Diu la llegenda que el 1870, Vicenç Bosch de visita a París va comprar una ampolleta de perfum. Fins aquí res d'estrany. Això era normal a l'època. El que va passar després va ser que de nou a Badalona, va copiar l'estil d'aquella ampolleta per a fer-ne una de més gran per a contenir un líquid molt diferent: licor d'anís. Naixia així una l'Anís del Mono, una marca que ha perdurat durant més de 130 anys sense gairebé cap canvi en el seu disseny. Un homenatge a un clàssic i una demostració que un disseny, si està ben fet, dura per sempre.
El que poca gent sap, però, és que el disseny de l'etiqueta és més que un homenatge al sogre de Bosch, que va ser-ne el dissenyador. És també un homenatge a la teoria evolucionista de Charles Darwin. Havent estat escrit el 1859, l'Origen de les Espècies, era encara un tema de debat a l'època, i la família Bosch va prendre partit per la teoria darwiniana incorporant l'efígie del científic a l'etiqueta, això sí, mig camuflada en la figura del mono. Subjecta un pergamí on s'hi pot llegir: "Es el mejor, la ciencia lo dijo, y yo no miento."
De fet, sí que ha resultat ser el millor. Al cap de pocs anys a l'Anís del Mono li va sortir un competidor. L'Anís del Tigre, destil·lat a Arenys de Munt per la família Lladó, tenia a la seva etiqueta una imatge molt clara de competència empresarial: un tigre que es menjava el mono.
En aquest cas, la teoria de Darwin no es va complir: el qui ha acabat guanyant en la lluita per la vida, ha estat el mono i no el tigre.
L'Anchorage Daily News no és gaire conegut a Catalunya, però és el diari de més tirada a Alaska. És també el diari de referència de l'Estat, i la principal font d'informació per a aquells que volem continuar lligats d'alguna manera amb la vida d'Alaska. Notícies de la Iditarod, comentaris sobre la fauna, reflexions sobre l'economia, però sobretot humor, representat magistralment per les tires còmiques diàries d'en Chad Carpenter. N'ha fet llibres de reculls, samarretes i altre merchandising, i no és fàcil passejar-se pels carrers d'Anchorage sense trobar-hi alguna o altra referència a l'univers de Chad Carpenter. Els seus caràcters han vingut a ser icones de la població d'Alaska, des dels caribús als óssos, passant pels ninots de neu o les clàssiques letrines exteriors...
Sota el suggerent nom de Tundra, aquestes tires d'un humor càustic, irònic i molt sovint amb la dosi diària de surrealisme que tots necessitem per a sentir-nos vius, en Chad Carpenter aconsegueix universalitzar la vida a la tundra i boscos d'Alaska, fent-los tan propers que es podrien importar les tires als diaris nacionals. Moltes de les vinyetes no tenen ni lletra, i l'humor que expressen és tan universal que, per què no?, podrien aparèixer perfectament a les pàgines color salmó de La Vanguardia. No seria gens estrany, al capdavall, de salmons, a Alaska, n'hi ha a cada riu.
És una regla general a la natura que quant més elaborat sigui el plomatge d'un ocell, menys complexe és el seu cant. És com si un ocell no necessités invertir recursos en les dues coses. El plomatge del paó i dels ocells del paradís poden ser impressionants, però els seus cants són simples i bruscos.
Hi ha, però, una excepció que confirma la regla: l'ocell lira australià (Menura novaehollandiae). El mascle posseeix una llarga cua de plomes entrellaçades protegides per dues plomes corbades decorades amb patrons de ratlles marró i crema. Cada mascle posseeix el seu propi terreny d'exhibició als boscos del sud d'Austràlia. Aquí dancen per a les femelles, que trien els mascles que els agraden més. Per a reforçar la seva presència, els mascles aixequen la cua per sobre l'esquena, en un ventall blanc enorme.
Però no es queda només amb l'efecte visual, i executa a la vegada el cant més complex de tot el regne de les aus. Les femelles prefereixen els cants llargs i variats, i això ha portat aquesta espècie a evolucionar amb cants cada cop més complicats. Per a millorar el seu atractiu, els mascles afegeixen als seus cants les cançons d’altres espècies d’ocells, d’una manera tan realista que només els ornitòlegs especialistes poden diferenciar-les de l’original. S’han estudiat mascles que havien agafat més de 20 cants d’altres espècies d’ocells veïnes.
Aquells mascles que viuen en boscos propers a zones habitades per homes, fins i tot han anat més lluny en les seves còpies sonores i afegeixen sons humans a les seves interpretacions: alarmes de cotxes, obturadors i motors de càmeres fotogràfiques o fins i tot una serra mecànica!
El més trist de tot és que és justament l’instrument que produeix aquest so, la serra mecànica, la que fa perillar per la tala dels boscos l’hàbitat on viu i per tant la seva pròpia supervivència. No podem aplicar allò de "Por la boca muere el pez", però gairebé.
El vídeo aquí és imprescindible per a adonar-se’n de les habilitats sonores de l’ocell i de l’omnipresència del molt venerat i venerable sir David Attenborough.
Fa poc parlava d'un cèlebre ximpanzè i avui toca parlar d'una cèlebre goril·la. Ahir dia 4 de Juliol, mentre la majoria dels nord-americans celebraven el dia de la seva independència, la doctora Penny Patterson i el seu equip de primatòlegs celebraven els 37 anys de la seva estrella-mascota-objecte-d'estudi: la goril·la Koko.
La doctora Patterson no era més que una estudiant de psicologia a l'Universitat d'Stanford quan va entrar en contacte amb la petita goril·la Hanabi-Ko, de menys d'un any d'edat, malnodrida i malalta, que havia nascut al Zoo de San Francisco. Després de passar-se un temps a l'hospital a cures intensives, la goril·la es va recuperar, però era massa fràgil per a poder-se reintroduir al grup de goril·les del zoo, i la Penny Patterson se'n va fer càrrec per a efectuar un estudi sobre aprenentatge de símbols que havia de canviar per sempre el que coneixem de la intel·ligència dels primats.
Des de fa 36 anys, el projecte Koko (tal com va ser rebatejada la goril·la després de sortir de l'hospital), ha servit per a mostrar com els goril·les poden aprendre a comunicar-se mitjançant símbols com ho fan els humans. La Koko és el subjecte de l'experiment continuar més llarg mai emprès per a estudiar l'ensenyament d'una llengua a una espècie no humana. Potser ens trobem davant d'un individu amb dots per al llenguatge espectaculars, però durant les dues primeres setmanes de l'experiment, una Koko de només un any ja havia après i feia servir correctament els símbols i signes per a menjar, veure i altres de bàsics. Avui, després de més de trenta anys, ja ha après més de 1.000 paraules. La majoria dels signes que utilitza provenen de l'standard American Sign Language (ASL), però d'altres són, o bé inventats o bé lleugerament modificats per a formar el que la doctora Patterson i el seu equip anomenen Gorilla Sign Langue (GSL), o "Llengua Goril·la". Quan la Koko no sap el signe per a una paraula determinada, utilitza combinacions d'altres paraules conegudes per a referir-s'hi. Per exemple, un anell és un "braçalet-dit". A més, la Koko entén l'anglès parlat i és capaç de seguir les instruccions complexes que pot rebre dels seus cuidadors.
Dins la Gorilla Foundationque dirigeix la doctora Patterson, la Koko no és l'únic goril·la amb coneixements de llenguatge. Un mascle, Michael, també n'està aprenent i està aportant grans coneixements sobre les possibilitats d'aprenentatge de la resta dels primats.
La prioritat actual de la fundació, ubicada a Califòrnia, és construir una reserva per a goril·les on pugui estudiar-se millor les seves facultats d'aprenentatge i a la vegada on la Koko pugui tenir més possibilitats de tenir descendència, ja que s'està acabant el seu període fèrtil. La construcció d'aquesta reserva tindrà lloc en pocs anys a l'illa de Maui, Hawaii, i permetrà aconseguir així un espai protegit per a l'estudi i salvaguarda d'aquesta magnífica espècie animal en perill d'extinció.
M’acaba d’arribar a les mans el primer número de la revista ARGO, editada pel Museu Marítim de Barcelona i que pretén donar a conèixer el patrimoni nàutic i marítim català passat, present i futur. Amb tres números per any, la revista promet ser un referent del testimoni d’una història de la marina catalana que es remunta a l’època dels primers fenicis i grecs que van arribar a la nostra terra.
No només hem d’estar orgullosos del nostre passat mariner sinó que hi ha perspectives també d’un bon futur per a la nàutica catalana. En concret per a la nàutica submarina. El primer número de la revista té tot un article dedicat a Pere Forés, l’ideòleg del grup que actualment està construint l’Ictineu 3.
L’any vinent es complirà el 150è aniversari de l’avarament del primer Ictineu de Narcís Monturiol. Construït entre el 1856 i el 1859, l’Ictineu I va ser un dels primers submarins de la història, i molts dels invents que Monturiol va idear per al submarí encara s’utilitzen avui en dia. Al seu “Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua”, publicat pòstumament el 1891, Monturiol ja descrivia totes les millores i idees que havia tingut per a solucionar problemes concrets de la navegació submarina, com la purificació de l’aire, la locomoció o l'estanqueïtat.
El primer Ictineu era un submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, que imitava la forma d'un peix . Monturiol hi va fer més de 70 immersions durant les quals va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per al disseny i la construcció del segon submarí, l'Ictineu II. Aquest segon submarí de 17 metres d'eslora i 72 tones en immersió va ser el primer que va utilitzar un sistema de propulsió no animal ja que se li van instal•lar un motor de vapor per a la navegació en superfície i un altre per a la navegació en immersió. Això va suposar una gran innovació en la navegació submarina i Monturiol va ser el primer en resoldre tots els problemes que suposava la integració d'un motor a vapor, l'únic motor existent al moment, en una cambra hermètica, un medi aïllat de l'atmosfera. Amb aquesta solució integrava la resolució d'un dels problemes més importants de la navegació submarina: l'atmosfera artificial. Els gasos resultants de la combustió del motor d'immersió eren oxígen, que després purificava per tal de fer-lo transparent. També s'havia adonat de la toxicitat del gas carbònic i va fer un aparell per tal d'eliminar-lo. En les cambres dels ictineus de Monturiol s'hi podia perllongar l'estada respirant com en el món exterior. En desenvolupar aquest projecte des d'un punt de vista científic va garantir que mai ningú corrés cap mena de perill en les proves d'immersions i navegació submarina. S'ha de destacar que cap dels dos Ictineus va patir mai ni un sol accident.
El tercer Ictineu vol ser una continuació del llegat de Monturiol. Pensat per a tres tripulants, hauria de permetre baixar a profunditats de 1.200 metres i romandre-hi treballant entre tres i vuit hores, desplaçant-se certes distàncies per sota l’aigua, recollint mostres, filmant, prenent dades o simplement duent turistes als fons marins. Tindrà unes cinc tones de pes, 2 metres d’amplada, 2,3 metres d’alçada i 4,8 metres de llarg. Una gran cúpula de metacrilat d’1,5 metres de diàmetre permetrà al pilot i a dos tripulants contemplar amb gran format el fons marí.
El projecte Ictineu 3 està totalment finançat per empreses catalanes i permetrà a Catalunya posar-se altre cop al capdavant d’una indústria que a Espanya ha tingut molt poc pes. A finals d’aquest any començaran els treballs de construcció, que es duran a terme a les Drassanes de Barcelona dins un espai cedit pel Museu Marítim. La intenció és acabar-lo a finals del 2009, en plenes festivitats de l’Any Monturiol.
En aquest vídeo Pere Forés explica el seu projecte.
Han passat 150 anys des del primer Ictineu i ja era hora que algú tornés a les arrels de la immersió catalana amb un projecte tan innovador com aquest. El nou Ictineu 3, amb totes les novetats d’un submergible modern, promet ser un perfecte hereu dels primers Ictineus de Monturiol.
Diu la llegenda que el 1870, Vicenç Bosch de visita a París va comprar una ampolleta de perfum. Fins aquí res d'estrany. Això era normal a l'època. El que va passar després va ser que de nou a Badalona, va copiar l'estil d'aquella ampolleta per a fer-ne una de més gran per a contenir un líquid molt diferent: licor d'anís. Naixia així una l'Anís del Mono, una marca que ha perdurat durant més de 130 anys sense gairebé cap canvi en el seu disseny. Un homenatge a un clàssic i una demostració que un disseny, si està ben fet, dura per sempre.
