Via Verda de la Terra Alta

Hi havia una època en què tot un seguit de trams de ferrocarril recorrien la geografia catalana i espanyola per a donar servei a una sèrie d’indústries i necessitats que actualment ja ha desaparegut.

Estacions, túnels, viaductes i altres infraestructures inútils quan els últims trens van desaparèixer d’aquests trajectes, han quedat formant part del paisatge. Des de fa uns anys, però, la Fundación para Ferrocarriles Españoles (FFE) s’ha encarregat de desmuntar-ne les travesses i els raïls, acondicionar els túnels i reparar els viaductes més abandonats, i ha creat una sèrie d’itineraris Via Verda que recorren aquestes antigues vies. Al global d’Espanya hi ha més de 1.700 quilòmetres de Vies Verdes.

La necessitat dels trens de circular per trams de poca inclinació i de corbes no molt pronunciades i la llargada de la ruta fa que aquests circuits estiguin idealment destinats a ser recorreguts amb bicicleta.

I realment són un paradís per als ciclistes. Aquest mateix cap de setmana he pogut recórrer acompanyat per un grup de la Fundació Claror el tram de Via Verda que va de Lledós (a prop d’Arnes, al Baix Ebre) fins a Xerta, a la ribera de l’Ebre.

La ruta enllaça de fet dues Vies Verdes: la de Terra Alta i la del Baix Ebre, que es troben a Pinell del Brai. Són en total gairebé 40 quilòmetres que es pot fer molt fàcilment amb poc més de dues hores.

El 1863 ja es va començar a pensar en un ferrocarril que unís el port de Sant Carles de la Ràpita amb la Puebla de Híjar, a Terol. L’origen va ser la creença per part de l’exèrcit que si es donés una invasió d’Espanya pels Pirineus, la següent frontera a defensar seria la barrera de l’Ebre. Així, era important de tenir un ferrocarril que pogués abastir un eventual front bèl·lic.

El 1895 ja s’havia construït la primera part del recorregut, i la Compañía del Ferrocarril del Val de Zafán ja havia unit la Puebla de Híjar amb Alcañiz. Fins el 1942, però, no es van acabar les obres de la línia fins a Tortosa. Durant la Guerra Civil el tram que ja estava construït va servir als republicans per a abastir-se, i quan van perdre la guerra, els mateixos presoners republicans van ser els encarregats de finalitzar les obres.

La vida del ferrocarril va ser efímera. El 1973 es va ensorrar un túnel a Pinell del Brai, i abans que es pogués arribar a finalitzar les obres de Tortosa a Sant Carles, es va clausurar la línia.
El camí travessa túnels i viaductes, passa pel costat d’estacions antigues abandonades a la ruïna total i serpenteja muntanya avall fins a trobar-se amb el poderós Ebre, al costat del qual recorre els últims quilòmetres.

Una de les atraccions del recorregut són els paisatges càrstics plens de gorges i barrancs profunds. A la meitat del recorregut és recomenable sortit un moment de la via, baixar una trentena de metres per una carretereta empinada i arribar-se al Santuari de Fontcalda, una sorgència d’aigua calenta entre paisatges erosionats que recorden a una Petra remullada.


Tot el recorregut és sobre asfalt, de manera que encara que plogui el trajecte es pot fer sense perill. Per a travessar els túnels, és recomenable l’ús de llanternes, perquè tot i que alguns estan il·luminats, la majoria són llargs i foscos. El millor sentit és el que hem seguit nosaltres, de Lledó a Xerta, ja que és només de baixada. La Via segueix des de Xerta fins a Tortosa, però des d’allà només va seguint la carretera, perdent part del seu encant d’isolació.