NEXT: la genètica segons Michael Crichton

He acabat de llegir NEXT, l’últim llibre de Michael Crichton. Tot i que en sóc un fan des de fa anys, he de confessar que des que va escriure Estat de Por, en què minimitzava els efectes del canvi climàtic i fins i tot en proposava causes no antròpiques, tenia una certa por que no tornés a repetir l’error de centrar-se per a la següent novel·la en algun tema massa actual i sensible en què prengués altre cop un rumb massa divergent amb el pensament científic majoritari.

No tenia per què preocupar-me. En la seva darrera novel·la, Michael Crichton ha aconseguit plasmar en un llibre totes les inquietuds, totes les contradiccions i totes les possibilitats d’una ciència que durant els últims vint anys ha anat avançant exponencialment: la genètica.

Per la meva formació com a geneticista, tenia molt d’interès en veure com Crichton enfocava les noves investigacions, i puc dir que no he quedat gens decebut del resultat final de l’obra. El llibre no segueix la vida d’un sol protagonista, sinó que és més aviat un recull d’històries paral·leles, algunes de les quals s’entrellacen, totes relacionades d’una manera o altre amb transgènics i últimes aplicacions dels coneixements del genoma humà.

El llibre és entretingut, com ho són tots els best-sellers de Crichton, i a banda d'entretenir, també permeten al lector, encara que no tingui coneixements de genètica, entendre les últimes investigacions, que apareixen aïlladament com a notícies de diari entre els paràgrafs de la novel·la.

La major part dels recursos de Crichton són encara ciència ficció, però com va comentar en una entrevista, moltes de les coses que havia escrit 15 anys abans per a Parc Juràssic actualment són realitat, i és d’esperar que d’aquí a 15 anys més moltes de les possibilitats que es veuen a Next siguin també una realitat.

Potser haurem d’esperar una mica més per a aconseguir un lloro com en Gerard, que pot parlar perfectament anglès i francès, fer càlculs matemàtics i cantar cançons, i encara més per a aconseguir en Dave Kendall, un ximpanzè amb gens humans que li permetin parlar i poder relacionar-se amb persones (al capdavall, els 500 gens que ens separen dels ximpanzès sí que són una certa barrera).

Però tot i aquestes exageracions, el llibre sí que es focalitza molt adequadament en la problemàtica de les patents de gens. Des que es va completar la codificació del genoma humà, l’oficina de patents dels Estats Units s’ha vist cada cop més necessitada de controlar exactament les sol·licituds que li arriben.

Alguns dels caràcters de l’obra posen de manifest situacions que es podrien donar si la legislació actual per als Estats Units no canvia. Una de les històries més extremes del llibre és la de Frank Burnett, un home a qui el seu doctor li diagnostica un càncer. Al cap d’uns mesos, noves proves indiquen que el càncer s’ha curat sol gràcies a la producció de certes proteïnes de les seves cèl·lules. Amb l’excusa d’investigar-ho, el doctor prèn mostres de diferents teixits del pacient, i acaba venent les cèl·lules per una quantitat milionària a una empresa farmacèutica que vendrà les proteïnes que produeixin les cèl·lules com a cura contra el càncer. Quan les línies cel·lulars són sabotejades, l’empresa contracta a un caça-recompenses per tal d’aconseguir noves cèl·lules de la filla i el nét de Burnett, que conténen el mateix gen.

En un altre cas, un home que es vol divorciar demana fer un test genètic a la seva dona per a demostrar que és portadora d’un gen que pot derivar en malaltia mental en un futur, i per tant no podria estar possibilitada per a la custòdia dels seus fills, i en un extrem encara més inversemblant, una companyia que ha modificat el patró de colors d’un peix intenta vendre la idea per a fer publicitat al llom dels animals.

Tot això podria ser possible en un futur, però per aquesta raó Michael Crichton reclama, a Next, que hi hagi canvis en la legislació actual. Segons l’autor, la solució passa per: prohibir les patents de gens (moltes malalties, com per exemple la SARS, han quedat sense investigar perquè un laboratori podria reclamar drets de patent a un altre que hagi estat investigant com funciona el gen que la causa. Actualment, l’hepatitis C, l’HIV, l’hemophilus influenza i uns quants gens per a la diabetes són propietat d’alguna entitat), establir normes clares per a l’ús de teixits humans per a qualsevol tipus d’investigació (els teixits haurien de ser cessió dels seus propietaris, i no pas possessió dels centres d’investigació a qui aquests els han cedit), fer públiques les dades sobre tests genètics (la genètica hauria de ser una ciència per a ús universal. No es pot acceptar que un test genètic per a una malaltia determinada sigui més car simplement perquè la companyia que distribueix el test vulgui cobrar-lo més car) i, per últim, evitar la prohibició de qualsevol mena d’estudi (el que es prohibeixi en un país segur que acabarà fent-se en un altre, i possiblement a Shanghai, o sigui que no té sentit prohibir cap investigació).

L’avenç de la ciència genètica encara pot ser molt més important amb les últimes tecnologies. Que beneficiï a tota la humanitat només dependrà que tot el que aprenguem del nostre genoma i de nosaltres mateixos pugui ser públic i compartit per tothom.