Mont Nimba. Primera part.

Pujar al Mont Nimba no és difícil. El que sí que és complicat és arribar-hi.
Situat a la frontera entre Costa d'Ivori i Guinea, i prop de la frontera amb Libèria, aquest massís que culmina a 1.752 metres està protegit per l'UNESCO des del 1981 i actualment es considera una Reserva Natural Estricta, prohibida al turisme.
Tot i així, hi volíem pujar, i per a això necessitàvem el permís del governador. Ens trobàvem a N'Zérekoré, la capital de la regió de la Guinée Forestière, a Guinea, i era en aquesta ciutat provinciana on es trobava la Governora, la seu del poder militar de la regió. En un gran edifici de dues plantes, amb un ample porxo al final d'unes escales de formigó, un parell de soldats uniformats custodiaven l'entrada. D'altres soldats, cadascun amb un uniforme diferent, reaprofitats de saldos militars d'altres països, entraven o en sortien en direcció al campament que hi havia a l'altra banda de la gran plaça de terra batuda vermella que hi havia davant la Governora.
El governador ens va rebre al seu despatx, acompanyat pel secretari. La sala era ampla, les parets cobertes de plaques de fusta treballada i les finestres que donaven a la plaça camuflades darrera grossos cortinatges. Un aparell d'aire condicionat ranquejava abocant alenades d'aire fresc en un ambient enrarit. El governador, El Hadi Oumar Traoré, seia en una ampla cadira folrada de pell, rere una taula de fusta massissa. Era un enorme Malinké corpulent, de faccions anguloses, perfectament afaitat, enfundat en un uniforme impecable, botes negres llustroses i tocat amb una boina militar vermella perfectament ajustada al seu cap pelat.
No es va aixecar per a rebre'ns, però amb un gest condescendent ens va indicar que podíem seure a les tres cadires que hi havia davant la taula. Ens va preguntar què necessitàvem, i el secretari, amb qui havíem parlat anteriorment, va respondre per nosaltres. El governador escoltava i assentia de tant en tant, mentre ens anava mirant a cadascun dels tres europeus que volíem pujar al Mont Nimba. Al nostre guia Diamou, de l'ètnia Peul, amb prou feines se'l va mirar: els Malinké havien estat antigament els propietaris dels esclaus Peul i encara existeix una certa distinció de classes.
Quan li vam haver acabat d'explicar les nostres intencions, va assentir de nou, i amb les mans encara enllaçades sobre la taula, va parlar amb un francès gutural i pausat:
−En primer lloc, us vull donar les gràcies per haver escollit Guinea per a passar-hi les vacances tot i els missatges negatius que durant els últims mesos s'han anat transmetent pels mitjans de comunicació. Però podeu estar tranquils que aquí a Guinea encara no hi ha problemes de terrorisme com a Mauritània o Mali.
Va somriure i afegí, com per a donar-nos més confiança: «Aquí a Guinea tot està sota control». El secretari anava confirmant les paraules del governador amb cops de cap.
−Però malauradament el permís per a pujar al Mont Nimba el dóna el prefecte de Lola, i convé que aneu allà per a obtenir-lo.
El governador es va aixecar:
−Us desitjo una bona estada al país −i allargant-nos la mà, ens acomiadà.
Vam sortir del despatx amb el convenciment que obtenir el permís seria encara més complicat del que ens havíem imaginat.
La carretera que va de N'Zérekoré a Lola és prou bona, ben asfaltada, amb algun sot ocasional que el conductor del nostre taxi sorteja amb facilitat. A la ciutat, ja hi havíem vist alguna serradora de fusta que intuïa la presència de grans boscos propers, però ara circulant per la carretera és quan veiem ja les palmeres i els alts arbres de la selva forestal que entapissa aquesta regió del sud de Guinea. I en veiem també els caçadors que s'endinsen al bosc amb les velles escopetes a l'espatlla, esperant poder matar alguna bestiola per a vendre al mercat. Difícilment menjaran el que aconsegueixin caçar. La carn és massa valuosa, i amb el que cobrin de la seva venda podran comprar arròs per a alimentar-los molts més dies. Aleshores les seves dones estendran l'arròs sobre l'asfalt de la carretera, per tal que el sol tropical l'assequi. I si els pneumàtics dels camions o dels cotxes que circulen cap a Lola, com el nostre, passen per sobre, no se'n preocupen gaire. Al contrari, trenquen així la grana i en separen la clofolla, estalviant-los d'haver-ho de pilar.
Quan travessem algun riu, que baixen plens tot i que ens trobem a l'època seca, sempre hi veiem unes quantes dones rentant roba, o alguns vailets banyant-se i llançant-se a l'aigua des de l'alçada del pont, o més sovint encara, propietaris orgullosos que renten les seves motocicletes xineses vora el riu. Algunes d'elles encara guarden el plàstic de bombolles original que protegia els intermitents o el dipòsit del combustible, en un intent de fer-les semblar encara noves.
Cada certs quilòmetres hem d'alentir la marxa, acabar frenant i sospirar resignats. Ens trobem amb un dels múltiples controls militars que proliferen a totes les carreteres de Guinea. Una simple corda, tensada entre dos arbres i destacada amb bosses de plàstic lligades per a fer-la més visible sol servir com a post policial. De vegades, una llarga tija de bambú fa la funció de barrera. Aleshores hem de repetir el que ja s'ha convertit en rutina: fer bona cara i somriure i ensenyar els passaports a un soldat analfabet, vestit amb restes d'uniforme, amb una kalashnikof penjada a l'espatlla, que revisa per totes bandes el document i el carnet de vacunes fins que el decideix portar al sargent, normalment endormiscat sota l'ombra d'un arbre proper. Molt sovint ajuda dir que som de Barcelona. Tothom aquí coneix el Barça, i això acostuma a distendre l'ambient. A més, som turistes i tenen ordenat no molestar-nos. I normalment ho respecten. Si fóssim locals ja ens haurien demanat la seva comissió per a deixar-nos passar. Alguns militars intenten fer pagar al nostre xofer, fent-lo sortir amb qualsevol excusa i interrogant-lo darrere el cotxe, lluny de la nostra mirada, però l'Ahmed sap que no hi tenen cap dret i es planta. No accepta l'escroquerie, aquest suborn rampant que segueix a Guinea, i puja al cotxe de nou, tranquil, i obliga a fer baixar la corda, indiferent a les metralladores.
Algunes vaques es passegen tranquil•lament pel mig de la carretera. La creuen un parell de cabres despistades, la circulen uns quants ciclistes amb velles bicicletes atrotinades i la caminen desenes de dones i nens amb les vitualles dalt del cap, rígids com cariàtides, però movent-se gràcilment amb la càrrega al cap. De tant en tant, s'alcen al nostre pas dues o tres uolos, petites perdius espantades entre les canyes de les vores, o creuen furtivament la carretera àgils grenís, esquirols llistats que salten entre les branques dels arbustos propers.
Aproximadament una hora separa N'Zérekoré de Lola, i quan arribem a la petita ciutat és com si haguéssim arribat a la fi del món. Aquí la carretera deixa d'estar asfaltada i es converteix en una serp irregular de pols vermella, castigada per les roderes dels camions que van cap a Libèria o la Costa d'Ivori.
El prefecte de Lola havia marxat de viatge a N'Zérekoré. Ningú, a la sala d'espera de la prefectura sabia quan tornaria. Cap de les sis persones que ens atenen i s'asseuen a la resta de sofàs folrats d'escai, davant la tauleta de fòrmica amb un cendrer de plàstic de Marlboro, no sap quan tornarà. No s'hi troben gaire sovint, que els vinguin a demanar pel permís, i es nota que no coneixen el procediment. No cal esperar al prefecte, però. Al cap d'una estona de converses entre ells, el que porta la veu parlant, que sembla el secretari, decideix avisar un dels ajudants i al cap d'una estona aquest torna amb un altre home.
Ens el presenten com al Chef de Section de Tourisme, Hotelerie et Artisanat. Ell és l'encarregat de rebre els pocs turistes que vénen aquí per a informar-los del que poden fer a la regió. Ens va conduir fins al seu despatx, una petita sala a la planta baixa, amb les parets pintades de verd, una finestra empolsegada i un gros armari. Una taula allargada, coberta amb una tela d'estovalles li servia de d'escriptori. No hi tenia gaire coses. Apilades a un costat de la taula, unes quantes carpetes amb fulls desordenats. A la paret, un pòster antiquat que incitava a «Découvrez la Guinée» i un marc amb un quadre d'un Jesucrist aerografiat. Darrera el Chef s'endevinava una taca negrosa a la paret, just on solia reposar el seu cap a les becaines de la tarda.
Gbanmou Pierre Simon, el Chef de Section, és un home d'uns cinquanta anys mal portats, d'aspecte cansat i ulls endormiscats. D'una de les carpetes de la taula en treu un parell de fotocòpies d'un plànol de la zona del Mont Nimba i les estén sobre la taula.
-Aquí podeu veure totes les coses que es poden fer a la zona.
Ens informa que hem de pujar al cim amb un guia oficial, i ens recomana que al petit vilatge de Sibadata preguntem per en Gono. I ens diu que l'únic lloc per a dormir és a les instal•lacions de l'IFAN, l'Institut Français de l'Afrique Noire.
Quan ja som a punt de marxar amb la fotocòpia, ens diu que hem de registrar-nos. Molt bé. Per 35.000 francs guineans per persona. No tant bé. Sobretot perquè després de pagar la immensa quantitat i d'escriure els nostres noms en un paper rebregat, creiem que en sortir de la sala aquell paper anirà directament a les escombraries. Acabem de ser escroqueritzats subtilment.
Teníem el mapa, però, i coneixíem el nom del guia que havíem de trobar. Vam marxar de Lola per enfrontar-nos a la dura carretera durant una hora i mitja de sotracs per un terreny de fang assecat amb les roderes marcades. La vegetació del costat de la carretera era plena de la pols vermella aixecada pels cotxes i camions que la circulaven, i el verd de les plantes feia temps que no veia el sol. No seria fins a l'estació de les pluges que aquelles fulles no quedarien netes. De tant en tant, podíem preveure l'arribada d'un d'aquests camions davant nostre, força estona abans de veure'l. Anava precedit d'un bolet de pols vermella que superava l'alçada del bosc costaner. No hi ha autobusos que vagin o vinguin de la Costa d'Ivori per aquesta ruta. Només hi passen cotxes o camions. I en tots dos casos aprofiten el viatge fins més enllà del límit de les seves capacitats. En un dels cotxes que passen hi compto onze persones al sostre, gairebé més que a dins del propi cotxe. En un altre camió encara més aprofitat, sobre la càrrega de farcells i embalums s'hi acumulen una vintena de viatgers. S'empassen pols i entomen hores d'insolació, precàriament agafats dels paquets o de les barres del portaequipatges. Un sot mal agafat, una corba massa tancada o el cansament acumulat poden fer saltar algun dels passatgers. Ja n'han mort uns quants a la carretera, però això no impedeix que continuïn viatjant d'aquesta manera.
A Sibadata, l'últim poble abans de la frontera amb la Costa d'Ivori, parem per a trobar en Gono. El petit vilatge consta d'una vintena de cabanes rodones de parets de fang i teulada cònica d'herbes. Una gran buguenvíl•lea de tons morats dóna un toc de color al costat del pou del poble. Unes dones pilen gra en un racó. Una colla de nens s'apropa en veure'ns, encuriosits pels tubabus que baixem del cotxe. Entre les bardisses que creixen als vorals hi corren mitja dotzena de porcs. Els habitants són cristians, com la majoria de la població de la Guinée Forestière. Al cap de poc se'ns apropa un home d'uns cinquanta anys, vestit amb una llarga gel•laba de cotó, verda i bruta, estripada a les vores. Resulta ser en Gono, el guia amb qui havíem de parlar, que és també el cap del poble. Ja és massa vell per a aquestes pujades, ens diu, però si tornem més tard ens presentarà un altre guia que coneix la muntanya i ens hi podrà acompanyar. Ens suggereix que pugem fins a l'IFAN, més enllà de la carretera, per a poder reservar habitacions per a dormir.
Li fem cas i acabem de fer un parell de quilòmetres amb el cotxe. L'Institut ocupa una parcel•la de selva a banda i banda de la carretera. Davant mateix de l'entrada, hi ha la tomba de Jacques Richard-Molard, professor de geografia colonial a l'École Nationale de la France d'Outre-Mer. Havia escrit una bona colla d'articles sobre la vida africana, en especial de la que aleshores era la Guinea Francesa. Va morir el 29 de juliol del 1951 en una caiguda quan baixava del Mont Nimba. En honor seu, la punta més alta del massís s'anomena Pic Richard-Molard. No és gaire bon presagi veure la tomba d'un accidentat just el dia abans de voler fer la mateixa muntanya que li va causar la mort.
En un recinte tancat amb un mur de totxanes, mitja dotzena de grosses cabanes de maó i teulada de xapa estan preparades per a rebre els pocs científics o turistes que vinguin a aquesta remota regió. Hi trobem un parell d'ajudants que retornen a l'Institut després d'un dia de posar trampes per a ratolins al bosc. Una parella de científics alemanys estan fent un estudi sobre una de les espècies de rosegador de la zona, i els dos ajudants els proporcionen les captures que necessiten per a estudiar la població. És possible que es tracti d'una espècie endèmica. La Reserva Natural del Mont Nimba, amb la barreja de sabana i selva tropical que conté, posseeix una elevada concentració de riquesa biològica, i més de dues-centes espècies endèmiques. Entre elles, el gripau vivípar del Mont Nimba (Nimbaphrynoides occidentalis) i el ratpenat nasofoliat del Mont Nimba (Hipposideros lamottei).
Fem un cop d'ull a les habitacions i ens adonem que aquest no és el lloc on volem passar la nit: insectes que corretegen pel terra, matalassos d'espuma desfets per la calor, la porqueria i el pas dels anys, i un sostre inaccessible per a penjar-hi la mosquitera. Aquí no hi podem dormir. Mentre pensem en una alternativa per a passar la nit que no sigui el cotxe de l'Ahmed, tornem a Sibadata a buscar el guia que ens havia proposat en Gono. Ens espera a l'entrada del poble, puja al nostre cotxe i ens l'enduem cap amunt de nou fins a l'IFAN. Aquí ha de parlar amb el cap de l'Institut per a que li doni el vist-i-plau per a poder guiar-nos. Mentre hi parlem, ens adonem que si abans les habitacions no eren correctes, ara tampoc no ho és el guia que ens han assignat. El francès que parla gairebé no s'entén i en apropar-m'hi per a parar millor la orella entenc per què. El seu alè put a alcohol. Estem en plena festa de cap d'any, i el guia ja ha buidat alguna ampolla de vi de palma. Estava clar que demà no estaria en solfa per a guiar-nos dalt la muntanya. I menys encara quan després de parlar amb un altre home de l'IFAN, el conductor de la furgoneta dels científics alemanys, ens assabentem que en realitat, al Mont Nimba no s'hi puja des d'aquí, sinó que cal anar a Gbakoré. Ell hi va pujar des d'allà.
Ens vam quedar del tot desconcertats. Que no era des d'allà per on es pujava a la muntanya? Per uns moments vam creure que seria impossible arribar a la muntanya. En podíem veure la silueta retallada contra el cel obscur del capvespre, però semblava inabastable.
−Heu de parlar amb en Bernard −ens va dir el xòfer.
−I qui és aquest Bernard?
−És el guia que em va dur al cim. Viu a Gbakoré.
Estava clar que havíem de tornar a Gbakoré.
−Així podem anar-hi?
−Sí, però no el trobareu encara. També treballa per a l'IFAN i avui ha anat a la selva. Abans de tornar cap al poble ha de passar per aquí. Podeu esperar-vos aquí o baixar cap al poble i esperar-lo allà. Així ja podeu sopar.
Vesprejava i al tròpic el dia s'acaba molt més ràpid que a les latituds més septentrionals. En uns instants, es passa de la claror a la foscor com si algú hagués estès una cortina negra al cel. Vam decidir baixar fins al poble i esperar en Bernard allà. Vam deixar el guia d'en Gono que dormís la mona, i vam tornar fins a Gbakoré.
Era ja fosc quan circulàvem per la carretera. De tant en tant, el llum monocular d'una motocicleta se'ns creuava a la foscor. Sovint, la silueta negra d'un caminant es retallava en la llum dels focus. Tornaven a casa a les fosques, confiant en la llum de les estrelles. Uns cinc quilòmetres abans de Gbakoré, vam veure un animal al mig de la carretera. Potser l'havia atropellat un dels camions que anaven a la Costa d'Ivori? A mesura que ens hi acostàvem amb el cotxe, la forma anava prenent cos, i quan vam passar pel seu costat vam veure que no era cap animal. Era un home, estirat al mig de la carretera. En posició fetal i amb les mans sota el cap. Era mort? Era viu? Havia caigut d'algun dels camions? L'Ahmed no va parar el cotxe. Va seguir endavant sense mirar si l'home estava malferit. Hi havia silenci, dins del cotxe. L'atmosfera era tensa. L'Ahmed estava nerviós. No va ser fins al cap d'uns centenars de metres que no va parlar.
−No he volgut parar perquè és molt perillós. L'home semblava que no estava malferit. Només estava borratxo. Massa vi de palma, possiblement, i s'havia posat a dormir al mig de la carretera.
Podia ser perillós per a ell si algun dels cotxes o camions no arribava a veure'l a temps i se l'enduia per davant, però encara podia ser més perillós per a qui parés a mirar si es trobava bé. Hi havia bandits, ens va dir l'Ahmed, que feien servir això mateix com a parany. Ens va explicar que una vegada que conduïa un cotxe cap a Conakry amb uns clients es van trobar amb la mateixa situació. Un home aparentment malferit enmig de la carretera, en plena nit. Un dels clients era metge i va fer parar a l'Ahmed per a assegurar-se que a l'home no li havia passat res. Es van aturar i van baixar del cotxe. Era fosc i només podien veure fins allà on arribaven els llums del cotxe. De les bardisses van sortir tres bandolers armats amb escopetes. El quart era l'home estirat al terra. Indemne, es va aixecar de la carretera i els va ensenyar la pistola que tenia amagada sota el cos. Els ho van prendre tot, aquella nit. Fins i tot el cotxe, que van recuperar més tard, al cap d'uns dies. Com a mínim no els van prendre la vida. L'Ahmed va aprendre perfectament la lliçó. La nit no és el millor moment per a fer de bon samarità.
−A la nit és quan surten les bèsties −va dir.
La resta del viatge va restar callat.
A Gbakoré vam arribar-hi en plena nit. La música de les dues discoteques del poble ja sonava forta. Davant d'on vam aparcar el cotxe, unes dones acabaven de refer-se els pentinats en una perruqueria improvisada en una estora escampada al terra i quatre bancs. La perruquera havia vingut expressament des de Lola per a estar-s'hi tres dies i poder arreglar el cabell de les dones per a la festa de cap d'any. Després tornaria a Lola amb uns quants francs de benefici a la butxaca. Amb l'ajuda de llanternes, enfilava complicadíssims trenats amb trossos de perruca de plàstic negre.
Uns homes s'ho miraven des del porxo d'una de les cases. Un d'ells va resultar ser el cap del poble. En Diamou, el nostre guia acompanyant, hi va parlar. En Bernard encara no havia arribat, però mentre esperàvem ens podia ensenyar les habitacions. En tenia de lliures, sí. Eren en realitat habitacions desocupades de casa seva. Les vam anar a veure. En cases de maons assecats al sol, de planta quadrada, una d'elles amb un ample porxo amb un parell de bancs que permetien seure a l'ombra. Les habitacions eren grans, amb un llit ben encoixinat i ample, amb mosquitera i bona ventilació. A l'habitació contigua, se sentia un guirigall de quitxalla excitada per la festa.
Poca estona després d'haver-nos aposentat a les habitacions va arribar en Bernard Doré, l'esperat guia. Seriós, recte, discret i despert, ens va semblar l'antítesi del que havíem vist a Sibadata i ens va agradar de seguida. Amb ell sí que teníem la impressió que al final podríem pujar al Mont Nimba. Amb ell, quedava superada l'últim impediment.O això ens pensàvem.
−Hi ha dos Mont Nimba. Heu de decidir a quin voleu pujar −ens va dir.
Altre cop, les circumstàncies semblaven posar-se en contra nostre. Des de tota l'àrea es veia un cim molt alt, retallat per un precipici a una banda. Era el més alt de la zona, i havíem pensat que el Mont Nimba era aquest.
−No, aquest no és el Mont Nimba. És el més alt de la cresta del Nimba, però el Pic Richard-Molard, el més alt, es troba més lluny i no s'hi arriba des d'aquí. Cal anar a Bossou per a pujar-hi. I l'excursió dura sis hores fins al cim i sis hores més de baixada.
Era una excursió per a fer sortint i tornant de nit, ens va dir. I calia estar fort per a poder-la fer sense problemes. Sabíem que tal com estàvem tots els components del grup seria impossible arribar a dalt.
−I l'altre cim? És més fàcil?
−Oh, i tant! Aquest és el que es pot veure des d'aquí. Només es triguen cinc hores per a pujar i tres per a baixar. Té un punt complicat fins arribar a la cresta, però a partir d'allà és molt fàcil. No és el pic més alt, però també és el Mont Nimba.
Després, per a acabar-nos de convèncer, afegí:
−I les vistes són millors!

Vam inclinar-nos per aquesta segona opció més factible. S'havien fet les deu de la nit i l'endemà ens hauríem de llevar a les sis per a pujar a la muntanya. Al poble, la música estrident dels tambors enllaunats per uns altaveus deficients creuava l'aire fresc de la nit a la selva provinents de les dues discoteques. Tot el poble estava despert i celebrant la nit de cap d'any. Sabíem que demà havíem de pujar al Mont Nimba. Ara sí que semblava que el teníem a l'abast. Però abans d'anar a dormir, encara que l'endemà comencéssim l'ascensió cansats, havíem de conèixer com se celebrava el cap d'any a la Guinée Forestière...