28 sept 2009

2.560 anys de Confuci

Segons la tradició xinesa, avui 28 de setembre és l’aniversari del més gran de tots els seus filòsofs. Aquells de vosaltres que hagueu obert el google haureu vist que el logotip tradicional havia estat modificat i apareixia l’homenatjat en comptes de la L.

I és que en un dia com avui de l’any 551 a.C. naixia a Qufu, a la Xina, Kong Fuzi (孔子). Confuci el savi, Confuci el mestre, Confuci el semidéu. Nascut dins d’una família de terratinents de baix rang, va començar la carrera política entrant a la cort del rei Wu, i més tard a la cort del regne Wei.

Ja en vida la seva doctrina, basada en els ritus i tradicions de les dinasties Shang i Zhou van rebre molta consideració. Multitud de deixebles el seguien arreu, la majoria prínceps que Confuci volia formar per tal que governessin adequadament. Segons ell, si el príncep és virtuós, els seus súbdits seguiran el seu exemple.

Cinc cents anys abans de Jesucrist, Confuci ja proposava com a màximes virtuts la tolerància, la bondat, la benevolència, l’amor al proïsme i el respecte als majors i avantpassats.
Però va ser sobretot a partir de la seva mort el 479 a.C. (als 72 anys), que els seus ensenyaments van començar a ser concebuts com una filosofia pròpia. Des d’aleshores, el confucianisme ha estat un dels pilars de la vida filosòfica oriental, i els seus promulgaments encara viuen en la memòria del poble xinès i s’han expandit fins molt més enllà de la Gran Muralla.

Del mestre Kong ens han quedat moltes màximes que, com les de Lao Tse i alguna del Bruce Lee, formen part fins i tot de la nostra vida diària, per la seva simplicitat i el gran poder del significat que tenen. Uns poc exemples:

·Quan vegis un home bo, intenta imitar-lo; quan vegis a un home dolent, reflexiona.

·L’home més noble és digne, però no orgullós; l’inferior és orgullós, però no és digne.

·Esperar l’inesperat. Acceptar l’inacceptable.

·Si un ocell et diu que estàs boig, deu ser que és així; els ocells no parlen.

·El millor indici de la saviesa és la concordança entre les paraules i les obres.

Aquí n’hi ha una altra de força famosa, adaptada en multitud de guions de cinema:

·La nostra major glòria no es troba en no caure mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiguem.

I alguna que hauria pogut aparèixer sense cap modificació al Nou Testament:

·No facis als altres el que no vols que et facin a tu, ni et facis a tu el que no faries als altres.

Així doncs, estem de celebració i cal felicitar el mestre Confuci pel seu 2.560è aniversari. La llarga barba amb què normalment se’l representa li deu haver crescut uns quants metres i s’haurà tornat tan canosa que ni quantitats industrials de Just for Men podrien tornar-li el color, però les seves paraules perduren als llibres, a les pel·lícules i, més important encara, en l’imaginari popular de mig món.
N'hi ha per meditar-hi, oi?
Tal com diria Confuci: “Llegir sense meditar és una ocupació inútil”.

22 sept 2009

Alaska Chilkat Bald Eagle Preserve

Ja he caminat molta estona pel costat de la carretera que va cap a la Chilkat Bald Eagle Preserve, però cap dels cotxes que passa no s’atura davant del meu polze dret alçat. La majoria dels vehicles que passen són autocaravanes de vells carques que es dirigeixen cap al Canadà, però també hi ha algun turisme que va força carregat de gent i fins i tot alguna camioneta que té lloc de sobres però no vol parar. Però tinc ganes de veure alguna àliga de cap blanc, el majestuós símbol alat dels Estats Units, i la reserva és el millor lloc del món per a veure-les. Agost no és un mes tan bo com octubre o novembre, però vull intentar-ho.
Per més que aixeco ben clarament el dit i intento somriure confiadament, no hi ha cap cotxe que s’aturi. Mentre camino per la banda dreta em fixo amb les cases que queden a peu de carretera. La majoria tenen el seu jardinet d’herba espessa ben cuidada. Algunes l’han substituït per petits horts on, aprofitant les llargues hores contínues de llum, s’arriben a fer unes verdures de mides increïbles.
Quan ja fa una hora i mitja que camino i començo a maleir tots els cotxes que segueixen endavant sense parar, n’hi ha un que afluixa la marxa i s’atura una mica més enllà. És una ranxera Toyota Tacoma negra, la meva única oportunitat. Corro cap al cotxe abans que el conductor no canviï de parer. La caixa descoberta del darrera és plena de troncs serrats, un bidó de plàstic de vint litres i uns cartrons.
Quan arribo esbufegant a nivell del conductor, el primer que en veig són els braços, tatuats amb dibuixos policroms com els d’un yakuza japonès. Una barbeta roja abandonada, un cabell ros i llarg entaforat sota una gorra de beisbol amb la visera girada protegint el clatell i una samarreta blava amb dibuixos d’unes deesses hindús psicodèliques em saluden des del volant i em pregunten cap on vaig. La fila del conductor no és gaire tranquil•litzadora, però després d’esperar tant de temps que algú parés, ara no és hora de ser primmirat.
–Cap a la reserva de Chilkat –responc esperant que ell també hi vagi. Només faltaria ara que l’únic cotxe que ha parat no anés cap aquella direcció.
–Quina part de la reserva?
Bé, en allò sí que no hi havia pensat. Havia cregut que qualsevol lloc de la reserva seria bo per a veure àligues, però la reserva s’allarga des de la milla 9 fins a la milla 32, i per força hi ha d’haver uns llocs més bons que d’altres per a l’observació de les aus. El conductor reconeix el dubte a la meva cara i soluciona el problema.
–Cap problema! Et portaré fins als Council Grounds. Allà és un dels llocs més bons per a observar les aus. I et serà més fàcil trobar un cotxe que et pugui dur de nou cap al poble. Puja per l’altra banda.
Quan obro la porta del copilot, em trobo que l’individu està traient el material del seient de l’acompanyant i l’apila desordenadament al darrera. Entro quan està movent un enformador, amb mànec de fusta i una punta d’acer molt i molt afilada.
–Tranquil, no és una arma –s’afanya a dir.
M’asseguro el cinturó i tirem endavant. La carretera segueix el riu Chilkat durant la major part del trajecte. En alguns punts del riu, ancorades a la ribera, hi ha rodes de pales que giren sense parar. Estan construïdes amb el mateix disseny que les tradicionals usades pels indis, amb grosses pales de malla que es mouen amb el moviment de l’aigua i capturen els salmons que pugen riu amunt. Formen part d’un estudi de l’Alaska Department of Fish and Game, els biòlegs del qual capturen els peixos amb aquest mètode tradicional i altament eficient, els mesuren, els marquen i de vegades els posen un petit radiotransmissor i tot per a seguir-los abans de tornar-los a l’aigua. D’aquesta manera els estudis per ràdio poden abocar alguna llum, per minsa que sigui, sobre la ruta i el temps de la migració, i les etiquetes que els marcaven i que queden a terra un cop morts després de fresar, poden servir per a estimar-ne la població.
En contra del que he pogut pensar en una primera impressió, el conductor és dels millors guies que hauria pogut tenir. En Robert Livingood (Bob per als amics) és biòleg especialitzat en óssos. Dels trenta cinc anys que té, n’ha passat quinze estudiant el comportament dels plantígrads i es guanya la vida escrivint-ne articles en revistes de natura i fauna. Com molts dels habitants d’Alaska, és de fora de l’Estat, o com diuen aquí, del downsouth o dels Lower 48. Tal com diu ell, després de treballar un temps a Glacier Park, venir a Alaska per a estudiar els óssos era inevitable.
–Alaska té la major població d’óssos grizzly de tot Amèrica del Nord, i la natura encara s’hi pot considerar verge. Això significa que les probabilitats de trobar un ós i trobar-lo amb un comportament no afectat per la presència de l’home són molt més altes que en qualsevol altre lloc.
En Bob va venir a Haines de vacances amb la seva dona, també biòloga interessada en óssos. Durant una excursió per a observar-ne van trobar-se un home que ja n’estava seguint un parell amb binocles. Aquell home resultà ser un professor que estudiava el comportament dels óssos i que justament necessitava un parell de biòlegs per a ajudar-lo a començar una investigació més àmplia.
–Va ser dit i fet. Ens va acceptar i en una setmana ja havíem trobat un terreny. Construir la cabana va dur més temps, però ara no ho canviaria per res del món. Tu saps la felicitat que dóna aixecar-te al matí i trobar-te al davant d’un llac immaculat, envoltat de natura per totes bandes? Ah! Espera, he de parar aquí!
En Bob disminueix la marxa i s’atura al costat d’una font a peu de carretera, un rierol que cau del vessant de la muntanya. Baixa del cotxe i agafa el el bidó buit de la caixa de la ranxera i l’omple amb l’aigua.
–La millor aigua de Haines –em diu mentre es dirigeix cap al rierol amb el bidó buit.

No gaires quilòmetres després arribem per fi al pàrquing dels Council Grounds. En Bob baixa un moment per a ensenyar-me els voltants, que coneix perfectament. La vista des de l’aparcament mateix ja és magnífica. A l’altra banda de quatre tanques d’informació que hi ha sota un cobert de fusta, darrera uns salzes estilitzats, hi ha el riu Chilkat, i a l’altra riba les altes muntanyes nevades de Thakin. I just sota d’aquestes hi ha una cresta de cims més baixos, coberts de vegetació.
–A l’altra banda d’aquelles muntanyes de primer terme hi ha el llac Chilkat, que és el més gran de la regió. Diu una llegenda Tlingit que els cignes que hi havia al riu Chilkat estaven cansats de passar tant de fred a l’hivern. Van posar-se tots d’acord, van volar fins darrera les muntanyes, on només hi havia un camp de neu, i es van posar a bategar les ales. La calor va fer que la neu es fongués i va aparèixer el llac.
En Bob m’assenyala un altre punt:
–I si et fixes en aquell punt a l’altra banda del riu, darrera d’aquelles altes muntanyes, allà comença la reserva natural més gran del món. Hi ha els parcs de Glacier Bay, Kluane, i Wrangell-St. Elias, una extensió verge de valls desconegudes. I allà hi ha la cresta de Chilkat, allà on hi ha aquelles cims més baixos coberts de pícees. En aquell bosc els Tlingit enterraven els seus xamans. Ningú no talla aquells arbres. Alguns tenen milers d’anys, i és un dels millors llocs per a observar óssos. De vegades hi vaig amb un company per a seguir-los, i com que no hi va mai ningú, els óssos no tenen por dels homes, i es comporten tal com ho fan els óssos que no estan habituats a l’home.
Quan li dic que no me’n vull anar d’Alaska sense haver vist óssos, em respon somrient:
–Aleshores has d’anar a Chilkoot Lake.
–No és perillós?
–No. Gens ni mica. Només és perillós si no saps com comportar-te i no saps interpretar les intencions de l’animal. Només hi ha accidents quan la gent s’hi apropa massa. Creu-me, he vist fer coses a la gent que ni jo amb tots els meus anys d’experiència m’atreviria a fer.

És només quan en Bob marxa amb la ranxera cap a casa seva que observo que l’aparcament és buit. Ni tan sols ha passat cap cotxe per la carretera del costat mentre hem estat parlant. Camino cap a l’observatori d’àligues amb l’esperança que amb el temps que hi passi arribi algú que em pugui tornar a Haines. Per les passarel•les de fusta que hi ha instal•lades arribo a tocar del riu.
La reserva existeix perquè és l’últim lloc on les àligues poden alimentar-se de salmons a finals de la tardor. I si ho poden fer, les àligues ho deuen al riu. Cap a l’octubre, a Haines ja hi neva, i el riu Chilkat, com molts altres de la regió s’hauria de gelar. Però just en aquest punt, on conflueixen els seus afluents Kleheni i Tsirku, el riu Chilkat no es gela.
Aquests dos afluents tenen uns ventalls al•luvials que acumulen l’aigua fosa de les glaceres durant la primavera i l’estiu sota terra, on queda protegida del fred exterior uns cinc graus per sobre del punt de congelació. A la tardor, aquest aigua més calenta s’escola avall i evita que l’aigua del riu Chilkat es glaci en aquest tram. Els salmons chum (Onchorynchus keta), anomenats també dog salmon perquè s’utilitzaven per a alimentar els gossos de trineu, aprofiten aquesta obertura del riu per a fer la migració més tardana que es coneix, a finals de la tardor. És aleshores que els arbres de la vora del riu Chilkat s’omplen de milers d’àligues de cap blanc arribades de tot Alaska i part del Canadà per a poder alimentar-se amb l’última migració de salmó que els ofereix la natura abans de ser sorpreses per l’hivern.
Tot i que es tracta del símbol dels Estats Units d’Amèrica, no es pot dir que els americans hagin tractat gaire bé les àligues de cap blanc. A Alaska se’n van arribar a matar 128.000 per a protegir els salmons, pensant que elles eren les culpables de les pesques pobres. Als Lower 48, les grans quantitats de DDT utilitzades als conreus van anar pujant per la cadena tròfica fins a quedar-se al punt més alt, als cossos de les àligues. Quan una parella d’aquestes ponia un ou, la seva closca era tan prima per efectes de l’insecticida que es trencava quan els adults s’hi posaven a sobre per a donar escalfor. A partir de la prohibició de l’ús de DDT, el nombre d’àligues va anar en augment, però sobretot gràcies al trasllat d’unes quantes àligues d’Alaska fins als Estats meridionals.
A diferència de l’home blanc, els Tlingit Klukwan, els antics habitants de la zona, sempre han reverenciat les àligues. Ells van ser els primers en veure l’espectacle de la reunió anual d’àligues als Council Grounds. Van ser les àligues qui els van guiar fins a aquesta terra abundant en salmons, i l’àliga segueix sent un símbol fonamental en la seva cosmogonia. Van ser aquests indis Tlingit els que van batejar el lloc amb el nom de Terres del Consell, perquè s’imaginaven que les àligues es reunien aquí un cop l’any per a celebrar un consell on decidien el futur de tots els éssers vius.
Les àligues són considerades pels Tlingits la meitat de tot el que existeix, sent l’altra meitat els corbs. Com una espècie de Yin-Yang americà, els Tlingit ho classifiquen tot en un dels dos grups, fins i tot a ells mateixos. La població Tlingit està estructurada en una forta societat matrilineal. Tothom pertany a la meitat corb o a la meitat àliga, la mateixa de què forma part la mare. I per tal d’evitar l’endogàmia, cadascú s’ha de casar amb algú de l’altra meitat que no sigui parent. Segons una llegenda Tlingit el corb, l’organitzador del món, va dir a l’àliga, el seu contrari: «Ara et faré amb el cap i la cua blanques, però el cos negre. Així, quan volis, tothom veurà que s’han de casar amb un altre color».
No puc dir que vegi la varietat de colors de les àligues. Des de la plataforma d’observació sí que veig algun corb ocasional, deixant ressonar el seu crit llastimós per sobre el riu, però no apareix cap àliga. A la tardor se n’hi poden arribar a acumular fins a cinc mil a la vegada, totes disposades sobre els àlbers sense fulles, com ornaments de nadal en un arbre al•lopècic. I això que a la vall de Chilkat hi viuen tot l’any només unes tres-centes parelles. Però a través de l’ullera de llarga vista que hi ha instal•lada a l’observatori no en veig ni una, encara que hi estic mitja hora resseguint la línia dels arbres i mirant el cel de tant en tant.

9 sept 2009

Via Estasen al Pedraforca

Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.

Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.
En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.

Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es limitava a les vies fàcils.

L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.
81 anys més tard, aquest cap de setmana passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se. Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.

Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.
El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:


Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.

Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire, a part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.

Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...