Acabo de visitar, just al penúltim dia d’obertura, l’exposició Modernitat Americana, a la Fundació Miró. Amb poc més de 100 obres de diferents artistes americans, es repassen els diferents moviments artístics que van dur l’art pro-europeu influenciat per París de finals del segle XIX fins a l’expressionisme abstracte de finals del XX. Amb obres de singulars artistes com Cecilia Beaux, George Bellows, John Singer Sargent, Edward Hopper, Mark Rothko o Willem de Kooning, l’exposició mereix ser visitada. Si no hi heu estat a temps, podeu veure tots els quadres a la Corcoran Gallery el proper cop que visiteu Washington, ja que totes les obres mostrades provenen d’allà.
Si ho feu, no deixeu de fixar-vos en l’obra Monadnock in Winter, pintat el 1904 per Abbott Handerson Thayer. De tots els pintors que van fer seus el tema recurrent d’una muntanya solitària, Thayer n’és probablement el més compromès. Nascut el 1849 a Boston, va passar la infància a New Hampshire, al peu del Mount Monadnock. Durant tota la vida, guardaria el record d’aquells temps passats en plena natura, i quan més tard es dedicà a la pintura, després d’una època de retratista de figures, es passà a la pintura paisatgística, posant especial esment en plasmar a la tela tots els aspectes de la muntanya de la seva joventut. El seu compromís amb la muntanya va anar més enllà i lluità en política per a aconseguir que tota ella fos nomenada Parc Estatal. Excèntric de mena, solia dormir al ras durant tot l’any per tal d’estar més en contacte amb la natura, però segurament aquest hàbit li va permetre estudiar la naturalesa de tal manera que acabà publicant un parell de llibres sobre l’art críptic dels colors dels animals salvatges, que va fer avançar enormement a l’exèrcit americà en les tècniques de camuflatge durant la primera guerra mundial.
Thayer no ha estat l’únic pintor en estar obsessionat amb una muntanya. Paul Cézanne pintà diverses vistes de La montagne Sainte-Victoire des del poble de Le Tholonet, on va passar una temporada.
Sense anar més lluny i tirant cap a pintors més propers, Pablo Picasso va retratar unes quantes vegades la muntanya de Santa Bàrbara, propera a Horta de Sant Joan. A tot arreu on va viure hi tenia una fotografia de la muntanya on s’havia recuperat d’una mala salut jovenil. De fet l’obessió de Picasso per les muntanyes el va dur a instal•lar un estudi al Château de Vauvenargues, just sota el peu de Sainte-Victoire, seguint els passos de Cézanne.
Així que el proper cop que veieu el quadre d’una muntanya, recordeu aquests tres artistes i comenceu a pensar si el pintor no té alguna obsessió muntanyenca. Podria ser. Aquesta mena d’obsessions s’encomanen molt fàcilment.
24 ene 2009
10 ene 2009
Tintín fa 80 anys
Avui fa vuitanta anys, a la revista juvenil belga Le Petit Vingtième, apareixia per primer cop una vinyeta còmica d’un reporter de curiositat insaciable, vestit amb pantalons de golf, pentinat amb un serrell alçat i acompanyat d’un terrier blanc. La vinyeta anava signada per un jove dibuixant amb el pseudònim d’Hergé.
Al llarg dels anys, Georges Remi, el pare de Tintín i Milú, dibuixaria en total 23 àlbums més que seguirien a aquell primer Tintín al País dels Soviets. A partir del segon àlbum (Tintín al Congo), Tintín ja seria en color i amb els trets diferenciadors perfectament definits. Al llarg de les aventures que el durien per tot el món, aniria coneixent molts companys de viatge que gaudeixen d’una fama gairebé tan gran com la seva: el Capità Haddock, els detectius Dupont i Dupond, el Professor Tornassol, la Castafiore,... Personatges que acompanyarien al reporter al llarg dels seus viatges pels Estats Units, Congo, Aràbia, Europa, Egipte, Xina, Perú i fins i tot la Lluna!
Amb vuitanta anys de vida, Tintín encara segueix jove i amb energia. Hergé morí el 1983 i des d’aleshores no s’ha creat cap altre àlbum, però més de 250 milions de còpies venudes dels 24 àlbums en una cinquantena de llengües donen testimoni que aquell jove reporter encara pot vendre. Arreu del món apareixen botigues dedicades exclusivament a vendre productes amb la seva imatge, i les seves aventures fins i tot han estat portades a la televisió i al cine amb dibuixos animats i persones de carn i ossos.
Segur que el 2010, quan aparegui la versió que Steven Spielberg i Peter Jackson en volen fer, la poderosa maquinària del marxandatge de Hollywood farà que la imatge de Tintín arribi a sortir-nos per les orelles, però per a un personatge creat ara fa 80 anys, segur que no hi ha res millor per a rebre un gran homenatge.
Per als fans de Tintín ja ens estarà bé. Jo encara diria més: Per molts anys!
Al llarg dels anys, Georges Remi, el pare de Tintín i Milú, dibuixaria en total 23 àlbums més que seguirien a aquell primer Tintín al País dels Soviets. A partir del segon àlbum (Tintín al Congo), Tintín ja seria en color i amb els trets diferenciadors perfectament definits. Al llarg de les aventures que el durien per tot el món, aniria coneixent molts companys de viatge que gaudeixen d’una fama gairebé tan gran com la seva: el Capità Haddock, els detectius Dupont i Dupond, el Professor Tornassol, la Castafiore,... Personatges que acompanyarien al reporter al llarg dels seus viatges pels Estats Units, Congo, Aràbia, Europa, Egipte, Xina, Perú i fins i tot la Lluna!
Amb vuitanta anys de vida, Tintín encara segueix jove i amb energia. Hergé morí el 1983 i des d’aleshores no s’ha creat cap altre àlbum, però més de 250 milions de còpies venudes dels 24 àlbums en una cinquantena de llengües donen testimoni que aquell jove reporter encara pot vendre. Arreu del món apareixen botigues dedicades exclusivament a vendre productes amb la seva imatge, i les seves aventures fins i tot han estat portades a la televisió i al cine amb dibuixos animats i persones de carn i ossos.
Segur que el 2010, quan aparegui la versió que Steven Spielberg i Peter Jackson en volen fer, la poderosa maquinària del marxandatge de Hollywood farà que la imatge de Tintín arribi a sortir-nos per les orelles, però per a un personatge creat ara fa 80 anys, segur que no hi ha res millor per a rebre un gran homenatge.
Per als fans de Tintín ja ens estarà bé. Jo encara diria més: Per molts anys!
7 ene 2009
El bicing també a Washington
Barcelona, París, Brussel·les, Viena, Copenhaguen, Estocolm, Saragossa,... i ara Washington. La capital del país amb més cotxes del món ha incorporat també el sistema de bicicletes públiques que triomfa a Europa. Amb el nom d'Smartbike, encara és d'hora per a jutjar un èxit també a Amèrica, però de moment les notícies són força satisfactòries. Avui al diari El Periódico de Catalunya hi ha un interessant article que reprodueixo a continuació. El signa Joan Cañete Bayle:
Quan a l'abril Washington DC va inaugurar el seu servei de bicing --en la promoció del servei es va destacar l'èxit que havia tingut a ciutats com París i Barcelona-- va ser rebut amb un cert escepticisme. Hi va haver gent que va fer apostes sobre quant temps trigarien els aparcaments de les bicicletes a ser vandalitzats o quantes bicis es robarien al dia, i també es va posar en dubte que amb el clima de la ciutat la idea funcionés. La primavera i la tardor són temperades i ideals per pedalejar, però la humitat i la calor a l'estiu i el fred i la neu a l'hivern, en principi, ho desaconsellen.
El mateix ajuntament va llançar el bicing amb certa cautela. No és pas que no hi hagi afició a la bicicleta a Washington (la ciutat compta amb uns circuits extraordinaris entre boscos però, això sí, molt pocs carrils bici urbans), sinó que la idea era (i ho continua sent) inèdita als EUA. D'aquesta manera, el servei va començar amb tan sols 120 bicicletes (10 estacions amb 12 màquines) i una tarifa anual de 40 dòlars (uns 31 euros) per a lloguers de tres hores. Quan els responsables van veure que s'estima que el preu del sistema per bicicleta a Europa puja a 4.500 dòlars (uns 3.500 euros, segons s'ha publicat a la premsa local), el primer que van fer va ser buscar un patrocinador privat que cobrís totes les despeses.
Ho van aconseguir, i poc més de sis mesos després les xifres indiquen que la ciutadania respon: 900 persones inscrites, uns 100 viatges al dia i la idea d'ampliar-lo la primavera que ve. Les principals queixes són per l'horari (per motius de seguretat l'última bicicleta es pot agafar a les deu de la nit) i sorprèn el civisme: només una bicicleta ha estat robada fins ara. I és que el que al principi podia haver estat el principal problema (el trànsit abundant i a vegades fins i tot salvatge) ha acabat sent el principal avantatge.
Fins a tal punt que diverses organitzacions de ciclistes estan promovent a internet l'ús del bicing i també de la bicicleta privada com a millor forma de transport ara, a l'hivern, quan la neu ja ha aparegut a la ciutat. Els dies de grans nevades moure's per Washington és una tortura més gran del que ja ho és en condicions normals, així que la bicicleta, diuen els seus defensors, és la millor opció.
Per això, exigeixen a l'ajuntament que adapti mecànicament les bicicletes del bicing a les condicions atmosfèriques, i publiquen consells per pedalejar sobre la neu: seguir els trams dels llevaneu, relaxar la part superior del cos al pedalejar, beure més sovint per evitar la deshidratació, protegir-se la cara per evitar la congelació, circular tant com es pugui en línia recta i sense fer moviments bruscos del manillar...
El seu somni és que Washington es converteixi en una ciutat de bicicletes, i preveient el caos que serà el dia de la presa de possessió d'Obama recomanen desplaçar-se als actes en dues rodes. L'alcalde els dóna la raó, i al marge d'ampliar el bicing la ciutat té un altre projecte sobre dues rodes: obrir a l'estació central de tren (que també ho és de metro i és al costat del Capitoli) un aparcament de bicicletes on els ciclistes podran deixar-les segures.
© Fotos: www.smartbikedc.com
Quan a l'abril Washington DC va inaugurar el seu servei de bicing --en la promoció del servei es va destacar l'èxit que havia tingut a ciutats com París i Barcelona-- va ser rebut amb un cert escepticisme. Hi va haver gent que va fer apostes sobre quant temps trigarien els aparcaments de les bicicletes a ser vandalitzats o quantes bicis es robarien al dia, i també es va posar en dubte que amb el clima de la ciutat la idea funcionés. La primavera i la tardor són temperades i ideals per pedalejar, però la humitat i la calor a l'estiu i el fred i la neu a l'hivern, en principi, ho desaconsellen.
El mateix ajuntament va llançar el bicing amb certa cautela. No és pas que no hi hagi afició a la bicicleta a Washington (la ciutat compta amb uns circuits extraordinaris entre boscos però, això sí, molt pocs carrils bici urbans), sinó que la idea era (i ho continua sent) inèdita als EUA. D'aquesta manera, el servei va començar amb tan sols 120 bicicletes (10 estacions amb 12 màquines) i una tarifa anual de 40 dòlars (uns 31 euros) per a lloguers de tres hores. Quan els responsables van veure que s'estima que el preu del sistema per bicicleta a Europa puja a 4.500 dòlars (uns 3.500 euros, segons s'ha publicat a la premsa local), el primer que van fer va ser buscar un patrocinador privat que cobrís totes les despeses.
Ho van aconseguir, i poc més de sis mesos després les xifres indiquen que la ciutadania respon: 900 persones inscrites, uns 100 viatges al dia i la idea d'ampliar-lo la primavera que ve. Les principals queixes són per l'horari (per motius de seguretat l'última bicicleta es pot agafar a les deu de la nit) i sorprèn el civisme: només una bicicleta ha estat robada fins ara. I és que el que al principi podia haver estat el principal problema (el trànsit abundant i a vegades fins i tot salvatge) ha acabat sent el principal avantatge.
Fins a tal punt que diverses organitzacions de ciclistes estan promovent a internet l'ús del bicing i també de la bicicleta privada com a millor forma de transport ara, a l'hivern, quan la neu ja ha aparegut a la ciutat. Els dies de grans nevades moure's per Washington és una tortura més gran del que ja ho és en condicions normals, així que la bicicleta, diuen els seus defensors, és la millor opció.
Per això, exigeixen a l'ajuntament que adapti mecànicament les bicicletes del bicing a les condicions atmosfèriques, i publiquen consells per pedalejar sobre la neu: seguir els trams dels llevaneu, relaxar la part superior del cos al pedalejar, beure més sovint per evitar la deshidratació, protegir-se la cara per evitar la congelació, circular tant com es pugui en línia recta i sense fer moviments bruscos del manillar...
El seu somni és que Washington es converteixi en una ciutat de bicicletes, i preveient el caos que serà el dia de la presa de possessió d'Obama recomanen desplaçar-se als actes en dues rodes. L'alcalde els dóna la raó, i al marge d'ampliar el bicing la ciutat té un altre projecte sobre dues rodes: obrir a l'estació central de tren (que també ho és de metro i és al costat del Capitoli) un aparcament de bicicletes on els ciclistes podran deixar-les segures.
© Fotos: www.smartbikedc.com
1 ene 2009
Salts de Cap d'Any
Hi ha un cert component suïcida en els salts d’esquí. Es veu en les cares dels saltadors quan es preparen per a deixar-se caure per la rampa dels trampolins, quan enfilen l’estret carril i quan finalment s’enlairen pel cel. Si no tinguessin aquesta aparent despreocupació per la seva seguretat, dubto que poguessin llançar-se amb la facilitat amb què ho fan al llarg de la rampa.
Any rere any, seguia el campionat de salts que se celebra per cap d’any a Garmisch-Partenkirchen. Per a mi, el nom d’aquesta població i del seu trampolí havia passat a ser un referent de l’audàcia humana. M’estava fascinat davant del televisor, hipnotitzat per la gosadia d’aquells salts, i considerava aquella població del sud d'Alemanya com una espècie de Cap Cañaveral on en comptes de llençar màquines a l’espai hi llençaven persones. Ja fa 55 anys que Garmisch-Partenkirchen és l’escenari del salt de Cap d’Any que forma part del torneig de les Quatre Muntanyes (la Vierschanzentournee).
Quan fa tres anys vaig tenir ocasió de visitar el poble de l’Oberammergau bavarès, tot i ser estiu, el primer que vaig voler fer va ser visitar l’antic recinte dels salts, construït per als jocs olímpics d’hivern del 1936, on encara hi ha el trampolí, per a veure de primera mà com era realment. La rampa final era coberta de gespa. Dels tres trampolins del recinte, el més impressionant era el de la dreta, situat al capdamunt de l’empinada rampa. Quan després d’una llargueta ascensió per un dels laterals vaig poder situar-me just al capdamunt de la rampa de caiguda, sota del final del trampolí, el cap ja em rodava de l’alçada que veia als meus peus. I encara m'hauria faltat situar-me a dalt de tot del trampolí, cinquanta metres més amunt! Aquest any, encara m’hauria impressionat més, ja que s’acaba d’estrenar el nou trampolí, dissenyat pels arquitectes de Munic Loenhart&Mayr. La complexa estructura, d’acer i policarbonat translúcid, sembla un creuament entre una llançadora espaial i una grua de construcció.
Els arquitectes es van inspirar en les formes del mont Gudiberg, un cim proper, per a no desvirtuar el paisatge del voltant, i han aconseguit unir una integració topogràfica amb una expressió escultural que dóna al trampolí una identitat pròpia que donarà encara més fama al concurs de salts.
Un ascensor diagonal (com una espècie de funicular) estalvia als saltadors una ascensió de 332 graons fins als gairebé cinquanta metres d’alçada de l’estructura. Des de dalt, la vista ha de ser fenomenal. I des de baix, la vista del trampolí també ho és. Les plaques de plàstic que el cobreixen l’integren dins el paisatge nevat de dia, i de nit, la il•luminació interior fa que resplendeixi com una estàtua lluminosa que es veu per tota la vall.
El nou trampolí ja té guanyador i tot per a la prova d'avui. L’ha guanyada Wolfgang Loitzl, un austríac de 28 anys, amb un salt de 136,5 m. Dos metres enrere ha quedat el campió de l’any passat, el suís Simon Ammann. I tercer ha quedat el finlandès Harri Olli.
Tots tres, tenien una mirada clarament suïcida abans de saltar.
Any rere any, seguia el campionat de salts que se celebra per cap d’any a Garmisch-Partenkirchen. Per a mi, el nom d’aquesta població i del seu trampolí havia passat a ser un referent de l’audàcia humana. M’estava fascinat davant del televisor, hipnotitzat per la gosadia d’aquells salts, i considerava aquella població del sud d'Alemanya com una espècie de Cap Cañaveral on en comptes de llençar màquines a l’espai hi llençaven persones. Ja fa 55 anys que Garmisch-Partenkirchen és l’escenari del salt de Cap d’Any que forma part del torneig de les Quatre Muntanyes (la Vierschanzentournee).
Quan fa tres anys vaig tenir ocasió de visitar el poble de l’Oberammergau bavarès, tot i ser estiu, el primer que vaig voler fer va ser visitar l’antic recinte dels salts, construït per als jocs olímpics d’hivern del 1936, on encara hi ha el trampolí, per a veure de primera mà com era realment. La rampa final era coberta de gespa. Dels tres trampolins del recinte, el més impressionant era el de la dreta, situat al capdamunt de l’empinada rampa. Quan després d’una llargueta ascensió per un dels laterals vaig poder situar-me just al capdamunt de la rampa de caiguda, sota del final del trampolí, el cap ja em rodava de l’alçada que veia als meus peus. I encara m'hauria faltat situar-me a dalt de tot del trampolí, cinquanta metres més amunt! Aquest any, encara m’hauria impressionat més, ja que s’acaba d’estrenar el nou trampolí, dissenyat pels arquitectes de Munic Loenhart&Mayr. La complexa estructura, d’acer i policarbonat translúcid, sembla un creuament entre una llançadora espaial i una grua de construcció.
Els arquitectes es van inspirar en les formes del mont Gudiberg, un cim proper, per a no desvirtuar el paisatge del voltant, i han aconseguit unir una integració topogràfica amb una expressió escultural que dóna al trampolí una identitat pròpia que donarà encara més fama al concurs de salts.
Un ascensor diagonal (com una espècie de funicular) estalvia als saltadors una ascensió de 332 graons fins als gairebé cinquanta metres d’alçada de l’estructura. Des de dalt, la vista ha de ser fenomenal. I des de baix, la vista del trampolí també ho és. Les plaques de plàstic que el cobreixen l’integren dins el paisatge nevat de dia, i de nit, la il•luminació interior fa que resplendeixi com una estàtua lluminosa que es veu per tota la vall.
El nou trampolí ja té guanyador i tot per a la prova d'avui. L’ha guanyada Wolfgang Loitzl, un austríac de 28 anys, amb un salt de 136,5 m. Dos metres enrere ha quedat el campió de l’any passat, el suís Simon Ammann. I tercer ha quedat el finlandès Harri Olli.
Tots tres, tenien una mirada clarament suïcida abans de saltar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)