Ukiyo-e. Imatges d'un món efímer

L'edifici de La Pedrera al Passeig de Gràcia barceloní serveix fins d'aquí a una setmana de marc incomparable per a l'exposició de gravats japonesos dels segles XVIII i XIX més excepcional que s'ha fet mai al nostre país.

Ukiyo-e es pot traduir com "imatges d'un món fugaç, efímer". En contraposició del món immutable i sagrat associat a les imatges religioses o escenes mitològiques, els gravats de l'ukiyo-e feien referència al món terrenal i de la vida quotidiana.

El món de l'espectacle va ser un dels primers en utilitzar aquesta tècnica de gravat per a poder fer publicitat dels seus actors i les seves obres, ja que al públic li agradava, després de veure una obra de kabuki, endur-se a casa una estampa de l'actor principal interpretant alguna escena especialment emotiva. Així, gran part de la col·lecció està dedicada a aquests gravats artístics que representen actors teatrals, però també n'hi ha de lluitadors de sumo i d'escenes quotidianes de les belleses que habitaven els barris de plaer. Quan aquestes sortien a passejar, ho feien amb les seves millors vestimentes, i aviat els comerciants i fabricants de teles es van adonar que aquestes podien ser les seves millors models. Els regalaven les robes i s'acuitaven a fer-ne fer gravats per tal de mostrar les últimes tendències de roba i fer-les servir de catàlegs promocionals.

L'exposició mostra, amb més de cent trenta obres, l'evolució de la tècnica des de mitjans del segle XVIII, amb l'aparició dels nishiki-e (estampes de brocat, amb luxosos gravats policroms) fins a l'aparició de les tècniques importades d'occident a partir de l'obertura del japó a mitjans segle XIX, com l'ús de la perspectiva o del blau de Prússia.

Amb obres de mestres indiscutibles com Kitagawa Utamaro, Suzuki Harunobu, Utagawa Toyokuni, Katsushika Hokusai i Ando Hiroshige entre d'altres, s'exploren totes les temàtiques associades a aquest tipus d'imatge, des del món de l'espectacle fins al món paisatjístic passant pel món de l'erotisme.

De les moltes obres impressionants que hi ha exposades, entre les quals hi ha la famosa "Mont Fuji sota la gran onada de Kanagawa" de Hokusai, sens dubte la més coneguda de totes les estampes d'Ukiyo-e a causa de la seva espectaularitat, m'ha cridat l'atenció una altra estampa molt més simple però no per això menys atractiva.

Es tracta de "Yokkaichi, la 43a etapa" de l'obra d'Ando Hiroshige "Les 53 etapes del Tokaido", i es classifica dins de la temàtica d'estampes de viatge. L'escena del riu Mie no pot ser més senzilla. En un petit pont de fusta, un camperol corre darrera el seu barret que s'escapa rodolant. Al mig del pont, el mateix vent que ha arrabassat el barret de l'home fa voleiar la capa groga d'un altre personatge. Al centre de la imatge, les fulles d'un salze es remouen amb la violència de l'oratge, mentre que al fons, els canyissos es vinclen per la força de la brisa. A l'esquerra i al fons s'intueixen les teulades d'un petit poble, i els màstils de les barques al port ens anuncien que es tracta d'un poble de pescadors.

La senzillesa de la composició no treu res de la complexitat de la seva elaboració. No només és de meravellar-se de la delicadesa del traç d'Hiroshige o del seu humor en l'escena del barret. Aquí el principal protagonista és el mateix estampador, el qui, seguint la imatge del dibuixant, ha creat la planxa de fusta per a poder-ne fer les còpies impreses.

La millor manera de gaudir de l'exposició és amb les explicacions de les magnífiques visites guiades que ofereix l'exposició i que permeten als visitants fixar-se en detalls que d'altra manera potser els passarien per alt. Si podeu, agafeu tanda, poseu-vos els auriculars que permeten a la guia poder fer-se entendre a tot el grup sense haver de cridar i deixeu que amb una gran capacitat de síntesi i descripció, la guia us endinsi al fantàstic món de l'Ukiyo-e. I si no esteu de sort i ja no podeu afegir-vos al grup guiat, com a mínim no us perdeu el vídeo que hi ha en una petita sala al mig de l'exposició. S'hi mostra com és l'art de crear una estampa segons la tècnica de l'Ukiyo-e, i veient-lo s'ha de reconèixer que més que del dibuixant, el mèrit en la creació de les estampes és del propi estampador. És aquest el qui imprimeix les obres, des del traç de tinta negra fins a les impressions dels colors. Però és també l'estampador el qui ha de crear el motlles per a imprimir. A base de ganivets i gúbies aconsegueix que cada un dels traços que el dibuixant havia deixat sobre paper, quedin en relleu sobre una fusta de cirerer. Després mullarà amb tinta aquest relleu, hi premerà el paper amb diverses pressions per a aconseguir diferents tonalitats de negre i sobre d'aquesta primera capa hi anirà imprimint els diferents colors de la policromia en estampes successives. Aquesta feina de tallar les estampes és immensament complicada. Cabell a cabell, tija a tija, fulla a fulla, cada petit traç que el dibuixant havia fet sobre el full, l'estampador l'ha de deixar en relleu sobre la fusta, una feina que, en el cas de "Yokkaichi, la 43a etapa", es complica encara més per la presència de les fulles del salze, el camp de canyissos i les herbes del centre de la imatge.

En definitiva, ser dibuixant era una feina que requeria talent, però ser estampador era una feina que a més de talent requeria una paciència extrema. Un veritable treball de "xinos", o més ben dit, de japonesos.

N'hi ha ben bé per a treure's el barret.