1 ene. 2009

Salts de Cap d'Any

Hi ha un cert component suïcida en els salts d’esquí. Es veu en les cares dels saltadors quan es preparen per a deixar-se caure per la rampa dels trampolins, quan enfilen l’estret carril i quan finalment s’enlairen pel cel. Si no tinguessin aquesta aparent despreocupació per la seva seguretat, dubto que poguessin llançar-se amb la facilitat amb què ho fan al llarg de la rampa.

Any rere any, seguia el campionat de salts que se celebra per cap d’any a Garmisch-Partenkirchen. Per a mi, el nom d’aquesta població i del seu trampolí havia passat a ser un referent de l’audàcia humana. M’estava fascinat davant del televisor, hipnotitzat per la gosadia d’aquells salts, i considerava aquella població del sud d'Alemanya com una espècie de Cap Cañaveral on en comptes de llençar màquines a l’espai hi llençaven persones. Ja fa 55 anys que Garmisch-Partenkirchen és l’escenari del salt de Cap d’Any que forma part del torneig de les Quatre Muntanyes (la Vierschanzentournee).

Quan fa tres anys vaig tenir ocasió de visitar el poble de l’Oberammergau bavarès, tot i ser estiu, el primer que vaig voler fer va ser visitar l’antic recinte dels salts, construït per als jocs olímpics d’hivern del 1936, on encara hi ha el trampolí, per a veure de primera mà com era realment. La rampa final era coberta de gespa. Dels tres trampolins del recinte, el més impressionant era el de la dreta, situat al capdamunt de l’empinada rampa. Quan després d’una llargueta ascensió per un dels laterals vaig poder situar-me just al capdamunt de la rampa de caiguda, sota del final del trampolí, el cap ja em rodava de l’alçada que veia als meus peus. I encara m'hauria faltat situar-me a dalt de tot del trampolí, cinquanta metres més amunt! Aquest any, encara m’hauria impressionat més, ja que s’acaba d’estrenar el nou trampolí, dissenyat pels arquitectes de Munic Loenhart&Mayr. La complexa estructura, d’acer i policarbonat translúcid, sembla un creuament entre una llançadora espaial i una grua de construcció.

Els arquitectes es van inspirar en les formes del mont Gudiberg, un cim proper, per a no desvirtuar el paisatge del voltant, i han aconseguit unir una integració topogràfica amb una expressió escultural que dóna al trampolí una identitat pròpia que donarà encara més fama al concurs de salts.

Un ascensor diagonal (com una espècie de funicular) estalvia als saltadors una ascensió de 332 graons fins als gairebé cinquanta metres d’alçada de l’estructura. Des de dalt, la vista ha de ser fenomenal. I des de baix, la vista del trampolí també ho és. Les plaques de plàstic que el cobreixen l’integren dins el paisatge nevat de dia, i de nit, la il•luminació interior fa que resplendeixi com una estàtua lluminosa que es veu per tota la vall.

El nou trampolí ja té guanyador i tot per a la prova d'avui. L’ha guanyada Wolfgang Loitzl, un austríac de 28 anys, amb un salt de 136,5 m. Dos metres enrere ha quedat el campió de l’any passat, el suís Simon Ammann. I tercer ha quedat el finlandès Harri Olli.



Tots tres, tenien una mirada clarament suïcida abans de saltar.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...