Com que els insults acostumen a ser les primeres paraules que s’aprenen en començar a estudiar una llengua, és possible que molts dels que sapigueu una mica d’anglès recordeu que un dels insults més freqüents que utilitzen a Gran Bretanya és moron. Designa una persona amb la mentalitat d’un nen entre vuit i dotze anys, i per aquesta mateixa raó s’utilitza com a sinònim d’estúpid (o com a mínim retardadet).
El poc grec que sé es limita als prefixos i sufixos que utilitzem al dia a dia en les paraules d’ús quotidià, i per això quan m’he topat amb la paraula oxímoron he pensat que devia ser una mena de superlatiu de l’insult anglès. Al capdavall, el moron anglès també prové del grec μωρός, que en sentit literal significa estúpid. M’imaginava que oxímoron devia ser una cosa similar a arximoron.
L’altre dia, però, em van treure de l'engany en què vivia. L’oxímoron no és un insult sinó una figura lògica literària. L’arrel grega continua sent la mateixa, però quan es va encunyar el terme al segle XVIII, es va fer amb la intenció que el prefix oxi- (de l’οξύς per agut o punxant), determinés ja el significat de la contradicció a què fa referència la figura. En aquest sentit, oxímoron ja és un oxímoron per si mateix. Es tracta d’unir i armonitzar dos conceptes oposats en una sola expressió, formant un tercer concepte el significat del qual es desprengui de la seva interpretació lògica. Si en comptes de grec utilitzem llatí, potser s’entén millor per la seva expressió contradictio in terminis.
Tot i haver estat inventada la descripció al segle XVIII, el seu ús ja era generalitzat molt abans, sobretot en la poesia (on s’accentua el seu efecte de contradicció aparent) i podem trobar exemples en Teresa de Ávila:
Vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero que muero porque no muero
O en la de Quevedo:
Es hielo abrasador, es fuego helado, es herida que duele y no se siente, es un soñado bien, un mal presente, es un breve descanso muy cansado. Es un descuido que nos da cuidado, un cobarde con nombre de valiente, un andar solitario entre la gente, un amar solamente ser amado. Es una libertad encarcelada, que dura hasta el postrero paroxismo; enfermedad que crece si es curada. Éste es el niño Amor, éste es su abismo. ¿Mirad cuál amistad tendrá con nada el que en todo es contrario de sí mismo!
Però la trobem també en paraules d’ús comú (què és sinó un pianoforte?) o en eslògans o marques comercials (fixeu-vos en l’aparent contradicció del software Microsoft Works, famós pels seus constants errors). Fins i tot hi ha oxímorons gràfics i visuals, com el de la foto, de Clemente Padín.
Per als qui vulgueu aprofundir en l’apassionant món dels oxímorons, aquí teniu una llista força llarga en castellà.
Podeu aprendre’n algun de memòria i deixar-lo anar subreptíciament en una conversa. A part de confondre a l’interlocutor, potser aconseguiu, amb la pràctica, crear un silenci eloqüent.
24 feb 2009
12 feb 2009
Darwin i Lincoln. 200 anys.
El 12 de Febrer del 1809, avui fa exactament dos cents anys, van néixer, un a cada banda de l’Atlàntic, dos personatges que passarien a la història. Charles Darwin ho va fer a Shrewsbury, Anglaterra, a la casa familiar de la família i Abraham Lincoln ho va fer en una petita cabana de troncs de Kentucky. Dos cents anys després, la coincidència en el natalici ha fet que els historiadors es comencin a preguntar qui dels dos va deixar més petja en la història humana.
En vida, els dos van ser dels personatges més coneguts de la societat i dels seus àmbits. Un cop morts, el seu llegat i les seves aportacions van passar a considerar-se avenços importantíssims per a la humanitat.
L’Any Darwin i l’Any Lincoln han aportat nombrosa bibliografia que ens permet entrar en detall en el coneixement de les vides de dos personatges tan insignes, però entre els abundants volums que inunden les llibreries referents als dos homes, n’hi ha un parell que destaquen per estudiar-los en paral•lel, presentant unes similituds que van més enllà de la coincidència en el natalici.
Més enllà del fet que els dos van ser grans homes del seu temps (o de tots els temps), i que tant el científic com el polític van engegar dues grans revolucions que van canviar el món, el rerefons de les seves pròpies vides també tenen una sèrie de coincidències sorprenents que llibres com Rebel Giants de l’historiador David R. Contosta i Angels and Ages de l’escriptor Adam Gopnik descriuen amb detall.
Havent nascut al mateix dia, els dos comparteixen carta astrològica. Com a Aquaris, els dos haurien de ser tossuts, visionaris, tolerants, d’esperit lliure, rebels i amb un punt de genialitat. En aquest cas l’astrologia funciona, oi?
Els dos van perdre la mare quan eren molt joves (Darwin als vuit anys i Lincoln als nou). Els dos van patir de depressions i malalties, van tenir dubtes religiosos, van mantenir relacions tenses amb els respectius pares, van perdre fills joves, van passar els primers anys de la seva vida fent-se una carrera i no els va arribar l’èxit fins a la cinquantena: Darwin va publicar L’Origen de les Espècies als cinquanta anys, i Lincoln va esdevenir el setzè President dels Estats Units als cinquanta-un anys.
La coincidència més important, però, és que ells dos van canviar el món. Lincoln va abolir l’esclavitud i va posar les bases pe tal que anys més tard els Estats Units poguessin arribar a ser el país més poderós del planeta. Darwin va revolucionar la ciència i la filosofia explicant les conseqüències de l’evolució i modificant per sempre més la visió de l’home sobre ell mateix.
Cadascun dels dos homes va ser per si sol brillant. Junts, van formar un tàndem històric que, tot i no conèixe’s personalment, va ser capaç de canviar el món.
En vida, els dos van ser dels personatges més coneguts de la societat i dels seus àmbits. Un cop morts, el seu llegat i les seves aportacions van passar a considerar-se avenços importantíssims per a la humanitat.
L’Any Darwin i l’Any Lincoln han aportat nombrosa bibliografia que ens permet entrar en detall en el coneixement de les vides de dos personatges tan insignes, però entre els abundants volums que inunden les llibreries referents als dos homes, n’hi ha un parell que destaquen per estudiar-los en paral•lel, presentant unes similituds que van més enllà de la coincidència en el natalici.
Més enllà del fet que els dos van ser grans homes del seu temps (o de tots els temps), i que tant el científic com el polític van engegar dues grans revolucions que van canviar el món, el rerefons de les seves pròpies vides també tenen una sèrie de coincidències sorprenents que llibres com Rebel Giants de l’historiador David R. Contosta i Angels and Ages de l’escriptor Adam Gopnik descriuen amb detall.
Havent nascut al mateix dia, els dos comparteixen carta astrològica. Com a Aquaris, els dos haurien de ser tossuts, visionaris, tolerants, d’esperit lliure, rebels i amb un punt de genialitat. En aquest cas l’astrologia funciona, oi?
Els dos van perdre la mare quan eren molt joves (Darwin als vuit anys i Lincoln als nou). Els dos van patir de depressions i malalties, van tenir dubtes religiosos, van mantenir relacions tenses amb els respectius pares, van perdre fills joves, van passar els primers anys de la seva vida fent-se una carrera i no els va arribar l’èxit fins a la cinquantena: Darwin va publicar L’Origen de les Espècies als cinquanta anys, i Lincoln va esdevenir el setzè President dels Estats Units als cinquanta-un anys.
La coincidència més important, però, és que ells dos van canviar el món. Lincoln va abolir l’esclavitud i va posar les bases pe tal que anys més tard els Estats Units poguessin arribar a ser el país més poderós del planeta. Darwin va revolucionar la ciència i la filosofia explicant les conseqüències de l’evolució i modificant per sempre més la visió de l’home sobre ell mateix.
Cadascun dels dos homes va ser per si sol brillant. Junts, van formar un tàndem històric que, tot i no conèixe’s personalment, va ser capaç de canviar el món.
9 feb 2009
Rastres a la neu
Les extenses cobertes nivals que s’extenen a l’hivern per les muntanyes i boscos del nostre país poden semblar un llibre en blanc per a la majoria de nosaltres. Però si anem amb els ulls ben oberts, podem distingir-hi les lletres, les paraules i les frases que descriuen la vida i els costums dels seus habitants. Fins i tot a l’hivern, els animals més presents i més patents al bosc són els ocells. Els podem veure entre les branques o per sobre les capçades dels arbres, els podem identificar pel plomatge o el so dels seus cants, i són tan presents dins el marc d’un boscatge que si en una pel•lícula no se sent el cant dels ocells dins d’un bosc notem que allà hi falta alguna cosa a banda d’un bon tècnic de so. Els mamífers, per altra banda, són tan difícils de veure en un bosc com fàcils són els ocells. La majoria són d’hàbits nocturns i només surten quan saben que els humans dormim, i d’altres ens ensumen de quilòmetres de lluny i desapareixen abans de topar amb nosaltres. Mentre que a la resta de l’any la seva existència passa més o menys desaparcebuda, a l’hivern és quan podem començar a conèixer aquests mamífers boscans fonedissos. És quan hi ha neu que s'ha de sortir al camp i començar a observar el terra cobert. És força senzill. No cal ser un rastrejador indi per a identificar unes petjades a la neu, i amb unes poques nocions d’anatomia i comportament animal es pot llegir amb força rigor els costums mòbils de la fauna més esquerpa i difícil de veure.
Els esquirols salten d’arbre en arbre, però quan s’han de moure per sobre la neu, deixen un grup característic de dues petges petites i dues més grans just a sobre. La guineu pot avançar a diferents ritmes, però per a economitzar forces ho farà trepitjant amb les potes del darrera sobre les petges fetes per les potes del davant, simulant de vegades un animal de 3 potes. Les llebres i els conills marquen el seu pas per la neu fonda amb una característic Y formada per les dues potes del davant formant el pal vertical per a recolzar-se i caient amb les dues llargues potes del darrera formant una V. La diferència de la mida de les petges és la que informa si es tracta d’un conill o d’una llebre. La precisió i continuïtat dels lagomorfs contrasta notablement amb el desordre aparent dels mustèlids. La marta, la fagina, la mostela i l’ermini tenen totes unes petges irregulars, formant ara grups de tres, ara grups de quatre, saltant i caminant, combinant passos i confonent els ulls poc avesats del principiant. Els cabirols es distingeixen per les dues peülles al fons de les traces i les dues de més petites just al darrera, i els senglars pels sortints transversals just darrera les dues peülles més grosses. Els micromamífers solen arrossegar la cua i deixen una fina línia solcant el recorregut d’unes minúscules traces.
Algunes traces van cap als rierols a la recerca de l’aigua del matí. D’altres segueixen un rastre d’alguna presa. N’hi ha que s’aturen davant d’algun matoll amb fruits tardans, i n’hi ha que passen a llargues gambades fugint d’algun predador. Però totes elles expliquen una història silenciosa. Una història que només es pot veure i entendre quan entrem al bosc nevat amb els ulls ben oberts.
Els esquirols salten d’arbre en arbre, però quan s’han de moure per sobre la neu, deixen un grup característic de dues petges petites i dues més grans just a sobre. La guineu pot avançar a diferents ritmes, però per a economitzar forces ho farà trepitjant amb les potes del darrera sobre les petges fetes per les potes del davant, simulant de vegades un animal de 3 potes. Les llebres i els conills marquen el seu pas per la neu fonda amb una característic Y formada per les dues potes del davant formant el pal vertical per a recolzar-se i caient amb les dues llargues potes del darrera formant una V. La diferència de la mida de les petges és la que informa si es tracta d’un conill o d’una llebre. La precisió i continuïtat dels lagomorfs contrasta notablement amb el desordre aparent dels mustèlids. La marta, la fagina, la mostela i l’ermini tenen totes unes petges irregulars, formant ara grups de tres, ara grups de quatre, saltant i caminant, combinant passos i confonent els ulls poc avesats del principiant. Els cabirols es distingeixen per les dues peülles al fons de les traces i les dues de més petites just al darrera, i els senglars pels sortints transversals just darrera les dues peülles més grosses. Els micromamífers solen arrossegar la cua i deixen una fina línia solcant el recorregut d’unes minúscules traces.
Algunes traces van cap als rierols a la recerca de l’aigua del matí. D’altres segueixen un rastre d’alguna presa. N’hi ha que s’aturen davant d’algun matoll amb fruits tardans, i n’hi ha que passen a llargues gambades fugint d’algun predador. Però totes elles expliquen una història silenciosa. Una història que només es pot veure i entendre quan entrem al bosc nevat amb els ulls ben oberts.
3 feb 2009
Mor el pare dels Playmobil
Per a tots aquells que de petits hem jugat amb els Playmobil i ens hem divertit imaginant móns fantàstics amb les figuretes de plàstic, el passat dia 30 de gener va ser un dia trist. Va morir, als 79 anys, Hans Beck, el “pare dels Playmobil”. Quan a la dècada dels 1970 l’empresa de joguines geobra Brandstätter GmbH & Co KG d’Alemanya va haver de fer front a la crisi petrolera, va encarregar al seu aleshores Cap de Desenvolupament, Hans Beck, la invenció de joguines de dimensions més reduïdes per a limitar el consum de plàstic. La idea inicial era treure una sèrie de vehicles petits, que anirien acompanyats d’unes petites figuretes. Al cap de tres anys, Beck va crear unes figures de 7,5 cm d’alçada que revolucionarien el mercat de joguines mundial.
Quan el 1974 es van presentar les primeres figures al Saló Internacional de la Joguina a Nürnberg, van ser un èxit immediat. La concepció senzilla de la joguina, la simplicitat de les faccions, la robustesa del material, la multiplicitat de possibles accessoris i la varietat de colors van fer que fins i tot disposant només de tres sèries inicials (cavallers medievals, construcció i far-west), les joguines de Playmobil comencessin a vendre’s bé, sobretot després que un client holandès hi veiés potencial i en fes un encàrrec per a tota la producció d'un any.
L’inventor Hans Beck va néixer el 1929 a Turíngia, i a partir del 1958 va entrar a treballar a Geobra, empresa que ja no abandonaria fins a jubilar-se el 1998. Al llarg dels anys, Beck inclouria noves figures (femenines el 1976, nens al 1981) i noves sèries (com la dels pirates el 1978), sempre intentant mantenir la filosofia de crear joguines educatives i no violentes. No són joguines que imposen una manera especial de jugar, no fixen un únic patró de joc en els infants, sinó que els estimulen la imaginació. Segons Beck, aquestes eren les raons de la gran acceptació de Playmobil.
L’èxit de Playmobil ha permès al Grup Brandstätter ser una de les empreses de joguines més importants d’Europa. Amb gairebé 3.000 empleats, el 2007 va arribar a facturar 402 milions d’euros, i disposa de plantes de producció a Alemanya, Malta, Espanya i República Txeca. Només a la fàbrica d’alemanya, s'injecten més de sis milions de peces en 330 màquines d’injectar, en una de les plantes més grans d’Europa. Cada dia, surten de la fàbrica més de 65.000 caixes de Playmobil. I s’espera que quan es pugui entrar al mercat asiàtic (un mercat que de moment encara no és gaire permeable a les figuretes que tenen uns ulls massa occidentals), les xifres augmentaran.
Allò que va començar sent una figureta complementària per a un cotxet de plàstic ha acabat sent un imperi de joguines que Santa Claus segur que envejaria. Poc es podia imaginar Hans Beck que d’aquells esbossos inicials que va fer el 1971 en sortirien unes figuretes que conquistarien el món.
Quan el 1974 es van presentar les primeres figures al Saló Internacional de la Joguina a Nürnberg, van ser un èxit immediat. La concepció senzilla de la joguina, la simplicitat de les faccions, la robustesa del material, la multiplicitat de possibles accessoris i la varietat de colors van fer que fins i tot disposant només de tres sèries inicials (cavallers medievals, construcció i far-west), les joguines de Playmobil comencessin a vendre’s bé, sobretot després que un client holandès hi veiés potencial i en fes un encàrrec per a tota la producció d'un any.
L’inventor Hans Beck va néixer el 1929 a Turíngia, i a partir del 1958 va entrar a treballar a Geobra, empresa que ja no abandonaria fins a jubilar-se el 1998. Al llarg dels anys, Beck inclouria noves figures (femenines el 1976, nens al 1981) i noves sèries (com la dels pirates el 1978), sempre intentant mantenir la filosofia de crear joguines educatives i no violentes. No són joguines que imposen una manera especial de jugar, no fixen un únic patró de joc en els infants, sinó que els estimulen la imaginació. Segons Beck, aquestes eren les raons de la gran acceptació de Playmobil.
L’èxit de Playmobil ha permès al Grup Brandstätter ser una de les empreses de joguines més importants d’Europa. Amb gairebé 3.000 empleats, el 2007 va arribar a facturar 402 milions d’euros, i disposa de plantes de producció a Alemanya, Malta, Espanya i República Txeca. Només a la fàbrica d’alemanya, s'injecten més de sis milions de peces en 330 màquines d’injectar, en una de les plantes més grans d’Europa. Cada dia, surten de la fàbrica més de 65.000 caixes de Playmobil. I s’espera que quan es pugui entrar al mercat asiàtic (un mercat que de moment encara no és gaire permeable a les figuretes que tenen uns ulls massa occidentals), les xifres augmentaran.
Allò que va començar sent una figureta complementària per a un cotxet de plàstic ha acabat sent un imperi de joguines que Santa Claus segur que envejaria. Poc es podia imaginar Hans Beck que d’aquells esbossos inicials que va fer el 1971 en sortirien unes figuretes que conquistarien el món.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)