El seu nom era Omar. Omar Meiga. I era un bergant.
Cada matí, sense res a fer, s'aixecava del cau on vivia entre els passadissos estrets del laberint de cases de totxanes de fang del barri de Bagadadji, a Bamako, la capital de Mali, i dropejava pels carrers.
Solia arribar-se fins al riu Níger, passava pel costat del Pont dels Màrtirs que el creuava i finalment s'asseia prop de l'entrada a la Maison des Jeunes. I allà simplement s'esperava i deixava que passés el temps. Era l'únic que posseïa, el temps. Tenia tot el temps del món.
Als matins, el seu estómac era buit. Havia desaparegut tota traça de la poca cervesa de mill que havia pogut consumir la nit anterior, d'esquitllentes de la dona, que era la qui la fabricava per als clients de la cerveseria. Molts matins els passava en dejú, esperant poder vendre algun dels quatre o cinc collarets que duia a la jaqueta de pell de butxaques ratades. Normalment l'Omar tornava a casa amb les mans buides i la pell negra una mica més torrada pel sol. Feia calor, però mai no es treia aquella jaqueta. Era el seu vestit elegant. El que li donava distinció. El que compensava els pantalons arremangats i les sandàlies hawaianes.
Passava les hores observant l'anar i venir dels taxistes, de les motocicletes xineses o de les furgonetes verdes atrotinades que servien d'autobús. Matava les hores esguardant la punta eriçada del gratacels del banc de la BCEAO o la porta del luxós Hotel El Farouk, els dos símbols d'un món opulent que li estava vedat.
No feia cas de les entrades i sortides del jovent que traspassava la porta del recinte de la Maison des Jeunes. La immensa majoria eren joves de Mali que anaven a jugar a la pista de bàsquet en algun dels partits d'entrenament, o assidus del karate que venien a aprendre a les lliçons que s'organitzaven a la placeta empedrada davant les habitacions de l'alberg. O bé eren estudiants que venien a consultar internet o fer treballs per a l'escola a l'aula informàtica de la planta baixa, davant per davant del restaurant. A tots aquests, l'Omar no els feia cas, i seguia en l'estat d'expectació somnolenta amb què acostumava a passar les hores sota el sol tropical.
Però de tant en tant, algun turista distret s'allotjava a l'alberg. I per als turistes distrets l'Omar tenia un instint especial. N'era un pescador nat, i tenia una gran habilitat en llençar-los la canya. Aleshores s'aixecava i els anava a trobar.
Nosaltres ens hi allotjàvem, a la Maison des Jeunes. Era un lloc cèntric, barat i diàfan. No tenia comoditats, ni higiene. Ni tan sols una bona ventilació. Però l'oferta hotelera mai no ha estat el fort de Bamako, i no ens hi pensàvem estar massa dies. A més, el menjar del petit restaurant era molt bo. No hi feien esmorzars, però, i és per això que vam sortir a l'exterior, just davant de l'entrada al recinte, on hi havia un petit cafè cobert. Vam asseure'ns a la taula folrada d'escai i plena de pots buits de llet condensada. La majoria de comensals del cafè s'havia refugiat del sol sota cobert, rere la tela de ràfia foradada que amagava l'ampla taula envoltada de bancs de fusta i armaris. La gastronomia no era gaire variada. Fetge de vedella trossejat amb salsa. Amb una mica de pa. No hi estàvem acostumats, per a esmorzar, i vam preferir alguna cosa no tan elaborada. Vam decidir-nos per l'altra alternativa: entrepà de truita a la francesa amb ceba. En un país on el francès és la llengua franca, tothom ho coneixia simplement com a omelette. Ens les van fer al davant, trencant els ous i sacsejant-los dins un pot de vidre fins que van ser prou batuts. Les van fregir en una paella sobre el foc de carbó vegetal que tenien en un racó, amb oli de cacahuet, i ens les van entregar dins el pa embolicat amb paper de fotocòpies reciclades.
Mentre les menjàvem i bevíem el cafè de llet condensada l'Omar se'ns va asseure davant. Sense preguntar. Simplement va alçar les cames per a superar el banc i s'hi va deixar caure.
No tenia una fesomia agradable. Amb un nas massa ample, uns ulls mig clucs i una cara triangular i angulada als pòmuls, semblava estar sempre de mala llet. A l'ample front, distingible només de la calba pels curts pèls blancs que hi havia a la mal afaitada closca, s'hi perfilaven les arrugues de més de cinquanta anys de tensió. Però quan somreia era capaç de desarmar fins al turista més previngut. I en aquells moments ens somreia. Amb un somriure d'orella a orella que mostrava unes dents engroguides per la poca higiene i separades per la falta d'una bona ortodòncia.
–Bonjour, mes amis... Acabeu d'arribar, oi?
Parlava un francès après al carrer, gutural, arrossegant la llengua mandrosament, i mentre ho feia ens mirava als ulls directament, passant-los d'un a l'altre, escanejant les preses.
–Soyez les bienvenus à Bamako –afegí somrient.
No sabíem encara què ens volia vendre, però ningú a Bamako no s'asseu a parlar amb tres turistes si no és per a vendre-li algun souvenir o els seus serveis com a guia. Vam decidir seguir-li el joc. Mentre devoràvem famolencs els entrepans, el vam deixar parlar. De tant en tant, li responíem alguna cosa i això li donava peu a continuar. Sovint parava i es passava la llengua pels llavis, assedegat o afamat, no ho teníem clar. I després seguia parlant.
No recordo com va sorgir la idea. Només recordo com va sorgir la proposta. Ens queixàvem de l'escàndol de la nit anterior. Una de les famílies opulentes de Bamako havia organitzat un casament occidentalitzat al Coco Dance, el local de festes davant la Maison des Jeunes, i fins ben entrada la nit ens havia mantingut en vetlla amb música estrident sorgida d'uns amplificadors amb necessitat de reparació.
–Oh! Això no és un casament tradicional. Res de música tubab. Avui al vespre justament se'n celebra un prop de casa meva. Un vrai mariage africain –afegí l'Omar en francès–. Amb autèntica cervesa de mill i música tradicional de tambors i balafon.
L'Omar havia sabut tocar perfectament la corda sensible dels turistes àvids d'experiències autèntiques. No havíem vingut a Mali a escoltar música moderna sorgida d'altaveus. Volíem experimentar l'autèntica essència africana, i només un autèntic casament, un vrai mariage africain, ens permetria conèixer-la.
Veient el nostre interès, l'Omar es remullà els llavis amb la llengua i tornà a somriure.
Vam trobar-lo de nou a les cinc, davant de la Maison, a l'hora que havíem convingut per telèfon. L'Omar era pobre, però com la majoria de maliencs, tenia un telèfon mòbil. No sabia llegir, però podia escriure el número de telèfon memoritzat com si es tractés d'un dibuix. I sabia interpretar els números manuscrits a les portes o a les parets dels locals.
El vam trobar més seriós que no pas al matí. No somreia tant. Estava intranquil. No tenia rellotge, però si n'hagués tingut segurament l'hauria estat llambregant constantment.
Vam marxar de seguida, l'Omar marcant el pas, tranquil, quasi arrossegant els peus. Aparentment no hi havia pressa per a arribar al casament. En un silenci trencat només per algunes frases inconnexes, l'Omar ens va guiar pel sector Est de Bamako. Vam deixar el Pont dels Màrtirs enrere i vam seguir el transitat Boulevard 22 d'Octubre un petit tros. Al costat d'un hotel de luxe en construcció vam trobar de seguida el barri de barraques dels pescadors del Níger. Cabanes de fusta reutilitzada, teulats de xapa de bidó d'oli i portes fetes amb somiers. Les piragües eren amarrades a la riba herbada del riu. El peix, fresc, l'exhibien ja al petit mercat improvisat. Núvols de mosques sobrevolaven la pesca i augmentaven encara més amb el seu brunzit la cacofonia de les veus de les venedores baladreres i els infants corretejant excitats per la nostra presència. Un ase famèlic lligat a un arbre buscava entre un munt de brutícia algun tros de fruita o verdura comestible.
Vam deixar enrere la muntanya d'escombraries del barri de Bozola, al costat de la qual una pista de terra batuda servia com a camp de futbol, on una colla de joves jugaven amb una pilota desgastada. Una colla de nets de samarretes esfilagarsades remenaven la brutícia per a treure'n un darrer mos.
Vam passar per sobre un rierol, brut, grisenc, ple de plàstics, que abocava les aigües residuals al Níger. Era la mateixa aigua que uns pagesos aprofitaven per a fer créixer espinacs, albergínies i nyams als horts que acabaven vora el Níger. Al marge del camí, la mateixa aigua era utilitzada pel jovent per a rentar les motos i els taxis grocs.
Vam passar pel costat d'un amuntegament de bidons metàl•lics buits, i un altre de pneumàtics trencats. A dreta i esquerra s'acumulaven les escombraries. Sobretot els plàstics. Bosses estripades i ampolles de plàstic esbotzades escampades o agrupades, mig cremades o enterrades, compactades al fang assecat del camí.
L'Omar ens conduïa pels estrets carrers del barri de cabanes, canviant ara sí i ara també de direcció, passejant-nos pel barri laberíntic. De tant en tant li preguntàvem si faltava gaire per a arribar, i la resposta era sempre la mateixa. No, ja gairebé hi som.
Vam caminar més d'una hora, seguint les passes de l'Omar, imaginant que ja no faltava tant per a arribar al lloc del casament. L'Omar va aprofitar el temps per a posar-nos en antecedents. Seria un casament humil. Sense parafernàlies. En un recinte privat. I com a convidats, era de bon gust que poguéssim fer un regal a la parella. El company amb més experiència africana, en Jordi P., li va preguntar quina mena de regal se'ls havia d'oferir.
–La tradició és comprar una garrafa de cervesa de mill, però també poden acceptar un regal en metàl•lic. Si voleu jo me'n puc encarregar...
Els nens ens seguien un bon tros del camí, fins que canviàvem de barri i una nova colla de mainada, desacostumats a la presència de blancs passejant prop de casa seva, els substituïen. Alguns ens pidolaven xavalla. La majoria s'acontentava en somriure, assenyalar-nos i cridar: Tubabu, Tubabu.
Finalment, quan els últims rajos de sol pintaven l'horitzó d'un roig fulgurant, vam arribar al local on se celebrava el casament. En un pati interior on s'hi abocaven quatre o cinc cases hi vam trobar un sostre de tela. No plovia, ni tan sols hi feia fred, però a sota seu hi vam trobar assegudes una trentena de persones, la majoria vells desdentegats que consumien, amb avidesa, el contingut de les carbasses de cervesa de mill. Al centre del pati, un bidó de plàstic contenia més de cent litres de cervesa, que anava buidant-se a les carbasses i omplint-se de la provinent d'una gran olla que hi havia sobre un foc en un racó del pati. Al terra, una pila de mill sec esperava ser trossejat en un dels pilers amb què les dones trencaven la grana, abans de posar-la en remull a l'olla.
L'Omar ens hi va fer entrar. Ja no vèiem gaire cosa en la foscor immediata que segueix la posta del sol tropical, i amb prou feines podíem distingir la fesomia dels vells a qui donàvem la mà, que se sentien satisfets de poder allargar-la a un tubab.
Aquí i allà, anàvem saludant i agraint la invitació, desitjant bons auguris per a la jove parella, satisfets de poder viure durant uns instants un vrai mariage africain.
L'Omar va desaparèixer al cap de poc d'arribar. Vam asseure'ns a un racó, esperant esdeveniments, i vam distreure'ns amb uns nens que jugaven a prop. Un d'ells es posà a plorar. Érem els primers blancs que veia. Unes dones cuinaven salsa per a l'arròs en uns fogons de carbó vegetal que abocaven una lleugera llum vermella a la penombra del pati.Hi havia silenci, al pati. Lleugeres converses embriagades, senzills murmuris ofegats en la cervesa. No sentíem cap djembé ni cap balafon. Els instruments tradicionals no sonaven enlloc.
L'Omar va aparèixer al cap d'una estona, amb una carbassa de cervesa de mill que ja era buida excepte per un cul de líquid marró que brillava al fons del recipient. L'Omar ja se l'havia pres gairebé tota, i ens havia deixat només una ínfima part per a tastar. En Jordi P. va ser el primer. No va vomitar, i jo la vaig provar després. Tenia gust de vi ranci i textura de suc de fruita.
Vam notar l'Omar més inquiet encara, i ens va recomanar que era hora de fer el regal a la família. Ell se'n podia encarregar, va repetir-nos. En Jordi P., com a expert en el protocol africà, va preferir encarregar-se'n ell mateix. Se'ns va apropar i ens va preguntar si li fèiem confiança per a poder solucionar el tema del regal.
–Tens tota la confiança del món, i molta més experiència que nosaltres –li vam dir.
Va seguir l'Omar fins a la zona obscura del pati. Van trigar una estona, i quan va tornar amb l'Omar, aquest tenia un gran somriure que li feia refulgir les dents a la foscor.
–Ja està solucionat –ens va comunicar en Jordi–. He donat dues mil cefes a l'Omar per haver-nos dut aquí i ha quedat la mar de content. Després li he preguntat on era la parella per a poder-los fer el regal, i m'ha dit que ja eren a l'habitació consumant el matrimoni. No sé, m'ha semblat una mica estrany i he cregut que l'Omar aquest ens volia prendre el pèl. Per això li he dit que em portés a veure algú de la família. No me'n fiava d'aquest Omar. Aquestes coses les veus amb l'experiència. T'ensenya a ser previngut. M'ha portat davant d'una dona vella asseguda a un portal. M'ha dit que era la mare de la núvia, i he aprofitat per a donar-li a ella un altre bitllet de dues mil cefes. "Ça c'est pour le mariage, avec toutes nos félicitations". La dona ha quedat astorada al principi, però de seguida hi ha posat molt bona cara.
Ens vam estar una bona estona a la foscor, en silenci, observant la colla de nens i veient com el bidó de cervesa s'anava buidant a cada carbassada, gaudint de l'experiència africana.
Dinjima dinji, hansi wané biri. Tard o d'hora, l'os acabarà a la gola del gos. És un antic proverbi bambara que ve a dir que tard o d'hora la veritat acaba prevalent sobre la mentida. El proverbi no va trigar a complir-se. Ho vam saber després, quan vam visitar una altra cerveseria. Al lloc on ens havia dut l'Omar no s'hi celebrava cap casament. No hi havia cap parella de nuvis. Ni tan sols no s'hi feia cap festa. Era una cerveseria normal i corrent, més aviat tirant a deixada. Un cabaret, com li deien aquí. I a diferència dels més bons, aquest no tenia ni música en directe.
L'Omar, el gran Omar, ens havia ben engalipat.
Tot i sentir-nos estafats, no podíem deixar d'admirar la gosadia de l'Omar, la insultant confiança amb què ens havia fet creure que érem en un casament real, els recursos amb què havia respost cadascuna de les nostres qüestions, l'atreviment amb què havia proposat d'encarregar-se del regal, la perspicàcia amb què ens havia despistat pel laberint de Bamako per a que no poguéssim retrobar el lloc i la sagacitat amb què havia anat fent temps per a arribar just a l'hora en què es feia fosc. L'Omar era un murri, però no es podia negar que era un murri de mena, d'alta categoria. Un brivall per a treure's el barret.
No podíem queixar-nos. La broma no ens havia costat gaire cara, i ens havia permès descobrir una part de Bamako vedada als blancs, on no hauríem pogut accedir si no haguéssim estat guiats pel voluntariós Omar. Vam posar-nos a riure en saber que havíem estat estafats. Era l'únic que podíem fer. Hi havíem caigut de quatre grapes, però n'estàvem satisfets.
Aquella nit, no em vaig poder treure una imatge del cap. En algun lloc de Bamako, una dona vella es feia creus de per què aquell tubab foll li havia donat un bitllet de dues mil cefes. Se'l miraria a la llum de la pàl•lida bombeta, i restaria bona part de la nit preguntant-se a què carai venia aquell bitllet.
Això si l'Omar, el gran Omar, no li havia tret ja de les mans.
Cada matí, sense res a fer, s'aixecava del cau on vivia entre els passadissos estrets del laberint de cases de totxanes de fang del barri de Bagadadji, a Bamako, la capital de Mali, i dropejava pels carrers.
Solia arribar-se fins al riu Níger, passava pel costat del Pont dels Màrtirs que el creuava i finalment s'asseia prop de l'entrada a la Maison des Jeunes. I allà simplement s'esperava i deixava que passés el temps. Era l'únic que posseïa, el temps. Tenia tot el temps del món.
Als matins, el seu estómac era buit. Havia desaparegut tota traça de la poca cervesa de mill que havia pogut consumir la nit anterior, d'esquitllentes de la dona, que era la qui la fabricava per als clients de la cerveseria. Molts matins els passava en dejú, esperant poder vendre algun dels quatre o cinc collarets que duia a la jaqueta de pell de butxaques ratades. Normalment l'Omar tornava a casa amb les mans buides i la pell negra una mica més torrada pel sol. Feia calor, però mai no es treia aquella jaqueta. Era el seu vestit elegant. El que li donava distinció. El que compensava els pantalons arremangats i les sandàlies hawaianes.
Passava les hores observant l'anar i venir dels taxistes, de les motocicletes xineses o de les furgonetes verdes atrotinades que servien d'autobús. Matava les hores esguardant la punta eriçada del gratacels del banc de la BCEAO o la porta del luxós Hotel El Farouk, els dos símbols d'un món opulent que li estava vedat.
No feia cas de les entrades i sortides del jovent que traspassava la porta del recinte de la Maison des Jeunes. La immensa majoria eren joves de Mali que anaven a jugar a la pista de bàsquet en algun dels partits d'entrenament, o assidus del karate que venien a aprendre a les lliçons que s'organitzaven a la placeta empedrada davant les habitacions de l'alberg. O bé eren estudiants que venien a consultar internet o fer treballs per a l'escola a l'aula informàtica de la planta baixa, davant per davant del restaurant. A tots aquests, l'Omar no els feia cas, i seguia en l'estat d'expectació somnolenta amb què acostumava a passar les hores sota el sol tropical.
Però de tant en tant, algun turista distret s'allotjava a l'alberg. I per als turistes distrets l'Omar tenia un instint especial. N'era un pescador nat, i tenia una gran habilitat en llençar-los la canya. Aleshores s'aixecava i els anava a trobar.
Nosaltres ens hi allotjàvem, a la Maison des Jeunes. Era un lloc cèntric, barat i diàfan. No tenia comoditats, ni higiene. Ni tan sols una bona ventilació. Però l'oferta hotelera mai no ha estat el fort de Bamako, i no ens hi pensàvem estar massa dies. A més, el menjar del petit restaurant era molt bo. No hi feien esmorzars, però, i és per això que vam sortir a l'exterior, just davant de l'entrada al recinte, on hi havia un petit cafè cobert. Vam asseure'ns a la taula folrada d'escai i plena de pots buits de llet condensada. La majoria de comensals del cafè s'havia refugiat del sol sota cobert, rere la tela de ràfia foradada que amagava l'ampla taula envoltada de bancs de fusta i armaris. La gastronomia no era gaire variada. Fetge de vedella trossejat amb salsa. Amb una mica de pa. No hi estàvem acostumats, per a esmorzar, i vam preferir alguna cosa no tan elaborada. Vam decidir-nos per l'altra alternativa: entrepà de truita a la francesa amb ceba. En un país on el francès és la llengua franca, tothom ho coneixia simplement com a omelette. Ens les van fer al davant, trencant els ous i sacsejant-los dins un pot de vidre fins que van ser prou batuts. Les van fregir en una paella sobre el foc de carbó vegetal que tenien en un racó, amb oli de cacahuet, i ens les van entregar dins el pa embolicat amb paper de fotocòpies reciclades.
Mentre les menjàvem i bevíem el cafè de llet condensada l'Omar se'ns va asseure davant. Sense preguntar. Simplement va alçar les cames per a superar el banc i s'hi va deixar caure.
No tenia una fesomia agradable. Amb un nas massa ample, uns ulls mig clucs i una cara triangular i angulada als pòmuls, semblava estar sempre de mala llet. A l'ample front, distingible només de la calba pels curts pèls blancs que hi havia a la mal afaitada closca, s'hi perfilaven les arrugues de més de cinquanta anys de tensió. Però quan somreia era capaç de desarmar fins al turista més previngut. I en aquells moments ens somreia. Amb un somriure d'orella a orella que mostrava unes dents engroguides per la poca higiene i separades per la falta d'una bona ortodòncia.
–Bonjour, mes amis... Acabeu d'arribar, oi?
Parlava un francès après al carrer, gutural, arrossegant la llengua mandrosament, i mentre ho feia ens mirava als ulls directament, passant-los d'un a l'altre, escanejant les preses.
–Soyez les bienvenus à Bamako –afegí somrient.
No sabíem encara què ens volia vendre, però ningú a Bamako no s'asseu a parlar amb tres turistes si no és per a vendre-li algun souvenir o els seus serveis com a guia. Vam decidir seguir-li el joc. Mentre devoràvem famolencs els entrepans, el vam deixar parlar. De tant en tant, li responíem alguna cosa i això li donava peu a continuar. Sovint parava i es passava la llengua pels llavis, assedegat o afamat, no ho teníem clar. I després seguia parlant.
No recordo com va sorgir la idea. Només recordo com va sorgir la proposta. Ens queixàvem de l'escàndol de la nit anterior. Una de les famílies opulentes de Bamako havia organitzat un casament occidentalitzat al Coco Dance, el local de festes davant la Maison des Jeunes, i fins ben entrada la nit ens havia mantingut en vetlla amb música estrident sorgida d'uns amplificadors amb necessitat de reparació.
–Oh! Això no és un casament tradicional. Res de música tubab. Avui al vespre justament se'n celebra un prop de casa meva. Un vrai mariage africain –afegí l'Omar en francès–. Amb autèntica cervesa de mill i música tradicional de tambors i balafon.
L'Omar havia sabut tocar perfectament la corda sensible dels turistes àvids d'experiències autèntiques. No havíem vingut a Mali a escoltar música moderna sorgida d'altaveus. Volíem experimentar l'autèntica essència africana, i només un autèntic casament, un vrai mariage africain, ens permetria conèixer-la.
Veient el nostre interès, l'Omar es remullà els llavis amb la llengua i tornà a somriure.
Vam trobar-lo de nou a les cinc, davant de la Maison, a l'hora que havíem convingut per telèfon. L'Omar era pobre, però com la majoria de maliencs, tenia un telèfon mòbil. No sabia llegir, però podia escriure el número de telèfon memoritzat com si es tractés d'un dibuix. I sabia interpretar els números manuscrits a les portes o a les parets dels locals.
El vam trobar més seriós que no pas al matí. No somreia tant. Estava intranquil. No tenia rellotge, però si n'hagués tingut segurament l'hauria estat llambregant constantment.
Vam marxar de seguida, l'Omar marcant el pas, tranquil, quasi arrossegant els peus. Aparentment no hi havia pressa per a arribar al casament. En un silenci trencat només per algunes frases inconnexes, l'Omar ens va guiar pel sector Est de Bamako. Vam deixar el Pont dels Màrtirs enrere i vam seguir el transitat Boulevard 22 d'Octubre un petit tros. Al costat d'un hotel de luxe en construcció vam trobar de seguida el barri de barraques dels pescadors del Níger. Cabanes de fusta reutilitzada, teulats de xapa de bidó d'oli i portes fetes amb somiers. Les piragües eren amarrades a la riba herbada del riu. El peix, fresc, l'exhibien ja al petit mercat improvisat. Núvols de mosques sobrevolaven la pesca i augmentaven encara més amb el seu brunzit la cacofonia de les veus de les venedores baladreres i els infants corretejant excitats per la nostra presència. Un ase famèlic lligat a un arbre buscava entre un munt de brutícia algun tros de fruita o verdura comestible.
Vam deixar enrere la muntanya d'escombraries del barri de Bozola, al costat de la qual una pista de terra batuda servia com a camp de futbol, on una colla de joves jugaven amb una pilota desgastada. Una colla de nets de samarretes esfilagarsades remenaven la brutícia per a treure'n un darrer mos.
Vam passar per sobre un rierol, brut, grisenc, ple de plàstics, que abocava les aigües residuals al Níger. Era la mateixa aigua que uns pagesos aprofitaven per a fer créixer espinacs, albergínies i nyams als horts que acabaven vora el Níger. Al marge del camí, la mateixa aigua era utilitzada pel jovent per a rentar les motos i els taxis grocs.
Vam passar pel costat d'un amuntegament de bidons metàl•lics buits, i un altre de pneumàtics trencats. A dreta i esquerra s'acumulaven les escombraries. Sobretot els plàstics. Bosses estripades i ampolles de plàstic esbotzades escampades o agrupades, mig cremades o enterrades, compactades al fang assecat del camí.
L'Omar ens conduïa pels estrets carrers del barri de cabanes, canviant ara sí i ara també de direcció, passejant-nos pel barri laberíntic. De tant en tant li preguntàvem si faltava gaire per a arribar, i la resposta era sempre la mateixa. No, ja gairebé hi som.
Vam caminar més d'una hora, seguint les passes de l'Omar, imaginant que ja no faltava tant per a arribar al lloc del casament. L'Omar va aprofitar el temps per a posar-nos en antecedents. Seria un casament humil. Sense parafernàlies. En un recinte privat. I com a convidats, era de bon gust que poguéssim fer un regal a la parella. El company amb més experiència africana, en Jordi P., li va preguntar quina mena de regal se'ls havia d'oferir.
–La tradició és comprar una garrafa de cervesa de mill, però també poden acceptar un regal en metàl•lic. Si voleu jo me'n puc encarregar...
Els nens ens seguien un bon tros del camí, fins que canviàvem de barri i una nova colla de mainada, desacostumats a la presència de blancs passejant prop de casa seva, els substituïen. Alguns ens pidolaven xavalla. La majoria s'acontentava en somriure, assenyalar-nos i cridar: Tubabu, Tubabu.
Finalment, quan els últims rajos de sol pintaven l'horitzó d'un roig fulgurant, vam arribar al local on se celebrava el casament. En un pati interior on s'hi abocaven quatre o cinc cases hi vam trobar un sostre de tela. No plovia, ni tan sols hi feia fred, però a sota seu hi vam trobar assegudes una trentena de persones, la majoria vells desdentegats que consumien, amb avidesa, el contingut de les carbasses de cervesa de mill. Al centre del pati, un bidó de plàstic contenia més de cent litres de cervesa, que anava buidant-se a les carbasses i omplint-se de la provinent d'una gran olla que hi havia sobre un foc en un racó del pati. Al terra, una pila de mill sec esperava ser trossejat en un dels pilers amb què les dones trencaven la grana, abans de posar-la en remull a l'olla.
L'Omar ens hi va fer entrar. Ja no vèiem gaire cosa en la foscor immediata que segueix la posta del sol tropical, i amb prou feines podíem distingir la fesomia dels vells a qui donàvem la mà, que se sentien satisfets de poder allargar-la a un tubab.
Aquí i allà, anàvem saludant i agraint la invitació, desitjant bons auguris per a la jove parella, satisfets de poder viure durant uns instants un vrai mariage africain.
L'Omar va desaparèixer al cap de poc d'arribar. Vam asseure'ns a un racó, esperant esdeveniments, i vam distreure'ns amb uns nens que jugaven a prop. Un d'ells es posà a plorar. Érem els primers blancs que veia. Unes dones cuinaven salsa per a l'arròs en uns fogons de carbó vegetal que abocaven una lleugera llum vermella a la penombra del pati.Hi havia silenci, al pati. Lleugeres converses embriagades, senzills murmuris ofegats en la cervesa. No sentíem cap djembé ni cap balafon. Els instruments tradicionals no sonaven enlloc.
L'Omar va aparèixer al cap d'una estona, amb una carbassa de cervesa de mill que ja era buida excepte per un cul de líquid marró que brillava al fons del recipient. L'Omar ja se l'havia pres gairebé tota, i ens havia deixat només una ínfima part per a tastar. En Jordi P. va ser el primer. No va vomitar, i jo la vaig provar després. Tenia gust de vi ranci i textura de suc de fruita.
Vam notar l'Omar més inquiet encara, i ens va recomanar que era hora de fer el regal a la família. Ell se'n podia encarregar, va repetir-nos. En Jordi P., com a expert en el protocol africà, va preferir encarregar-se'n ell mateix. Se'ns va apropar i ens va preguntar si li fèiem confiança per a poder solucionar el tema del regal.
–Tens tota la confiança del món, i molta més experiència que nosaltres –li vam dir.
Va seguir l'Omar fins a la zona obscura del pati. Van trigar una estona, i quan va tornar amb l'Omar, aquest tenia un gran somriure que li feia refulgir les dents a la foscor.
–Ja està solucionat –ens va comunicar en Jordi–. He donat dues mil cefes a l'Omar per haver-nos dut aquí i ha quedat la mar de content. Després li he preguntat on era la parella per a poder-los fer el regal, i m'ha dit que ja eren a l'habitació consumant el matrimoni. No sé, m'ha semblat una mica estrany i he cregut que l'Omar aquest ens volia prendre el pèl. Per això li he dit que em portés a veure algú de la família. No me'n fiava d'aquest Omar. Aquestes coses les veus amb l'experiència. T'ensenya a ser previngut. M'ha portat davant d'una dona vella asseguda a un portal. M'ha dit que era la mare de la núvia, i he aprofitat per a donar-li a ella un altre bitllet de dues mil cefes. "Ça c'est pour le mariage, avec toutes nos félicitations". La dona ha quedat astorada al principi, però de seguida hi ha posat molt bona cara.
Ens vam estar una bona estona a la foscor, en silenci, observant la colla de nens i veient com el bidó de cervesa s'anava buidant a cada carbassada, gaudint de l'experiència africana.
Dinjima dinji, hansi wané biri. Tard o d'hora, l'os acabarà a la gola del gos. És un antic proverbi bambara que ve a dir que tard o d'hora la veritat acaba prevalent sobre la mentida. El proverbi no va trigar a complir-se. Ho vam saber després, quan vam visitar una altra cerveseria. Al lloc on ens havia dut l'Omar no s'hi celebrava cap casament. No hi havia cap parella de nuvis. Ni tan sols no s'hi feia cap festa. Era una cerveseria normal i corrent, més aviat tirant a deixada. Un cabaret, com li deien aquí. I a diferència dels més bons, aquest no tenia ni música en directe.
L'Omar, el gran Omar, ens havia ben engalipat.
Tot i sentir-nos estafats, no podíem deixar d'admirar la gosadia de l'Omar, la insultant confiança amb què ens havia fet creure que érem en un casament real, els recursos amb què havia respost cadascuna de les nostres qüestions, l'atreviment amb què havia proposat d'encarregar-se del regal, la perspicàcia amb què ens havia despistat pel laberint de Bamako per a que no poguéssim retrobar el lloc i la sagacitat amb què havia anat fent temps per a arribar just a l'hora en què es feia fosc. L'Omar era un murri, però no es podia negar que era un murri de mena, d'alta categoria. Un brivall per a treure's el barret.
No podíem queixar-nos. La broma no ens havia costat gaire cara, i ens havia permès descobrir una part de Bamako vedada als blancs, on no hauríem pogut accedir si no haguéssim estat guiats pel voluntariós Omar. Vam posar-nos a riure en saber que havíem estat estafats. Era l'únic que podíem fer. Hi havíem caigut de quatre grapes, però n'estàvem satisfets.
Aquella nit, no em vaig poder treure una imatge del cap. En algun lloc de Bamako, una dona vella es feia creus de per què aquell tubab foll li havia donat un bitllet de dues mil cefes. Se'l miraria a la llum de la pàl•lida bombeta, i restaria bona part de la nit preguntant-se a què carai venia aquell bitllet.
Això si l'Omar, el gran Omar, no li havia tret ja de les mans.