19 ene 2010

Un vrai mariage africain


El seu nom era Omar. Omar Meiga. I era un bergant.
Cada matí, sense res a fer, s'aixecava del cau on vivia entre els passadissos estrets del laberint de cases de totxanes de fang del barri de Bagadadji, a Bamako, la capital de Mali, i dropejava pels carrers.
Solia arribar-se fins al riu Níger, passava pel costat del Pont dels Màrtirs que el creuava i finalment s'asseia prop de l'entrada a la Maison des Jeunes. I allà simplement s'esperava i deixava que passés el temps. Era l'únic que posseïa, el temps. Tenia tot el temps del món.
Als matins, el seu estómac era buit. Havia desaparegut tota traça de la poca cervesa de mill que havia pogut consumir la nit anterior, d'esquitllentes de la dona, que era la qui la fabricava per als clients de la cerveseria. Molts matins els passava en dejú, esperant poder vendre algun dels quatre o cinc collarets que duia a la jaqueta de pell de butxaques ratades. Normalment l'Omar tornava a casa amb les mans buides i la pell negra una mica més torrada pel sol. Feia calor, però mai no es treia aquella jaqueta. Era el seu vestit elegant. El que li donava distinció. El que compensava els pantalons arremangats i les sandàlies hawaianes.
Passava les hores observant l'anar i venir dels taxistes, de les motocicletes xineses o de les furgonetes verdes atrotinades que servien d'autobús. Matava les hores esguardant la punta eriçada del gratacels del banc de la BCEAO o la porta del luxós Hotel El Farouk, els dos símbols d'un món opulent que li estava vedat.
No feia cas de les entrades i sortides del jovent que traspassava la porta del recinte de la Maison des Jeunes. La immensa majoria eren joves de Mali que anaven a jugar a la pista de bàsquet en algun dels partits d'entrenament, o assidus del karate que venien a aprendre a les lliçons que s'organitzaven a la placeta empedrada davant les habitacions de l'alberg. O bé eren estudiants que venien a consultar internet o fer treballs per a l'escola a l'aula informàtica de la planta baixa, davant per davant del restaurant. A tots aquests, l'Omar no els feia cas, i seguia en l'estat d'expectació somnolenta amb què acostumava a passar les hores sota el sol tropical.
Però de tant en tant, algun turista distret s'allotjava a l'alberg. I per als turistes distrets l'Omar tenia un instint especial. N'era un pescador nat, i tenia una gran habilitat en llençar-los la canya. Aleshores s'aixecava i els anava a trobar.

Nosaltres ens hi allotjàvem, a la Maison des Jeunes. Era un lloc cèntric, barat i diàfan. No tenia comoditats, ni higiene. Ni tan sols una bona ventilació. Però l'oferta hotelera mai no ha estat el fort de Bamako, i no ens hi pensàvem estar massa dies. A més, el menjar del petit restaurant era molt bo. No hi feien esmorzars, però, i és per això que vam sortir a l'exterior, just davant de l'entrada al recinte, on hi havia un petit cafè cobert. Vam asseure'ns a la taula folrada d'escai i plena de pots buits de llet condensada. La majoria de comensals del cafè s'havia refugiat del sol sota cobert, rere la tela de ràfia foradada que amagava l'ampla taula envoltada de bancs de fusta i armaris. La gastronomia no era gaire variada. Fetge de vedella trossejat amb salsa. Amb una mica de pa. No hi estàvem acostumats, per a esmorzar, i vam preferir alguna cosa no tan elaborada. Vam decidir-nos per l'altra alternativa: entrepà de truita a la francesa amb ceba. En un país on el francès és la llengua franca, tothom ho coneixia simplement com a omelette. Ens les van fer al davant, trencant els ous i sacsejant-los dins un pot de vidre fins que van ser prou batuts. Les van fregir en una paella sobre el foc de carbó vegetal que tenien en un racó, amb oli de cacahuet, i ens les van entregar dins el pa embolicat amb paper de fotocòpies reciclades.
Mentre les menjàvem i bevíem el cafè de llet condensada l'Omar se'ns va asseure davant. Sense preguntar. Simplement va alçar les cames per a superar el banc i s'hi va deixar caure.

No tenia una fesomia agradable. Amb un nas massa ample, uns ulls mig clucs i una cara triangular i angulada als pòmuls, semblava estar sempre de mala llet. A l'ample front, distingible només de la calba pels curts pèls blancs que hi havia a la mal afaitada closca, s'hi perfilaven les arrugues de més de cinquanta anys de tensió. Però quan somreia era capaç de desarmar fins al turista més previngut. I en aquells moments ens somreia. Amb un somriure d'orella a orella que mostrava unes dents engroguides per la poca higiene i separades per la falta d'una bona ortodòncia.
Bonjour, mes amis... Acabeu d'arribar, oi?
Parlava un francès après al carrer, gutural, arrossegant la llengua mandrosament, i mentre ho feia ens mirava als ulls directament, passant-los d'un a l'altre, escanejant les preses.
Soyez les bienvenus à Bamako –afegí somrient.
No sabíem encara què ens volia vendre, però ningú a Bamako no s'asseu a parlar amb tres turistes si no és per a vendre-li algun souvenir o els seus serveis com a guia. Vam decidir seguir-li el joc. Mentre devoràvem famolencs els entrepans, el vam deixar parlar. De tant en tant, li responíem alguna cosa i això li donava peu a continuar. Sovint parava i es passava la llengua pels llavis, assedegat o afamat, no ho teníem clar. I després seguia parlant.
No recordo com va sorgir la idea. Només recordo com va sorgir la proposta. Ens queixàvem de l'escàndol de la nit anterior. Una de les famílies opulentes de Bamako havia organitzat un casament occidentalitzat al Coco Dance, el local de festes davant la Maison des Jeunes, i fins ben entrada la nit ens havia mantingut en vetlla amb música estrident sorgida d'uns amplificadors amb necessitat de reparació.
–Oh! Això no és un casament tradicional. Res de música tubab. Avui al vespre justament se'n celebra un prop de casa meva. Un vrai mariage africain –afegí l'Omar en francès–. Amb autèntica cervesa de mill i música tradicional de tambors i balafon.
L'Omar havia sabut tocar perfectament la corda sensible dels turistes àvids d'experiències autèntiques. No havíem vingut a Mali a escoltar música moderna sorgida d'altaveus. Volíem experimentar l'autèntica essència africana, i només un autèntic casament, un vrai mariage africain, ens permetria conèixer-la.
Veient el nostre interès, l'Omar es remullà els llavis amb la llengua i tornà a somriure.
Vam trobar-lo de nou a les cinc, davant de la Maison, a l'hora que havíem convingut per telèfon. L'Omar era pobre, però com la majoria de maliencs, tenia un telèfon mòbil. No sabia llegir, però podia escriure el número de telèfon memoritzat com si es tractés d'un dibuix. I sabia interpretar els números manuscrits a les portes o a les parets dels locals.
El vam trobar més seriós que no pas al matí. No somreia tant. Estava intranquil. No tenia rellotge, però si n'hagués tingut segurament l'hauria estat llambregant constantment.
Vam marxar de seguida, l'Omar marcant el pas, tranquil, quasi arrossegant els peus. Aparentment no hi havia pressa per a arribar al casament
. En un silenci trencat només per algunes frases inconnexes, l'Omar ens va guiar pel sector Est de Bamako. Vam deixar el Pont dels Màrtirs enrere i vam seguir el transitat Boulevard 22 d'Octubre un petit tros. Al costat d'un hotel de luxe en construcció vam trobar de seguida el barri de barraques dels pescadors del Níger. Cabanes de fusta reutilitzada, teulats de xapa de bidó d'oli i portes fetes amb somiers. Les piragües eren amarrades a la riba herbada del riu. El peix, fresc, l'exhibien ja al petit mercat improvisat. Núvols de mosques sobrevolaven la pesca i augmentaven encara més amb el seu brunzit la cacofonia de les veus de les venedores baladreres i els infants corretejant excitats per la nostra presència. Un ase famèlic lligat a un arbre buscava entre un munt de brutícia algun tros de fruita o verdura comestible.
Vam deixar enrere la muntanya d'escombraries del barri de Bozola, al costat de la qual una pista de terra batuda servia com a camp de futbol, on una colla de joves jugaven amb una pilota desgastada. Una colla de nets de samarretes esfilagarsades remenaven la brutícia per a treure'n un darrer mos.
Vam passar per sobre un rierol, brut, grisenc, ple de plàstics, que abocava les aigües residuals al Níger. Era la mateixa aigua que uns pagesos aprofitaven per a fer créixer espinacs, albergínies i nyams als horts que acabaven vora el Níger. Al marge del camí, la mateixa aigua era utilitzada pel jovent per a rentar les motos i els taxis grocs.
Vam passar pel costat d'un amuntegament de bidons metàl•lics buits, i un altre de pneumàtics trencats. A dreta i esquerra s'acumulaven les escombraries. Sobretot els plàstics. Bosses estripades i ampolles de plàstic esbotzades escampades o agrupades, mig cremades o enterrades, compactades al fang assecat del camí.

L'Omar ens conduïa pels estrets carrers del barri de cabanes, canviant ara sí i ara també de direcció, passejant-nos pel barri laberíntic. De tant en tant li preguntàvem si faltava gaire per a arribar, i la resposta era sempre la mateixa. No, ja gairebé hi som.
Vam caminar més d'una hora, seguint les passes de l'Omar, imaginant que ja no faltava tant per a arribar al lloc del casament. L'Omar va aprofitar el temps per a posar-nos en antecedents. Seria un casament humil. Sense parafernàlies. En un recinte privat. I com a convidats, era de bon gust que poguéssim fer un regal a la parella. El company amb més experiència africana, en Jordi P., li va preguntar quina mena de regal se'ls havia d'oferir.
–La tradició és comprar una garrafa de cervesa de mill, però també poden acceptar un regal en metàl•lic. Si voleu jo me'n puc encarregar...
Els nens ens seguien un bon tros del camí, fins que canviàvem de barri i una nova colla de mainada, desacostumats a la presència de blancs passejant prop de casa seva, els substituïen. Alguns ens pidolaven xavalla. La majoria s'acontentava en somriure, assenyalar-nos i cridar: Tubabu, Tubabu.
Finalment, quan els últims rajos de sol pintaven l'horitzó d'un roig fulgurant, vam arribar al local on se celebrava el casament. En un pati interior on s'hi abocaven quatre o cinc cases hi vam trobar un sostre de tela. No plovia, ni tan sols hi feia fred, però a sota seu hi vam trobar assegudes una trentena de persones, la majoria vells desdentegats que consumien, amb avidesa, el contingut de les carbasses de cervesa de mill. Al centre del pati, un bidó de plàstic contenia més de cent litres de cervesa, que anava buidant-se a les carbasses i omplint-se de la provinent d'una gran olla que hi havia sobre un foc en un racó del pati. Al terra, una pila de mill sec esperava ser trossejat en un dels pilers amb què les dones trencaven la grana, abans de posar-la en remull a l'olla.
L'Omar ens hi va fer entrar. Ja no vèiem gaire cosa en la foscor immediata que segueix la posta del sol tropical, i amb prou feines podíem distingir la fesomia dels vells a qui donàvem la mà, que se sentien satisfets de poder allargar-la a un tubab.
Aquí i allà, anàvem saludant i agraint la invitació, desitjant bons auguris per a la jove parella, satisfets de poder viure durant uns instants un vrai mariage africain.
L'Omar va desaparèixer al cap de poc d'arribar. Vam asseure'ns a un racó, esperant esdeveniments, i vam distreure'ns amb uns nens que jugaven a prop. Un d'ells es posà a plorar. Érem els primers blancs que veia. Unes dones cuinaven salsa per a l'arròs en uns fogons de carbó vegetal que abocaven una lleugera llum vermella a la penombra del pati.
Hi havia silenci, al pati. Lleugeres converses embriagades, senzills murmuris ofegats en la cervesa. No sentíem cap djembé ni cap balafon. Els instruments tradicionals no sonaven enlloc.
L'Omar va aparèixer al cap d'una estona, amb una carbassa de cervesa de mill que ja era buida excepte per un cul de líquid marró que brillava al fons del recipient. L'Omar ja se l'havia pres gairebé tota, i ens havia deixat només una ínfima part per a tastar. En Jordi P. va ser el primer. No va vomitar, i jo la vaig provar després. Tenia gust de vi ranci i textura de suc de fruita.
Vam notar l'Omar més inquiet encara, i ens va recomanar que era hora de fer el regal a la família. Ell se'n podia encarregar, va repetir-nos. En Jordi P., com a expert en el protocol africà, va preferir encarregar-se'n ell mateix. Se'ns va apropar i ens va preguntar si li fèiem confiança per a poder solucionar el tema del regal.
–Tens tota la confiança del món, i molta més experiència que nosaltres –li vam dir.
Va seguir l'Omar fins a la zona obscura del pati. Van trigar una estona, i quan va tornar amb l'Omar, aquest tenia un gran somriure que li feia refulgir les dents a la foscor.
–Ja està solucionat –ens va comunicar en Jordi–. He donat dues mil cefes a l'Omar per haver-nos dut aquí i ha quedat la mar de content. Després li he preguntat on era la parella per a poder-los fer el regal, i m'ha dit que ja eren a l'habitació consumant el matrimoni. No sé, m'ha semblat una mica estrany i he cregut que l'Omar aquest ens volia prendre el pèl. Per això li he dit que em portés a veure algú de la família. No me'n fiava d'aquest Omar. Aquestes coses les veus amb l'experiència. T'ensenya a ser previngut. M'ha portat davant d'una dona vella asseguda a un portal. M'ha dit que era la mare de la núvia, i he aprofitat per a donar-li a ella un altre bitllet de dues mil cefes. "Ça c'est pour le mariage, avec toutes nos félicitations". La dona ha quedat astorada al principi, però de seguida hi ha posat molt bona cara.
Ens vam estar una bona estona a la foscor, en silenci, observant la colla de nens i veient com el bidó de cervesa s'anava buidant a cada carbassada, gaudint de l'experiència africana.

Dinjima dinji, hansi wané biri. Tard o d'hora, l'os acabarà a la gola del gos. És un antic proverbi bambara que ve a dir que tard o d'hora la veritat acaba prevalent sobre la mentida. El proverbi no va trigar a complir-se. Ho vam saber després, quan vam visitar una altra cerveseria. Al lloc on ens havia dut l'Omar no s'hi celebrava cap casament. No hi havia cap parella de nuvis. Ni tan sols no s'hi feia cap festa. Era una cerveseria normal i corrent, més aviat tirant a deixada. Un cabaret, com li deien aquí. I a diferència dels més bons, aquest no tenia ni música en directe.
L'Omar, el gran Omar, ens havia ben engalipat.

Tot i sentir-nos estafats, no podíem deixar d'admirar la gosadia de l'Omar, la insultant confiança amb què ens havia fet creure que érem en un casament real, els recursos amb què havia respost cadascuna de les nostres qüestions, l'atreviment amb què havia proposat d'encarregar-se del regal, la perspicàcia amb què ens havia despistat pel laberint de Bamako per a que no poguéssim retrobar el lloc i la sagacitat amb què havia anat fent temps per a arribar just a l'hora en què es feia fosc. L'Omar era un murri, però no es podia negar que era un murri de mena, d'alta categoria. Un brivall per a treure's el barret.
No podíem queixar-nos. La broma no ens havia costat gaire cara, i ens havia permès descobrir una part de Bamako vedada als blancs, on no hauríem pogut accedir si no haguéssim estat guiats pel voluntariós Omar. Vam posar-nos a riure en saber que havíem estat estafats. Era l'únic que podíem fer. Hi havíem caigut de quatre grapes, però n'estàvem satisfets.

Aquella nit, no em vaig poder treure una imatge del cap. En algun lloc de Bamako, una dona vella es feia creus de per què aquell tubab foll li havia donat un bitllet de dues mil cefes. Se'l miraria a la llum de la pàl•lida bombeta, i restaria bona part de la nit preguntant-se a què carai venia aquell bitllet.

Això si l'Omar, el gran Omar, no li havia tret ja de les mans.

16 ene 2010

La Différence, de Salif Keita

De vegades has d'anar molt lluny per a conèixer altres cultures, altres artistes i altres músiques. M'ha calgut anar a Mali per a conèixer a Salif Keita, el més internacional dels seus artistes.
Albí, un negre amb pell blanca en un país de negres de pell negra, al seu últim treball advoca pel coneixement i l'acceptació de les diferències. La manca d'educació en un país com Mali, on més de tres quartes parts de la població és analfabeta, explica la persistència de creences funestes pel que fa a l'albinisme. Els albins són portadors de mala sort, diu la tradició, i encara moren assassinats a països com Tanzània i Burundi en rituals clandestins.
No només han de combatre el sol implacable de l'Àfrica que els fa aparèixer problemes de melanomes i cegueres, sinó que han de lluitar, principalment contra la indiferència dels seus compatriotes, que els veuen com deformacions de la natura.
Des del 2001, la fundació Salif Keïta pour les albinos intenta sensibilitzar a la població.

La cançó La Différence no parava de sonar als bars, cibers i les ràdios de tot Mali. L'artista més internacional i estimat de Mali estava aconseguint el seu propòsit...
"Sóc un negre, la meva pell és blanca i m'agrada. És la diferència, que és bonica...". Així comença la cançó que dóna títol a l'últim treball de l'artista, que ha estat elogiat per tota la crítica internacional. En malinké, bambara i francès, Keita defensa l'acceptació de les diferències...

La Différence és l'entrega final d'una trilogia iniciada el 2002 amb Moffou i continuada el 2005 amb M’Bemba, i ha estat realitzat en bona part a París, algunes sessions a Los Angeles, a Beirut, a Bamako i fins i tot a Djoliba, el poble natal de Salif Keita.
Descendent de l'emperador Soundjata Keita del segle XIII, Salif Keita és un defensor de les seves arrels i de la seva història, i a través de la Salif Keita Global Foundation ha aconseguit recentment que l'emigrant malí Abdulaye Coulibaly es converteixi en el primer albí africà en obtenir l'estatut de refugiat a Espanya per descriminació.


Clips originals:
http://www.youtube.com/watch?v=sZ53rtam4QQ
http://www.youtube.com/watch?v=Apf3DXpuiwY

15 ene 2010

Morabits, grigrís i altres misteris màgics de l’Àfrica

Diuen que el president de Mali no pot passar per Mopti sense anar a visitar el morabit de Segubongo. Seria una descortesia, un afront tan greu, que el santó podria llençar una maledicció al president. I és que mentre que a la resta de països musulmans el morabit és només el mestre corànic o un home piadós que coneix les escriptures, a l’Àfrica negra el morabit ha vingut a substituir el fetiller ancestral i combina el coneixement del corà amb la pràctica de l’endevinament, la imposició de benediccions o malediccions, la curació de malalties i la creació d’amulets protectors anomenats grigrís.
L’antiga creença dels africans en les arts ocultes no ha pogut ser apaivagada pels ensenyaments mahometans o cristians, i encara segueix tan arrelada dins la mentalitat africana que la majoria de desgràcies o misteris s’atribueixen finalment a la màgia. L’exemple més recent és la desaparició d’Abubakar Toumba Diakité el passat 3 de desembre a Guinea. No li va agradar que el president colpista, Moussa Dadis Camara, el fes servir de cap de turc per a desviar la responsabilitat de la matança de civils en una manifestació el setembre, i en una discussió acalorada va acabar disparant uns quants trets al president i la seva garde de corps. Des d’aleshores, el pròfug magnicida ha fugit de la justícia i el president Dadis Camara es recupera al Marroc. L’opinió més estesa entre els habitants de Guinea és que, a banda de les pròpies habilitats de Toumba, que és cinturó negre de karate i compta amb amics fidels per tot el país, si no ha estat capturat encara és perquè té un grigrí fet per un morabit molt poderós que li confereix el do de la invisibilitat. En Toumba tenia prou diners per a permetre’s comprar els grigrís més bons als millors morabits. Els controls militars continus a les carreteres són inútils perquè encara que en Toumba viatgés en un dels atrotinats Renaults 18 que solen circular per les abonyegades carreteres guineanes, el grigrí que duu a sobre el farien invisible als ulls dels militars.
A Guinea també corria una altra història. Des de feia temps un violador s’introduïa dins les cases i sorprenia a les noies dins les seves habitacions. Víctima rere víctima, anava assetjant els pobles de Guinea amb total impunitat. La manera d’aconseguir-ho: un grigrí molt bo que li permetia travessar les parets de maons de fang. Només el van poder atrapar quan una de les dones que va intentar forçar li va fer saltar el grigrí del braç amb un cop de paella, el va reduir amb un altre cop al cap i va avisar la policia. El delinqüent encara és a la presó, esperant ser jutjat, i la policia busca ara el morabit que li va vendre el grigrí.
Coneixent tot aquest historial de les capacitats d’alguns morabits, tenia els meus respectes quan en Sidiki, el nostre guia pel riu Níger, ens va proposar d’aturar-nos a Segubongo per a visitar-ne el més respectat dels morabits de Mali. Era la persona més important del poble, ens va dir, i era qui distribuïa les riqueses que li entregaven com a regal entre tots els habitants. De fet, era una de les persones més importants de tot Mali, i la seva fama superava les fronteres i arribava fins al Senegal, Burkina Faso i Guinea. Les seves habilitats màgiques eren tan grans que cada any teixia una samarreta de cotó que mitjançant conjurs i encanteris convertia en una armilla antibales capaç de protegir no només al qui la duia sinó també a les cent persones que l'envoltessin. De moment n'havia teixit dotze, i el president i els ministres en tenien cadascun una. Era clar que aquell morabit era un prodigi d'home, i la curiositat per conèixe'l em rosegava mentre travessàvem el poble i ens feien entrar al recinte on vivia. En un àrid pati de terra batuda, envoltat de parets de totxana assecada al sol, s’aixecava un edifici de dos pisos, cúbic, de façana foradada per alguna petita finestra i una porta baixa que donava a un estret rebedor de parets brutes. Un parell de cabres descansava a l’ombra d’un racó del pati polsegós.
Vam descalçar-nos a l’entrada de la porta, vam acotar el cap per a poder entrar i vam pujar per una estreta escala de graons desgastats. Dins la saleta amb prou feines hi cabíem tots sis. A un racó, prop d’una petita finestra que deixava entrar un raig de sol i una mica d’aire, s’hi asseia el morabit. Amb una setantena d’anys mal portats, vell i emmagrit, amb les galtes xuclades i recobertes de les traces d’una barba blanca mal afaitada, vestit amb un caftà de seda morada, el morabit ens va rebre assegut al terra sobre una manta. Ens vam asseure al terra davant seu. No parlava francès, només bambara, que ens anava traduint el nostre guia o la seva filla, una grossa dona asseguda al costat del morabit. Ratllava la cinquantena i anava vestida amb amples robes brodades i sumptuosament ornamentada amb unes immenses arracades d’or que li deformaven les orelles.
El vell ens va donar la benvinguda i ens va desitjar una bona estada al seu país. A un dels companys de viatge, en Jordi P., li va preguntar si estava casat i si tenia fills. Sí que en tenia de fills, però ja no estava casat. Li va demanar la mà i el company li va allargar. Va estar resseguint les línies del palmell durant una estona i la va deixar anar. Sense poder estar amb les mans quietes, va agafar una pipa de fusta que tenia al costat i en va fer una xuclada escassa. Un petit núvol de fum blau va sortir de la boca del morabit en exhalar-lo. Feia olor de tabac de mala qualitat. Va deixar la pipa a un costat i agafà del terra un rosari de granes de metall.
–Doncs jo predic que en un any tornaràs a estar casat –va sentenciar el savi després de comptar unes quantes boles. Els dits, ossuts com branques d'un vell baobab, recorrien el rosari amb agilitat–. Un home no pot estar solter. Ha de casar-se. Sinó què farien les dones?
El company va alçar una cella amb incredulitat. El morabit no en va fer cas i es va girar cap al nostre guia.
–I doncs, què necessiteu?
En Sidiki va dir-li que estàvem a punt d’emprendre un viatge pel país Dogon i necessitàvem assegurar-ne l’èxit amb la seva benedicció. El morabit ho va entendre perfectament. Hi estava acostumat a aquestes demandes. Ens va fer estendre els dos palmells de les mans cap a ell i al cap d’un moment ens el vam trobar inclinat, escanejant amb ulls ràpids cinc parells de mans esteses, mentre murmurava unes pregàries que ressonaven a les parets folrades amb pòsters de mul•làs i peregrinacions a la Meca.
Desdentegat, escopí finalment quatre capellans a cada mà. Seguint els moviments d’en Sidiki i la filla del morabit, ens vam portar les mans a la cara i al cor, i vam agrair la benedicció del morabit amb un bitllet de mil cefes i ens vam enretirar respectuosament.
La filla ens va acompanyar fins a la barca, a la vora del riu. El sol començava a enrogir-se a l'oest i la pinassa provinent de Tombuctú retornava a Mopti plena de passatgers i es perdia ja a la llunyania del riu. Els pescadors començaven a preparar les piragües per a sortir a parar els hams. Vora l’aigua unes dones rentaven atuells i pots de plàstic. Els nens del poble ens envoltaven i insistien en què els féssim fotografies. La filla se’ns va acostar amb un dit assenyalant l’orella dreta. Li feia mal. S’hi havia posat cotó fluix però el mal no desapareixia. Ens va demanar si teníem alguna cosa per a curar-la.
Nosaltres vam tornar cap a Mopti amb la benedicció del morabit. La seva filla es va quedar al poble amb un parell d’ibuprofenos per a alleugerir un mal que el seu pare, el morabit més poderós de Mali, no havia pogut curar.

En Sidiki hi creia, en els poders del morabit. Com també creia que si es barrejaven les aigües del Bani i del Níger hi havia risc d’explosió, o que si al país Dogon els morts s’enterressin sota terra també acabarien saltant pels aires. Per què sinó inhumaven els cadàvers en lleixes de roca al penya-segat? A l'Àfrica és fàcil creure en aquestes coses, perquè gran part de tot el que succeeix és un signe susceptible d’interpretació. L’únic que fa falta és saber-ne el significat. I en Sidiki havia après a entendre'n el significat. Un estel fugaç indica que al poble morirà algú important. Si en sacrificar una gallina tallant-li el cap corre una estona aletejant les ales però després cau enrere, hi haurà bones notícies. Si caminant per un camí trobem un conill, això ens portarà sort. En Sidiki ens explicava aquesta i altres realitats africanes mentre caminàvem sota el penya-segat de Bandiagara, resseguint la formació rocosa que delimita el país Dogon.
Encara que va ser criat com a musulmà, als dotze anys en Sidiki va decidir que volia ser animista. El seu avi havia estat un dels fetillers animistes més importants de la regió i li va traspassar tots els coneixements a la manera antiga: l’últim vòmit del fetiller, l’últim alè de vida i d’erudició que va deixar anar l’avi d’en Sidiki van ser ingerits pel seu nét ambiciós de saber. Així, la saviesa del vell va passar al jove, i aquest al seu torn, la passarà a algú altre. En un món de tradició oral, si no es fes així, quan un vell mor seria com si una biblioteca es cremés.

Amb els coneixements perbocats per l’avi, en Sidiki va aprendre a endevinar el futur. Ens en va fer una demostració amb la forma més senzilla, el llançament de nous de cola. Morades o blanques, sempre d’un gust amargantíssim, les nous de cola (Cola acuminata) són un dels regals més preuats que es poden fer al cap d’un poblat i entregar-li una bona quantitat de nous assegura un bon tracte d’hospitalitat durant l’estada. Els vells les masteguen, i en un país on la religió predominant és l’islamisme que prohibeix l’alcohol, l’efecte estimulant de la cola és més que benvingut. Però a banda de la utilitat gastronòmica de la cola, per tot Àfrica es fan servir per a interpretar el missatge dels déus. Com si es tractés d’una espècie de símbol del Ying-Yang, la nou de cola es pot dividir en dos lòbuls semiesfèrics, i depenent de la posició en que queden les dues parts, la interpretació és una o altra.
En Sidiki li va demanar una nou de cola a un vell del poble i la va partir. Els dos lòbuls morats brillaven vellutats al sol del migdia. Estàvem dinant en una terrassa ombrejada a Kanicombolé. Als nostres peus, a l'ombra de les ceibes i baobabs de la plaça del poble, bullia el mercat acolorit pels vestits de les dones i les mercaderies esteses als seus peus.
En Sidiki agafà les dues parts de la nou de cola i les llençà sobre la taula.
–Quina ha estat la pregunta que els has fet?– li vam preguntar.
–He preguntat si en Jordi P. es casaria de nou.
Els dos lòbuls amb la part convexa cap a baix, indicaven que no hi havia dubte. El morabit no s'havia equivocat. Hi hauria boda abans d'un any.

En l’art de la futurologia, en Sidiki és capaç d’anar un grau més enllà. És capaç de llençar els cauris i entendre el seu significat. Ens ho va demostrar una nit a Teli, en un dels campaments que al país Dogon serveixen per a dormir els tubabs, els homes blancs. L’aire fresc de la nit saheliana bufava lleugerament per sobre les parets de fang del pati on ens trobàvem. En una petita taula de fusta, il•luminada per les nostres llanternes frontals, en Sidiki va demanar a un amic seu que també coneixia l’art d’endevinar amb cauris, que hi dugués les conquilles. L’home, sec com un arbre mort, va dur una bossa de plàstic plena de les petxines de Cypraea moneta, el mol•lusc que des de temps immemorial va servir com a moneda de canvi a l’Àfrica. Blanques,
petites i totes diferents, n’agafà un bon grapat amb la mà, i amb un moviment ràpid les deixà caure sobre la taula. Una sobre l’altra, a grups o separades, girades o del dret, apuntant cap a una direcció o cap a l’altra, les conquilles van quedar en una conformació que els dos experts van començar a estudiar amb gran interès.
No s’hi pot fer broma, amb la lectura dels cauris. S’explica la història d’un vell que va llençar els cauris i va preveure un accident de trànsit al poble. Ningú no el va creure, però encara no havia marxat que un gran camió va relliscar al fang de la carretera i va estampar-se contra l’arbre més gran del poble. També corre la història d’una vella que en llençar els cauris va predir la seva pròpia mort. En qüestió de tres dies era morta, sense cap malaltia aparent.
–Clarament aquesta petxina és una dona –va dir-li en Sidiki al Jordi P.–. Veus com és més ampla que les altres? I aquest ets tu, mirant-la fixament. Això vol dir que parleu. A veure què passa ara?
En Sidiki va arreplegar les petxines i les va llençar de nou. L’escampall ara tenia una altra forma.
–Ah! Mira ara! Ets tu mateix i la dona darrera. Això és clarament un signe de matrimoni.
En Jordi P. va alçar les celles de nou.
–I veus aquesta petxina que està muntada sobre l’altra? Fa clarament referència a l’acte sexual... Ui! Però això que la petxina home tingui aquesta esquerda aquí no m’agrada gens. Hi ha algú de vosaltres que pateixi de les parts de baix?

Havíem après tant sobre l’art de l'endevinatòria durant els últims dies que ho vam voler provar nosaltres mateixos. Al menjador de l’Hotel Nelson Mandela de Kissidougou, a la Guinea, sobre unes estovalles de tela rosada, a la pàl•lida llum d'una bombeta. A la tele del costat, un periodista encorbatat explicava que el General Sekouba Konaté havia pres el comandament interí del govern mentre s’esperava que el president Moussa Dadis Camara tornés aviat del Marroc. En Toumba continuava desaparegut, segurament gràcies al seu grigrí d'invisibilitat. Vam agafar un grapat de bolígrafs. Tots de materials i característiques diferents, dels que jo havia anat arreplegant de casa per a regalar-los durant el viatge.
La nostra víctima va ser la Fatoumata Mara, una jove perruquera que ens havia presentat un amic comú. Vam actuar com els autèntics endevinadors. Calia conèixer la persona, i com qui no li dóna importància, li vam anar preguntant sobre la feina (treballava en un petit saló), el futur (estava estudiant un curs triple d’alfabetització, perruqueria i informàtica teòrica) i la família (tenia una filla de 4 anys i vivia amb la mare i uns quants germans). A partir d’aquí, només calia tenir prou imaginació...

La Fatoumata portava al canell dret un grigrí. No era massa poderós, perquè se l’havia fet ella mateixa, deia. Però no deixava d’indicar que creia en aquestes coses. Segur que un grigrí casolà no és tan poderós com el fet per un bon morabit, però per a qui no té diners per a pagar-ne un de bo, la solució artesanal és suficient. Davant la gran mesquita de Bamako hi havíem vist unes quantes paradetes amb articles per a poder-se fabricar fins als grigrís més sofisticats: caps de mico, pell de civeta i de cocodril, closca de tortuga, potes de falcó, camaleons secs, dents d’animals, herbes de tot tipus i multitud de despulles vegetals o animals omplien la plaça per a tot aquell interessat en fabricar-se un grigrí. M’imaginava la Fatoumata, anant a comprar en un mercat similar, seleccionant aquí i allà algun tros de pell, alguna pedra protectora i algunes herbes i barrejant-ho després amb sorra i uns quants dels seus cabells per a embolicar-los després en un paquetet de cuiro que es fixaria al canell.
Era la persona idònia per a posar en pràctica les nostres capacitats endevinatòries.
Li vam fer aguantar els bolígrafs aixecats sobre la taula amb les mans, i els va haver de deixar caure, com si fos el joc del Mikado. Tota la resta va ser inventiva.
–Aquesta d’aquí ets tu sens dubte. Veus com aquest bolígraf està fet de fusta? Com un arbre de la Guinée Forestière, com un arbre de Gbakoré, d’on ets tu.
El bolígraf de fusta l’estava apuntant directament. Ella va assentir.
–I aquests dos que s’aguanten inestables sobre teu representen un canvi. Veus que les dues puntes divergeixen? Això és perquè et trobes en un moment de canvi. Arribarà un moment que hauràs de triar. Hauràs de decidir si vols seguir amb la perruqueria o si vols iniciar-te amb la informàtica. Veus que en aquest bolígraf d’aquí s’hi veu la molla? És com si fos el rull d’una perruca o la forma d’una trena. Indica que encara et queda un temps de treball aquí a la perruqueria... Però fixa’t que l’altra alternativa tampoc no és fàcil. Fixa’t que aquest bolígraf pesa més que l’altre. Això significa que hauràs de treballar fort per a aconseguir-ho. I fins i tot potser hauràs de viatjar. Veus com apunta cap a Conakry?
La Fatoumata, amb ulls esbatanats, seguia cadascun dels nostres moviments. Sospesava els bolígrafs i assentia quan li fèiem les preguntes de les quals ja coneixíem la resposta.
–Veus que aquí hi ha un bolígraf decaigut? A prop de tu? Ha de ser un germà teu. Tens un germà gran, oi? Té problemes de salut?
No, el seu germà no tenia problemes de salut, ens va dir.
Però estàvem segurs que si en el futur li sortia un refredat, la Fatoumata li diria que allò feia temps que sabia que passaria.
Li diria que allò ja ho havien predit un parell de tubabs folls amb un grapat de bolis.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...