Kon-Tiki expedition

© Kon-Tiki Museum, Oslo

One of the most known and renowned expeditions, the Kon-Tiki sailing from Peru to Polynesia marked a huge step on the experimental archaeology field. Its originator and leader, Thor Heyerdahl, wanted to prove the possibility of a pre-Columbian interchange between South America and Polynesia. He achieved the goal by constructing a sailing raft made of nine balsa tree trunks, an available wood in the forests of Peru. A mangrove wood mast supported a main sail of 15 by 18 feet on a yard of bamboo stems.
A plaited bamboo cabin provided refuge for the six crewmen that sailed the boat through the Pacific Ocean: Thor Heyerdahl as Expedition leader, Erik Hesselberg as navigator, Bengt Danielsson as steward in charge of supplies, Knut Haugland as radio expert, Torstein Raaby in charge of radio transmissions and Herman Watzinger as meteorological and hydrographical data collector.
The Kon-Tiki carried 250 litres of water in bamboo tubes. For food they took 200 coconuts, sweet potatoes, bottle gourds and other assorted fruit and roots. The U.S. Army Quartermaster Corps provided field rations, tinned food and survival equipment. In return, the Kon-Tiki explorers reported on the quality and utility of the provisions. They also caught plentiful numbers of fish, particularly flying fish, "dolphin fish", yellowfin tuna, bonito and shark.
Heyerdahl believed that people from South America could have settled Polynesia in pre-Columbian times. His aim in mounting the Kon-Tiki expedition was to show, by using only the materials and technologies available to those people at the time, that there were no technical reasons to prevent them from having done so. (Although the expedition carried some modern equipment, such as a radio, watches, charts, sextant, and metal knives, Heyerdahl argued they were incidental to the purpose of proving that the raft itself could make the journey.)
The Kon-Tiki expedition was funded by private loans, along with donations of equipment from the United States Army. Heyerdahl and a small team went to Peru, where, with the help of dockyard facilities provided by the Peruvian authorities, they constructed the raft out of balsa logs and other native materials in an indigenous style as recorded in illustrations by Spanish conquistadores. The trip began on April 28, 1947, at Callao, Peru, and after 101 days and over 6.980 km across the Pacific Ocean, they arrived at Raroia in the Tuamotu Islands on August 7. They had mainly followed the Humboldt Current. The crew's first sight of land was the atoll of Puka-Puka on July 30. They made brief contact with the inhabitants of Angatau Island on August 4, but were unable to land safely. Incidentally, the Angatau atoll was reached after 97 days of travel, the calculated absolute minimum navigational time to reach Polynesia. Three days later, on August 7, the raft struck a reef and was eventually beached on an uninhabited islet off Raroia Island in the Tuamotu group. The team had travelled a distance of around 3,770 nautical miles at an average speed of 1.5 knots. After spending a number of days alone on the tiny islet, the crew were greeted by men from a village on a nearby island who arrived in canoes, having seen washed-up flotsam from the raft. The crew were taken back to the native village, where they were feted with traditional dances and other festivities. Finally the crew were taken off Raroia to Tahiti by the French schooner Tamara, with the salvaged Kon-Tiki in tow.
Thor Heyerdahl's book about his experience became a bestseller. It was published in 1950 as The Kon-Tiki Expedition: By Raft Across the South Seas, later reprinted as Kon-Tiki: Across the Pacific in a Raft.

A documentary motion picture about the expedition, also called Kon-Tiki was produced from a write-up and expansion of the crew's filmstrip notes and won an Academy Award in 1951. 

The original Kon-Tiki boat is now on display in the Kon-Tiki Museum in Oslo.

The DOGON of Mali and Burkina Fasso

PEOPLES OF THE WORLD
Name: Dogon
Living Area: Mali and Burkina Fasso (Africa)
Population: 400.000 - 800.000
Language: Dogon (related to Mandé and Gur languages)
First european contact: Krause (1860s)
Comments: The Dogon people live in the region of the semi-arid Bandiagara plateau and sandstone cliffs, and in the Seno-Gondo plain. As soon as the 15th century, the Dogon already inhabited the Bandiagara cliffs region, although they had previously replaced an older population known as the Tellem (which lived there from the 11th century, and whose textile remains, such as burial blankets and clothing, are considered the oldest organic materials from archaeological contexts preserved in sub-Saharan Africa). Even an older population, named the Tolloy, is said to have previously lived in the area.
The Dogon live in rectangular mudbrick or stone/mud-covered buildings in small villages near the cultivated parcels and water supplies. They cultivate and recollect mainly millet, which they store in big grain stores. Onions, peppers, carrots, lettuce and cabbage are grown for sale at local markets. Domestic animals include goats, donkeys, some cattle, and chickens. Wild fruits and plants complement the diet and serve as traditional medicine. Hunting is not of economic importance, but brings prestige.
Several crafts are practiced by the Dogon. Weaving is typically a male craft. While women spin the cotton, it is the men who are responsible for weaving long bands of cloth. Pottery making is mainly a female craft. The blacksmiths make and repair agricultural tools, jewellery and other metal products. Also, they are responsible for woodwork, such as producing masks and statues. Leatherworkers fabricate bags, sheaths for knifes, saddles, and shoes among other items. In recent years blacksmiths as well as leatherworkers, have become more and more involved in the production and trade of souvenirs. The souvenir-trade has become an important source of income and employment in Mali. Many young Dogon earn their living as guides. In the villages, facilities for tourists have been created, providing a significant source of income for some.
Though much influenced by Islam, there are some christian villages and some other remain still practising their ancestral animist religion that worships creator god Amma.
Historically studied by french anthropologists, the great affluence of these among the dogon resulted in a well-known joke: "Do you know how many people live in a Dogon house? Five: the parents, two children and the french anthropologist".
Both men and women get circumcised during their childhood. Dogon myth explains the necessity to remove the female element (the prepuce) from a boy’s body to enable him to become a man. Similarly, the removal of the clitoris, thought to be the male element in girls, is considered necessary for them to become women. The excision of girls takes place within the villages, in contrast to circumcision ceremonies, that take place outside the village boundaries. Although circumcision is justified by Dogon myth and therefore appears long established, it is possible that this ritual has been adopted only in the more recent past under the influence of Islam and merged with local initiation rites.
Well-known by: their mask dances at the occasion o funerary festivals (such as the nyou yama, dama, or the Sigui). The Sigui is the most important ceremony of the Dogon. It takes place every 60 years and can take several years. The last one started in 1967 and ended in 1973, the next one will start in 2027. The Sigui ceremony symbolises the death of the first ancestor till the moment that humanity acquired the use of the spoken word. The Sigui is a long procession that starts and ends in the village of Youga Dogorou and goes from one village to the other during several months or years. All men wear masks and dance in long processions. The Sigui has a secret language, Sigui So, that women are not allowed to learn. Some men, called the Olubaru, form the secret society of Sigui that plays a central role in the ceremony. They prepare the ceremonies a long time in advance, and they live for three months hidden outside of the villages while nobody is allowed to see them. The villagers are afraid of them and fear is cultivated by a prohibition to go out at night, when sounds warn that the Olubaru are out. The most important mask that plays a major role in the Sigui rituals is the Great Mask or the Mother of Masks. It is several meters long and is just held up by hand and not used to hide a face. This mask is newly created every 60 years.
Some words in their language:
hello: seuw
my name is ... : boy ma ...
yes: ha
no: ay
au revoir: konè
Learn more about them at: Dogon article in Wikipedia

Early Man and the Ocean

Conference: Early Man and the Ocean
Date: 23 to 26 September 2010
Place: The Kon-Tiki Museum and The Norwegian Maritime Museum (Oslo, Norway)
Price: Free for conferences (just notice on e-mail). For the film festival, the standard museum admittances apply.
Website: www.kon-tiki.no
Contact name: Reidar Solsvik (Reidar.Solsvik@kon-tiki.no)

Early Man and the Ocean 2010: Social Significance of Ocean Voyages is a combined conference and film festival.
The conference topic is maritime experimental archaeology and maritime history dedicated to how (pre)historical or experimental voyages influenced the society they were a part of or the society with which they came in contact.
The conference consists of three sessions on Thursday 23 and Friday 24 of September:
1) Significance of the maritime experiment – social and technological
2) Significance of Ocean Voyages 1 – Oceans Connect
3) Significance of Ocean Voyages 2 – The Sea as a Social Space.
Key note speaker: Professor Ben Finney, University of Hawai'i, "The significance of experimental voyages as a source of scientific knowledge."
The film festival 23-26 of September will screen over 20 films related to maritime experimental archaeology and first European contact with peoples in polar regions:
-BUILDING PHARAOH'S SHIP - Can the legendary trading vessel of an Egyptian queen sail again? WGBH/Nova
-LAPITA VOYAGE EXPEDITION - J. Wharram and H. Boon
-THE SEA STALLION'S VOYAGE - A trial voyage in film and music. Viking Ship Museum, Roskilde
-CILICIA - K. Balayan
-VIRACOCHA I & II - Eyes Open Production
-THE ABORA SAGA - D. Görlitz
-KABANG 2010 - Sea nomads from the Mergui archipelago sail the southwest coast of Norway. Ten Thousand Images
-THE LOG BOAT FROM GLOMMA RIVER - Norwegian Maritime Museum
-ROALD AMUNDSEN'S SOUTH POLE EXPEDITION (1910-12)

Nome, allà on acaba la Iditarod

Al costat de l’ajuntament de Nome, Alaska, hi ha un arc format amb tres troncs de fusta massissa. Durant tot l’any reposa apartat a una banda del carrer com si l’haguessin castigat i estigués fent penitència. Però quan arriba el febrer, l’arc es converteix en el protagonista de la ciutat, perquè tothom espera impacient veure el primer trineu de gossos que passarà per sota les lletres gravades al tronc: «END OF IDITAROD DOG RACE, 1049 miles, Anchorage, Nome». Aquest arc de més de dues tones de pes és la meta d’arribada de la cursa de trineus de gossos més coneguda del món, la Iditarod.
Vaig estar una estona contemplant-lo i fotografiant-lo, pensant en la quantitat de mushers que haurien passat per sota seu des del 1974, quan Red Olson, un llenyataire de Fairbanks va esculpir-lo i el va regalar al poble de Nome.
Era agost, i tot i que era tard al vespre, la llum del sol encara abocava una llum intensa sobre el carrer principal del poble. Uns immensos pick-ups circulaven sobre la terra batuda amb brunzit de potència. Uns quants esquimals sortien tentinejant d’algun dels quatre bars que servien alcohol en una de les poques comunitats no seques que hi ha al llarg de la costa del Mar de Bering. Aquí hi venien els esquimals que volien beure. Un parell de gossos van travessar furtivament el carrer i van desaparèixer per un dels carrerons que duien al mar.
Mentre m’estava davant de l’arc fotografiant-lo, un noi esquimal va sortir distret d’un cibercafè que hi havia al costat, amb un got de cafè fumejant a la mà. Vam estar a punt de xocar. Es va excusar i presentar. Es deia Karlin Itchoak, i amb el seu cabell curt, ulls estirats darrera unes ulleres rodones i vestit amb roba elegant, semblava més jove del que en realitat era, ja que acabava de treure’s el títol d’advocat i havia treballat ja al jutjat d’Anchorage. Em va dir que la setmana següent començaria a treballar al Consell Tribal, preparant noves lleis en benefici del seu poble, i estava molt entusiasmat amb la idea d’ajudar a la seva pròpia gent.
Veient que estava admirant l’arc de la Iditarod, em va confessar que el seu hobby preferit era l’uniraq, viatjar en trineu de gossos. Tenia uns quants gossos amb els quals s’entrenava a l’hivern. A l’estiu, hi col•locava rodes i podia circular també per la tundra. Però encara no havia competit en una cursa tan important com la Iditarod. Li vaig preguntar si en tenia intenció.
–És clar que sí. A qualsevol musher del món li agradaria participar-hi. Però costa moltíssim i és molt difícil fer-ho sense patrocinadors. S’ha de ser un professional per a tenir possibilitats fins i tot d’acabar-la.
La Iditarod va convertir un mètode caduc de locomoció en un esport nacional, i ha donat als seus corredors l’estatus que a altres països poden tenir els corredors de fórmula 1. A Alaska els guanyadors de la Iditarod són considerats herois, especialment a les ciutats d’origen. A Seward, per exemple, estan orgullosos de Mitch Seavey, el guanyador de la cursa del 2004, i Fairbanks s’enorgulleix d’haver tingut entre els seus habitants a Susan Butcher, guanyadora en quatre ocasions i la primera dona en aconseguir-ho.
Aquest orgull es remunta a l’episodi que el 1925 va llençar a la fama Nome i l’Iditarod Trail. A finals de gener d’aquell any, el metge del poble, el doctor Welch, va diagnosticar un cas de diftèria. Aviat van sortir més malalts i el doctor, sabent que els esquimals no hi estaven immunitzats, es va témer una epidèmia que no podria controlar amb les poques vacunes antitoxina caducades de feia cinc anys.
Va telegrafiar a Anchorage, on en tenien una bona reserva, per tal que li enviessin uns quants milers d’ampolletes, però una forta tempesta de neu impedia als avions de volar i el mar a aquella època estava glaçat. L’única manera d’accedir-hi era per terra, i l’única manera de superar el terreny era mitjançant relleus de trineus de gossos. Amb el tren recentment inaugurat van dur 300.000 ampolletes de sèrum gairebé cinc-cents quilòmetres fins a Nenana.
Mentrestant es van organitzar vint equips de trineus i mushers que sortirien de cada poble per on passava el camí per a rellevar-se. La cursa va ser frenètica i els corredors es van haver d’enfrontar amb tempestes que van baixar la temperatura per sota de -35ºC. Algunes ràfegues de vent feien perillar l’estabilitat dels trineus. El tram més difícil de tots els relleus el va fer Leonhard Seppala, un habitant de Nome d’origen noruec que havia estat campió tres cops a l’All-Alaska Sweepstakes. Seppala va haver de recórrer el tram que travessava el gel sobre la Badia de Norton, i el seu tir de huskies siberians van ser els veritables herois de la cursa. Tots els altres gossos de tir havien estat malamuts d’Alaska, criats pels Iñupiat malemiut de la Península de Seward, i tot i que aquests són més grans i amb més aparença de llop, no són tan ràpids com els huskies. Els gossos preferits de Seppala, Togo i Fritz, anaven al capdavant i van guiar el trineu en el tram més llarg i traïdor de tot el recorregut. L’últim tram fins a Nome, però, el va fer un altre noruec, Gunnar Kaasen, i el seu trineu el guiava Balto, un malamut.
Al cap de 127 hores d’haver sortit d’Anchorage el sèrum amb l’antitoxina va arribar a Nome. Les ampolletes estaven congelades, però el doctor Welch les va poder aprofitar i de totes les persones de Nome infectades només en van morir sis. D’un dia per l’altre, Kaasen i el seu equip de gossos (que eren propietat de Seppala) es van convertir en herois. Tot Amèrica va vibrar d’orgull amb l’èpica gesta, i es van organitzar tours pels Lower 48, els estats del sud, per tal que la gent pogués conèixer els gossos heroics. Per un temps, els trineus de gossos es van posar de moda, i aquell mateix any es va inaugurar l’estàtua de Balto que encara avui es troba al Central Park de Nova York. Però va resultar ser una moda passatgera. Un per un, els gossos del tour van anar morint, i els pocs que van quedar del tir original van acabar al Zoo de Cleveland. El 1933, Balto va morir al zoo i el seu cos va ser dissecat. Des d’aleshores pertany al Cleveland Natural Science Museum i l’exposen de tant en tant en una vitrina.
Togo i Fritz van acabar els seus dies en condicions similars. Per a Seppala, el Togo, el seu gos preferit, no havia tingut prou reconeixement. Quan va morir el gos, Seppala el va fer dissecar. Actualment es troba en una vitrina de l’Iditarod Trail Committee Headquarters a Wasilla. En Fritz va morir el 1932 a l’aparador nadalenc on feia de reclam d’uns grans magatzems de Nova York, i també va ser dissecat. La seva pista es va perdre entre compres i herències, però des del 2005 en Fritz ocupa un lloc de presidència dins del Carrie M. McLain Museum de Nome, després d’haver estat descobert en una subhasta.
Vaig veure la vitrina d’en Fritz dissecat quan vaig entrar al petit museu, entre moltes fotografies històriques de Nome i de la seva gent. Sobre el pelatge blanc el Fritz encara duia l’arnès de cuir amb borles de llana fet pel propi Seppala. Els criadors experts consideren que el Fritz és l’ascendent de la raça de husky siberià.
Leonhard Seppala va treballar durant vint-i-set anys a la Pioneer Mining Company, creada pels «Tres Suecs Afortunats», els primers descobridors d’or a Nome, com a conductor dels cavalls i gossos que traginaven material de les mines. El 1913, l’explorador àrtic Roald Amundsen va demanar-li a Seppala que criés i entrenés els huskies siberians que l’explorador havia dut de Rússia per a preparar la seva següent expedició, però va esclatar la primera guerra mundial i no es va poder dur a terme. Jafet Lindeberg, un dels «Tres Suecs Afortunats» va comprar-li els gossos a Amundsen i els va posar a mans de Seppala perquè els entrenés per a córrer, permetent així que Seppala i els seus gossos es convertissin en el millor equip de la història.
El públic dels Lower 48 no van tenir gaire present a Seppala i a Togo, que van recórrer cinc cops més distància que Kaasen i Balto en els relleus de la diftèria, però Nome sempre els ha considerat els seus herois. A tot el poble el nom de Seppala és ubic. Hi ha uns Seppala Apartments, un Seppala Street i encara es manté dreta la casa on va viure. Quan Joe Redington va batejar la primera Iditarod el 1967, ho va fer amb el nom de The Iditarod Trail Leonhard Seppala Memorial Race. Seppala havia mort el gener d’aquell any, i quan va acabar la cursa la seva esposa va espargir les seves cendres a l’Iditarod Trail.
No hi hauria pogut haver un millor bateig per a la cursa.

Més sobre la Iditarod.

Iditarod: The Last Great Race on Earth

Avui a les dues de la tarda començarà la Iditarod, la cursa de trineus de gossos més important del món, l'anomenada The Last Great Race on Earth. Els més de cinquanta equips de gossos i mushers intentaran, un cop més, ser els primers en recórrer la distància d’Anchorage a Nome en el menor temps possible. Un any més, Nome es convertirà en la capital del món del mushing.
Nome és segurament la ciutat del món amb més tradició de curses de trineus de gossos. El 1907 s’hi va fundar el primer club de mushers del món, i l’any següent s’hi va celebrar la primera cursa de la història, l’All-Alaska Sweepstakes, que recorria un itinerari circular de 657 quilòmetres.
Però d’entre totes les curses que han posat Nome al punt de mira, la Iditarod és la més important. La cursa pren el nom del camí històric que unia Seward, a la Península de Kenai, amb Nome. L’Iditarod National Historic Trail era utilitzat des de principis del segle XX per a transportar el correu, provisions i passatgers, principalment a l’hivern, cap a les poblacions de l’interior. El camí pren el nom de la població d’Iditarod, un poble miner que els indis atapascans Ingalik havien anomenat Haiditarod, «El Lloc Remot», molt abans que els homes blancs descobrissin que el nom havia estat ben escollit.
L’arribada de l’aviació va deixar obsolet el camí, i l’ús de les motos de neu va fer abandonar les canilles i els trineus. No va ser fins al 1973, amb la primera cursa de trineus de gossos, que l’antic sistema de transport no va començar a agafar prestigi de nou. Però aquest cop no com a mitjà de càrrega, sinó com a esport.
La idea de promoure una cursa al llarg de l’Iditarod Trail la va tenir Dorothy Page quan el 1964 estava pensant en què es podia fer per a celebrar el centenari de la compra d’Alaska als russos que se celebraria al cap de tres anys. Se li va acudir que una manera de recordar els primers temps d’Alaska era rememorant el transport de mercaderies amb trineus de gossos, i es va posar en contacte amb Joe Redington, un musher que coneixia, per a començar l’aventura. Van convèncer a l’Aurora Dog Mushers Club i amb uns quants voluntaris van començar a desbrossar l’antic camí que feia temps que no s’utilitzava. El 1967 hi va haver la primera cursa i una segona va seguir el 1969. Aquestes dues curses, però només havien tingut una llargada de quaranta-sis quilòmetres a causa de les limitacions del camí. El 1972 l’Exèrcit va obrir tot el camí com a pista d’entrenament hivernal, i el 1973 els organitzadors de la cursa van decidir arribar fins a Nome.
Aquell any, vint-i-dos mushers dels trenta-quatre inicials van acabar la cursa. Des d’aleshores cada any se celebra la Iditarod, que ha estat allargada fins a unes simbòliques 1.049 milles (1000 milles més 49 per ser el 49è estat, un total de 1.688 quilòmetres) d’Anchorage fins a Nome, i cada cop atreu més atenció del públic i els premis són més quantiosos.
La cursa comença el primer dissabte de març a Anchorage. Surt de la cantonada entre la Quarta Avinguda i el Carrer D, al bell mig de la ciutat. És un inici simbòlic que no puntua i que s’aprofita per a portar als trineus durant uns metres els passatgers que paguen el privilegi en una subhasta. Els beneficis es reparteixen entre tots els mushers que acaben la cursa per a ajudar-los a pagar el retorn dels gossos a casa.
L’endemà és quan comença la cursa de debò i quan els participants comencen a enfrontar-se amb una de les competicions més dures del món, amb temperatures que poden arribar als -50ºC, tempestes de neu, desorientació i gruixos insuperables de neu. No n’hi ha prou amb tenir un equip de gossos magnífic sinó que hi compta moltíssim l’estratègia a l’hora d’escollir les parades i el trineu. El trineu tradicional de fusta, sense cap clau i lligat per tendons, està sent substituït últimament per trineus de plàstic i alumini, però aquests no tenen tanta maniobrabilitat. L’elecció dels gossos és encara més important. Els que solen córrer són els huskies d’Alaska, una raça amb sang de llop, de malamuts, de husky siberià i gos indi a les seves venes.
Per tal de recrear encara més l’època en què els primers trineus recorrien la ruta, cada corredor ha de dur un paquet de cartes, que han d’anar segellant als prop de vint-i-cinc controls que hi ha al llarg de tota la ruta. El guanyador és el primer musher que arriba a Nome, però això no passa normalment fins al cap de deu a quinze dies després d’haver sortit. El corredor més ràpid fins a l’actualitat va ser Doug Swinley al 1995, que va arribar a Nome al cap de 9 dies, 2 hores, 42 minuts i 19 segons. La cursa no es dóna per acabada fins que no arriba l’últim corredor, i mentre dura, un fanal queda encès a l’oficina de correus de Nome durant tota la nit.
Aquest 2010 està previst que més de mil gossos participin a la prova més exigent del món. Per tal que el fred no impedeixi que el públic vagi a animar els mushers en aquells trams que la cursa passi pels centres habitats, l’ex-governadora d’Alaska, la mediàtica Sarah Palin, protagonitza l’anunci d’aquest any.


Després de la flamant victòria de Lance Mackey l’any passat (el tercer any en què guanyava la cursa), els competidors d’aquest any es volen posar les piles. La cursa promet ser ajustada, i els equips intentaran donar el millor de sí. La intenció, com a totes les curses, és arribar amb el menor temps possible i, probablement, amb les condicions actuals de la neu aquest any sigui el millor per a aconseguir un nou record.

Més sobre Nome.