15 ene 2010

Morabits, grigrís i altres misteris màgics de l’Àfrica

Diuen que el president de Mali no pot passar per Mopti sense anar a visitar el morabit de Segubongo. Seria una descortesia, un afront tan greu, que el santó podria llençar una maledicció al president. I és que mentre que a la resta de països musulmans el morabit és només el mestre corànic o un home piadós que coneix les escriptures, a l’Àfrica negra el morabit ha vingut a substituir el fetiller ancestral i combina el coneixement del corà amb la pràctica de l’endevinament, la imposició de benediccions o malediccions, la curació de malalties i la creació d’amulets protectors anomenats grigrís.
L’antiga creença dels africans en les arts ocultes no ha pogut ser apaivagada pels ensenyaments mahometans o cristians, i encara segueix tan arrelada dins la mentalitat africana que la majoria de desgràcies o misteris s’atribueixen finalment a la màgia. L’exemple més recent és la desaparició d’Abubakar Toumba Diakité el passat 3 de desembre a Guinea. No li va agradar que el president colpista, Moussa Dadis Camara, el fes servir de cap de turc per a desviar la responsabilitat de la matança de civils en una manifestació el setembre, i en una discussió acalorada va acabar disparant uns quants trets al president i la seva garde de corps. Des d’aleshores, el pròfug magnicida ha fugit de la justícia i el president Dadis Camara es recupera al Marroc. L’opinió més estesa entre els habitants de Guinea és que, a banda de les pròpies habilitats de Toumba, que és cinturó negre de karate i compta amb amics fidels per tot el país, si no ha estat capturat encara és perquè té un grigrí fet per un morabit molt poderós que li confereix el do de la invisibilitat. En Toumba tenia prou diners per a permetre’s comprar els grigrís més bons als millors morabits. Els controls militars continus a les carreteres són inútils perquè encara que en Toumba viatgés en un dels atrotinats Renaults 18 que solen circular per les abonyegades carreteres guineanes, el grigrí que duu a sobre el farien invisible als ulls dels militars.
A Guinea també corria una altra història. Des de feia temps un violador s’introduïa dins les cases i sorprenia a les noies dins les seves habitacions. Víctima rere víctima, anava assetjant els pobles de Guinea amb total impunitat. La manera d’aconseguir-ho: un grigrí molt bo que li permetia travessar les parets de maons de fang. Només el van poder atrapar quan una de les dones que va intentar forçar li va fer saltar el grigrí del braç amb un cop de paella, el va reduir amb un altre cop al cap i va avisar la policia. El delinqüent encara és a la presó, esperant ser jutjat, i la policia busca ara el morabit que li va vendre el grigrí.
Coneixent tot aquest historial de les capacitats d’alguns morabits, tenia els meus respectes quan en Sidiki, el nostre guia pel riu Níger, ens va proposar d’aturar-nos a Segubongo per a visitar-ne el més respectat dels morabits de Mali. Era la persona més important del poble, ens va dir, i era qui distribuïa les riqueses que li entregaven com a regal entre tots els habitants. De fet, era una de les persones més importants de tot Mali, i la seva fama superava les fronteres i arribava fins al Senegal, Burkina Faso i Guinea. Les seves habilitats màgiques eren tan grans que cada any teixia una samarreta de cotó que mitjançant conjurs i encanteris convertia en una armilla antibales capaç de protegir no només al qui la duia sinó també a les cent persones que l'envoltessin. De moment n'havia teixit dotze, i el president i els ministres en tenien cadascun una. Era clar que aquell morabit era un prodigi d'home, i la curiositat per conèixe'l em rosegava mentre travessàvem el poble i ens feien entrar al recinte on vivia. En un àrid pati de terra batuda, envoltat de parets de totxana assecada al sol, s’aixecava un edifici de dos pisos, cúbic, de façana foradada per alguna petita finestra i una porta baixa que donava a un estret rebedor de parets brutes. Un parell de cabres descansava a l’ombra d’un racó del pati polsegós.
Vam descalçar-nos a l’entrada de la porta, vam acotar el cap per a poder entrar i vam pujar per una estreta escala de graons desgastats. Dins la saleta amb prou feines hi cabíem tots sis. A un racó, prop d’una petita finestra que deixava entrar un raig de sol i una mica d’aire, s’hi asseia el morabit. Amb una setantena d’anys mal portats, vell i emmagrit, amb les galtes xuclades i recobertes de les traces d’una barba blanca mal afaitada, vestit amb un caftà de seda morada, el morabit ens va rebre assegut al terra sobre una manta. Ens vam asseure al terra davant seu. No parlava francès, només bambara, que ens anava traduint el nostre guia o la seva filla, una grossa dona asseguda al costat del morabit. Ratllava la cinquantena i anava vestida amb amples robes brodades i sumptuosament ornamentada amb unes immenses arracades d’or que li deformaven les orelles.
El vell ens va donar la benvinguda i ens va desitjar una bona estada al seu país. A un dels companys de viatge, en Jordi P., li va preguntar si estava casat i si tenia fills. Sí que en tenia de fills, però ja no estava casat. Li va demanar la mà i el company li va allargar. Va estar resseguint les línies del palmell durant una estona i la va deixar anar. Sense poder estar amb les mans quietes, va agafar una pipa de fusta que tenia al costat i en va fer una xuclada escassa. Un petit núvol de fum blau va sortir de la boca del morabit en exhalar-lo. Feia olor de tabac de mala qualitat. Va deixar la pipa a un costat i agafà del terra un rosari de granes de metall.
–Doncs jo predic que en un any tornaràs a estar casat –va sentenciar el savi després de comptar unes quantes boles. Els dits, ossuts com branques d'un vell baobab, recorrien el rosari amb agilitat–. Un home no pot estar solter. Ha de casar-se. Sinó què farien les dones?
El company va alçar una cella amb incredulitat. El morabit no en va fer cas i es va girar cap al nostre guia.
–I doncs, què necessiteu?
En Sidiki va dir-li que estàvem a punt d’emprendre un viatge pel país Dogon i necessitàvem assegurar-ne l’èxit amb la seva benedicció. El morabit ho va entendre perfectament. Hi estava acostumat a aquestes demandes. Ens va fer estendre els dos palmells de les mans cap a ell i al cap d’un moment ens el vam trobar inclinat, escanejant amb ulls ràpids cinc parells de mans esteses, mentre murmurava unes pregàries que ressonaven a les parets folrades amb pòsters de mul•làs i peregrinacions a la Meca.
Desdentegat, escopí finalment quatre capellans a cada mà. Seguint els moviments d’en Sidiki i la filla del morabit, ens vam portar les mans a la cara i al cor, i vam agrair la benedicció del morabit amb un bitllet de mil cefes i ens vam enretirar respectuosament.
La filla ens va acompanyar fins a la barca, a la vora del riu. El sol començava a enrogir-se a l'oest i la pinassa provinent de Tombuctú retornava a Mopti plena de passatgers i es perdia ja a la llunyania del riu. Els pescadors començaven a preparar les piragües per a sortir a parar els hams. Vora l’aigua unes dones rentaven atuells i pots de plàstic. Els nens del poble ens envoltaven i insistien en què els féssim fotografies. La filla se’ns va acostar amb un dit assenyalant l’orella dreta. Li feia mal. S’hi havia posat cotó fluix però el mal no desapareixia. Ens va demanar si teníem alguna cosa per a curar-la.
Nosaltres vam tornar cap a Mopti amb la benedicció del morabit. La seva filla es va quedar al poble amb un parell d’ibuprofenos per a alleugerir un mal que el seu pare, el morabit més poderós de Mali, no havia pogut curar.

En Sidiki hi creia, en els poders del morabit. Com també creia que si es barrejaven les aigües del Bani i del Níger hi havia risc d’explosió, o que si al país Dogon els morts s’enterressin sota terra també acabarien saltant pels aires. Per què sinó inhumaven els cadàvers en lleixes de roca al penya-segat? A l'Àfrica és fàcil creure en aquestes coses, perquè gran part de tot el que succeeix és un signe susceptible d’interpretació. L’únic que fa falta és saber-ne el significat. I en Sidiki havia après a entendre'n el significat. Un estel fugaç indica que al poble morirà algú important. Si en sacrificar una gallina tallant-li el cap corre una estona aletejant les ales però després cau enrere, hi haurà bones notícies. Si caminant per un camí trobem un conill, això ens portarà sort. En Sidiki ens explicava aquesta i altres realitats africanes mentre caminàvem sota el penya-segat de Bandiagara, resseguint la formació rocosa que delimita el país Dogon.
Encara que va ser criat com a musulmà, als dotze anys en Sidiki va decidir que volia ser animista. El seu avi havia estat un dels fetillers animistes més importants de la regió i li va traspassar tots els coneixements a la manera antiga: l’últim vòmit del fetiller, l’últim alè de vida i d’erudició que va deixar anar l’avi d’en Sidiki van ser ingerits pel seu nét ambiciós de saber. Així, la saviesa del vell va passar al jove, i aquest al seu torn, la passarà a algú altre. En un món de tradició oral, si no es fes així, quan un vell mor seria com si una biblioteca es cremés.

Amb els coneixements perbocats per l’avi, en Sidiki va aprendre a endevinar el futur. Ens en va fer una demostració amb la forma més senzilla, el llançament de nous de cola. Morades o blanques, sempre d’un gust amargantíssim, les nous de cola (Cola acuminata) són un dels regals més preuats que es poden fer al cap d’un poblat i entregar-li una bona quantitat de nous assegura un bon tracte d’hospitalitat durant l’estada. Els vells les masteguen, i en un país on la religió predominant és l’islamisme que prohibeix l’alcohol, l’efecte estimulant de la cola és més que benvingut. Però a banda de la utilitat gastronòmica de la cola, per tot Àfrica es fan servir per a interpretar el missatge dels déus. Com si es tractés d’una espècie de símbol del Ying-Yang, la nou de cola es pot dividir en dos lòbuls semiesfèrics, i depenent de la posició en que queden les dues parts, la interpretació és una o altra.
En Sidiki li va demanar una nou de cola a un vell del poble i la va partir. Els dos lòbuls morats brillaven vellutats al sol del migdia. Estàvem dinant en una terrassa ombrejada a Kanicombolé. Als nostres peus, a l'ombra de les ceibes i baobabs de la plaça del poble, bullia el mercat acolorit pels vestits de les dones i les mercaderies esteses als seus peus.
En Sidiki agafà les dues parts de la nou de cola i les llençà sobre la taula.
–Quina ha estat la pregunta que els has fet?– li vam preguntar.
–He preguntat si en Jordi P. es casaria de nou.
Els dos lòbuls amb la part convexa cap a baix, indicaven que no hi havia dubte. El morabit no s'havia equivocat. Hi hauria boda abans d'un any.

En l’art de la futurologia, en Sidiki és capaç d’anar un grau més enllà. És capaç de llençar els cauris i entendre el seu significat. Ens ho va demostrar una nit a Teli, en un dels campaments que al país Dogon serveixen per a dormir els tubabs, els homes blancs. L’aire fresc de la nit saheliana bufava lleugerament per sobre les parets de fang del pati on ens trobàvem. En una petita taula de fusta, il•luminada per les nostres llanternes frontals, en Sidiki va demanar a un amic seu que també coneixia l’art d’endevinar amb cauris, que hi dugués les conquilles. L’home, sec com un arbre mort, va dur una bossa de plàstic plena de les petxines de Cypraea moneta, el mol•lusc que des de temps immemorial va servir com a moneda de canvi a l’Àfrica. Blanques,
petites i totes diferents, n’agafà un bon grapat amb la mà, i amb un moviment ràpid les deixà caure sobre la taula. Una sobre l’altra, a grups o separades, girades o del dret, apuntant cap a una direcció o cap a l’altra, les conquilles van quedar en una conformació que els dos experts van començar a estudiar amb gran interès.
No s’hi pot fer broma, amb la lectura dels cauris. S’explica la història d’un vell que va llençar els cauris i va preveure un accident de trànsit al poble. Ningú no el va creure, però encara no havia marxat que un gran camió va relliscar al fang de la carretera i va estampar-se contra l’arbre més gran del poble. També corre la història d’una vella que en llençar els cauris va predir la seva pròpia mort. En qüestió de tres dies era morta, sense cap malaltia aparent.
–Clarament aquesta petxina és una dona –va dir-li en Sidiki al Jordi P.–. Veus com és més ampla que les altres? I aquest ets tu, mirant-la fixament. Això vol dir que parleu. A veure què passa ara?
En Sidiki va arreplegar les petxines i les va llençar de nou. L’escampall ara tenia una altra forma.
–Ah! Mira ara! Ets tu mateix i la dona darrera. Això és clarament un signe de matrimoni.
En Jordi P. va alçar les celles de nou.
–I veus aquesta petxina que està muntada sobre l’altra? Fa clarament referència a l’acte sexual... Ui! Però això que la petxina home tingui aquesta esquerda aquí no m’agrada gens. Hi ha algú de vosaltres que pateixi de les parts de baix?

Havíem après tant sobre l’art de l'endevinatòria durant els últims dies que ho vam voler provar nosaltres mateixos. Al menjador de l’Hotel Nelson Mandela de Kissidougou, a la Guinea, sobre unes estovalles de tela rosada, a la pàl•lida llum d'una bombeta. A la tele del costat, un periodista encorbatat explicava que el General Sekouba Konaté havia pres el comandament interí del govern mentre s’esperava que el president Moussa Dadis Camara tornés aviat del Marroc. En Toumba continuava desaparegut, segurament gràcies al seu grigrí d'invisibilitat. Vam agafar un grapat de bolígrafs. Tots de materials i característiques diferents, dels que jo havia anat arreplegant de casa per a regalar-los durant el viatge.
La nostra víctima va ser la Fatoumata Mara, una jove perruquera que ens havia presentat un amic comú. Vam actuar com els autèntics endevinadors. Calia conèixer la persona, i com qui no li dóna importància, li vam anar preguntant sobre la feina (treballava en un petit saló), el futur (estava estudiant un curs triple d’alfabetització, perruqueria i informàtica teòrica) i la família (tenia una filla de 4 anys i vivia amb la mare i uns quants germans). A partir d’aquí, només calia tenir prou imaginació...

La Fatoumata portava al canell dret un grigrí. No era massa poderós, perquè se l’havia fet ella mateixa, deia. Però no deixava d’indicar que creia en aquestes coses. Segur que un grigrí casolà no és tan poderós com el fet per un bon morabit, però per a qui no té diners per a pagar-ne un de bo, la solució artesanal és suficient. Davant la gran mesquita de Bamako hi havíem vist unes quantes paradetes amb articles per a poder-se fabricar fins als grigrís més sofisticats: caps de mico, pell de civeta i de cocodril, closca de tortuga, potes de falcó, camaleons secs, dents d’animals, herbes de tot tipus i multitud de despulles vegetals o animals omplien la plaça per a tot aquell interessat en fabricar-se un grigrí. M’imaginava la Fatoumata, anant a comprar en un mercat similar, seleccionant aquí i allà algun tros de pell, alguna pedra protectora i algunes herbes i barrejant-ho després amb sorra i uns quants dels seus cabells per a embolicar-los després en un paquetet de cuiro que es fixaria al canell.
Era la persona idònia per a posar en pràctica les nostres capacitats endevinatòries.
Li vam fer aguantar els bolígrafs aixecats sobre la taula amb les mans, i els va haver de deixar caure, com si fos el joc del Mikado. Tota la resta va ser inventiva.
–Aquesta d’aquí ets tu sens dubte. Veus com aquest bolígraf està fet de fusta? Com un arbre de la Guinée Forestière, com un arbre de Gbakoré, d’on ets tu.
El bolígraf de fusta l’estava apuntant directament. Ella va assentir.
–I aquests dos que s’aguanten inestables sobre teu representen un canvi. Veus que les dues puntes divergeixen? Això és perquè et trobes en un moment de canvi. Arribarà un moment que hauràs de triar. Hauràs de decidir si vols seguir amb la perruqueria o si vols iniciar-te amb la informàtica. Veus que en aquest bolígraf d’aquí s’hi veu la molla? És com si fos el rull d’una perruca o la forma d’una trena. Indica que encara et queda un temps de treball aquí a la perruqueria... Però fixa’t que l’altra alternativa tampoc no és fàcil. Fixa’t que aquest bolígraf pesa més que l’altre. Això significa que hauràs de treballar fort per a aconseguir-ho. I fins i tot potser hauràs de viatjar. Veus com apunta cap a Conakry?
La Fatoumata, amb ulls esbatanats, seguia cadascun dels nostres moviments. Sospesava els bolígrafs i assentia quan li fèiem les preguntes de les quals ja coneixíem la resposta.
–Veus que aquí hi ha un bolígraf decaigut? A prop de tu? Ha de ser un germà teu. Tens un germà gran, oi? Té problemes de salut?
No, el seu germà no tenia problemes de salut, ens va dir.
Però estàvem segurs que si en el futur li sortia un refredat, la Fatoumata li diria que allò feia temps que sabia que passaria.
Li diria que allò ja ho havien predit un parell de tubabs folls amb un grapat de bolis.

2 comentarios:

  1. Aquest estiu he viatjat per Mali i el teu escrit m'ha encantat. Com a antropòleg que sóc, l'escrit m'ha semblat molt explicatiu de la mentalitat animista dels pobladors malians. Una entrada boníssima!!!

    ResponderEliminar

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...