Un passeig pel Parc del Riu Llobregat

És ben cert allò que diuen que sovint no apreciem allò que tenim més a prop. Encara diria més: sovint ni coneixem que existeix.

Ho vaig poder comprovar fa un parell de setmanes quan vaig anar al Parc del Riu Llobregat convidat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la revista Descobrir Catalunya.

El Llobregat és un dels grans rius catalans i des del seu naixement a Castellar de n’Hug fins a la seva desembocadura al delta del sud de Barcelona les seves aigües recorren 175 quilòmetres. El Parc engloba els últims trenta quilòmetres del riu, que transcorren zona metropolitana des que passa per sota el Pont del Diable a Martorell.

Des que el riu va patir la industrialització al segle XX, el seu curs es va veure alterat i contaminat de manera que els pobles que el vorejaven el van passar a ignorar. Des del 2007, però l’AMB ha començat a restaurar l’estat del riu i l’ha convertit en un espai natural que ha recuperat els valora ambientals i socials.

Actualment, les vores del riu són ja un espai lúdic on els caps de setmana els veïns i gent de fora vénen a passejar ja sigui a peu o en bicicleta per a recórrer un espai natural que teníem ignorat al pati de casa. 

Vam poder conèixer d’aprop les millores que ha realitzat l’AMB començant el recorregut des de l’estació de tren de Sant Boi de Llobregat. Un petit pont creua el Canal de la Dreta, del segle XIX, que subministrava aigua a les antigues fàbriques locals. 

Aquí comença el Parc Fluvial de Sant Boi de Llobregat, amb uns quants arbres típics de ribera que ens recorden com devia ser el riu fa uns segles: salzes, pollancres, freixes, àlbers i figueres. Alguns trams del riu estan tan coberts de canyes (espècie invasora) i canyís (l’espècie local) que no sembla que ens trobem prop d’una gran ciutat, sinó allunyats de qualsevol centre de població i enmig de la natura en alguna selva remota.

En un parell de punts distingim unes construccions que fan girar el curs del riu: són per a crear una meandrificació, per alentir l’aigua del riu i aconseguir que les espècies vegetals i animals que hi habiten sobrevisquin millor. Cal que les estructures aguantin les elevades variacions de cabal que pateix el riu (típicament mediterrànies) des de 4-5 m³/s fins als 4.000  m³/s que va superar amb els aiguats dels anys 60.  

Passem pel costat de la passera de Cornellà, que permet als peatons i ciclistes superar el riu per a connectar les dues riberes, i a la vegada serveix com a magnífic punt per a veure les panoràmiques. Des d’aquí veurem l’extensió de la part baixa del riu, coberta de vegetació. A partir d’aquí podem veure també la mota construïda a la vora del camí per a evitar que les aigües d’una possible riuada inundessin els camps agrícoles que hi ha a l’altra banda. Aquí és zona de conreus, com es pot evidenciar en una de les sales de Can Comas, una antiga masia antiga que serveix de seu i centre d’interpretació del Parc Agrari del Baix Llobregat. 

Aquí descobrirem la importància agrícola del delta del Llobregat, i algunes anècdotes, com per exemple que el Prat del Llobregat és el principal productor de carxofes de Catalunya (7.340 tones l’any) i que a l’estació de tren del Prat hi havia una cambra amb gel per a poder enviar verdura fresca a París. 

El camí vora el riu segueix fins al Parc Lúdic Fluvial del Prat de Llobregat, una àmplia zona ajardinada vora el riu dominada per dues torres. Una d’elles és el que resta d’una antiga fàbrica: de maons d’obra vista i esvelta, la xemeneia és un record de l’època en què el riu estava molt industrialitzat. I molt a prop, una altra estructura, de formigó amb una escala de cargol metàl·lica que s’hi enfila, hi ha la torre de descàrrega del tub de salmorres, una conducció que porta aigua amb excés de sal procedent de les mines de sal que hi ha riu amunt fins a abocar-la inòcuament al mar.

Ens enfilem a la torre i obtenim una vista esplèndida des del Parc de Collserola fins al mar, passant per Montjuïc i fins i tot amb la possibilitat de veure Montserrat.

Acabem el nostre trajecte (tot i que hi ha la possibilitat d’arribar fins a les platges vora el mar), a prop de l’aeroport. Als aiguamolls propers, els ocells semblen no espantar-se del soroll continu dels avions que aterren a l’aeroport, i fan una vida tan tranquil·la que és fàcil observar-los amb prismàtics. Només de tant en tant, en sentir un avió apropant-se, ens adonarem que som prop d’un lloc civilitzat. Si no fos per aquestes petites interrupcions, passejant pels Espais Naturals del Delta ens creuríem, tot d’una, que som enmig d’una natura aïllada.