El món del vending està d’enhorabona. Diria que les primeres màquines expenedores devien ser les de bales de xiclet. Després van venir les de tabac. Després les de cafè. Van seguir les de pastisseria industrial... Fins i tot jo havia sentit a parlar d’unes màquines expenedores de sopa de fideus al Japó (per a aquells nipons que no poden esperar a arribar a casa per a prendre’s un bol d’Udon). Fins i tot al metro de Barcelona n’hi ha de llibres de butxaca... Però a partir de l’any vinent els francesos tindran una altra màquina expenedora als seus llocs públics: una màquina expenedora de baguettes... calentes!
L’invent és de l’empresa de Ripoll RIPLEG GRUP, S.L., que ha creat un prototip de màquina que cuina i dispensa baguettes en un minut. La màquina de vending té capacitat per a 110 bares de pa precuinades que es guarden a baixa temperatura, i abans de sortir, es couen en un forn a alta temperatura durant 60 segons.
L’empresa preveu inundar el mercat francès amb 1200 màquines que començarà a produir en breu a partir del prototip.
La col•laboració de Ripleg amb una empresa francesa ha permès innovar la tècnica capaç de servir el pa tan ràpidament.
Ara només ens queda esperar que inventin la versió catalana: una màquina expenedora de Bikinis. Calents, és clar!
L’arqueologia experimental és tota aquella part de la investigació arqueològica destinada a l’estudi de les civilitzacions antigues a partir de la recreació de les tècniques emprades a l’època o de la observació dels referents actuals d’aquelles mateixes civilitzacions. Des de tallar unes pedres de sílex a utilitzar un torn de pedal, construir un sostre de palla o cuinar amb un forn de llenya, l’arqueologia experimental ens permet aprofundir en el coneixement de les cultures passades i entendre millor l’estat de la seva tecnologia.
Avui he estat un testimoni involuntari d’una sessió d’aquesta arqueologia experimental a Cerdanyola. Hi he anat per a sortir d’allà cap a Barcelona amb bicicleta de muntanya. Havia calculat que per a arribar a Barcelona passant pel Tibidabo en tindria prou amb dues hores, però me n’hi he passat més de quatre. En començar la ruta se m’ha acudit passar pel poblat ibèric de Ca n’Oliver, seguint un rètol que ja havia vist altres vegades i, en trobar-lo obert, m’hi he quedat fascinat unes bones dues hores.
Un cop al mes algun voluntari del CRAC (Col•lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola) atén als visitants del diumenge i els explica la vida en aquella època fent algun taller o activitat. Avui la coincidència ha volgut que fos un d’aquests dies. En Jordi Hernàndez, un arqueòleg que ha treballat a l’excavació, ens endinsa a mi i a una vintena més de turistes moderns en la història dels laietans. El jaciment encara s’està excavant, però ja es coneixen prou dades per a saber que aquesta tribu d’íbers va habitar al turó de Ca n’Oliver des del 550 al 50 a.C., i va deixar múltiples vestigis de la seva vida.
Un fossat i una muralla protegia el poblat, reservat a l’èlit guerrera i religiosa de la societat. Unes quantes cases de diferents formes i grandàries són testimoni de l’evolució del poblat durant els cinc segles d’existència. Un camp de sitges immenses davant del poble servia per a emmagatzemar el cereal que els camps de tota la plana del Besòs produïa. Aquest cereal era el que permetia el comerç amb cartaginesos, grecs i més tard romans, principalment a canvi de vaixella de poca qualitat que ens ha arribat en forma de trencadissa emmagatzemada en les sitges buides que s’utilitzaven d’abocadors de deixalles.
Una sèrie de poblats i fortaleses íbers s’aixecaven en turons al voltant d’aquesta plana rica, entre elles la de Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramanet. La defensa de la zona s’activava ràpidament mitjançant senyals que permetien comunicar-se d’un poblat a l’altre, i la manera en què aquesta comunicació es duia a terme s’ha descobert gràcies a l’arqueologia experimental.
Primer els arqueòlegs ho van provar amb fum, però el vent era un gran impediment per a les bones comunicacions. Els íbers feien servir un estri molt més senzill i que no consumia res: el mirall. Amb un gran mirall fet amb bronze polit, com si es tractés d’un gran escut, reflectien la llum del sol com la rateta que de petits projectàvem amb el vidre del rellotge contra la calva d’un professor repel•lent.
La teoria és molt bona, però no ens en convencem fins que no la posem a la pràctica que és, justament, l’activitat d’avui. Quan arriba la una del migdia, l’hora convinguda, en Jordi treu uns mirallets d’una caixa de cartró i els reparteix entre tots els visitants. Ell se n’ha reservat un de paret, de més d’un metre d’alçada. Ens traslladem a un extrem del jaciment, completament encarats a Puig Castellar, que veiem a l’horitzó a més de sis quilòmetres de distància, i comencem a moure els miralls intentant captar la llum. Un núvol empipador es cola durant uns moments al cel i malda per frustrar l’experiment. Però la brisa que bufa del mar se l’enduu aviat i al cap de poc podem veure un reflex de llum que pampallugueja a la punta de Puig Castellar. Tots cridem entusiasmats. Fins i tot alguns dels nens crida Que ens ataquen! i corre a defensar el poblat.
L’arqueologia experimental funciona. Encara que un s’hagi d’esperar a que surti el sol perquè ens il•lumini.
Hi havia una època en què tot un seguit de trams de ferrocarril recorrien la geografia catalana i espanyola per a donar servei a una sèrie d’indústries i necessitats que actualment ja ha desaparegut.
Estacions, túnels, viaductes i altres infraestructures inútils quan els últims trens van desaparèixer d’aquests trajectes, han quedat formant part del paisatge. Des de fa uns anys, però, la Fundación para Ferrocarriles Españoles (FFE) s’ha encarregat de desmuntar-ne les travesses i els raïls, acondicionar els túnels i reparar els viaductes més abandonats, i ha creat una sèrie d’itineraris Via Verda que recorren aquestes antigues vies. Al global d’Espanya hi ha més de 1.700 quilòmetres de Vies Verdes.
La necessitat dels trens de circular per trams de poca inclinació i de corbes no molt pronunciades i la llargada de la ruta fa que aquests circuits estiguin idealment destinats a ser recorreguts amb bicicleta.
I realment són un paradís per als ciclistes. Aquest mateix cap de setmana he pogut recórrer acompanyat per un grup de la Fundació Claror el tram de Via Verda que va de Lledós (a prop d’Arnes, al Baix Ebre) fins a Xerta, a la ribera de l’Ebre.
La ruta enllaça de fet dues Vies Verdes: la de Terra Alta i la del Baix Ebre, que es troben a Pinell del Brai. Són en total gairebé 40 quilòmetres que es pot fer molt fàcilment amb poc més de dues hores.
El 1863 ja es va començar a pensar en un ferrocarril que unís el port de Sant Carles de la Ràpita amb la Puebla de Híjar, a Terol. L’origen va ser la creença per part de l’exèrcit que si es donés una invasió d’Espanya pels Pirineus, la següent frontera a defensar seria la barrera de l’Ebre. Així, era important de tenir un ferrocarril que pogués abastir un eventual front bèl·lic.
El 1895 ja s’havia construït la primera part del recorregut, i la Compañía del Ferrocarril del Val de Zafán ja havia unit la Puebla de Híjar amb Alcañiz. Fins el 1942, però, no es van acabar les obres de la línia fins a Tortosa. Durant la Guerra Civil el tram que ja estava construït va servir als republicans per a abastir-se, i quan van perdre la guerra, els mateixos presoners republicans van ser els encarregats de finalitzar les obres. La vida del ferrocarril va ser efímera. El 1973 es va ensorrar un túnel a Pinell del Brai, i abans que es pogués arribar a finalitzar les obres de Tortosa a Sant Carles, es va clausurar la línia. El camí travessa túnels i viaductes, passa pel costat d’estacions antigues abandonades a la ruïna total i serpenteja muntanya avall fins a trobar-se amb el poderós Ebre, al costat del qual recorre els últims quilòmetres.
Una de les atraccions del recorregut són els paisatges càrstics plens de gorges i barrancs profunds. A la meitat del recorregut és recomenable sortit un moment de la via, baixar una trentena de metres per una carretereta empinada i arribar-se al Santuari de Fontcalda, una sorgència d’aigua calenta entre paisatges erosionats que recorden a una Petra remullada.
Tot el recorregut és sobre asfalt, de manera que encara que plogui el trajecte es pot fer sense perill. Per a travessar els túnels, és recomenable l’ús de llanternes, perquè tot i que alguns estan il·luminats, la majoria són llargs i foscos. El millor sentit és el que hem seguit nosaltres, de Lledó a Xerta, ja que és només de baixada. La Via segueix des de Xerta fins a Tortosa, però des d’allà només va seguint la carretera, perdent part del seu encant d’isolació.
En aquests moments de crisi, les empreses han d’exprémer el cervell dels seus integrants per a poder pensar idees que atreguin nous clients. Un dels millors llocs per a poder veure el resultat d’aquestes expremudes cerebrals són les fires de mostres.
Recentment he visitat la fira Maquitec al recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona. D’any a any, aquesta fira ha anat perdent presència, ja que com a tot arreu, el món d’internet actualment fa innecessari i altament gravant per a les empreses un estand on poder mostrar els seus productes.
Però per a aquelles empreses que encara hi van, és on realment s’han d’esforçar a presentar d’alguna manera atractiva els seus productes per a desmarcar-se de la competència i fer que els clients (o possibles clients) es quedin amb la imatge de la marca.
Segur que en aquesta ocasió ABB ho ha aconseguit. L’empresa fabricant de robots, lluny de presentar una sempre típica funcionalitat d’un robot exercint una coreografia de moviments repetitivament avorrits, ha llençat la casa per la teulada i ha presentat una parella de robots enfrontada. En comptes d’agafar peces d’una caixa i posar-les ordenadament en una altra, com fan els robots que la competència ha presentat, els robots d’ABB no fan res més que un combat d’esgrima!
Jo havia sentit a parlar dels robots lluitadors de sumo. Però aquests més que robots eren petits vehicles amb rodes i algun sistema per a reconèixer i empènyer el contrincant fora del ring de lluita. Cadascun dels robots espadatxins té a l’extrem del braç un floret, que maneja amb perfecta habilitat sincronitzada. Embesteixen, finten, claven, esquiven, punxen i retrocedeixen. Em balla pel cap una mítica escena de El hermano más listo de Sherlock Holmes, amb un Gene Wilder lluitant contra una espècie de robot connectat a una bicicleta que activa un Marty Feldman d’ulls esbatanats.
Qui sap si és el futur. A l’Escola Hongaresa d’Esgrima no teníem robots contra qui lluitar, però potser amb el temps també vindran. N’hauré de parlar amb l’Imre, el nostre mestre. Potser ell en sap alguna cosa…
M’acaba d’arribar a les mans el primer número de la revista ARGO, editada pel Museu Marítim de Barcelona i que pretén donar a conèixer el patrimoni nàutic i marítim català passat, present i futur. Amb tres números per any, la revista promet ser un referent del testimoni d’una història de la marina catalana que es remunta a l’època dels primers fenicis i grecs que van arribar a la nostra terra.
No només hem d’estar orgullosos del nostre passat mariner sinó que hi ha perspectives també d’un bon futur per a la nàutica catalana. En concret per a la nàutica submarina. El primer número de la revista té tot un article dedicat a Pere Forés, l’ideòleg del grup que actualment està construint l’Ictineu 3.
L’any vinent es complirà el 150è aniversari de l’avarament del primer Ictineu de Narcís Monturiol. Construït entre el 1856 i el 1859, l’Ictineu I va ser un dels primers submarins de la història, i molts dels invents que Monturiol va idear per al submarí encara s’utilitzen avui en dia. Al seu “Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua”, publicat pòstumament el 1891, Monturiol ja descrivia totes les millores i idees que havia tingut per a solucionar problemes concrets de la navegació submarina, com la purificació de l’aire, la locomoció o l'estanqueïtat.
El primer Ictineu era un submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, que imitava la forma d'un peix . Monturiol hi va fer més de 70 immersions durant les quals va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per al disseny i la construcció del segon submarí, l'Ictineu II. Aquest segon submarí de 17 metres d'eslora i 72 tones en immersió va ser el primer que va utilitzar un sistema de propulsió no animal ja que se li van instal•lar un motor de vapor per a la navegació en superfície i un altre per a la navegació en immersió. Això va suposar una gran innovació en la navegació submarina i Monturiol va ser el primer en resoldre tots els problemes que suposava la integració d'un motor a vapor, l'únic motor existent al moment, en una cambra hermètica, un medi aïllat de l'atmosfera. Amb aquesta solució integrava la resolució d'un dels problemes més importants de la navegació submarina: l'atmosfera artificial. Els gasos resultants de la combustió del motor d'immersió eren oxígen, que després purificava per tal de fer-lo transparent. També s'havia adonat de la toxicitat del gas carbònic i va fer un aparell per tal d'eliminar-lo. En les cambres dels ictineus de Monturiol s'hi podia perllongar l'estada respirant com en el món exterior. En desenvolupar aquest projecte des d'un punt de vista científic va garantir que mai ningú corrés cap mena de perill en les proves d'immersions i navegació submarina. S'ha de destacar que cap dels dos Ictineus va patir mai ni un sol accident.
El tercer Ictineu vol ser una continuació del llegat de Monturiol. Pensat per a tres tripulants, hauria de permetre baixar a profunditats de 1.200 metres i romandre-hi treballant entre tres i vuit hores, desplaçant-se certes distàncies per sota l’aigua, recollint mostres, filmant, prenent dades o simplement duent turistes als fons marins. Tindrà unes cinc tones de pes, 2 metres d’amplada, 2,3 metres d’alçada i 4,8 metres de llarg. Una gran cúpula de metacrilat d’1,5 metres de diàmetre permetrà al pilot i a dos tripulants contemplar amb gran format el fons marí.
El projecte Ictineu 3 està totalment finançat per empreses catalanes i permetrà a Catalunya posar-se altre cop al capdavant d’una indústria que a Espanya ha tingut molt poc pes. A finals d’aquest any començaran els treballs de construcció, que es duran a terme a les Drassanes de Barcelona dins un espai cedit pel Museu Marítim. La intenció és acabar-lo a finals del 2009, en plenes festivitats de l’Any Monturiol.
En aquest vídeo Pere Forés explica el seu projecte.
Han passat 150 anys des del primer Ictineu i ja era hora que algú tornés a les arrels de la immersió catalana amb un projecte tan innovador com aquest. El nou Ictineu 3, amb totes les novetats d’un submergible modern, promet ser un perfecte hereu dels primers Ictineus de Monturiol.
Les energies alternatives estan de moda. En un món on el petroli és cada vegada més car i més escàs, la necessitat de trobar la manera de generar energia d'una manera senzilla, econòmica i mediambientalment sostenible, ha portat als enginyers a empescar-se diferents alternatives. Una de les més explorades ha estat la possibilitat d'utilitzar l'energia de les marees, constants i potencialment utilitzables com a font d'energia.
En aquest sentit, la central mareomotriu més gran del món, formada per dues turbines submarines amb unes robustes aspes de més de vuit metres de llarg, ha començat el període de proves a Strangford Lough, un fiord d'Irlanda del Nord. Actualment només es tracta d'un prototip per a poder avaluar la resistència i la rendibilitat del sistema, però les dues turbines del parc marí SeaGen subministraran de manera inesgotable i neta l'energia que consumeixen unes 1.000 cases. La central és una iniciativa de Marine Current Turbines(MCT), una petita empresa que ja disposa d'una altra central mareomotriu. El Govern britànic la subvenciona amb 5,3 milions d'euros, que representa pràcticament la meitat del cost total.
El funcionament és semblant al de qualsevol turbina hidràulica, és a dir, les aspes submarines giren per l'empenta de l'aigua en moviment, a una velocitat aproximada de 15 revolucions per minut. És aquesta mateixa lentitud del girar de les aspes el que ha permès que les entitats ecologistes de la zona donessin el vist i plau al projecte. Aquestes organitzacions temien que les turbines poguessin ser un perill per als cetacis i foques que habiten aquestes aigües, però la cadència del moviment de les aspes aparentment no dificulta el pas dels animals.
Coneixent el moviment de la marea a Strangford Lough, s'ha calculat que la central podrà obtenir energia durant 18 hores diàries. Les dues turbines actualment en fase de proves poden produir, cadascuna d'elles 0,6 Megawatts. En total 1,2 MW, el suficient per a donar energia a unes 1.000 llars. La producció d'energia no és exageradament gran, sent que cada turbina mareomotriu produeix el mateix que un generador eòlic, però l'avantatge és que són menys conspicues en el paisatge i que a diferència del vent, les marees són totalment previsibles. I MCT ja té planejat construir aviat diverses centrals de 10 megawatts (una d'elles a Gal.les) col.locant nombroses turbines en fila. L'empresa opina que centrals d'aquesta mena podrien subministrar el 5% de l'energia consumida al Regne Unit, encara que els més optimistes eleven la xifra fins i tot fins al 15% si es té en compte la força del mar en zones com les illes Òrcades i les Hèbrides, al nord d'Escòcia. Actualment no arriben ni al 0,02%.
Esperem que el projecte pugui tirar endavant. Si mirem altres projectes similars, veurem que no sempre han estat rendibles. La primera gran planta d'aquest tipus, inaugurada el 1966 a La Rance (França), no ha obtingut mai l'energia que se n'esperava. Des d'aleshores la tècnica ha millorat molt, i si bé encara està en fase de proves, aquesta central pot ser una molt bona manera d'anar tirant endavant fins aconseguir una altra font d'energia neta alternativa.
El món del vending està d’enhorabona. Diria que les primeres màquines expenedores devien ser les de bales de xiclet. Després van venir les de tabac. Després les de cafè. Van seguir les de pastisseria industrial... Fins i tot jo havia sentit a parlar d’unes màquines expenedores de sopa de fideus al Japó (per a aquells nipons que no poden esperar a arribar a casa per a prendre’s un bol d’Udon). Fins i tot al metro de Barcelona n’hi ha de llibres de butxaca... Però a partir de l’any vinent els francesos tindran una altra màquina expenedora als seus llocs públics: una màquina expenedora de baguettes... calentes!
