Diu la llegenda que Roland, nebot de Carlemany, havent estat vençut a Roncesvalles i fugint dels sarraïns cap a les muntanyes, va trobar-se el camí impossibilitat per una enorme barrera de pedra, just sota el Casco de Marboré. Per tal d’evitar que la seva espasa Durandal pogués quedar en mans infidels, la llençà amb tanta fúria contra la sòlida roca que l’impacte va crear l’enorme obertura que avui encara es coneix com a Bretxa de Roland.
Fa dos caps de setmana vaig tenir la possibilitat d’admirar-la d’aprop quan vaig anar a pujar el Taillón i el Casco de Marboré amb els companys del CEC. Són cims de poc més de tres mil metres d’alçada, però fàcils, sense gaire complicació, l’avantatge dels quals és que permeten gaudir d’una de les millors vistes dels Pirineus. Des d’aquí es poden veure diferents massissos de més de tres mil metres. Per una banda el del Monte Perdido, amb el seu cim culminant invisible darrera la Torre de Marboré, però la seva mola perfectament intuïble; per altra banda l’ampla glacera del Vignemale, el Balaïtous, la Munia, el Pic Long,... I si el temps és bo i el cel aclarit, s’intueixen les formes del Posets i el Perdiguero i fins i tot l'immens massís de la Maladeta.
Els més de quaranta metres d’amplada i prop d’un centenar de metres de la bretxa fan força difícil d’imaginar les dimensions de l’espasa que va crear la bretxa, i són una mostra més de la tendència hiperbòlica del folklore regional. Però tot i així encara hi ha vells a la vall de Gavarnie que expliquen que si un mira amb atenció, encara pot trobar alguns fragments de Durandal escampats pel terra de la bretxa. Amb la quantitat ingent de muntanyencs que passen per aquí cada cap de setmana (o cada dia d’estiu) durant tot l’any, en un dels paratges més freqüentats dels Pirineus, es fa difícil de creure que encara quedin fragments metàl·lics d’una espasa del segle VII d.C. que fins i tot encara que hagués existit mai ja haurien d’haver estat consumits per l’oxidació. Però això no treu que cadascú pugui evocar la llegenda de la bretxa de Roland com més li plagui. El mateix nom remunta a gestes heroiques quan la regió encara era la Marca Hispànica.
Ens podem imaginar grans exèrcits armats amb llances, espases i escuts, desfilant per la mateixa tartera que s’enfila cap al mateix centre de la bretxa, travessant les mateixes congestes gelades, enfilant-se pels mateixos angostos camins, per a passar de Gavarnie cap a Ordesa. Segons alguns entesos historiadors, Roland i el seu exèrcit sí que podrien haver passat per allà aprofitant el pas fronterer natural. El fet que Roland hagués mort a Roncesvalles no fa desistir aquests historiadors de la seva teoria, que proposen un ús del pas en el descens cap al Sud i no en la retirada.
Tot i aquests inicis tan primerencs a la història, la primera menció de la bretxa no apareix fins el 1572. Una mica tardana per a poder ser considerada un pas gaire freqüentat. La dificultat del terreny, abrupte i amb grans desnivells, va relegar el pas a uns usuaris força menys heroics: la ruta era perfecta per a passar inadvertits d’una banda a l’altra de la frontera, i quan el pas separava ja França i Espanya, ben aviat va començar a ser usat per contrabandistes sense escrúpols, que solien emmagatzemar les seves mercaderies prop d’on ara es troba el refugi de Serradets. D’aquí que segurament el millor nom per al pas de roca seria la Bretxa dels Contrabandistes. Però enmig d’un dels paratges més bells dels Pirineus, aquest nom no acabaria d’encaixar. Necessita alguna referència més romàntica, més evocativa de les forces de la natura, més representativa d’una època remota i salvatge plena de batalles, de cantars de gesta i de personatges sobrehumans.
Sincerament, encara que el famós guerrer no hagués passat mai per aquí, a mi, el nom de Bretxa de Roland, ja m’està bé.
(Podeu trobar el text sencer de la ressenya de l'excursió al blog de Confitura de Muntanya de la Secció de Muntanya del CEC).