9 oct 2008

El Jadran a Barcelona

Un dels actes paral·lels al Congrés de la Natura de l'IUCN que s'està duent a terme a Barcelona del 5 al 14 d'Octubre és la reunió de més de trenta velers de tot el món relacionats d'alguna manera amb la preservació dels mars.

Un dels més vells i dels més grans que ha amarrat al port de Barcelona durant aquests dies ha estat el vaixell Jadran, la barquentina escola de tres pals de la Marina de Montenegro. Avui al vespre es feia la recepció oficial per a acomiadar la seva estada a Barcelona, per a tornar demà cap al seu port habitual a Tivat.

Després de poder gaudir d'una bona taula de sandvitxos i vi del país, els científics i periodistes del congrés i la resta de persones que hi hem estat convidats, hem pogut passejar-nos per la coberta del vaixell. Mentre sentíem música de Montenegro de fons, gràcies a l'extensa il·luminació de fils de bombetes que resseguien tota la borda del vaixell i unien els tres pals, hem pogut admirar el bon estat de conservació d'aquest vaixell escola de més de setanta anys.

Amb un desplaçament de 787 tones i una eslora de 60 m, el Jadran no és un dels vaixells escola més gran del món. Amb prou feines té espai per a 40 mariners, però amb una Marina tan petita com la montenegrina suposo que ja deu fer el fet.

El vaixell va tenir problemes des del principi per a autofinanciar-se. Poc després d'establir-se el primer estat iugoslau el 1918, de seguida es va començar a buscar recursos econòmics per a poder botar un vaixell escola que servís per a formar els mariners de l'exèrcit. El 1926 ja hi havia prou fons per a encarregar a l'empresa H.C.Siliken Son d'Hamburg a Alemanya el vaixell, que finalment seria varat el 1931 però no en podria sortir per altres problemes amb els pagaments fins el 1933.

Durant els anys anteriors a la guerra el vaixell es va dedicar a creuar l'Adriàtic, i no va ser fins el 1938 en què no es va atrevir a deixar el mediterrani per a creuar l'Atlàntic fins a Nova York, on va ser molt rebut pels emigrants iugoslaus. Durant l'estada a Amèrica la tripulació va visitar el més insigne científic iugoslau de l'època, el croata Nikola Tesla.

Després de passar per Boston, una mica més i es perden anant cap a Bermuda per problemes de navegació, però d'una manera o altra van aconseguir arribar de nou a Iugoslàvia al cap d'uns mesos. Les desventures del vaixell no acabarien aquí. Durant la Segona Guerra Mundial Itàlia se'l va fer seu i el va rebatejar amb el nom de Marco Polo, per a fer-lo servir també de vaixell escola. Després de la capitulació d'Itàlia, el vaixell va ser abandonat i saquejat i durant molt de temps va restar a Venècia on s'utilitzava de pont.

Després de la guerra va tornar a Iugoslàvia, on va ser reparat i des d'aleshores s'ha mantingut en funcionament formant personal de la Marina de Montenegro.

Amb 12 veles i prop de 12 quilòmetres de llargada de cordatge, i un motor dièsel Burmeister que el pot fer navegar a una velocitat màxima de 12 nusos, el Jadran no és un iot supersònic, però pot fer la seva feina molt ben feta: formar els mariners que hauran de dur vaixells més ràpids. De moment, però, només per si de cas, continua navegant únicament pel mediterrani, amb alguna escapada ocasional a Lisboa o a Portsmouth.

Tornar a travessar l'Atlàntic, per a un vaixell així, seria una aventura massa complicada, fins i tot amb GPS.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...