Hi ha una casa petita a Haines, Alaska, tota ella de fusta pintada de blanc, amb els marcs de les finestres de color verd i un petit jardí cobert de flors. Podria passar per l’ordinària casa d’un apassionat de la jardineria, però en realitat acull al seu interior un dels museus més especialitzats del món. Un immens rètol davant de la porta dóna ja una pista del que es pot trobar al seu interior: té forma de martell, i amb lletres florides anuncia a tothom que passi pel davant que dins d’aquell bucòlic edifici el visitant hi podrà trobar el Hammer Museum (el Museu del Martell).-Hello! -em saluda una veu escardalenca quan travesso el llindar de la porta.
Retorno la salutació instintivament, giro el cap i m’adono que he saludat un lloro gris que parla des d’una gàbia quadrada al mig del solàrium de l’entrada. Entro més endins i aquest cop em saluda una veu humana. Prové d’un home vestit amb camisa de quadres i texans de doble tela que per la fila que fa podria haver participat al Logging Show. L'home està abocat sobre una vitrina al mig d’una habitació, i quan es posa dret i es gira descobreixo que sota la tofa de cabells llargs i rossos entaforada a la gorra de beisbol s’hi amaga una cara somrient d’ulls vius i bigoti d’Astèrix.
-Hola! Benvingut al Hammer Museum! D’això... m’hauràs de dispensar un moment. Estic intentant reparar el vidre, que ha tornat a caure. De seguida estic per tu.
Quan acaba de fixar el vidre de la vitrina m’estén la mà i es presenta com a Dave Pahl, el propietari i creador del museu.
-Normalment és la meva dona qui atén les visites, però avui havia d’anar a la Fira Estatal, perquè ha guanyat uns premis a les millors verdures, i l’ha d’anar a recollir.
No em puc estar de preguntar-li de què li ve l’afició de col•leccionar un estri aparentment tan vulgar com un martell. M’explica que va començar a col•leccionar martells fa trenta-dos anys, quan va venir a Alaska, a la recerca d’un somni.
-Volia ser un pioner autosuficient -confessa-. Ja saps, construir una cabana als boscos, viure de la natura... tot això. Vaig començar fent de ferrer. Em feia les meves pròpies eines, i així va ser com vaig entrar en contacte amb els martells, perquè l’ofici de ferrer demana tenir moltes eines especialitzades, entre elles molts martells de diferents tipus. Aleshores ja en tenia més d’un centenar.
Després va conèixer la seva futura muller, va formar una família i un hivern, per a fugir de la neu i el fred, van anar de vacances a Florida.-Allà va ser on vaig entrar per primera vegada en contacte amb els antiquaris i els mercats de brocanters. Va ser una revelació. I a partir d’aleshores ja va començar la dèria de col•leccionista. Actualment ja en tinc uns mil quatre-cents.
És difícil d’arribar a mostrar tanta quantitat de martells en tres habitacions petites, però en Dave Pahl ho ha aconseguit. Això sí, no hi ha ni una sola paret del museu que no estigui plena de martells. Es troben ordenats pel tipus d’ofici o treball que els utilitza (o principalment els utilitzava), amb cartellets que indiquen l’ús que se’n feia. Només mirant una col•lecció d’aquestes característiques un es pot fer a la idea de com el martell o la maça han ajudat a l’evolució de la tècnica humana. Moltes de les peces del museu són encara funcionals: martells de fuster, de sabater, de ferrer, de picapedrer,... Però d’altres han tingut ja el seu paper a la història i han quedat relegades a les sales dels museus. Pertanyen a oficis perduts o oficis en què alguna màquina fa ara la feina d’un home i una eina. Hi ha, per exemple, una col•lecció de sis martells de macadamiar, anomenats així per John Macadam, que va inventar el procés de barrejar grava i quitrà per a pavimentar carretera. Amb un cap en forma de bola, eren els martells més freqüents en les presons de treballs forçats per a convertir la roca en grava. Ara ja hi ha màquines encarregades de fer la mateixa feina molt més ràpidament. N’hi ha uns de petits amb el mànec gravat amb el nom de l’empresa que venia el carbó a les cases americanes fins a l’arribada de l’electricitat o el gas i que servien per a trencar el carbó de les estufes i de la cuina en trossets més petits que cremessin millor. Una col•lecció de grossos martells servia per a marcar els troncs que els llenyataires abatien, per a poder pagar després a la companyia reconeixent la seva marca.
La col•lecció és inigualable i forma un recull històric impressionant del martell com a eina i símbol que molts museus grans envegen. Els coneixements d’en Dave Pahl sobre la matèria són tant importants que ja han estat utilitzats per la prestigiosa Smithsonian Institution, que li va demanar el parer sobre uns artefactes que no tenia ben registrats. Com a compensació en Dave va aconseguir uns maniquins de guix d’artesans en posició de treball que ha disposat recentment entre la seva col•lecció.Però sense cap mena de dubte la joia de la col•lecció és una gran fulla de pedra, en forma de destral més que de martell. Quan en Dave va començar a disposar els seus martells en aquesta casa, l’edifici estava tot ruïnós. No tenia fonaments i les parets estaven tortes. La casa havia pertangut als edificis del Fort de Haines, però la van traslladar sobre patins fins on és ara als anys quaranta per a estendre el poble. Quan fa tres anys en Dave va excavar el terra per a fonamentar la casa, entre la terra extreta hi va trobar aquesta peça.
-És una maça cerimonial Tlingit –m’explica orgullós-. De vuit-cents anys d’antiguitat. El mànec s’ha perdut, però probablement era de fusta i molt elaborat.
-I per a què servia? -li pregunto encuriosit.
-No se sap del tot. Potser com a arma per a les guerres, però segurament només servia per als sacrificis.
-Sacrificis? De quina mena?
-Abans de construir una nova casa, sacrificaven un o dos esclaus per a enterrar-los sota els pilars principals. Per a portar-los bona sort.
La col•lecció sembla tan completa que es fa difícil imaginar que pugui haver-hi algun altre tipus de martell al món que no sigui ja present al Museu.
-Oh, no! Segur que encara en queden molts. Mira, aquests mateixos que veus aquí -m’ensenya uns sis o set martells sobre una taula- no tinc ni idea de per a què serveixen. Els tinc aquí per a veure si algun dels visitants ho pot saber.
Me’ls miro però sense saber què podien fer. Si no ho sap ell, qui ho pot saber?
-I pel que fa a la quantitat, cada dia en descobreixo de nous. A més, ara amb internet encara és més fàcil. Sóc un gran usuari de l’ebay, i sempre hi trobo coses noves. Mira, avui acabo de posar aquesta altra peça que hi vaig comprar. Ets el primer visitant que la veu.
És un martell de fuster, amb el cap corbat per a poder extreure els claus. El que té d’original és que el mànec es bifurca i en realitat es converteix en dos mànecs en forma de V.
-No ho vaig poder resistir. L’havia de comprar.
Arronsa les espatlles:
-Ei! Si jo no el posés al meu museu, qui més ho faria? -afegeix, i riu sorollosament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario