26 nov 2008

86 anys del descobriment de Tutankhamon

-Veieu res?

-Sí, coses meravelloses.

Aquest és el curt diàleg entre Lord Carnarvon i Howard Carter que van intercanviar-se davant un petit forat de la part esquerra i alta del mur que separava l’arqueòleg i el seu patrocinador de la descoberta del segle. Avui fa tot just 86 anys que Howard Carter mirà a l’interior d’aquell forat amb l’ajuda d’una espelma i el que hi va descobrir va ser el tresor més fabulós de l’egiptologia i arqueologia moderna, la tomba del faraó Tutankhamon.

Carter havia descobert l’existència del faraó des de feia temps, però no va ser fins que no va gaudir del patrocini de Lord Carnarvon, un àvid col•leccionista anglès, que no va poder dedicar-se a buscar la tomba del rei egipci a la Vall dels Reis de Luxor.

Després de moltes campanyes infructuoses, finalment Carter va trobar els primers graons de l’escala que conduïa cap al passadís de la tomba el 4 de Novembre de 1922. Mentre Lord Carnarvon i la seva filla feien cap a Egipte, l’arqueòleg es va encarregar de netejar l’accés de runa, i quan el Lord va ser a la tomba van procedir a obrir-la. El que hi van trobar va ser el tresor quasi intacte d’un faraó, distribuït en un total de quatre sales excavades a la roca. Tots els objectes estaven tan encavalcats uns amb els altres en les reduïdes dimensions de les cambres que la feina d’extracció, restauració i catalogació va portar mesos de feina.

S’ha parlat molt de la Maledicció del Faraó que posteriorment va semblar afectar aquells que havien obert la seva tomba, però el fet que Carter (el líder de l’expedició) no morís fins 17 anys més tard, és prou evidència que les morts de Lord Carnarvon i d’altres membres de l’expedició va ser simplement coincidència. De fet, un estudi posterior va demostrar que de les 58 persones que van ser presents quan es va obrir la tomba i el sarcòfag, només vuit van morir durant els dotze anys següents. La maledicció de la tomba del Faraó, doncs, va ser més fruit del sensacionalisme dels diaris de l’època que no pas d’una intencionalitat dels antics egipcis.

Per a aquells que vulgueu reviure els moments del descobriment de la tomba de Tutankhamon ho podeu fer encara al Museu Egipci de Barcelona, on s’hi exposen fotografies de l’època amb la descripció de tots els passos de la descoberta d’un dels tresors més importants de tots els temps.

19 nov 2008

Canvi climàtic i Desenvolupament Sostenible

El sistema econòmic global actual té l’enorme contradicció de permetre viure en un mateix planeta una pobresa i una riquesa extremes. En un món cada cop més globalitzat, però, és innegable que els països rics tenen la responsabilitat de disminuir aquestes diferències o, si més no, intentar-ne pal•liar els efectes i reduir-ne les causes.

Una de les preocupacions més grans en aquest sentit és la lluita contra el canvi climàtic. És un fenomen d’escala mundial, però en el que les causes les trobem únicament en les accions dels països desenvolupats del Nord. Com disminuir-ne les causes i evitar que els països en desenvolupament en pateixin excessivament les conseqüències ha estat el tema central del seminari Canvi climàtic i desenvolupament sostenible: reptes per als drets humans, que s’ha dut a terme avui a la seu de Casa Àsia a Barcelona, organitzat per l’ANUE, l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya.

En una sala plena de gom a gom, diferents conferenciants de diverses disciplines acadèmiques ens han explicat les causes del canvi climàtic, les conseqüències a nivell global i sobretot a nivell dels països en desenvolupament i han apuntat a possibles mecanismes per a reduir-ne els efectes sobre les poblacions més afectades.

En aquest sentit, Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la UB ha començat introduint les causes del canvi climàtic. Des que l’any passat es va presentar a València el quart document de l’IPCC (Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic), es tenen proves més que evidents de la innegabilitat del canvi climàtic. En aquest sentit, Martín Vide afirma que el canvi és inequívoc, inusual i antròpic. I encara afegeix un adjectiu més: preocupant i inevitable. Fins i tot si ara deixéssim d’abocar gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, l’escalfament global incrementaria encara fins el 2050 a causa de la inèrcia. Des del 1993 hi ha hagut un augment per any del nivell del mar de 3,1 mm, a causa de l’expansió tèrmica de l'aigua i la fusió del gel. No sembla gaire cosa, però significa 30 cm en un any, i això és molt sabent que la major part de la població del món viu a la costa dels oceans.

El canvi climàtic augmentarà les dificultats per a la subsistència de molts pobles. Sense anar gaire lluny, a les regions de l’àrea del mediterrani augmentaran les onades de calor i els incendis forestals, baixarà la producció agrícola i, sobretot, disminuiran els recursos hídrics. Els efectes d’aquest canvi ja s’estan notant actualment segons Margarita Astrágala, directora del Centre de Cooperació del Mediterrani. Segons Astrágala, l’escassetat d’aigua és la principal limitació per a la vida a la regió del Mediterrani, a causa d’un clima molt contrastat amb escasses precipitacions i un important dèficit hídric durant el període de sequera estival. Tot i així, els països de la seva àrea no dediquen esforços a estalviar aigua sinó a millorar maneres d’extreure’n més, amb el risc d’assecar els aqüífers a major profunditat o produint molts més gasos hivernacles en l’energèticament costosa dessalinització.

Els últims 50 anys hem duplicat la demanda d’aigua als països mediterranis, i aproximadament un 65% d’aquesta aigua es fa servir al sector agropecuari. Segons Astrágala, per a garantir la seguretat futura al Mediterrani és indispensable que s’adoptin polítiques modernes de gestió integral de l’aigua que promoguin, entre altres coses, l’estalvi i la reutilització, la protecció dels aqüífers i zones humides, el control de la contaminació i el pagament del cost real del recurs que permeti inversions en la seva conservació i gestió racional.

L’aigua i l’accés als seus recursos es converteix així en una prioritat tant per als països mediterranis com per als països en desenvolupament. A la Cimera del Mil•leni de les Nacions Unides del 2000, els caps d’estat i de govern van crear una sèrie d’objectius per a superar la pobresa extrema i augmentar la llibertat humana. El setè dels vuit reptes que es van posar per a l’Horitzó 2015 va ser: garantir la sostenibilitat del medi ambient i reduir a la meitat el percentatge de persones que no tenen accés a l’aigua potable sana i serveis de sanejament bàsics.

Quan mirem i analitzem les xifres podem arribar a espantar-nos: almenys 1100 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable i 2600 milions no el tenen a sanejament bàsic. La reducció de la diarrea, per si sola, podria fer que es guanyessin 272 milions de dies d’assistència a escola, i es guanyarien 3200 milions de dies laborables a l’Àfrica subsahariana i a l’Àsia meridional. Cada any es gasten 1700 milions de dòlars en el tractament de malalties infeccioses transmeses per l’aigua, i si s’aconseguís un accés universal a l’aigua i a serveis de sanejament en deu anys es podrien estalviar 2 milions de morts. La diarrea mata un nen cada 3 minuts, i a la major part del món en desenvolupament, l’aigua contaminada és una amenaça més gran per la vida humana que un conflicte violent. En aquest moment, quasi la meitat de la població del món en desenvolupament pateix malalties causades per aigua bruta o sanejament bàsic inadequat.

L’IPCC estima que la disponibilitat d’aigua podria reduir-se entre un 20 i un 30% a regions com el Sahel, el Corn d’Àfrica i Orient Mitjà, regions que ja pateixen una pressió hídrica considerable. L’escassetat d’aigua elevarà la tensió i la possibilitat de conflictes. Les guerres que s’havien lluitat fins ara pels recursos energètics com el petroli començaran a tenir, cada cop més la necessitat d’aigua com a causants. Aquesta escassetat d’aigua provocarà la desertització d’àmplies zones del món i n’augmentarà la migració induïda per factors climàtics, augmentant les tensions en les zones de trànsit.

Segons Antxon Olabe, analista ambiental, el canvi climàtic augmentarà la temperatura mitja del planeta en 2ºC per sobre la temperatura mitja que hi havia hagut abans de la revolució industrial. Si no es volen superar aquests 2ºC, de cara al 2050 s’han de reduir a la meitat les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Amb països emergents com la Xina i la Índia i d’altres com els EUA que no sembla que vulguin complir amb el protocol de Kyoto, aquest objectiu sembla força utòpic. Però la futura creació d’un Òrgan per al Canvi Climàtic per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides podria afavorir-ne si més no l’intent d’assolir-lo.

A nivell individual, podem aportar el nostre granet de sorra. Apagueu els llums que no feu servir, tanqueu les aixetes quan no necessiteu l’aigua i utilitzeu el transport públic.

El planeta us ho agrairà.

18 nov 2008

A Boy Named Sue

Ja he rebut un parell de correus dient-me que al vídeo de Johnny Cash de l'anterior entrada no s'entén gaire bé la lletra. Teniu raó. La qualitat del vídeo no és molt bona, però, és clar, té anys, i devia estar gravat originalment en cinta. Això de la digitilalització no és sempre perfecte.

Per tant, i com que aquest blog també està dedicat a la música, per al benefici de tothom, penjo aquí la lletra d'una de les cançons més famoses de Johnny Cash:




A Boy Named Sue


My daddy left home when I was three
And he didn't leave much to ma and me
Just this old guitar and an empty bottle of booze.
Now, I don't blame him cause he run and hid
But the meanest thing that he ever did
Was before he left, he went and named me "Sue."

Well, he must o' thought that is quite a joke
And it got a lot of laughs from a' lots of folk,
It seems I had to fight my whole life through.
Some gal would giggle and I'd get red
And some guy'd laugh and I'd bust his head,
I tell ya, life ain't easy for a boy named "Sue."

Well, I grew up quick and I grew up mean,
My fist got hard and my wits got keen,
I'd roam from town to town to hide my shame.
But I made a vow to the moon and stars
That I'd search the honky-tonks and bars
And kill that man who gave me that awful name.

Well, it was Gatlinburg in mid-July
And I just hit town and my throat was dry,
I thought I'd stop and have myself a brew.
At an old saloon on a street of mud,
There at a table, dealing stud,
Sat the dirty, mangy dog that named me "Sue."

Well, I knew that snake was my own sweet dad
From a worn-out picture that my mother'd had,
And I knew that scar on his cheek and his evil eye.
He was big and bent and gray and old,
And I looked at him and my blood ran cold
And I said: "My name is 'Sue!' How do you do!
Now your gonna die!!"

Well, I hit him hard right between the eyes
And he went down, but to my surprise,
He come up with a knife and cut off a piece of my ear.
But I busted a chair right across his teeth
And we crashed through the wall and into the street
Kicking and a' gouging in the mud and the blood and the beer.

I tell ya, I've fought tougher men
But I really can't remember when,
He kicked like a mule and he bit like a crocodile.
I heard him laugh and then I heard him cuss,
He went for his gun and I pulled mine first,
He stood there lookin' at me and I saw him smile.

And he said: "Son, this world is rough
And if a man's gonna make it, he's gotta be tough
And I knew I wouldn't be there to help ya along.
So I give ya that name and I said goodbye
I knew you'd have to get tough or die
And it's the name that helped to make you strong."

He said: "Now you just fought one hell of a fight
And I know you hate me, and you got the right
To kill me now, and I wouldn't blame you if you do.
But ya ought to thank me, before I die,
For the gravel in ya guts and the spit in ya eye
Cause I'm the son-of-a-bitch that named you "Sue.'"

I got all choked up and I threw down my gun
And I called him my pa, and he called me his son,
And I came away with a different point of view.
And I think about him, now and then,
Every time I try and every time I win,
And if I ever have a son, I think I'm gonna name him
Bill or George! Anything but Sue! I still hate that name!

16 nov 2008

Sobre els noms

Conec una noia que es diu Evelyn. Això no tindria res d’especial si no fos que també conec l’obra de l’escriptor Evelyn Waugh, que era un home.

Si hi pensem, però, això tampoc no té res de sorprenent. Moltes cultures tenen noms unisex. En particular l’anglosaxona en té una bona proporció. Per exemple, Lynn i Robin poden ser noms d’home o de dona. Hilary és nom d’home al Regne Unit, però Hillary és nom de dona als EUA.

Fins i tot el català també ha tingut els seus noms unisex. A principis del segle XVI, el bandoler Montserrat Poch assaltava els vianants dels camins de l’Anoia i el Penedès, abans que les dones comencessin a utilitzar aquest nom originalment masculí.

Quan un s’hi para a pensar, utilitzem els noms de la manera més variada possible. Una pau és femenina quan significa que no hi ha guerra, però en canvi Pau no és nom de dona sinó d’home. Miquel és un nom de noi, però en català un miquel és un retret que humilia algú. I quan volem que tothom surti somrient a les fotos diem Lluís. Després del 1714, per a anar a les letrines, les famílies catalanes van començar a utilitzar la frase anar a can Felip, en referència al lloc on esperaven que es podrís el rei Felip V. Ara ho hem canviat per anar de visita al Sr. Roca, tot i que això només demostra la gran presència al mercat de la marca d'inodors. Hi ha un ocell que es diu oriol, i un altre que es diu bernat pescaire. Rosa és un nom de flor i de dona, però Narcís també és un nom de flor i en canvi s’utilitza per a homes.

A les zones de parla anglesa, la majoria de lloros que es tenen com a mascotes es diuen Polly, mentre que a França solen dur el nom de Robert (possiblement pel nom de Nicolas Robert, un pintor del segle XVII especialitzat en gravats i aquarel•les d’història natural). Un dels noms més utilitzats per a gossos és el de Bobby, un diminutiu de Robert, i per als gats solem utilitzar mixa o mixeta en genèric i tot i que no tingui cap connexió ni implicació, Misha en rus és una abreviació del nom Mikhail.

La varietat dels noms de pila dóna per molt. Per exemple per a llibres com Pilar Prim de Narcís Oller, on el nom de la protagonista ja ens dóna pistes del seu caràcter i de la lluita que ha de sostenir l'individu que vol ser lliure i, alhora, vol mantenir els vincles afectius i socials. O també dóna per cançons, com la del genial Johnny Cash, A boy named Sue, on relata tota la vergonya que passa un nen a qui el seu pare ha batejat Sue. Molt divertida d’escoltar:



I parlant de noms, no podria acabar sense analitzar el meu propi nom. Jordi prové del nom grec Γεώργιος que té el seu origen en la unió de les paraules γε (terra) i εργον (treballar) i ve a significar aquell que treballa la terra. És a dir, pagès. La història ha donat uns quants Jordis cèlebres. Sant Jordi, George Washington, el rei Jordi I d’Anglaterra, Georges Bizet, Georges Braque, George Orwell, George Clooney i Jordi Pujol. Hi ha un país que es diu Geòrgia i un estat dels Estats Units que té el mateix nom. I curiosament, el pilot automàtic dels avions és anomenat George pels pilots de parla anglesa.

Malauradament també hi ha hagut els dos George Bush, però a tot arreu hi ha d’haver ovelles negres, oi?

Foto denúncia

És una sort que sempre dugui una cambra fotogràfica a sobre...
La foto és de la Platja de Sa Tuna, a Begur.
No comment






14 nov 2008

Belugues protegides a Cook Inlet

Fa pocs dies escrivia sobre les gestes del Capità Cook a prop d’Anchorage, Alaska, i mencionava Beluga Point com un dels llocs per on va passar.

El nom d’aquest petit promontori sobre Cook Inlet s’anomena així perquè sovint des d’aquí s’hi poden veure belugues (Delphinapterus leucas) que es desplacen per a anar-se alimentar dels salmons que remunten els rius del final de Turnagain Arm.

No gaire lluny de l’inici de la carretera que ressegueix la badia hi ha un petit aparcament des d’on molt sovint amb la pujada de la marea es poden observar les blanques esquenes de grups de belugues en formació. Quan hi vaig ser el 2005 no vaig veure’n cap, de beluga. No passen a totes hores, i ja no són tan comunes. De tant en tant les belugues no calculen bé el temps de durada de la marea i queden encallades al fang. Fa uns anys n’hi van embarrancar una vintena. Les pobres balenes van mobilitzar centenars de voluntaris d’Anchorage i els pobles del voltant, i després de moltes hores i esforços en van aconseguir salvar una dotzena.

Amb aquests accidents i els problemes que la falta de peix està causant a les poblacions de belugues, finalment l’agència americana NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha declarat el passat 17 d’Octubre les belugues del Cook Inlet com a espècie amenaçada.

Segons un comunicat de premsa de l’agència, "Tot i les proteccions que ja es comencen a dur a terme, les belugues del Cook Inlet no es recuperen. Posar-la a la llista d’espècies amenaçades significa que qualsevol agència federal que subvencioni, autoritzi o dugui a terme nous projectes o activitats que puguin afectar les balenes de l’àrea han de consultar primer el Servei de Pesca de la NOAA per a determinar el potencial efecte sobre les balenes. Una acció federal no ha de posar en perill l’existència continuada d’una espècie de la llista".

És una molt bona notícia per als conservacionistes i els amants de la natura. Si mai torno a Alaska, m’arribaré a Beluga Point, portaré uns bons prismàtics i m’asseuré a esperar. I espero que tard o d’hora les esquenes blanques tornaran a aparèixer.

Expominer 2008







Com a amant de la geologia i en especial de la minerologia i els fòssils, cada any tinc cita obligada a l’exposició Expominer. Aquest any se celebra la trentena edició des d'avui fins a diumenge, i tot i tenir una agenda molt plena, m’he pogut passejar durant una horeta pels cinc passadissos i més de 145 stands, en el que ha estat un èxit tan gran d’expositors que s’ha hagut de realitzar en un altre pavelló del recinte de Montjuïc del que s’havia utilitzat fins ara.

Com cada any, la majoria dels stands són de penjolls, pedres polides i joieria aplicada, destinats més a guarnir les extremitats femenines que les vitrines de col•leccionistes. Abunden els d'ambre del bàltic i de la República Dominicana, amb insectes a dins que recorden els experiments de Parc Juràssic. Però també s’hi ha pogut veure força minerals de col•lecció.

Passejar-se pels passadissos de l’exposició és com viatjar a les entranyes de la terra i visitar països exòtics: cornetita del Zaire, blenda de Kosovo, rodocrosita de Romania, espat d’Islàndia (tot i que sigui de Hunan, Xina), malaquita del Congo, granet de Sichuan, sofre de Bolívia,... Els mateixos rics colors de cada minerals transporten directament als paisatges dels països on s’han trobat. Però tampoc no cal anar gaire lluny per a trobar minerals bonics: una veta verda de variscita prové de la cantera d’Asland de Montcada; hi ha jaspi de Montjuïc i čejkaita de la mina Eureka de la Torre de Cabdella, a la Conca de Bellmunt del Priorat.

També hi ha les inevitables paradetes de pedres curatives, amb pedres sanatòries i llibres pseudo-científics engalipa-babaus. Però per sort són poques.

Com sortosament també són poques les que venen un producte que hauria d’estar totalment prohibit: corall vermell del mediterrani. Com a bussejador m’indigna, i com a biòleg m’encén, que es posi a la venda un animal que es va haver de matar trencant-lo per a poder vendre’l. El corall vermell del mediterrani és una espècie en perill d’extinció, i aquí a l’exposició el posaven a la venda com qui hi ven un fòssil d’un animal ja extingit.

Cada un dels trossos que hi venien (alguns de prop de 10 cm d’alçada) va haver de ser arrencat de la roca on vivia. El corall vermell triga moltíssim a créixer, i la gran recol•lecció que es va dur a terme en altres temps ha fet que a les nostres costes sigui molt difícil de veure’l. Hi ha prou bones fotos com per què el públic pugui contemplar la fascinant vida d’aquest corall sense necessitat d’arrencar-lo i vendre’l, i als bussejadors que ens agrada contemplar la vida intacta sota l’aigua ens costaria menys de poder-lo veure in situ si no s’anessin expoliant les últimes poblacions que en queden. He tingut la sort de poder-ne veure alguns en viu i en directe sota l’aigua, i el fet de veure’ls en una caixeta a la venda en una de les paradetes m’ha indignat tant que he hagut de sortir abans.

Expominer hauria de ser per a minerals i fòssils i prou. No per a espècies amenaçades, provinguin d’on provinguin.

13 nov 2008

Boadicea, reina dels Icenis

Hi ha una estàtua al costat del Parlament britànic que mira cap al Big Ben. Dalt d’un carro tirat per dos cavalls encabritats, una dona amb túnica branda una llança aixecant els dos braços enlaire, el cap emmarcat amb una corona. Al seu costat, dues noies joves de tors nu l’acompanyen.
L’estàtua, esculpida el 1905 per Thomas Thornycroft, havia estat un encàrrec del Príncep Albert per a la reina Victòria, i representa la reina dels icenis Budicca, que els seus contemporanis romans van anomenar Boadicea.

Tot i haver vist l’estàtua força cops, mai no m’havia parat a pensar en qui era aquella dona fins que avui no he assistit a la conferència sobre la reina que ha fet Jordi Garcés, diplomat en Egiptologia i director del Philae Teatrum, al Museu Egipci de Barcelona, en una de les divulgacions històriques que fa la Fundació Clos.

En Jordi Garcés, que ha estat estudiant la figura de Boadicea des de fa uns anys, explica que els historiadors romans Tàcit als seus Anals i a Agrícola i Cassi Dió a la seva Història de Roma, descriuen la vida d’aquesta reina, nascuda probablement cap al 30 d.C. en una família noble dels icenis, que habitaven el que ara és la regió de Norfolk. Cap al 48 d.C. es casà amb el rei Prasutag, amb qui tingué dues filles. El rei es va aliar amb els romans, que sota l’emperador Claudi havien conquerit Britània el 43 d.C.

Quan el rei Prasutag morí el 61 d.C., totes les terres del rei havien de passar a Roma, però al seu testament reservà una petita quantitat per a la reina i les seves filles. Els romans, per qui les dones no podien heretar com ho feia la societat celta, es van apoderar de tot el regne de Prasutag, i com a càstig van assotar públicament Boadicea i els seus legionaris van violar les seves filles.

Vexada per aquesta injustícia, Boadicea va aconseguir aglutinar les diferents tribus britones que fins aleshores havien estat en guerra, no només per les simpaties que despertava una mare i reina així ultratjada, sinó també pel gran sacrilegi que representà la destrucció que Gaius Suetonius Paulinus, el governador romà de Britània, va fer de l’illa de Mona (l’actual Anglesey), que en aquella època era el centre de la religió druídica.

Boadicea va aconseguir reunir un exèrcit de 230.000 persones, entre ells dones i nens que els acompanyaven a la guerra com era tradició entre els celtes. Van destruir Camulodunum, l’actual Colchester, que en aquella època era la capital romana de Britània, i van arrasar Londinium, creada 20 anys abans pels romans. La venjança de la reina va dirigir-se contra els romans i els britons pro-romans, però finalment va acabar retrobant-se amb l’exèrcit de Suetonius.

Tot i ser menys nombrosos (eren només quatre legions, uns 20.000 homes), els romans eren soldats professionals amb moltíssima disciplina i experiència. Amb una estratègia brillant que encara s’estudia a les escoles militars, els romans van penetrar el mur de l’exèrcit britó amb una cunya de llancers i arquers que encerclaven la cavalleria. Un cop penetrada darrera les línies enemigues, la cavalleria romana va acarnissar-se contra les dones, els nens, els cavalls i els gossos que seguien darrera l’exèrcit dels britons, acompanyant els soldats. Aquests, en veure que estaven massacrant les seves famílies, van tornar enrera per a intentar defensar-les, però deixant els seus llocs de combat i desestructurant la seva columna, van acabar sent presa fàcil dels romans. Segons Tàcit, en aquella batalla, coneguda més tard com la Batalla de Watling Street, van morir 80.000 britons, i només 400 romans. Entre els britons caiguts hi va haver la mateixa reina Boadicea, que va preferir suïcidar-se amb verí abans de rendir-se. Molt sovint és per aquest últim gest i per haver estat capaç de reunir i guiar un poderós exèrcit que Boadicea és contemplada per molts com la primera feminista de la història.

I no per aquesta raó sinó per la seva història com a britona heroica, va ser presa com a referent durant l’època victoriana, en especial perquè segons l’etimologia del seu nom, Boadicea o Budicca, provénen del nom de Budiga, la deessa celta de la victòria, i per tant compartia nom amb la reina Victòria.

A la base de l’estàtua del costat del Parlament, a la vora del Tàmesi, s’hi poden llegir dos versos d’un poema de William Cowper que es refereix a l’Imperi Britànic:

Regions Caesar never knew
Thy posterity shall sway.


[Regions que el Cèsar mai no va conèixer,
Els descendents [de Budicca] dominaran]

És irònic pensar que la gran rebel antiimperialista que va ser Boadicea s’identifiqués posteriorment amb la reina de l’Imperi Britànic, i que la seva estàtua domini l’entrada de la ciutat que va destruir.

Però la història, molt sovint, ja té aquestes contradiccions.

12 nov 2008

Wildlife Photographer of the Year 2008

Cada any des del 1964, el Natural History Museum de Londres i la BBC Wildlife Magazine organitzen un concurs fotogràfic obert a participants de tot el món, tant professionals com amateurs, per a trobar el Fotògraf de Natura de l'Any. Actualment es reben més de 32.000 fotografies de més de 3.100 fotògrafs, que són seleccionades per un conjunt de jutges experts que acaben pronunciant el nom del guanyador a finals d’Octubre.

Aquest any els resultats es van fer públics el passat 29 d’octubre. A part dels dos premis principals, n’hi ha d’altres que valoren diferents aspectes més formals de la fotografia: retrats, comportament, plantes, paisatges, vida salvatge urbana,...

A l’esquerra, foto de Brian Skerry guanyadora de la categoria Vida Submarina (amb una balena de 14 metres a Nova Zelanda), i a la dreta de Stefano Unterthiner, guanyador de la categoria de Retrats Animals (amb un macac de cresta de Sulawesi).

El primer premi Fotògraf de Natura de l’Any 2008 ha estat per Steve Winter, dels Estats Units, que va presentar una fotografia d’una pantera de les neus enmig d’una tempesta de neu. La foto també va rebre el premi Gerald Durrell per a fotografia d’espècie en perill d’extinció.

Professional de la fotonatura, Winter va estar-se deu mesos al Ladakh, al Hemis High Altitude National Park de l’Índia, fins que va aconseguir la foto perfecta. Per a fotografiar una de les espècies més difícils de capturar en imatge del món animal, Winter es va valdre d’un control remot activat pel pas de l’animal.

La foto es va fer amb una Canon EOS Rebel XT + lent de 10-22mm a 16mm; 1/200 sec a f16; ISO 100; en una caixa de protecció hermética, flashos en tubs de pleixglàs i un control remot Trailmaster 1550-PS

El premi per al millor fotògraf jove va ser per a una foto d’una girafa perseguida per un lleó a Hobatere Lodge, Namíbia, feta per Catriona Parfitt, del Regne Unit.

La gràcia és que va fer la foto amb la mateixa cambra i objectiu que tinc jo, una Canon EOS 400D i un objectiu EF300mm f4 IS USM, amb un extensor Canon EF 1.4, 1/200 sec a f5.6, ISO 100.

Ara revisaré les fotos que tinc i miraré si en tinc alguna prou bona per a enviar. Amb una mica de sort me l’accepten per al concurs de l’any vinent.

10 nov 2008

Ródtxenko i la fotografia

Paral•lelament a l’exposició Ródtxenko, la construcció del futur que s’exhibeix a La Pedrera de Barcelona, hi ha tota una sèrie de conferències relacionades amb la vida i l’art d’aquest artista rus. Per casualitat m’assabento que se’n fa una el mateix dia que decideixo anar a veure l’exposició, i així és com abans d’haver-la acabat de veure del tot, deixo el pis Principal on hi ha l’exposició i em dirigeixo al soterrani, on hi ha un ample auditori ja gairebé del tot ple.

La conferència d’avui tracta una de les vessants artístiques amb què Alexander Ródtxenko va ser més innovador, la fotografia. Nascut el 1891, quan el 1924 va agafar la primera cambra fotogràfica, Ródtxenko tenia només 33 anys, i ja no la va deixar fins el final de la seva vida, el 1956.

Pepe Baeza, Doctor en comunicació, professor de fotoperiodisme a la UAB i editor gràfic del Magazine de La Vanguardia és l’encarregat de transportar-nos al món fotogràfic de Ródtxenko per a fer-nos notar la importància d’aquest artista en la història de la fotografia.

Quan va fer la primera foto, Alexander Ródtxenko ja era un artista consagrat a la seva Rússia natal, però es va prendre la fotografia com una manera ideal per a experimentar amb la imatge, amb un aparell modern perfecte per a l’home que el 1921 havia declarat com a morta la pintura de cavallet amb els seus tres famosos quadres monocroms. Segons Baeza, la principal aportació de Ródtxenko al camp de la fotografia va ser la consciència que va tenir de trencar amb el convencionalisme del punt de vista del fotògraf, abandonant el que ell definia com el punt de vista del melic. A partir del moment en què Ródtxenko va disposar d’una Leica, compacta, lleugera, maniobrable i precisa, va poder experimentar amb tota mena d’angles, contrapicats, picats, diagonals, primers plans i visions des de punts de vista insòlits, en el que encara avui es coneixen com a angles Ródtxenko. Va jugar amb les formes estilitzades o engraellades d’estructures o edificis com una continuació del seu constructivisme pictòric, però sobretot, va buscar d’aconseguir que la cambra fos un instrument per a educar la mirada, permetent que la fotografia li pogués donar un fort calvot a l’art de cavallet burgès i només accessible a les famílies opulents. La fotografia, amb la seva facilitat de reproducció fins a l’infinit, el feien l’art perfecte per a poder accedir al poble, i Ródtxenko, implicat des del principi en els ideals de la Revolució, va començar a experimentar amb aquest nou món artístic amb encara més dedicació de la que havia dedicat als altres projectes de la seva vida, conscient que era un dels primerencs en un art que calia donar a conèixer. En paraules del propi Ródtxenko: "La fotografia creix amb celeritat i venç totes les disciplines. La fotografia creix i demostra el dret de merèixer el mateix respecte que la pintura.[...] Tècnicament, la fotografia és tan simple i ràpida, tan imprescindible per aplicar-la a la ciència, la vida i a la tècnica que, pel fet de ser així, tan propera i accessible, no es considera digna d’un profeta. Imprescindible i accessible, està mancada de la possibilitat que s’hi reconeguin mestres genials".

El temps ha contradit aquesta última afirmació, ja que Ródtxenko ha acabat sent reconegut gairebé més per la seva fotografia genial que per la seva pintura. Segons Baeza, el veritable geni de Ródtxenko es troba en l’aplicació de la fotografia al disseny gràfic, especialment per a les cobertes de la revista constructivista LEF i NOVI LEF que dirigia el seu amic Vladímir Maiakovski. “Escala d’incendis” del 1925 o “Pioner amb trompeta” del 1930 són algunes de les seves obres més famoses, amb trets distintius de l’art de Ródtxenko.

A finals de la dècada dels anys 20, Ródtxenko va ser titllat injustament de formalista i burgès. Amb la posterior prohibició general de fer fotografies lliures, Ródtxenko es va veure obligat a agafar encàrrecs del govern, sobretot d’esdeveniments esportius, però el més important dels encàrrecs va ser el de fotografiar la construcció del Belomorkanal, el canal que unia la mar Blanca amb el Bàltic, per a la revista URSS en construcció. Excavat per presoners polítics en una mena de gulag on van morir més de 100.000 persones, les fotografies que va fer Ródtxenko de la construcció del canal resulten ser, segons Baeza, properes a la mediocritat. Segons ell, quan a un artista se li treuen les eines per a poder desenvolupar-se, la desgana s’apodera del seu esperit innovador i simplement es limita a prémer el disparador, sense gairebé parar esment en l’enquadrament. Ródtxenko era per sobre de tot un artista, no un periodista, i en aquest cas un artista consagrat desaprofitat resulta ser més dolent que un periodista modest.

Això, però, no li treu mèrit, i quan es concentrava al seu terreny, l’art com a tal, despuntava magistralment de tal manera que ben bé pot perdonar-se-li que no fos bo com a fotoperiodista.

Al capdavall, no es pot ser perfecte.

Ara cal tornar a l’exposició per a acabar de veure-la i gaudir amb el seu art i “la construcció del futur”. Fins al gener vosaltres també teniu temps de descobrir-lo.

7 nov 2008

Drets humans al Nepal: el cas de Jitman Basnet











Peace Brigades International
(PBI) és una organització no governamental creada al Canadà el 1981, reconeguda per les Nacions Unides i que té l’oficina central a Londres. El seu objectiu és la protecció de l’espai d’actuació dels defensors de drets humans que pateixen repressió pel seu treball no violent.

Mitjançant voluntaris, s’acompanya les persones o institucions amenaçades per tal que aquestes puguin continuar fent la seva feina. No es tracta de guardaespatlles, sinó de suport moral i psicològic per a evitar el compliment d’amenaces fetes sobre determinades personalitats.
Avui a Casa Àsia s’ha presentat la feina d’aquesta ONG en la figura d’un dels voluntaris que hi participa, Carles Fernández Torné, i la persona que protegeixen, l’advocat i periodista nepalès Jitman Basnet.

Basnet és Secretari General del Fòrum d’Advocats per als Drets Humans (LAFHUR) a Babarmahal, Kathmandú, i es troba dins del programa de protecció des de l’Agost del 2007, després que rebés amenaces de mort per a ell i la seva dona.

La inestabilitat política del Nepal durant els últims deu anys fa que aquest país sigui un dels cinc del món on PBI destina ajudes (els altres són Guatemala, Mèxic, Indonèsia i Mèxic). Són països que reben moltes ajudes dels Estats Units, Canadà o Europa (allà d’on provenen els voluntaris de PBI), i són els únics on aquests poden ser efectius. Com que moltes vegades les amenaces contra activistes dels drets humans vénen dels governs dels propis països o dels grups polítics opositors, el missatge de PBI és clar: “Aquest individu o organització es troba sota la nostra protecció. Si el toqueu rebreu les conseqüències en forma d’anul•lació de totes les ajudes que us enviem”. I de moment el missatge ha estat entès.

El 2002 Jitman Basnet va ser segrestat i retingut durant un dia pels aleshores maoistes rebels per haver fotografiat edificis destruïts. Dos anys més tard, va ser detingut per l’exèrcit Reial del Nepal (l’altra part de la guerra), i el van incomunicar i torturar durant deu mesos, després dels quals va ser alliberat. Després de deixar Kathmandu i refugiar-se a l’Índia durant un temps, va retornar al Nepal on va publicar el llibre “258 Dark Days”, on descrivia amb pèls i senyals tot el que li havia succeït, amb noms i cognoms, i on denunciava, amb noms i cognoms, diferents personatges que violaven sistemàticament els drets humans.

Arrel d’aquest llibre va començar a rebre amenaces de mort que el van fer contactar PBI per a poder continuar la seva feina com a advocat i periodista. Avui comença a Barcelona la seva gira per Europa per a donar a conèixer la situació dels drets humans al Nepal, una situació que no ha canviat gaire des que el Maig d’aquest any es va abolir la monarquia després de l’adveniment al poder dels Maoistes revolucionaris.

Segons paraules de Basnet, el 2008 hi ha hagut encara més víctimes de violacions dels drets humans que el 2007. Hi ha ja més de 3.000 persones desaparegudes, i el fet que encara es mantinguin per separat els dos exèrcits que havien estat en guerra fa pensar que tard o d’hora la guspira de la violència tornarà a saltar i encendre el foc del conflicte”.

Mentrestant, els voluntaris de PBI tenen una tasca difícil. Mantenir-se al costat d’homes valents com Basnet per tal que puguin treballar per a construir la pau que tant necessita el Nepal.
Per a més informació, consulteu la pàgina de PBI i la d’Advocacy Forum.

280 anys del naixement de James Cook

Avui es compleixen 280 anys del naixement de James Cook, un dels més grans navegants de tots els temps. El meu homenatge és un petit relat sobre la seva relació amb Anchorage, Alaska, que vaig escriure després del viatge que hi vaig fer el 2005:

Quan el 1778, el capità James Cook va arribar a tocar de l’indret on actualment hi ha la ciutat d’Anchorage, ni ell ni la seva tripulació no hi van trobar rastre de cap assentament humà encara que excavacions arqueològiques posteriors prop de Beluga Point han determinat que la zona està habitada des de fa cinc mil anys. Primer hi van viure esquimals, i a partir del segle V d.C., indis Denai’na atapascans. Quan Cook va arribar a l’extrem de l’estret que duu el seu nom, a la zona hi vivien ja uns cinc mil indis. La ciutat que esdevindria Anchorage, però, encara s’havia de crear.

El periple de Cook havia estat llarg. En aquell tercer viatge, després de sortir d’Anglaterra dos anys abans, havia explorat ja les illes de Tahití i havia descobert fortuïtament l’arxipèlag que anomenà Sandwich en honor del seu patró, John Montagu Baró de Sandwich, i que actualment es coneixen amb el nom de Hawaii. Des de l’arxipèlag, Cook va posar proa cap al nord-oest fins a Vancouver Island i Nootka Sound, on va veure un indi amb dues culleres espanyoles de plata penjades al voltant del pit i, seguint la costa, va arribar-se fins a Kayak Island. Després va enfilar cap a Prince William Sound, on va estar un temps fent reparacions als dos vaixells de l’expedició, el Resolution i Discovery. Van acampar al costat de Bligh Reef, després desafortunadament cèlebre pel paper que va jugar l’escull en el naufragi de l’Exxon Valdez.

Cook anava darrera del premi de vint mil lliures que hi havia per al descobridor del Pas del Nord-oest, el pas que havia de permetre als mercants una via ràpida de connexió entre Anglaterra i Xina. Per alguns mapes de l’època, Cook intuïa que el Pas havia de ser cap al nord, i resseguint la costa de la península de Kenai, va enfilar per l’ample estret que més endavant seria batejat per l’Almirallat amb el nom de Cook Inlet i va arribar-se fins al punt on aquest es bifurca en el Knik Arm i Turnagain Arm. Envià una barca per a explorar aquest últim fiord, però en veure que el Pas no era cap aquella direcció van haver de fer mitja volta. D’aquí li ve el seu nom.

Just a l’altra banda de Turnagain Arm, trenta-dos quilòmetres al sud d’Anchorage, el capità Cook va oficialitzar la descoberta d’aquesta zona d’Alaska i en va formalitzar l’acte de possessió en nom del rei Jordi III d’Anglaterra. En una ampolla hi va guardar un manuscrit amb la data i referències de l’expedició i junt amb unes monedes, va enterrar-la al punt que encara avui continua anomenant-se Point Possession. Tot i que la zona va ser excavada per a poder-hi passar un oleoducte subterrani que transporta el cru d’algunes plataformes petrolíferes del centre de l’estret fins a Anchorage, l’ampolla i el document encara no han estat trobats.

Possiblement és per la proximitat al cèlebre lloc de desembarcament que la ciutat d’Anchorage té a Cook com un dels seus herois. Per començar, és la ciutat més gran de l’Estret de Cook, i sent com és una ciutat molt moderna i sense gaire història, qualsevol lligam amb un personatge de la fama de Cook segur que inconscientment ajuda als seus habitants a superar un sentiment de possible desconcert sobre el perquè de l’elecció d’aquest lloc per a viure.

Juntament amb una vintena de jubilats, m’arribo passejant fins a Resolution Park. Els nostres guies són en Wayne Collins i en Robert Ervine de l’Alaska Public Lands Information Center d’Anchorage. Cada dia organitzen diverses sortides per a donar a conèixer la ciutat i avui toca la història del Capità Cook. De la Quarta Avinguda, on hi ha l’Edifici Federal que alberga un petit museu de la Public Lands, fins al parc no hi ha més que cinc cantonades, i recorrent-les a peu, tenim temps de sobra per tal que en Wayne ens expliqui la història del capità i com, des del seu naixement en una família humil de Marton el 1728, va anar escalant els rangs de la marina únicament gràcies a la seva capacitat i habilitat.




















Resolution Park és en realitat un tros de terra cobert d’arbres i herba a tocar de l’aigua de Knik Arm. Un balcó de fusta domina el braç d’aigua salada, fangosa i grisa com el plom. Uns quants vaixells de càrrega naveguen amb cura per entre els braços de fang traïdors i arriben fins a la terminal del port d’Anchorage, a uns centenars de metres d’on som. Les coses han canviat molt des dels temps del capità Cook, i on ell només hi va veure arbres i herbes, ara els acolorits contenidors metàl•lics em recorden que el port d’Anchorage rep tres quartes parts de totes les mercaderies que arriben a la zona sud i centre d’Alaska.

Al mig del balcó, en un pedestal de fusta que l’eleva sobre l’estret que duu el seu nom, una estàtua del capità Cook, sostenint un mapa enrotllat amb una de les mans, rememora el moment en què el gran navegant va arribar fins aquí el 1798. L’estàtua, empetitida pels gratacels d’oficines que s’eleven darrera seu, hi va ser erigida el 1976 per a commemorar els dos segles de la independència dels Estats Units i l’inici del tercer viatge de Cook. Al fons, confonent-se amb els núvols, s’aixequen les Tordrillo Mountains i les Talkeetna Mountains.

-En un dia clar -diu en Wayne assenyalant el nord-oest, des d’aquí és possible veure el Denali, aixecant-se entre els núvols.

Tot i que hi ha uns binocles fixos a l’abast del públic, no serveixen per a travessar l’espessa capa de núvols que arriba a cobrir la punta del cim. Fins i tot des d’aquí el Denali continua resistint-se’m. Pel que diuen els llibres d’història, el capità Cook sí que va poder veure el Denali quan va ser aquí, però tot i que sabia que era una muntanya alta, no li va donar nom ni tampoc no en va fer massa cas. Al capdavall, ja havia vist i batejat altres muntanyes des del mar, entre altres els Monts Edgecumbe i Fairweather. En això de posar noms, Cook excel•lia. Tot i que no va ser el descobridor d’Alaska, el capità James Cook sí que va ser el qui la va explorar i mapar amb més cura. Navegant superb i cartògraf metòdic, Cook va utilitzar tant noms anglesos com locals per a nomenar les fites geogràfiques que anava descobrint. Molts dels noms que es poden veure en un mapa d’Alaska fan referència als tripulants de les seves dues naus o a personalitats angleses que el van subvencionar: Cook Inlet, Bligh Island, Gore Point, Billings Glacier, Dixon Entrance, Portlock Harbor i Vancouver Island fan tots referència a navegants d’aquella expedició; Prince William Sound, Cape Prince of Wales, King Island i Montagu Island fan referència a l’aristocràcia i reialesa que el van ajudar.

Curiosament, Cook Inlet, l’estret amb què l’Almirallat va voler honorar el nom del navegant, va desil•lusionar Cook estrepitosament en les seves expectatives de trobar-hi el Pas del Nord-oest. Cook tornà enrere i resseguí aquest cop la costa cap a l’oest. Connectant les illes que, com les perles d’un collaret, formen la cadena de les Aleutianes, va arribar-se fins a Unalaska i d’aquí va entrar cap al nord al mar de Bering. Als 70º 44’ Nord va trobar-se el pas impedit per una muralla de gel de quatre metres d’alçada que avançava a una velocitat de més de dos quilòmetres per hora. Sense poder prosseguir, Cook va haver de tornar enrera i va aprofitar per a explorar la península de Chuckchi a Sibèria. Amb l’hivern a punt d’arribar, va decidir anar-lo a passar a les illes Sandwich, que no havia tingut suficient temps per a explorar. Seria en aquestes illes on Cook trobaria la mort en una batussa amb els indígenes causada per un robatori.

Però això ja és una altra història.

6 nov 2008

Michael Crichton, in memoriam

Fa uns dies escrivia en aquest blog sobre NEXT, l’últim llibre de Michael Crichton, que havia acabat de llegir. Ara he de tornar a escriure sobre l’autor per unes causes molt diferents. El passat dimarts dia 4 de novembre moria a Los Angeles, als 66 anys, en perdre una llarga batalla contra un càncer de pulmó.

Michael Crichton va ser l’inventor i màxim exponent del techno-thriller, una variant de la novel•la d’intriga amb alts components tecnològics. Nascut a Chicago el 1942, va estudiar medicina a Harvard, on va començar a escriure sota el pseudònim de John Lange i Jeffery Hudson. Aquestes primeres novel•les, ambientades en hospitals i dins el món de la medicina, les escrivia com a diversió i per a poder pagar-se els estudis. El 1969 va rebre el primer premi i indicació que podia dedicar-se a l’escriptura amb A case of need.

Aquests primers contactes amb la ciència van marcar el perfil de les seves futures novel•les, la majoria amb alguna trama relacionada amb últims avenços tecnològics o mèdics, de les quals les més conegudes són Parc Juràssic, L’Amenaça d’Andròmeda, Esfera i Congo, però també va entrar dins la novel•la històrica amb El Gran Robatori del Tren i Eaters of the Dead (El Guerrero Número 13). Si us sonen gran part d’aquests títols és més probable que sigui per les pel•lícules que se’n va fer. Crichton va estar sempre molt ben relacionat amb la gent de la televisió i de Hollywood. Dels 19 llibres que va publicar amb el seu nom, 12 han estat duts al cinema. Fins i tot va dirigir-ne un parell ell mateix, així com altres pel•lícules en què intervenia també com a guionista o com a productor. El gran reconeixement públic li va arribar amb la sèrie Urgencias, del qual en va ser el creador i productor executiu durant 14 anys i més de 300 episodis.

Aquest caràcter polifacètic li ha merescut el rècord de ser l’única persona que ha tingut al mateix temps un llibre, una pel•lícula i una sèrie de TV al rànking dels més venuts i més vistos. I possiblement és l’únic autor que té un dinosaure batejat en honor seu, el Crichtonsaurus bohlini.

Però amb més de 100 milions de còpies venudes, Michael Crichton serà recordat sobretot per la seva activitat d'escriptor. Com a supervendes, la seva visió crítica de la ciència i la tecnologia i la seva genial habilitat per a crear ritme i tensió el faran difícilment reemplaçable. S’espera que el 2009 aparegui l’última novel•la de manera pòstuma.

A partir d’aquí, l’únic que podrem fer els seus fans serà rellegir altre cop els llibres que ens va deixar.

5 nov 2008

Música jueva sefardí-ashkenazi

Com es poden unir les tradicions jueves sefardís i ashkenazi d’Europa en un mateix concert? Eduardo Paniagua i Klezmer Sefardí ho han aconseguit de la manera més senzilla possible, amb la representació d’un casament jueu entre una noia sefardí de Bulgària i un noi ashkenazi de Romania. De la unió en surt una combinació de ritmes i sons particular i molt interessant.

Promogut per l’Institut Europeu de la Mediterrània, el concert ha tingut lloc a l’església barroca de Sant Felip Neri a Barcelona. En un escenari d’il•luminació cuidada i davant d’una assistència que ha acabat omplint tots els bancs de l’església i encara n’hi ha hagut que han seguit tot el concert d’empeus, els intèrprets han anat passejant l’audiència pel que podria haver estat el recorregut d’una boda entre les dues cultures jueves.

Jorge Rozenblum, jueu argentí d’orígens de l’Est d’Europa s’encarrega de conduir el públic a través de la història, que transcorre al voltant del Danubi que separa Bulgària de Romania i l’influència de les dues subcultures jueves: al nord els ashkenazi i la seva llengua yidish, una espècie d’alemany antic amb paraules hebrees i eslaves; i al sud els sefardís de l’antiga Sefarad amb el vell castellà del segle XIV espargit de paraules hebrees.

Els músics, com si fossin intèrprets al casament, combinen les músiques dels dos pobles, i els seus instruments. Sonen melodies arabitzants provinents d’un oud (llaüt), kaval, qanun (salteri turc) i darbuka (un tambor àrab) del sud del riu, i per la part del nord sonen l’acordió, violí i clarinet d’una melodia que recorda vagament els ritmes gitanos.

La banda, com la música, inclou gent d’orígens variats. Nasco i Ivo Hristov, dos germans cristians de Bulgària que toquen l’acordió i el clarinet, respectivament; un cristià espanyol, el mestre Eduardo Paniagua que toca el qanun, el kaval, les nei (flautes oblíqües d’origen àrab), la flauta dolça i la darbuka; Wafir Sheikh, un sudanès musulmà que toca el llaüt, el violí i la darbuka; Jasmina Petrovic, de Croàcia, que hi posa una magnífica veu, i en Jorge Rozenblum.

El resultat és una combinació que transporta l'oient directament a una època ja passada, a unes cultures amb arrels a tot Europa.

El CD inclou les tretze cançons que han tocat aquesta nit i que conformen tota una selecció històrico-musicogràfica de la cultura jueva europea.

1. Miserlou (de Grècia, música sefardí amb lletra en yidish)
2. Dame parás (de Bulgària, música i lletra sefardí)
3. Di sapoykalaj (de l’Est d’Europa, música ashkenazi amb lletra en yidish)
4. Las esuegras de agora (de Turquia, música i lletra sefardí)
5. Mileva rachenitza (de Bulgària, Instrumental)
6. La rosa se enflorese (de Turquia, música i lletra sefardí)
7. Lejá dodí (de Bòsnia, música sefardí i lletra en hebreu)
8. Tantzn, tantzn idelej (de l’Est d’Europa, música instrumental ashkenazi)
9. Dances nupcials (de Transilvània, Romania, instrumental)
10. Der alter bulgar (de l’Est d’Europa, música ashkenazi instrumental)
11. Oy, qué casas tan hermosas (de Bulgària, música i lletra sefardí)
12. Sha Shtil! (de l’Est d’Europa, música ashkenazi amb lletra en yidish)
13. Dem Rebns Tants (de l’Est d’Europa, música ashkenazi instrumental)

Una música per a recórrer la història. Un CD per a escoltar-lo i relaxar-se.

4 nov 2008

Democràcia a Amèrica

Durant aquests últims dies s’ha parlat tant de les eleccions americanes que no tinc gaire cosa a afegir-hi fins que demà no es decideixi el guanyador. Obama o McCain, aquesta és la qüestió. Només m’agradaria recordar el significat que la democràcia pren als Estats Units de la mà d’un dels locutors de ràdio més coneguts d’Amèrica, encara que sigui fictici.

Chris Stevens, locutor de la KBHR de Cicely, el genial personatge interpretat per John Corbett a la sèrie Doctor en Alaska (Northern Exposure, en anglès), es dirigeix als seus oients en diferents moments del capítol “Democràcia a Amèrica” (de la tercera temporada) per a fer-los anar a votar a les eleccions per a l’alcaldia entre Holling Vincoeur, l’alcalde del moment, i Edna Hancock, l’aspirant. El capítol ja em va entusiasmar quan el vaig veure per primer cop, i he tornat a reveure’l aquests dies en memòria de les eleccions americanes. El rerefons polític del capítol ens permet gaudir altre cop més de les inspirades paraules filosòfico-místiques d’en Chris Stevens, i ens permet alhora endinsar-nos en el sentiment de patriotisme i de privilegi democràtic que inspira els americans a dirigir-se a les urnes.

Les paraules les he tret del llibre Love, live and the whole karmic enchilada, un compendi dels comentaris més divertits i originals del locutor del programa Chris in the mornings, un llibre de lectura imprescindible per als qui som fans de la sèrie:

Amics, romans, votants del cens, pareu-me atenció.
Holling Vincoeur ha recollit el guant llençat per Edna Hancock. Tenim una cursa electoral per a l’alcaldia, i a això, només hi puc afegir alea jacta est, els daus han estat llençats, la batalla s’apropa, agafeu-vos els barrets. Serem testimonis altre cop d’aquest ritus sagrat quan cadascú de nosaltres esdevindrà acòlit davant l’altar de l’urna, el nostre temple secular. Conciutadans de Cicely, el meu cor batega i balla al so dels tambors d’un poble lliure, una ciutat en un turó. Et pluribus unum.
Em sento proper a les paraules de Walt Whitman, pastor dels marginats:
"Oh Democràcia! Prop teu una gola s’infla ara per a cantar joiosament!"

Amics meus, avui quan miro Cicely, no hi veig un poble, sinó la història d’una nació escrita en miniatura, inscrita a les esquerdes del paviment, reverberant sota el pas de cada camió que hi circula. Avui, cadascú que veig al carrer m’està dient "Amèrica". Érem els rebutjats, l’escòria, les ruïnes afligides d’un món en decadència. Però vam arribar aquí, vam construir carreteres, vam erigir indústries i poderoses institucions. Per descomptat, al llarg del camí vam exterminar incomptables cultures indígenes i vam esclavitzar generacions d’africans. Vam tacar la nostra bandera amb un cúmul de pecats que mai no podran ser esborrats. Però avui, som aquí per a celebrar els aspectes gloriosos del nostre passat. Un tribut per a una nació de pobles lliures, el país que Whitman exaltà:

El geni dels Estats Units no es troba en els seus executius o legisladors, ni en els seus ambaixadors ni en els seus autors, escoles, esglésies o bars, ni tan sols en els seus diaris o entre els seus inventors, sinó principalment en la gent del poble”.

Mai no m’he sentit tant orgullós de viure a Cicely. Necessito sortir fora i omplir-me els pulmons de l’aire net i profund de la democràcia.

----------------------------------------

Conciutadans, no podem escapar de la història. Les proves de foc per les quals hem de passar ens marcaran amb honor o amb deshonor per a la propera generació”. Abraham Lincoln, senyores i senyors. Però la democràcia no és un esport per a només veure. S’hi ha de participar, i això significa que la vostra presència serà necessària avui al vespre al debat entre candidats. Sigueu mereixedors de la vostra herència. És tal com Justice Holmes va dir:

"És necessari que cada home pugui compartir la passió i acció del seu temps sota perill que en el futur sigui jutjat de no haver viscut".

Ja he dit prou. Debat a les 19:30. Sigueu-hi.

----------------------------------------

"No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tensar els nostres llaços d’afecte, mai no els hauria de trencar". Les paraules de Lincoln a una nació dividida són el meu consell a una Cicely dividida.

Holling Vincoeur, ja saps que sempre seràs el primer en els cors dels teus conciutadans. Avui el poble ha dit que simplement vol l’Edna per a portar les rendes durant un temps. I això està bé! I si no funciona, tindrem unes altres eleccions, d’acord? No és perfecte, però és el millor sistema que s’ha pogut pensar.

És tal com va dir Oliver Wendell Holmes: "La Constitució és un experiment, així com la vida és un experiment".

Per cert, les últimes paraules d’avui pertanyen a Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units, que ens va regalar aquestes paraules per a fer-nos rumiar:

"Sovint es diu que a un home no se li pot confiar el govern de si mateix. Pot aleshores ser-li confiat el govern dels altres? O hem trobat àngels en la forma de reis per a governar-lo a ell? Deixem que la història respongui aquesta qüestió".

----------------------------------------

Com se sol dir, que guanyi el millor. Esperant que sigui Obama, és clar.

3 nov 2008

Mor Jacques Piccard


















El passat dia 1 moria a Suïssa als 86 anys l’oceanògraf i enginyer Jacques Piccard, fill del també cèlebre enginyer Auguste Piccard (experimentador de globus aerostàtics i inspiració per al personatge del Professor Tornassol d’Hergé).

Jacques Piccard va néixer el 1922 a Brussel•les, on el seu pare era professor de física de la Universitat Lliure. Tot i haver començat a donar classes d’economia a la Universitat de Ginebra, Jacques Piccard va ajudar sempre a millorar els invents que ideava el seu pare, en particular la creació d’un aparell per a l’exploració submarina que utilitzés els mateixos principis que els globus aerostàtics que el pare Piccard ja coneixia.

Així va ser com pare i fill Piccard van inventar el Trieste, el primer batiscaf de la història, el 1954. Després de vendre’l a la marina dels Estats Units, el 1960 Jacques Piccard i el tinent Don Walsh van ser els primers i únics homes en baixar els 10.916 metres de la zona més profunda de tots els mars, a la Fossa de les Marianes, prop de Guam.

Després de l’èxit del Trieste, els Piccard també es van encarregar de la construcció, juntament amb l’empresa Grumman, del PX-15 Ben Franklin, un submergible que el 1969 va transportar sis científics (entre ells el mateix Jacques Piccard) des de Florida fins a Maine, a una profunditat de 300 metres sota l’aigua, seguint al llarg de 1444 milles el Corrent del Golf. L’experiment va poder analitzar patrons de temperatura de les aigües del corrent, i a la vegada estudiar la psicologia d’un confinament de 4 setmanes en un espai reduït en el que la NASA va jutjar com condicions similars dels astronautes en una càpsula espaial.

La nissaga dels Piccard, però, encara no ha acabat. Bertrand Piccard, fill de Jacques i nét d’Auguste, també ha contribuït a que el cognom de la família passi a la història. El març del 1999, juntament amb Brian Jones, va pilotar el globus que va fer la primera circumnavegació del planeta sense parades, en un vol que des de Suïssa els va portar al llarg de 45.755 quilòmetres i gairebé vint dies fins a Egipte.

2 nov 2008

Exposició Àfriques a Barcelona

Fins al proper 9 de Novembre al Museu d'Arqueologia de Catalunya i fins al 30 d'Abril de l'any vinent al Museu Etnològic de Barcelona es podrà veure l'exposició Àfriques. La decisió d'haver-la repartit entre dos museus respòn no a la disponibilitat de l'espai necessari per a dur-les a terme sinó al mateix esperit de la mostra de voler ensenyar al públic la pluralitat de les comunitats i cultures d'un continent que sempre hem vist des d'occident com un de sol però que en canvi és dels que tenen més diversitat cultural i geogràfica del nostre planeta.

Així, el nom mateix de l'exposició, Àfriques, i no Àfrica en singular, ja pretén començar a donar a conèixer aquesta pluralitat. A través de les dues localitzacions de l'exposició es permet al visitant endinsar-se en el coneixement de la història i l'actualitat d'un continent que ens queda a tocar de casa però que sovint ens sembla massa lluny.

L'exposició del Museu Etnològic, subtitulada "Creuar la riba", ens mostra mitjançant vitrines plenes amb objectes de diferents cultures africanes (marroquina, burkina fasso, mauritana, fang de Guinea Equatorial, senegalesa, etc.), com viuen aquests pobles a casa seva, tant pel que fa a la indumentària, l'alimentació i les creences com fins i tot pel que fa al joc i a les distraccions. Un vídeo molt recomanable explica les experiències d'alguns africans vinguts a casa nostra, amb relats irònics del que creien que trobarien i de la realitat amb què van haver d'enfrontar-se un cop van ser aquí.

A la part de l'exposició ubicada al Museu d'Arqueologia, en canvi, es fa més èmfasi en la realitat històrica d'Àfrica i en com veiem nosaltres el continent. Tal com fa intuir el subtítol de l'exposició, "La mirada d'occident", l'exposició repassa la nostra visió d'Àfrica i la nostra relació amb aquesta terra, des de l'expoli de les primeres expedicions, passant per l'esclavisme i el tràfic d'ivori, fins arribar a l'intercanvi cultural, amb la mescla de ritmes musicals que han provingut d'Àfrica i amb tota la cultura que va aportar aquesta al Carib, Brasil i Estats Units.

Àfriques ens mostra el continent africà com el que és: no com el continent únic i homogeni que significa en suahili la paraula afrika, sinó com el caleidoscopi de cultures i tradicions que és en realitat. Un planeta de mons propis i diferenciats però que encara conserva la primigènia natura de l'home, d'on vam sortir tots els qui ara poblem la terra i on encara es mantenen els veritables vincles que ens han permès arribar on som.

Moltes vegades ens oblidem que el que realment és la cultura humana continua sent la que es viu allà, lluny de la tecnologia i consum energètic de la societat moderna actual. Durant milers i milers d'anys l'home va viure en comunitats no gaire diferents de les que encara viuen a Àfrica, on la unitat de temps més llarga és el dia i el pas de les estacions és l'únic que realment importa, on els homes encara conversen al capvespre a la vora del foc, on lluny de tot estrès poden mantenir encara aquell contacte que ens fa humans.

Tal com diu una expressió africana: Moto Ke Moto Ka Bato. L'home és home perquè hi ha els altres homes.

Aprendre de les Àfriques és aprendre sobre els nostres orígens i sobre nosaltres mateixos. No us la perdeu.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...