptado a la vida en la selva y que, especialmente, habían conseguido una cierta resistencia ante la malaria rampante. 

Cuando empezaron a escasear tierras de cultivo en el norte, en los años sesenta, se talaron grandes zonas y se eliminaron los mosquitos con DDT. Llegaron miles de personas del norte, y la población de rinocerontes bajó hasta 95. El gobierno tuvo que hacer algo: delineó los más de 900 kilómetros cuadrados del Parque Nacional de Chitwan y creó una guardia forestal especializada para combatir la caza furtiva, dispuestos en varios campamentos a lo largo y ancho del parque.

A veces no es necesario salir en elefante o en jeep para encontrar los rinocerontes indios (Rhinoceros unicornis) en #Chitwan #Nepal #Asia. A veces simplemente te vienen a dormir al pie de tu habitación en la selva. #travel #travelgram #TravelPhotos #magellanmagazine #travelpics #beautifuldestinations #bcnTB #natgeo #natgeotravel #nationalgeographic #jungle #exploration #lodge #safari #photography #forAuthenticPeople #TeamWindXTreme #rhino

Una publicación compartida de Jordi Canal-Soler (@jordicanalsoler) el 1 de Jun de 2017 a la(s) 8:34 PDT

El Parque de los rinocerontes

Afortunadamente gracias a esa iniciativa la población actual del rinoceronte indio en Chitwan se ha recuperado hasta los más de 500 individuos y este Parque es el mejor lugar del mundo para observar al rinoceronte (Rhinoceros unicornis). Pero se vea o no al rinoceronte (o al tigre, el otro gran animal bastante presente en el parque, con 126 ejemplares) una visita a Chitwan es una de las mejores maneras de ver que no todo en Nepal son montañas.

Alrededor del parque, al otro lado del río Rapti, hay varios pueblos con hoteles o albergues, pero junto al agua del río, frente a la misma selva repleta de langures y macacos Rhesus, se encuentran algunos resorts que, al estilo africano, permiten vivir la naturaleza salvaje con cierta comodidad.

Desde los resorts pueden organizarse excursiones en todoterreno hacia el interior del parque. Se cruza el río Rapti por un largo puente y después de superar un control de ingreso se puede circular por los caminos de arena y disfrutar de la vegetación exuberante. La palabra Chitwan viene de Chitta Wan, que significa el corazón de la jungla, por lo que el bosque tropical selvático es el principal bioma del parque. Los bosques de sal (Shorea robusta) predominan en el parque, pero aquí y allá aparecen charcas donde se abrevan los animales y donde a veces se refrescan los rinocerontes. El todoterreno avanza por las pistas forestales y se detiene cuando se observa algunas de las cuatro especies de ciervo que se pueden ver en el parque: ciervo porcino (Axis porcinus), muntjac (Muntiacus muntjac), axis (Axis axis) y el sambar (Rusa unicolor).

En algunos tramos, el bosque deja paso a grandes extensiones de hierba alta (conocida como hierba elefante). Este es el lugar favorito de los rinocerontes, que campan a sus anchas por la hierba, lejos de la prisión de troncos que representa el bosque.

Es aquí, pues, donde hay que ir con ojo avizor, puesto que los rinocerontes pueden estar a tres o cuatro metros de la carretera y no verlos por la falta de visibilidad.

A lo largo del parque existen unas cuantas torres de vigilancia donde se puede subir para escanear el horizonte expandido con los binoculares. Desde los casi veinte metros que alcanza algunos de estos machan, o refugios de cazador, se distingue claramente cualquier rinoceronte que esté en la vecindad.

Son animales grandes (de más de tres metros y medio de largo y unos dos mil kilos de peso) que tienen la tranquilidad de su coraza de piel y que no temen a nadie. Es por ello que es relativamente fácil de dispararles (y por ello la caza furtiva tiene que estar muy controlada) o de verles. Tomo una excursión en jeep por la selva y veo primero a un macho solitario y después a una hembra con una cría más alejada, ya al borde de la selva. Desde lo alto del machan distinguí aún otro ejemplar, más grande y con un cuerno (uno solo tienen los rinocerontes  de esta especie) que le llegaba al palmo.

Para explorar la selva #Chitwan es mejor ir preparado. Llevo entre otras cosas un #tubular #insecta de #windxtreme para protegerse de los mosquitos e insectos 🐝. #Nepal #Asia #travel #travelgram #TravelPhotos #magellanmagazine #travelpics #beautifuldestinations #bcnTB #natgeo #natgeotravel #nationalgeographic #jungle #exploration #lodge #safari #photography #forAuthenticPeople #TeamWindXTreme

A post shared by Jordi Canal-Soler (@jordicanalsoler) on Jun 1, 2017 at 9:40pm PDT

Hay que ir prevenido contra la lluvia. Chitwan es una selva tropical de clima monzónico, y a pesar de que las lluvias suelen concentrarse en una cierta época del año, casi cada tarde del año puede llover. Y cuando llueve las carreteras se convierten en una pista de patinaje en la que las ruedas del todoterreno parecen ir cada cual a una dirección distinta.

Un paseo en canoa

Las aguas del río Rapti pueden ser el marco para una magnífica excursión en canoa para conocer de cerca otras especies animales de la selva de Chitwan. Se suele utilizar una canoa fabricada con un tronco de árbol vaciado y guiada tanto por un barquero con pértiga a la proa como por otro con remo a la popa. El ritmo suave del agua invita  a la contemplación tranquila de la naturaleza salvaje que se extiende más allá de la borda. Algún martín pescador posado en un árbol cercano espera el momento propicio para lanzarse en picado al agua para capturar un pez. Al borde del agua, apenas sacando los ojos y los espiráculos a la superficie, distingo el morro de un cocodrilo de las marismas (Crocodylus palustris). Los ingleses lo conocen como mugger crocodile, palabra originada del Hindi magar, que significa “monstruo acuático”. No parecen muy agresivos cuando son pequeños, pero pueden llegar a tener hasta cuatro metros de largo.

Hay cocodrilos en Chitwan que pueden llegar a ser incluso más grandes (hasta seis metros), pero en realidad no son cocodrilos sino gaviales (Gavialis gangeticus). Son del mismo orden pero de otro género distinto, y se distinguen por el estrecho morro lleno de dientes salidos y una especie de protuberancia (muy desarrollada en los machos) en la punta de las fosas nasales. Los gaviales están en grave peligro de extinción (se calcula que solo quedan doscientos ejemplares en libertda), por lo que proyectos que ayuden a su repoblación son inestimables. En la selva de Chitwan existe un centro de cría de gaviales para poder liberarlos cuando llegan a un cierto tamaño, y se puede visitar para conocer la manera que tiene el gobierno de Nepal para combatir con la amenaza de la extinción de esta especie.  

Un safari en elefante

Hay otra manera de moverse por la selva de Chitwan. Es la que usó desde siempre la realeza nepalí y la aristocracia local cuando venían aquí para cazar: se subían a un elefante y desde la seguridad de la altura podían atravesar ríos y charcas y mares de hierba alta. La caza ya no es permitida en Chitwan, pero los elefantes siguen estando ahí y los jinetes que ahora llevan son turistas y visitantes con ganas de ver a la fauna salvaje. Propiamente no se puede visitar el Parque de Chitwan a lomos de elefante, porque las visitas ahí en este medio están ahora prohibidas. En el interior del parque hay elefantes salvajes y elefantes domésticos, pero estos últimos solo sirven para los guardias forestales, que les utilizan para patrullar y para poder arreglar los caminos. Pero sí existen rutas en los alrededores del parque que pueden hacerse a lomos de elefante, una experiencia que le transporta a uno a los tiempos de los maharajás. El paquidermo avanza casi en silencio, instruido por su mahout solo con una ligera presión de los pies detrás de las orejas y algunas instrucciones vocales (pueden llegar a comprender 20 palabras). 

El poblado de Tharu

Una visita a la selva de Chitwan no sería completa si no se ve una aldea Tharu. Esta es una de las etnias que habita la región. Son descendientes de indios del Rajasthan provenientes del desierto del Thar que llegaron aquí en el siglo XII y que desde entonces han sabido adaptarse perfectamente a las condiciones de la selva. Sus casas de caña y barro son frescas en verano y cálidas en invierno. Casi no tienen ventanas, en parte para evitar la entrada de mosquitos y, según sus creencias, evitar que entren los malos espíritus. Trabajan los campos de arroz y tienen vacas como ganado, y una de las actividades que realizan suele ser los bailes tradicionales que muestran casi cada noche en alguno de los lodge. Chicas vestidas de blanco y decoradas con sortijas y brazaletes dorados bailan y cantan al son de tambores y flautas en una danza de ritmos monótonos que, en el calor de la noche, se confunde con los ruidos cercanos de la selva: los grillos lastimeros, los monos gritones y el opaco rugido de algún tigre hambriento… 

Descansando con la abuela. #Chitwan #Nepal #Asia #travel #travelgram #TravelPhotos #magellanmagazine #travelpics #beautifuldestinations #bcnTB #natgeo #natgeotravel #nationalgeographic #relax #girl #woman #nepalphotos #nice

Una publicación compartida de Jordi Canal-Soler (@jordicanalsoler) el 23 de May de 2017 a la(s) 6:51 PDT

Agradecimientos a los que hicieron posible este viaje:

VIATGES INDEPENDENTS &TREKKINGS

TURKISH AIRLINES

A LA CERCA DELS ELEFANTS INDIS a ZOO OH!

Ja s'ha publicat l'últim número de la revista ZOO Oh! del Zoo de Barcelona, on apareix el meu article "A la cerca dels elefants indis" on descric un viatge per INDIA i SRI LANKA buscant els elefants asiàtics. Més enllà dels temples i les processons, les plantacions i els treballs als boscos o els passejos per a turistes, en aquests dos països encara queden elefants salvatges que es poden veure en llibertat.   

KOMODO en MAGELLAN

Este mes de noviembre se publica en la revista MAGELLAN mi artículo "KOMODO, viaje a la leyenda", donde hago un recorrido por la isla de Komodo, en INDONESIA, para ver a los famosos dragones gigantes, animales de leyenda que hasta el siglo XX no pudieron ser confirmados por la ciencia.

Puedes leer el artículo aquí.

SPINOSAURUS - EL GEGANT PERDUT DEL CRETACI

La Ciència és una Aventura. La recerca del com i el per què d’un fet, la cerca de les respostes, o la pròpia experimentació poden arribar a ser aventures dignes de pel·lícules, llibres o exposicions. Així ho demostra l’última exposició estrenada al Museu Blau de Barcelona, sobre un animal que va viure al nord d’Àfrica ara fa entre 112 i 93,5 milions d’anys, l’Spinosaurus.

A través de l’exposició Spinosaurus: el gegant perdut del Cretaci, podem conèixer no només la vida d’aquest primer dinosaure adaptat per a nedar que es coneix, sinó també aprenem sobre la rebuscada i complexa història del seu descobriment.

Organitzada per la National Geographic Society en col·laboració amb la Universitat de Chicago, l’exposició mostra, amb diferents vitrines i muntatges i amb esquelets reconstruïts a mida natural, com va ser el descobriment dels primers ossos de l’Spinosaurus, com en va ser el redescobriment i, sobretot, quina és la tècnica usada per a fer-ne la reconstrucció.

Història del descobriment de l'Spinosaurus

La mostra comença amb una sèrie de plafons explicatius i una exposició d’ossos que representen el despatx d’Ernst Stromer von Reichenbach i una sala del Museu de Munic. El 1910 Stromer va organitzar una expedició fins a l’oasi de Bahariya, a Egipte, per a buscar fòssils de dinosaure i en va trobar de tot tipus. El 1912 hi va enviar el buscador de fòssils Richard Markgraf, que va descobrir part de l’esquelet d’un dinosaure amb una gran cresta dorsal i unes dents còniques. En rebre els ossos a Munic, Stromer el va batejar amb el nom de Spinosaurus aegyptiacus. Stromer va descriure també d’altres espècies que van conviure amb l’Spinosaurus al nord d’Àfrica, quan tota la zona era un gran delta, com el Carcharodontosaurus.  

Durant la Segona Guerra Mundial, els aliats van bombardejar Munic i van acabar destruint les úniques restes conegudes de l’Spinosaurus, del qual no se’n va saber res més fins al 2008, quan l’investigador Nazir Ibrahim va comprar uns fòssils d’origen desconegut al Marroc. 

Més tard els va relacionar amb unes restes aparegudes al Museu d’Història Natural de Milà. Ja començava a haver-hi nous fòssils per a poder investigar, i el més important de tot era que es tractava de fòssils recents. Tant, que Nazir Ibrahim va emprendre la gran aventura de descobrir el jaciment del Marroc d’on  es van extreure els ossos, per a veure si se n’hi podien trobar més.

Els anys de recerca van donar fruit i finalment el 2013 Ibrahim va trobar el jaciment d’on provenien els seus fòssils i els de Milà. Des d’aleshores, l’excavació ha aportat nous fòssils i noves dades per al coneixement de la vida de l’Spinosaurus.

L’Spinosaure

Un esquelet sencer de 15 metres de llargada ocupa gairebé tota una de les sales d’exposició: és la joia de la mostra, que ens permet imaginar-nos perfectament com va ser aquest dinosaure, més gran que el Tyrannosaurus rex, i observar les seves característiques úniques i adaptades a l’aigua i a la caça de peixos: cos allargat, crani semblant al d’un cocodril, una immensa cresta dorsal i potes posteriors curtes i amb dits palmejats.

També hi ha representacions d’altres animals amb els que va conviure, com el Carcharodontosaurus, Deltadromeus, Rugops, Pterosaure, peix serra,... i fins i tot fòssils de coníferes, que permeten fer-se una idea de com era el Nord d’Àfrica ara fa 100 milions d’anys.

Carcharodontosaurus saharicus reconstructed head at #MuseuBlau @museuciencies of #Barcelona in the #exhibition #Spinosaurus by #NationalGeographic. It lived in #Africa approx 100 million years ago. #dino #science #NaturalHistory #Paleontology #natgeo #spino

Una foto publicada por Jordi Canal-Soler (@jordicanalsoler) el 6 de Sep de 2016 a la(s) 2:49 PDT

Per aquells que no tingueu temps de visitar l’exposició, com a mínim apropeu-vos al Museu Blau. Just a l’entrada, revestit de pell artificial però molt ben recreada, hi ha la figura a mida natural d’un Spinosaurus, el primer dels dinosaures aquàtics.

L’exposició es podrà veure al Museu Blau fins el 26 de març del 2017.

Top 3 Things to Do in South Africa

South Africa is an interesting destination. Most people create a to-do list with limited things to do while they are on the continent. Don’t just limit your to-do list to apartheid sites, watching the World Cup, and diamond mines. There are so many fun things that you can do like kiss an ostrich, pet a cheetah, watch cute penguins, visit the best wildlife parks, dive with amazing white water sharks, and the list is endless.

#1: Stroll with Cute Penguins

There are around 3,000 penguins on Boulders Beach on Cape Peninsula. The very first penguins were brought to South Africa in 1982. You can take a bus or a cab to Boulder’s Beach in order to hang with penguins. These creatures are interesting and you will have a unique experience with them during your stay.

#2: Visit Cape Town – World’s Best City

Cape Town is considered to be one of the most beautiful cities on the globe. There are mind-blowing mountains near the fantastic waterfront. It has received around 22 awards for its beauty. It is known as the City with the World’s Cleanest Beach, World’s 5 Bluest Sky Destinations, and Africa’s Leading Destination. Visit the beaches and enjoy the beauty of the sea and mountains while you are here. This is a peaceful destination and is great for people who would like to relax.

#3: Embark on a Safari to the Best National Parks in the World

South African Kruger National Park is ranked as the second best Wildlife National Park in the world. There are 147 species of mammals, 517 species of birds, and 1982 species of plants. In 1995, they had so many elephants that they were given contraceptives in order to reduce the rate of birth control of these huge animals. The latest census shows that there are 5,000 giraffes, 1,500 lions, 7,500 elephants, and 3,000 hippos. The most famous wildlife animals at this park are: lions, elephants, rhinos, wild buffalos, and leopard.

These activities will surely keep you entertained during your stay in South Africa and will make your trip one to remember. Put these activities on your list and make your trip a blast.

Good luck with planning your itinerary and use these ideas because they are unique and loads of fun!

This post was sponsored by Tsogo Sun Hotels

Rastres a la neu

Les extenses cobertes nivals que s’extenen a l’hivern per les muntanyes i boscos del nostre país poden semblar un llibre en blanc per a la majoria de nosaltres. Però si anem amb els ulls ben oberts, podem distingir-hi les lletres, les paraules i les frases que descriuen la vida i els costums dels seus habitants. Fins i tot a l’hivern, els animals més presents i més patents al bosc són els ocells. Els podem veure entre les branques o per sobre les capçades dels arbres, els podem identificar pel plomatge o el so dels seus cants, i són tan presents dins el marc d’un boscatge que si en una pel•lícula no se sent el cant dels ocells dins d’un bosc notem que allà hi falta alguna cosa a banda d’un bon tècnic de so. Els mamífers, per altra banda, són tan difícils de veure en un bosc com fàcils són els ocells. La majoria són d’hàbits nocturns i només surten quan saben que els humans dormim, i d’altres ens ensumen de quilòmetres de lluny i desapareixen abans de topar amb nosaltres. Mentre que a la resta de l’any la seva existència passa més o menys desaparcebuda, a l’hivern és quan podem començar a conèixer aquests mamífers boscans fonedissos. És quan hi ha neu que s'ha de sortir al camp i començar a observar el terra cobert. És força senzill. No cal ser un rastrejador indi per a identificar unes petjades a la neu, i amb unes poques nocions d’anatomia i comportament animal es pot llegir amb força rigor els costums mòbils de la fauna més esquerpa i difícil de veure.

Els esquirols salten d’arbre en arbre, però quan s’han de moure per sobre la neu, deixen un grup característic de dues petges petites i dues més grans just a sobre. La guineu pot avançar a diferents ritmes, però per a economitzar forces ho farà trepitjant amb les potes del darrera sobre les petges fetes per les potes del davant, simulant de vegades un animal de 3 potes. Les llebres i els conills marquen el seu pas per la neu fonda amb una característic Y formada per les dues potes del davant formant el pal vertical per a recolzar-se i caient amb les dues llargues potes del darrera formant una V. La diferència de la mida de les petges és la que informa si es tracta d’un conill o d’una llebre. La precisió i continuïtat dels lagomorfs contrasta notablement amb el desordre aparent dels mustèlids. La marta, la fagina, la mostela i l’ermini tenen totes unes petges irregulars, formant ara grups de tres, ara grups de quatre, saltant i caminant, combinant passos i confonent els ulls poc avesats del principiant. Els cabirols es distingeixen per les dues peülles al fons de les traces i les dues de més petites just al darrera, i els senglars pels sortints transversals just darrera les dues peülles més grosses. Els micromamífers solen arrossegar la cua i deixen una fina línia solcant el recorregut d’unes minúscules traces.

Algunes traces van cap als rierols a la recerca de l’aigua del matí. D’altres segueixen un rastre d’alguna presa. N’hi ha que s’aturen davant d’algun matoll amb fruits tardans, i n’hi ha que passen a llargues gambades fugint d’algun predador. Però totes elles expliquen una història silenciosa. Una història que només es pot veure i entendre quan entrem al bosc nevat amb els ulls ben oberts.

Belugues protegides a Cook Inlet

Fa pocs dies escrivia sobre les gestes del Capità Cook a prop d’Anchorage, Alaska, i mencionava Beluga Point com un dels llocs per on va passar.

El nom d’aquest petit promontori sobre Cook Inlet s’anomena així perquè sovint des d’aquí s’hi poden veure belugues (Delphinapterus leucas) que es desplacen per a anar-se alimentar dels salmons que remunten els rius del final de Turnagain Arm.

No gaire lluny de l’inici de la carretera que ressegueix la badia hi ha un petit aparcament des d’on molt sovint amb la pujada de la marea es poden observar les blanques esquenes de grups de belugues en formació. Quan hi vaig ser el 2005 no vaig veure’n cap, de beluga. No passen a totes hores, i ja no són tan comunes. De tant en tant les belugues no calculen bé el temps de durada de la marea i queden encallades al fang. Fa uns anys n’hi van embarrancar una vintena. Les pobres balenes van mobilitzar centenars de voluntaris d’Anchorage i els pobles del voltant, i després de moltes hores i esforços en van aconseguir salvar una dotzena.

Amb aquests accidents i els problemes que la falta de peix està causant a les poblacions de belugues, finalment l’agència americana NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha declarat el passat 17 d’Octubre les belugues del Cook Inlet com a espècie amenaçada.

Segons un comunicat de premsa de l’agència, "Tot i les proteccions que ja es comencen a dur a terme, les belugues del Cook Inlet no es recuperen. Posar-la a la llista d’espècies amenaçades significa que qualsevol agència federal que subvencioni, autoritzi o dugui a terme nous projectes o activitats que puguin afectar les balenes de l’àrea han de consultar primer el Servei de Pesca de la NOAA per a determinar el potencial efecte sobre les balenes. Una acció federal no ha de posar en perill l’existència continuada d’una espècie de la llista".

És una molt bona notícia per als conservacionistes i els amants de la natura. Si mai torno a Alaska, m’arribaré a Beluga Point, portaré uns bons prismàtics i m’asseuré a esperar. I espero que tard o d’hora les esquenes blanques tornaran a aparèixer.

Expominer 2008

Com a amant de la geologia i en especial de la minerologia i els fòssils, cada any tinc cita obligada a l’exposició Expominer. Aquest any se celebra la trentena edició des d'avui fins a diumenge, i tot i tenir una agenda molt plena, m’he pogut passejar durant una horeta pels cinc passadissos i més de 145 stands, en el que ha estat un èxit tan gran d’expositors que s’ha hagut de realitzar en un altre pavelló del recinte de Montjuïc del que s’havia utilitzat fins ara.

Com cada any, la majoria dels stands són de penjolls, pedres polides i joieria aplicada, destinats més a guarnir les extremitats femenines que les vitrines de col•leccionistes. Abunden els d'ambre del bàltic i de la República Dominicana, amb insectes a dins que recorden els experiments de Parc Juràssic. Però també s’hi ha pogut veure força minerals de col•lecció.

Passejar-se pels passadissos de l’exposició és com viatjar a les entranyes de la terra i visitar països exòtics: cornetita del Zaire, blenda de Kosovo, rodocrosita de Romania, espat d’Islàndia (tot i que sigui de Hunan, Xina), malaquita del Congo, granet de Sichuan, sofre de Bolívia,... Els mateixos rics colors de cada minerals transporten directament als paisatges dels països on s’han trobat. Però tampoc no cal anar gaire lluny per a trobar minerals bonics: una veta verda de variscita prové de la cantera d’Asland de Montcada; hi ha jaspi de Montjuïc i čejkaita de la mina Eureka de la Torre de Cabdella, a la Conca de Bellmunt del Priorat.

També hi ha les inevitables paradetes de pedres curatives, amb pedres sanatòries i llibres pseudo-científics engalipa-babaus. Però per sort són poques.

Com sortosament també són poques les que venen un producte que hauria d’estar totalment prohibit: corall vermell del mediterrani. Com a bussejador m’indigna, i com a biòleg m’encén, que es posi a la venda un animal que es va haver de matar trencant-lo per a poder vendre’l. El corall vermell del mediterrani és una espècie en perill d’extinció, i aquí a l’exposició el posaven a la venda com qui hi ven un fòssil d’un animal ja extingit.

Cada un dels trossos que hi venien (alguns de prop de 10 cm d’alçada) va haver de ser arrencat de la roca on vivia. El corall vermell triga moltíssim a créixer, i la gran recol•lecció que es va dur a terme en altres temps ha fet que a les nostres costes sigui molt difícil de veure’l. Hi ha prou bones fotos com per què el públic pugui contemplar la fascinant vida d’aquest corall sense necessitat d’arrencar-lo i vendre’l, i als bussejadors que ens agrada contemplar la vida intacta sota l’aigua ens costaria menys de poder-lo veure in situ si no s’anessin expoliant les últimes poblacions que en queden. He tingut la sort de poder-ne veure alguns en viu i en directe sota l’aigua, i el fet de veure’ls en una caixeta a la venda en una de les paradetes m’ha indignat tant que he hagut de sortir abans.

Expominer hauria de ser per a minerals i fòssils i prou. No per a espècies amenaçades, provinguin d’on provinguin.

Als Pirineus ja no hi ha lloc per als óssos

Des que el 1996 els primers óssos van ser reintroduïts al Pirineu francès, els aranesos s’han anat queixant d’una imposició que els va venir sense consulta. A través d’un programa de reintroducció totalment francès, els primers óssos van ser alliberats a Mèlles, prop de la frontera amb la Vall d’Aran. Des d’aleshores, els óssos sempre han preferit les landes herbades i els boscos tupits de la Vall d’Aran, i ha estat aquí on han tingut també més mala fama.

En un ambient on no disposen de gaires recursos naturals, és evident que els óssos s'han de buscar la vida de la manera més fàcil que saben: matant bestiar (ovelles i vaques) i destruint de tant en tant alguns ruscos d’abelles. Les indemnitzacions als ramaders i apicultors aranesos han estat més minses i més lentes que per als seus homòlegs francesos, i no ha d’estranyar que els óssos, a la Vall d’Aran no estiguin gaire ben vistos.

La gota que ha fet vessar el vas de la paciència, ha estat l’atac, ahir, de l’óssa Hvala a un caçador de Lés. L’agressió es va produir ahir a la zona de El Portet, a pocs quilòmetres del poble de Lés, gairebé a tocar de la frontera francesa. Lluís Turmo, de 73 anys, hi estava caçant amb uns amics quan va trobar-se al mig del bosc amb Hvala, una de les ósses eslovenes que el govern francès va reintroduir fa dos anys. L’óssa va encarar-se al caçador sense espantar-se dels crits que aquest feia per a esporuguir-la. Va alçar-se sobre les dues potes del darrera i va tirar a terra d’un cop d’urpa el caçador. Quan li estava ja mossegant la cama, el caçador va llençar un tret a l’aire i l’óssa va sortir corrents. El tret i els crits van alertar els companys del caçador malferit, que van portar-lo fins a l’Hospital de Vielha, on va rebre les cures necessàries i del qual va poder sortir a la mateixa tarda.

Només poques hores després de l’atac, el Síndic d’Aran, Francesc Boya, ja demanava al Govern Català la retirada total dels set exemplars d’ós que es creu que hi ha actualment a la Vall d’Aran. “Aquest atac d’un ós a un dels nostres veïns ha posat de manifest la perillositat d’aquests animals”, va dir el síndic.

La vintena d’óssos que viuen actualment als Pirineus no ho tenen gens fàcil. Han de viure en un medi totalment humanitzat, on han de competir amb els caçadors, amb els boletaires i els recol·lectors de fruits silvestres; han de travessar prats creuats per línies d’alta tensió o instal·lacions d’esquí, han de creuar carreteres i han d’evitar els cada cop més nombrosos excursionistes; i tots els ramaders i apicultors del Pirineu voldrien que fessin tot això sense que ataquessin els seus ramats d’ovelles o vaques o els seus ruscos.

En unes condicions així, el futur dels óssos al Pirineu és molt negre. Seria molt bonic que poguéssim dir que les nostres muntanyes són tan verges, tan salvatges i tan ben conservades que fins i tot hi poden viure els óssos sense problemes. Però la veritat és que no és així. Les nostres muntanyes no poden allotjar a la seva cadena tròfica uns animals tan grossos sense que arribin a interactuar amb els humans.

Hem estat massa temps sense els óssos al Pirineu com perquè ara la gent s’hi pugui tornar a acostumar. Els nostres boscos i les nostres muntanyes no estan preparades per a rebre a l’ós, com tampoc no ho estan les nostres poblacions. Hem de fixar-nos en què passa a altres terres amb óssos. Per exemple a Alaska, terra d’óssos per excel·lència, que vaig poder visitar fa tres anys, tots els pobles tenen contenidors d’escombraries preparats per a no poder ser vandalitzats per óssos. Fins i tot n'hi havia als carrers cèntrics de la capital Juneau. Aquí als Pirineus però, els óssos podrien campar lliurement remenant les escombraries si volguessin, i tard o d'hora ho començaran a fer si la seva densitat augmenta prou com perquè no trobin menjar a la natura o si els ramats són cada vegada més escassos. Allà a Alaska, qualsevol ós conflictiu que hagi atacat un humà, bestiar o una propietat, és relocalitzat o eliminat. A Haines mateix, a l'extrem nord del Canal de Lynn, vaig poder veure l’atac d’un ós a un galliner. Era un ós reincident, i el biòleg del parc que li estava fent el seguiment em va ensenyar com havia protegit el tancat de les gallines amb una tela electrificada. L’ós va atacar la tanca per a esbotzar-la, però va saltar de seguida enrera electrocutat. Quan després d’un segon intent va tornar a rebre la picada elèctrica, va desistir i se’n va anar al riu a pescar salmons.

Si fins i tot a Alaska hi ha problemes amb els óssos, no és normal que els aranesos es queixin dels que els hi han reintroduït? Pel Garona no remunten els salmons, i les truites que hi ha són minúscules, de manera que als óssos no els queda gaire més alternativa que buscar-se la vida amb menjar humà. I als Pirineus, a diferència d’Alaska, no es pot relocalitzar un ós problemàtic, perquè les àrees despoblades són molt escasses, i acabarien tard o d'hora entrant en conflicte amb algun altre humà.

No és estrany, doncs, que els aranesos hagin començat a entonar un lema: “Óssos go home”.

Taurons partenogenètics

Ara tot just que les poblacions de taurons de tots els mars entren en perill d’extinció (fa poc llegia en un article que en 50 anys la població de tauró martell al mediterrani ha disminuït en un 90%), ara que la caça indiscriminada és més gran que mai, comencen a aparèixer investigacions que destaquen els taurons com a espècies singulars. Tothom sap que el seu disseny no ha canviat gaire des que fa 400 milions d’anys que poblen tots els oceans del planeta, i són, per tant, unes de les màquines més perfeccionades de la natura. Menys conegut, però, és el fet que des de fa uns anys també són estudi per a la cura del càncer, ja que s’ha descobert que tenen una certa resistència contra aquesta malaltia.

En la línea d’investigacions avançades sobre el coneixement dels taurons, recentment s’ha confirmat el segon cas d’un naixement partenogenètic de tauró. Gràcies als estudis d’ADN de la cria i la mare, científics del Virginia Aquarium & Marine Science Center dels EUA han descobert que la cria de tauró atlàntic de puntes negres no contenia material genètic de cap mascle. És a dir, la cria va néixer d’una mare verge. El primer cas va ser el d’una cria de tauró martell en un zoo d’Omaha, Nebraska.

Aquests naixements, molt rars, possiblement són deguts al confinament en aquaris zoològics de reduïdes dimensions, i en la dificultat que aquestes mares es puguin aparellar. Així, semblaria probable que aquesta possibilitat no es donés a la natura, on les mateixes espècies que aquí han parit una sola cria en poden arribar a parir dotze d’un sol cop en condicions normals.

Aquests naixements asexuals no servirien per a poder recuperar-se del davallament de la població natural, i s’han de veure més com a una curiositat més de l’increïble natura dels taurons. De fet, en faltar-li diversitat genètica, aquestes cries són més susceptibles a desordres o malalties congènites.

Aquests estudis permetran entendre millor què és el que ha permès a aquestes espècies sobreviure durant tant de temps al nostre planeta, i sobretot, entendre millor com els podem arribar a salvar.

Happy birthday Koko!

Fa poc parlava d'un cèlebre ximpanzè i avui toca parlar d'una cèlebre goril·la. Ahir dia 4 de Juliol, mentre la majoria dels nord-americans celebraven el dia de la seva independència, la doctora Penny Patterson i el seu equip de primatòlegs celebraven els 37 anys de la seva estrella-mascota-objecte-d'estudi: la goril·la Koko.

La doctora Patterson no era més que una estudiant de psicologia a l'Universitat d'Stanford quan va entrar en contacte amb la petita goril·la Hanabi-Ko, de menys d'un any d'edat, malnodrida i malalta, que havia nascut al Zoo de San Francisco. Després de passar-se un temps a l'hospital a cures intensives, la goril·la es va recuperar, però era massa fràgil per a poder-se reintroduir al grup de goril·les del zoo, i la Penny Patterson se'n va fer càrrec per a efectuar un estudi sobre aprenentatge de símbols que havia de canviar per sempre el que coneixem de la intel·ligència dels primats.

Des de fa 36 anys, el projecte Koko (tal com va ser rebatejada la goril·la després de sortir de l'hospital), ha servit per a mostrar com els goril·les poden aprendre a comunicar-se mitjançant símbols com ho fan els humans. La Koko és el subjecte de l'experiment continuar més llarg mai emprès per a estudiar l'ensenyament d'una llengua a una espècie no humana. Potser ens trobem davant d'un individu amb dots per al llenguatge espectaculars, però durant les dues primeres setmanes de l'experiment, una Koko de només un any ja havia après i feia servir correctament els símbols i signes per a menjar, veure i altres de bàsics. Avui, després de més de trenta anys, ja ha après més de 1.000 paraules. La majoria dels signes que utilitza provenen de l'standard American Sign Language (ASL), però d'altres són, o bé inventats o bé lleugerament modificats per a formar el que la doctora Patterson i el seu equip anomenen Gorilla Sign Langue (GSL), o "Llengua Goril·la". Quan la Koko no sap el signe per a una paraula determinada, utilitza combinacions d'altres paraules conegudes per a referir-s'hi. Per exemple, un anell és un "braçalet-dit". A més, la Koko entén l'anglès parlat i és capaç de seguir les instruccions complexes que pot rebre dels seus cuidadors.

Dins la Gorilla Foundation que dirigeix la doctora Patterson, la Koko no és l'únic goril·la amb coneixements de llenguatge. Un mascle, Michael, també n'està aprenent i està aportant grans coneixements sobre les possibilitats d'aprenentatge de la resta dels primats.

La prioritat actual de la fundació, ubicada a Califòrnia, és construir una reserva per a goril·les on pugui estudiar-se millor les seves facultats d'aprenentatge i a la vegada on la Koko pugui tenir més possibilitats de tenir descendència, ja que s'està acabant el seu període fèrtil. La construcció d'aquesta reserva tindrà lloc en pocs anys a l'illa de Maui, Hawaii, i permetrà aconseguir així un espai protegit per a l'estudi i salvaguarda d'aquesta magnífica espècie animal en perill d'extinció.

Així doncs, dobles felicitats, Koko!

L'estrella de Cheeta es torna a escapar

Aquest any tampoc serà l'any de la Cheeta. S'acaba d'anunciar la llista dels actors que obtindran una estrella aquest any a la Walk of Fame de Hollywood. Entre ells hi ha Hugh Jackman, Ben Kingsley, Village People i fins i tot la Campaneta de Peter Pan. Però no hi figura la mona Cheeta, a qui per setena vegada havien inscrit a la llista de candidats.

La mona Cheeta, la companya inseparable de Tarzán des de les pel·lícules en blanc i negre, acaba de fer 76 anys, i els seus cuidadors del santuari per a ximpanzès de Palm Springs han obert una pàgina web per tal que la gent hi pugui donar el seu suport per tal que la Hollywood Chamber of Commerce l'esculli finalment el 2009, abans que pugui morir. I és que la mona Cheeta està considerada com el primat no humà més vell mai registrat, i la seva avançada edat fa que hagi d'estar cuidada constantment.

De tots els animals que han actuat a Hollywood, sens dubte el ximpanzè Cheeta és un dels que més es recorden. Potser la gent haurà oblidat com es deia la companya del Tarzán (es deia Jane, per a aquells que no ho recordin), o com es deia el fill de la parella (Boy, per cert), però segur que ningú ha oblidat que la mona es deia Cheeta.

És hora, doncs, que s'honori no només a la Cheeta en particular, sinó a tots els ximpanzès que, més o menys forçats, han hagut d'actuar al cinema. Ens poden fer gràcia les seves actituds, la seva mímica, les seves expressions, però no hem d'oblidar que els animals no estan fets per a actuar, i per tant, tot i que puguin semblar còmics i que gaudeixin del paper, no estan fent res més que respondre a unes ordres que els donen els seus entrenadors. Estan treballant, sense rebre cap més recompensa que un tros de menjar o estalviar-se una cossa o un mastegot.

Per a tots aquells ximpanzès que han hagut de treballar com a actors, fora del seu medi natural, una estrella al Walk of Fame per al seu actor més representatiu seria una justa recompensa. Per als qui vulguin afegir-se a la sol·licitud:

http://www.ipetitions.com/petition/GoCheeta/

Ungawa!

Kopi Luwak: el cafè més car del món

Llegeixo avui un article al diari sobre les particularitats del Kopi Luwak, considerat el cafè més car del món. Les meves preferències es centren més en el te, però no puc deixar de preguntar-me què és el que fa que aquest cafè sigui tan car i segueixo llegint l’article.

En indonesi kopi significa cafè, i el luwak és una espècie de civeta (Paradoxurus hermaphroditus) que viu al Sud-Est asiàtic i Indonèsia.. El que en realitat fa que aquest cafè sigui tan car no és la falta de producció de la planta, que a Indonèsia i resta del Sud-Est asiàtic creix força bé, sinó l’escassetat de la llavor del cafè tractada. I és que per tal que sigui considerat Kopi Luwak, les llavors del cafè han de passar pel tracte digestiu de l’animal. És a dir, han de ser menjades, processades a l’estómac i a l’intestí i evacuades per l’anus.

Qui va ser la primera persona que se li va acudir agafar aquestes llavors, assecar-les, torrar-les, moldre-les i preparar-ne un beuratge, segurament ningú no ho sap. Però des de fa ja uns quants anys aquest cafè està considerat el rei del cafè. No deixa de ser irònic que es consideri amb aquesta categoria a un cafè que ha sortit literalment del cul d'un animal...

L’elevat preu del Kopi Luwak ve també donat per l’impossibilitat de mantenir en captivitat els luwaks. Són omnívors nocturns que vagaregen per la selva alimentant-se sobretot de fruita com chikus, mangos i rambutans. El fet que siguin petits (de mig metre de llargada de cos i mig metre més de cua) i que pesin poc més de tres quilos, fa que contemplats com a màquines processadores de cafè el seu rendiment no sigui gaire elevat. Si a més tenim en compte que tampoc no s’alimenten únicament a base de cafè, hem d’acabar pensant que l’obtenció de les baies de cafè processades, duta a terme per vilatans que ronden pel bosc cercant cagarades de luwak com aquí buscaríem bolets, és una feina molt costosa.

No és estrany, doncs, que el Kopi Luwak arribi a preus escandalosos. Els preus de mercat es situen entre 120 i 600 dòlars la lliura, i les vendes principalment van a parar al Japó i als Estats Units, que consumeixen gairebé la totalitat dels 450 kg anuals de producció mundial. Una tassa d’aquest cafè, en aquells pocs establiments del món on es serveixi, pot arribar a costar de 30 a 60€. I el pitjor de tot plegat és que un estudi recent dut a terme conjuntament per la Stanford University i el California Institute of Technology, ha desmentit que en realitat tingui un gust tant bo. Es va testar les preferències gustatives de mil individus que van provar quatre tipus de cafè: un fet amb les llavors del cafè digerides amb el que es fa el Kopi Luwak, un altre amb les mateixes llavors però sense haver estat digerides pels animals, un cafè de Colòmbia i un cafè de Kenya. El resultat va ser sorprenent: no hi va haver estadísticament cap preferència per a un determinat tipus de cafè. El Kopi Luwak, no va resultar ser, al capdavall, el cafè amb el gust més bo. O com a mínim no era més bo que els altres tres.

Pot ser que ens trobem davant d’un d’aquells productes placebo? Pot ser que el Kopi Luwak sigui tan car simplement perquè la gent en vol pagar un preu exagerat, i un cop pagat, és clar, l’han de trobar boníssim?

Si és així proposo que als locals on s’està servint actualment Kopi Luwak incloguin una altra possibilitat a la carta de cafès: un tallat de Kopi Luwak amb llet de ratolí. Com que és la llet més cara del món, segur que aquest tallat sí que serà el rei dels tallats!