Via Estasen al Pedraforca

Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.

Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.
En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.

Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es limitava a les vies fàcils.

L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.
81 anys més tard, aquest cap de setmana passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se. Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.

Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.
El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:


Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.

Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire, a part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.

Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:

Ultra Trail del Mont Blanc

Aquest cap de setmana he estat al Puigpedrós. Amb 2.914 metres d’alçada, es tracta de la tercera muntanya més alta de la Cerdanya. No és gaire complicada de pujar-hi, tot i que amb neu és imprescindible fer-ho amb ajuda de raquetes o esquís. Es pot fer d’una tirada des de Meranges, però amb el grup amb qui vaig anar vam decidir fer nit al refugi de Malniu, el guarda del qual és el pare d'en Kilian Jornet, l’actual campió del món d’skyrunning i skirunning.

A les parets del menjador hi ha fotos del Kilian, i en un plafó de suro al costat de la porta un retall de diari anuncia una notícia que no deixa de ser sorprenent per la poca incidència que ha tingut en la majoria de la població catalana. No estic del tot desvinculat del món de la muntanya, i per això em va sorprendre reconèixer que donat que ni jo mateix no me n’havia assabentat, possiblement el públic en general que no està interessat en la muntanya no n’ha sentit mai ni a parlar.

Els mitjans de comunicació, massa focalitzats en els esports mediàtics (digues-li futbol), deixen de banda els minoritaris, encara que sigui en aquests esports on es facin les grans gestes esportives. Al capdavall, xutar una pilota no té gaire difícultat, i en canvi és l’esport que se segueix amb més passió.

Quan de petit m’empassava tots els reportatges de la National Geographic, recordo que n’hi havia un que em fascinava més que els altres, titulat una cosa com ara L’Increïble Màquina Humana, on es descrivia el funcionament del cos humà com si es tractés d’una màquina. Tots tenim al nostre genoma els plànols per a una màquina de característiques similars. Tots tenim un cos amb dues cames i dos braços, i un cap amb una boca, dos ulls i un nas. La varietat de màquines que en resulten és tan variada com tants de nosaltres hi ha al món, però desenganyem-nos, la majoria d’aquestes màquines estem força a prop de la mediocritat.

Només de tant en tant, en surt una màquina més evolucionada, més potent i més ràpida. Està molt bé saber donar un cop de raqueta per a col•locar una piloteta en un lloc precís, Nadal, i està molt bé saber moure estratègicament figuretes en un tauler, Kaspàrov. Però quan es tracta de valorar els extrems a què pot arribar el cos humà, ens hem de fixar en les proves de resistència.
I per això em sorprèn que no s’hagi fet prou propaganda de la gesta que en Kilian Jornet va aconseguir a la VIa Ultratrail del Mont Blanc el passat mes d'agost. La prova és considerada la més dura d’Europa, i els poc més de dos mil corredors que hi van participar van haver de córrer sense parar la volta al massís del Mont Blanc.

En Kilian Jornet va trigar 20 hores i 57 minuts en recórrer els 166 quilòmetres d’una cursa que acumula un desnivell de 9.400 metres. Això representa gairebé fer quatre maratons seguides pujant més de dos cops l’Everest des del Camp Base.

I el més extraordinari de tot és que en Kilian Jornet ho va fer baixant de les 21 hores per primer cop en la història de la cursa i fent-ho tot i que aquest any s’havia allargat la prova amb 7 quilòmetres i 700 metres de desnivell. I a sobre ho va fer avançant-se gairebé una hora respecte al segon classificat. El corredor català, de només 20 anys (mentre que la mitjana dels corredors era de 40) va ser controlat per a dopatge cinc vegades en comptes d’una, ja que els organitzadors no es podien creure que un corredor tan jove pogués estar guanyant. Tants controls li van fer perdre uns vint minuts, així que la diferència respecte el segon classificat hauria pogut ser encara més gran.

Que una proesa esportiva així no hagi estat suficientment publicitada pels mitjans de comunicació catalans fins que un esportista d’aquest calibre passi ja a formar part de l’inconscient del poble català, dóna idea de fins a quin punt els mitjans estan esbiaixats cap a esports de diner més fàcil.

Espero que els propers èxits d’en Kilian no passin tan desapercebuts. La seva jove edat i el seu potencial fan preveure que ben aviat tornem a sentir a parlar d’ell. Encara que sigui en cercles reduïts d’interès marginal...

Muntanyes de pintura

Acabo de visitar, just al penúltim dia d’obertura, l’exposició Modernitat Americana, a la Fundació Miró. Amb poc més de 100 obres de diferents artistes americans, es repassen els diferents moviments artístics que van dur l’art pro-europeu influenciat per París de finals del segle XIX fins a l’expressionisme abstracte de finals del XX. Amb obres de singulars artistes com Cecilia Beaux, George Bellows, John Singer Sargent, Edward Hopper, Mark Rothko o Willem de Kooning, l’exposició mereix ser visitada. Si no hi heu estat a temps, podeu veure tots els quadres a la Corcoran Gallery el proper cop que visiteu Washington, ja que totes les obres mostrades provenen d’allà.

Si ho feu, no deixeu de fixar-vos en l’obra Monadnock in Winter, pintat el 1904 per Abbott Handerson Thayer. De tots els pintors que van fer seus el tema recurrent d’una muntanya solitària, Thayer n’és probablement el més compromès. Nascut el 1849 a Boston, va passar la infància a New Hampshire, al peu del Mount Monadnock. Durant tota la vida, guardaria el record d’aquells temps passats en plena natura, i quan més tard es dedicà a la pintura, després d’una època de retratista de figures, es passà a la pintura paisatgística, posant especial esment en plasmar a la tela tots els aspectes de la muntanya de la seva joventut. El seu compromís amb la muntanya va anar més enllà i lluità en política per a aconseguir que tota ella fos nomenada Parc Estatal. Excèntric de mena, solia dormir al ras durant tot l’any per tal d’estar més en contacte amb la natura, però segurament aquest hàbit li va permetre estudiar la naturalesa de tal manera que acabà publicant un parell de llibres sobre l’art críptic dels colors dels animals salvatges, que va fer avançar enormement a l’exèrcit americà en les tècniques de camuflatge durant la primera guerra mundial.

Thayer no ha estat l’únic pintor en estar obsessionat amb una muntanya. Paul Cézanne pintà diverses vistes de La montagne Sainte-Victoire des del poble de Le Tholonet, on va passar una temporada.

Sense anar més lluny i tirant cap a pintors més propers, Pablo Picasso va retratar unes quantes vegades la muntanya de Santa Bàrbara, propera a Horta de Sant Joan. A tot arreu on va viure hi tenia una fotografia de la muntanya on s’havia recuperat d’una mala salut jovenil. De fet l’obessió de Picasso per les muntanyes el va dur a instal•lar un estudi al Château de Vauvenargues, just sota el peu de Sainte-Victoire, seguint els passos de Cézanne.

Així que el proper cop que veieu el quadre d’una muntanya, recordeu aquests tres artistes i comenceu a pensar si el pintor no té alguna obsessió muntanyenca. Podria ser. Aquesta mena d’obsessions s’encomanen molt fàcilment.

Als Pirineus ja no hi ha lloc per als óssos

Des que el 1996 els primers óssos van ser reintroduïts al Pirineu francès, els aranesos s’han anat queixant d’una imposició que els va venir sense consulta. A través d’un programa de reintroducció totalment francès, els primers óssos van ser alliberats a Mèlles, prop de la frontera amb la Vall d’Aran. Des d’aleshores, els óssos sempre han preferit les landes herbades i els boscos tupits de la Vall d’Aran, i ha estat aquí on han tingut també més mala fama.

En un ambient on no disposen de gaires recursos naturals, és evident que els óssos s'han de buscar la vida de la manera més fàcil que saben: matant bestiar (ovelles i vaques) i destruint de tant en tant alguns ruscos d’abelles. Les indemnitzacions als ramaders i apicultors aranesos han estat més minses i més lentes que per als seus homòlegs francesos, i no ha d’estranyar que els óssos, a la Vall d’Aran no estiguin gaire ben vistos.

La gota que ha fet vessar el vas de la paciència, ha estat l’atac, ahir, de l’óssa Hvala a un caçador de Lés. L’agressió es va produir ahir a la zona de El Portet, a pocs quilòmetres del poble de Lés, gairebé a tocar de la frontera francesa. Lluís Turmo, de 73 anys, hi estava caçant amb uns amics quan va trobar-se al mig del bosc amb Hvala, una de les ósses eslovenes que el govern francès va reintroduir fa dos anys. L’óssa va encarar-se al caçador sense espantar-se dels crits que aquest feia per a esporuguir-la. Va alçar-se sobre les dues potes del darrera i va tirar a terra d’un cop d’urpa el caçador. Quan li estava ja mossegant la cama, el caçador va llençar un tret a l’aire i l’óssa va sortir corrents. El tret i els crits van alertar els companys del caçador malferit, que van portar-lo fins a l’Hospital de Vielha, on va rebre les cures necessàries i del qual va poder sortir a la mateixa tarda.

Només poques hores després de l’atac, el Síndic d’Aran, Francesc Boya, ja demanava al Govern Català la retirada total dels set exemplars d’ós que es creu que hi ha actualment a la Vall d’Aran. “Aquest atac d’un ós a un dels nostres veïns ha posat de manifest la perillositat d’aquests animals”, va dir el síndic.

La vintena d’óssos que viuen actualment als Pirineus no ho tenen gens fàcil. Han de viure en un medi totalment humanitzat, on han de competir amb els caçadors, amb els boletaires i els recol·lectors de fruits silvestres; han de travessar prats creuats per línies d’alta tensió o instal·lacions d’esquí, han de creuar carreteres i han d’evitar els cada cop més nombrosos excursionistes; i tots els ramaders i apicultors del Pirineu voldrien que fessin tot això sense que ataquessin els seus ramats d’ovelles o vaques o els seus ruscos.

En unes condicions així, el futur dels óssos al Pirineu és molt negre. Seria molt bonic que poguéssim dir que les nostres muntanyes són tan verges, tan salvatges i tan ben conservades que fins i tot hi poden viure els óssos sense problemes. Però la veritat és que no és així. Les nostres muntanyes no poden allotjar a la seva cadena tròfica uns animals tan grossos sense que arribin a interactuar amb els humans.

Hem estat massa temps sense els óssos al Pirineu com perquè ara la gent s’hi pugui tornar a acostumar. Els nostres boscos i les nostres muntanyes no estan preparades per a rebre a l’ós, com tampoc no ho estan les nostres poblacions. Hem de fixar-nos en què passa a altres terres amb óssos. Per exemple a Alaska, terra d’óssos per excel·lència, que vaig poder visitar fa tres anys, tots els pobles tenen contenidors d’escombraries preparats per a no poder ser vandalitzats per óssos. Fins i tot n'hi havia als carrers cèntrics de la capital Juneau. Aquí als Pirineus però, els óssos podrien campar lliurement remenant les escombraries si volguessin, i tard o d'hora ho començaran a fer si la seva densitat augmenta prou com perquè no trobin menjar a la natura o si els ramats són cada vegada més escassos. Allà a Alaska, qualsevol ós conflictiu que hagi atacat un humà, bestiar o una propietat, és relocalitzat o eliminat. A Haines mateix, a l'extrem nord del Canal de Lynn, vaig poder veure l’atac d’un ós a un galliner. Era un ós reincident, i el biòleg del parc que li estava fent el seguiment em va ensenyar com havia protegit el tancat de les gallines amb una tela electrificada. L’ós va atacar la tanca per a esbotzar-la, però va saltar de seguida enrera electrocutat. Quan després d’un segon intent va tornar a rebre la picada elèctrica, va desistir i se’n va anar al riu a pescar salmons.

Si fins i tot a Alaska hi ha problemes amb els óssos, no és normal que els aranesos es queixin dels que els hi han reintroduït? Pel Garona no remunten els salmons, i les truites que hi ha són minúscules, de manera que als óssos no els queda gaire més alternativa que buscar-se la vida amb menjar humà. I als Pirineus, a diferència d’Alaska, no es pot relocalitzar un ós problemàtic, perquè les àrees despoblades són molt escasses, i acabarien tard o d'hora entrant en conflicte amb algun altre humà.

No és estrany, doncs, que els aranesos hagin començat a entonar un lema: “Óssos go home”.

L'Himàlaia es fon

Durant la dècada del 1950, diverses expedicions austríaques i suïsses van fotografiar i cartografiar la regió de l'Everest. Ara, més de 50 anys més tard, aquelles fotografies han tornat a ser preses pel fotògraf Alton Byers i són el testimoni ineludible i inconfusible del canvi climàtic i de l'escalfament global del planeta.

Representades en 18 grans plafons de quatre metres d'amplada, distribuïts per la plaça que hi ha al costat del Centre de Convencions Internacional del Fòrum de Barcelona, l'exposició Himàlaia - Paisatges Canviants mostra la decadència de les glaceres de la serralada amb fotografies de gran format, i dóna a conèixer també la problemàtica que han d'afrontar els seus habitants. Les temperatures més càlides fonen les glaceres, que augmenten el cabal dels rius que surten de l'Himàlaia, que porten aigua a una població de muntanya d'uns 200 milions d'habitants i més avall, on els rius s'eixample, arriben a irrigar una superfície habitada per més de 1.300 milions de persones. En total, prop de 1.500 milions de persones (una cinquena part de la població mundial) depenen de l'aigua dels rius de l'Himàlaia.

El canvi climàtic, amb estacions seques més seques i estacions humides més humides, cada cop més impredictibles, està causant problemes als habitants de la serralada, sobretot en l'agricultura i l'assegurament de les collites de les quals depenen per a poder superar els durs hiverns.

L'exposició està organitzada pel BBVA i l'ICIMOD (International Centre for Integrated Mountain Development), una agrupació dels governs de 8 països de l'Himàlaia i Hindu Kush (Afganistan, Bangladesh, Bhutan, Xina, India, Birmània, Nepal i Pakistan). En una gran tenda en forma d'iglú i amb sostre fet de bosses de plàstic reciclades, es mostren els projectes de l'agrupació i el seguiment de la climatologia de la regió per a millorar les condicions dels seus habitants.

Ni que sigui per a prendre consciència de la realitat del canvi climàtic, val la pena fer-hi una visita. Hi serà del 5 al 12 d'octubre, com a acte paral·lel de l'IUCN World Conservation Congress.

I una cosa, si us plau, deixeu el cotxe a casa i aneu-hi amb transport públic. Ja tenim prou CO2 a l'atmosfera. I sinó, ja ho comprovareu.

L'exposició, al capdavall, és per a conscienciar el públic.

La Bretxa de Roland

Diu la llegenda que Roland, nebot de Carlemany, havent estat vençut a Roncesvalles i fugint dels sarraïns cap a les muntanyes, va trobar-se el camí impossibilitat per una enorme barrera de pedra, just sota el Casco de Marboré. Per tal d’evitar que la seva espasa Durandal pogués quedar en mans infidels, la llençà amb tanta fúria contra la sòlida roca que l’impacte va crear l’enorme obertura que avui encara es coneix com a Bretxa de Roland.

Fa dos caps de setmana vaig tenir la possibilitat d’admirar-la d’aprop quan vaig anar a pujar el Taillón i el Casco de Marboré amb els companys del CEC. Són cims de poc més de tres mil metres d’alçada, però fàcils, sense gaire complicació, l’avantatge dels quals és que permeten gaudir d’una de les millors vistes dels Pirineus. Des d’aquí es poden veure diferents massissos de més de tres mil metres. Per una banda el del Monte Perdido, amb el seu cim culminant invisible darrera la Torre de Marboré, però la seva mola perfectament intuïble; per altra banda l’ampla glacera del Vignemale, el Balaïtous, la Munia, el Pic Long,... I si el temps és bo i el cel aclarit, s’intueixen les formes del Posets i el Perdiguero i fins i tot l'immens massís de la Maladeta.

Els més de quaranta metres d’amplada i prop d’un centenar de metres de la bretxa fan força difícil d’imaginar les dimensions de l’espasa que va crear la bretxa, i són una mostra més de la tendència hiperbòlica del folklore regional. Però tot i així encara hi ha vells a la vall de Gavarnie que expliquen que si un mira amb atenció, encara pot trobar alguns fragments de Durandal escampats pel terra de la bretxa. Amb la quantitat ingent de muntanyencs que passen per aquí cada cap de setmana (o cada dia d’estiu) durant tot l’any, en un dels paratges més freqüentats dels Pirineus, es fa difícil de creure que encara quedin fragments metàl·lics d’una espasa del segle VII d.C. que fins i tot encara que hagués existit mai ja haurien d’haver estat consumits per l’oxidació. Però això no treu que cadascú pugui evocar la llegenda de la bretxa de Roland com més li plagui. El mateix nom remunta a gestes heroiques quan la regió encara era la Marca Hispànica.

Ens podem imaginar grans exèrcits armats amb llances, espases i escuts, desfilant per la mateixa tartera que s’enfila cap al mateix centre de la bretxa, travessant les mateixes congestes gelades, enfilant-se pels mateixos angostos camins, per a passar de Gavarnie cap a Ordesa. Segons alguns entesos historiadors, Roland i el seu exèrcit sí que podrien haver passat per allà aprofitant el pas fronterer natural. El fet que Roland hagués mort a Roncesvalles no fa desistir aquests historiadors de la seva teoria, que proposen un ús del pas en el descens cap al Sud i no en la retirada.

Tot i aquests inicis tan primerencs a la història, la primera menció de la bretxa no apareix fins el 1572. Una mica tardana per a poder ser considerada un pas gaire freqüentat. La dificultat del terreny, abrupte i amb grans desnivells, va relegar el pas a uns usuaris força menys heroics: la ruta era perfecta per a passar inadvertits d’una banda a l’altra de la frontera, i quan el pas separava ja França i Espanya, ben aviat va començar a ser usat per contrabandistes sense escrúpols, que solien emmagatzemar les seves mercaderies prop d’on ara es troba el refugi de Serradets. D’aquí que segurament el millor nom per al pas de roca seria la Bretxa dels Contrabandistes. Però enmig d’un dels paratges més bells dels Pirineus, aquest nom no acabaria d’encaixar. Necessita alguna referència més romàntica, més evocativa de les forces de la natura, més representativa d’una època remota i salvatge plena de batalles, de cantars de gesta i de personatges sobrehumans.

Sincerament, encara que el famós guerrer no hagués passat mai per aquí, a mi, el nom de Bretxa de Roland, ja m’està bé.

(Podeu trobar el text sencer de la ressenya de l'excursió al blog de Confitura de Muntanya de la Secció de Muntanya del CEC).

Ascensió al Casco de Marboré i al Taillón

(Per a aquells que m'ho heu demanat, penjo aquí també el text integral de l'article que he publicat al blog de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya).

El cap de setmana del 20 i 21 de setembre del 2008 va ser tot un cap de setmana completament pirinenc. El dijous anterior reunió a la secció de muntanya per a aclarir itinerari i transport, i el mateix divendres ja sortíem, organitzats en diferents cotxes i horaris, cap a Bujaruelo. L’endemà ens havíem d’aixecar abans que sortís el sol per a poder tenir temps de fer un tres mil el mateix dissabte, de manera que els que vam arribar últims, a les dotze de la nit, amb prou feines vam tenir temps de ficar-nos dins la tenda (que afortunadament els qui havien arribat abans ja havien muntat al càmping davant del refugi) que ja a les cinc ens vam haver de llevar.

Acabar-nos de despertar, organitzar motxilles, i començar a desfilar per l’estret camí inicial que travessa el pont romànic i s’enfila cap al Puerto de Bujaruelo va ser qüestió de poc més d’una hora, i quan començàvem a caminar encara era fosc. Fins que no vam sortir de la zona arbrada a la Plana de Lapazosa, no va començar a il•luminar-se el firmament. A molt bon ritme ens vam anar enfilant pel barranc de Lapazosa, amb els dos vocals de la sortida, en Joan Ramon Montes i la Dolors Gurri, marcant el ritme i tancant la comitiva, respectivament.
Així va ser com amb només dues hores i mitja vam poder arribar als 2273 m del Puerto de Bujaruelo, després de superar més de 900 metres. Des d’aquí podíem ja gaudir d’una bona vista, d’una mica de solet i d’un merescut esmorzar. El port fa frontera amb França, i en certa manera és una mica mortificant per als qui venen d’Espanya trobar-se cotxes francesos aparcats a l’alçada del port, veient que els excursionistes d’aquest país ho tenen molt més fàcil per a apropar-se al refugi. Això no ens va treure pas les ganes d’arribar-hi i vam seguir la marxa ara encara més animats pel bon temps que feia. Del port al refugi de la Brèche de Roland (o de Serradets) no hi ha més que una hora i quart de bon camí a excepció d’un petit tram vora el riu en què hi ha instal•lat un cable per a superar uns grans blocs, però sense gaire dificultat.

El refugi de la Brèche deu ser un dels refugis amb millor vista del Pirineu. La seva privilegiada situació sota ben bé de la Bretxa de Roland el situen en un dels espais més simbòlics del Pirineu, i la seva relativa proximitat a la carretera fa que sigui un dels més concorreguts de la serralada, sobretot per excursionistes d’un sol dia que volen anar a veure la bretxa de prop.
Vam aprofitar que hi dormiríem per a poder deixar alguna cosa que ens alliberés de pes les motxilles, i cap a les 11 del matí enfilàvem el fort pendent que supera un petit balcó, travessa una gran congesta gelada i que ens va dur cap a la bretxa. Jo no hi havia estat mai, i ni tan sols l’havia vista de lluny, de manera que al primer cop d’ull no vaig poder deixar de quedar-me molt impressionat. Diuen que va ser creada per Roland en llençar-hi la seva espasa Durandal abans que caigués sota l’exèrcit morisc. Aquesta llegenda és força improbable, a no ser que Roland hagués estat un gegant i l’espasa hagués tingut més de quaranta metres de gruix i més d’un centenar de metres d’alçada, que són les mides de la bretxa.

Al llarg de la cresta que la bretxa travessa hi ha uns quants tres mils, però havíem decidit anar a fer el Casco de Marboré. Travessada l’escletxa a la roca, vam girar a l’esquerra i vam resseguir la paret extraplomada per la base fins a arribar al cable instal•lat per a superar un pas compromès que ens va dur fins al Collado de los Sarrios, a 2759 m. El camí cap al Casco de Marboré no és complicat, i segueix el mateix itinerari que per a la Torre fins als 2880 m. D’aquí al cim ja no queda més que superar una curta i fàcil grimpadeta, i vam coronar el primer tres mil del cap de setmana a un quart de dues. La vista des dels 3012 m del Casco és magnífica. L’estaven gaudint una parella de francesos quan tota la nostra troupe de dotze persones va envair l’ampla plataforma que corona el Casco. Teníem el Taillón al davant (el cim que volíem fer demà), però a la vegada, gràcies a un dia magnífic gairebé sense núvols podíem veure fàcilment la Torre, el Marboré, els Astazu i el Mont Perdut. I més lluny el Vignemale i la seva magnífica glacera, el Midi de Bigorre, la Múnia i molts altres tres mils.

Vaig treure la senyera del fons de la motxilla, aquella on hi tinc escrits els diferents cims on he pujat, i ens vam fer les fotografies de rigor amb tot el grup. Mentre contemplàvem la vista, el Mont Perdut es va omplir de núvols i després d’una hora i quart dalt del cim vam decidir que era hora de començar a baixar cap al refugi per a un merescut descans (al capdavall, havíem pujat 1674 m des del refugi de bujaruelo, després d’una nit en què no havíem pogut dormir gaire i la veritat és que ja hi havia ganes de poder descansar).

La baixada va ser fàcil i ràpida, i a les cinc ja érem al refugi, on ens van donar una habitació sencera per a tot el grup del CEC. Tots vam donar la benvinguda al sopar a les set amb molta gana. Sopa de verdures, arròs blanc amb una espècie de chile de carn i mongetes, formatge (el típic i sempitern formatge de tots els sopars francesos de refugi) i una pasta de xocolata no eren especialment magnífics, però van aconseguir apaivagar la gana i deixar-nos ben tips per a poder anar a dormir satisfets.

L’endemà ens vam llevar també abans que el sol, per a esmorzar ràpidament i poder sortir quan començava a trencar el dia, a un quart de vuit. Vam tornar a enfilar el pendent que puja cap a la bretxa, i aquest cop sí que ens vam calçar els crampons per a superar la congesta gelada (ja que els havíem traginat fins aquí valia la pena utilitzar-los, no?). Vam trigar només tres quarts d’hora per a arribar a la bretxa, i aquest cop vam girar cap a la dreta un cop l’havíem passada, per a dirigir-nos, resseguint la paret, cap a la falsa bretxa, que vam travessar per a passar el Dedo i enfilar l’últim tram fins al cim del Taillón, a 3146 m d’alçada. L’últim tram, zigzaguejant per un con poc inclinat és tan fàcil que realment no m’estranya que aquest cim sigui considerat un dels més fàcils tres mils del Pirineu.

Vam arribar a dos quarts de nou al segon tres mil del cap de setmana, amb un dia que encara era més magnífic que l’anterior, amb un cel blau sense ni un núvol que ens va permetre contemplar una vista exemplar de tots els Pirineus i aprofitar-ho per a fer una mica de geografia. A excepció d’un integrant del grup que ja l’havia pujat i va preferir esperar-nos al refugi abans de forçar una cama que li feia mal, vam aconseguir pujar tota la resta i va tornar a ser un èxit dels dos vocals. La baixada, primer fins al refugi de Serradets per a recollir les coses, després fins al Port de Bujaruelo i el tram final fins al refugi d’on havíem sortit el dia anterior al matí, va ser més pesada, sobretot pel cansament acumulat. Quan per fi vam arribar al Refugio de Bujaruelo, a tres quarts de tres, no vam ser pocs els que vam aprofitar el riu fresc que passa sota el pont per a fer-hi un bany de peus reconfortant. Un bon dinar al refugi encara va acabar de donar-nos prou energia per a enfrontar-nos amb el viatge de tornada a Barcelona, on vam arribar, cansats, però molt satisfets, a les onze de la nit.

En definitiva, va ser un cap de setmana completament pirinenc, amb bona companyia, bon temps i dos tres mils més a la llista. Què més es podia demanar?