Tota la sala d’actes del Caixafòrum de Barcelona és plena a vessar. L’acte no és un concert gratuït, ni una conferència d’algun polític o escriptor mediàtic. Ni tan sols és d’un tema actual. Amb el títol Orfeu, transformacions d’un personatge mític, és la primera conferència del nou cicle d’apropament a la literatura clàssica que organitza La Caixa. I ho fa amb un convidat d’excepció, el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid, Alberto Bernabé.
Bernabé i el director del cicle, Francesc Casadesús són els autors de la recent apareguda obra monumental Orfeo y la tradición Órfica: un reencuentro. Amb dos volums i més de 2700 pàgines hi desgranen el mite d’Orfeu des dels seus orígens fins a l’actualitat, en la recopil•lació més important de tots els temps.
I és que el mite d’Orfeu, com tots els mites, ha estat fruit de l’evolució del pensament humà i com a tal, ha evolucionat.
Orfeu no té el prestigi d’haver estat citat per Homer o Hesíode, i la primera referència clàssica és a Ibic (530 a.C.) i a Píndar (522 a 442 a.C.). Tot i així, l’orígen es situaria a l’època micènica (segle XIII a.C.), amb algunes representacions gràfiques d’un músic amb una lira sobrevolat per ocells. La imatge més clara d’Orfeu, i la que ha persistit més en el temps és justament aquesta d’un músic que amb la seva poesia i música subjugava les bèsties i fins i tot aturava els cursos d’aigua i el propi vent deixava de bufar per a escoltar-lo quan cantava.
Amb el temps, els romans se’l van fer seu i el van acabar referenciant com a inventor de la lira, de la medicina, de l’escriptura i de l’agricultura, practicant de la màgia i iniciador dels ritus religiosos òrfics. Fins i tot a l’època cristiana va ser confòs de vegades amb el propi Jesucrist pel seu paper de bon pastor.
El que és més sorprenent de tot el mite d’Orfeu és que no era cap déu. Ni tan sols un semidéu. Era només un home. Fill de la musa Calíope i del rei de Tràcia, Eagre, Orfeu hauria estat simplement un home amb un domini absolut de la poesia i la música.
La seva figura es connecta amb un altre mite, el viatge de Jàson i els argonautes. Jàson, com el baró de Münchhausen faria més tard, es rodejà de companys de viatge especialitzats. Orfeu va ser el més vell dels argonautes, però gràcies a ell i el seu cant van poder passar per les sirenes sense perill. Anys més tard Ulisses seria l’únic humà que les podria sentir quan seria lligat al pal de la seva nau de retorn a Ítaca.
El mite d’Orfeu també fa que sigui dels pocs homes que hagi baixat a l’infern (Heracles, Teseu i Ulisses també hi van baixar segons els seus propis mites), però el cas d'Orfeu és el que queda més detallat. És gràcies als seus dots de cant que va poder convèncer Hades i Persèfone perquè deixessin tornar la seva esposa Eurídice amb ell, però malauradament el descens a l’infern no va servir de res quan Orfeu, contravenint les instruccions que li havien estat donades, es va girar mentre fugien per a mirar Eurídice, que aleshores va quedar per sempre més lligada als abismes infernals. Curiosament, quan Virgili fa baixar Enees a l’infern, hi troba Orfeu. I en un gir literari d’homenatge, Dante troba al mateix Virgili quan ell mateix hi baixa a La Divina Comèdia.
No és l’única mala experiència d’Orfeu amb les dones. Segons algunes variants del mite, va ser esquarterat per les dones gregues enfurismades contra ell per haver estat l’introductor de l’homosexualitat entre els seus homes.
Segons la continuació del mite, el seu cap va caure al mar i va anar flotant fins a l’illa de Lesbos, on va ser trobat encara parlant i va ser col•locat durant molts anys al temple on feia d’oracle.
El mite d’Orfeu s’ha mantingut variant durant molt de temps, afegint-hi mèrits o aspectes nous, utilitzant-lo, com tots els mites, per explicar les virtuts i debilitats humanes. Des de l’època micènica fins a l’actualitat, passant pel ressorgiment renaixentista, Orfeu no ha deixat d’inspirar la imaginació humana i encara avui genera un interès mític.
La sala plena de gom a gom ho demostra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario