Ultra Trail del Mont Blanc

Aquest cap de setmana he estat al Puigpedrós. Amb 2.914 metres d’alçada, es tracta de la tercera muntanya més alta de la Cerdanya. No és gaire complicada de pujar-hi, tot i que amb neu és imprescindible fer-ho amb ajuda de raquetes o esquís. Es pot fer d’una tirada des de Meranges, però amb el grup amb qui vaig anar vam decidir fer nit al refugi de Malniu, el guarda del qual és el pare d'en Kilian Jornet, l’actual campió del món d’skyrunning i skirunning.

A les parets del menjador hi ha fotos del Kilian, i en un plafó de suro al costat de la porta un retall de diari anuncia una notícia que no deixa de ser sorprenent per la poca incidència que ha tingut en la majoria de la població catalana. No estic del tot desvinculat del món de la muntanya, i per això em va sorprendre reconèixer que donat que ni jo mateix no me n’havia assabentat, possiblement el públic en general que no està interessat en la muntanya no n’ha sentit mai ni a parlar.

Els mitjans de comunicació, massa focalitzats en els esports mediàtics (digues-li futbol), deixen de banda els minoritaris, encara que sigui en aquests esports on es facin les grans gestes esportives. Al capdavall, xutar una pilota no té gaire difícultat, i en canvi és l’esport que se segueix amb més passió.

Quan de petit m’empassava tots els reportatges de la National Geographic, recordo que n’hi havia un que em fascinava més que els altres, titulat una cosa com ara L’Increïble Màquina Humana, on es descrivia el funcionament del cos humà com si es tractés d’una màquina. Tots tenim al nostre genoma els plànols per a una màquina de característiques similars. Tots tenim un cos amb dues cames i dos braços, i un cap amb una boca, dos ulls i un nas. La varietat de màquines que en resulten és tan variada com tants de nosaltres hi ha al món, però desenganyem-nos, la majoria d’aquestes màquines estem força a prop de la mediocritat.

Només de tant en tant, en surt una màquina més evolucionada, més potent i més ràpida. Està molt bé saber donar un cop de raqueta per a col•locar una piloteta en un lloc precís, Nadal, i està molt bé saber moure estratègicament figuretes en un tauler, Kaspàrov. Però quan es tracta de valorar els extrems a què pot arribar el cos humà, ens hem de fixar en les proves de resistència.
I per això em sorprèn que no s’hagi fet prou propaganda de la gesta que en Kilian Jornet va aconseguir a la VIa Ultratrail del Mont Blanc el passat mes d'agost. La prova és considerada la més dura d’Europa, i els poc més de dos mil corredors que hi van participar van haver de córrer sense parar la volta al massís del Mont Blanc.

En Kilian Jornet va trigar 20 hores i 57 minuts en recórrer els 166 quilòmetres d’una cursa que acumula un desnivell de 9.400 metres. Això representa gairebé fer quatre maratons seguides pujant més de dos cops l’Everest des del Camp Base.

I el més extraordinari de tot és que en Kilian Jornet ho va fer baixant de les 21 hores per primer cop en la història de la cursa i fent-ho tot i que aquest any s’havia allargat la prova amb 7 quilòmetres i 700 metres de desnivell. I a sobre ho va fer avançant-se gairebé una hora respecte al segon classificat. El corredor català, de només 20 anys (mentre que la mitjana dels corredors era de 40) va ser controlat per a dopatge cinc vegades en comptes d’una, ja que els organitzadors no es podien creure que un corredor tan jove pogués estar guanyant. Tants controls li van fer perdre uns vint minuts, així que la diferència respecte el segon classificat hauria pogut ser encara més gran.

Que una proesa esportiva així no hagi estat suficientment publicitada pels mitjans de comunicació catalans fins que un esportista d’aquest calibre passi ja a formar part de l’inconscient del poble català, dóna idea de fins a quin punt els mitjans estan esbiaixats cap a esports de diner més fàcil.

Espero que els propers èxits d’en Kilian no passin tan desapercebuts. La seva jove edat i el seu potencial fan preveure que ben aviat tornem a sentir a parlar d’ell. Encara que sigui en cercles reduïts d’interès marginal...