Un vrai mariage africain véritable

Al principi, la proposta del Sidiki no ens va entusiasmar gaire. Encara recordàvem massa bé la vil manera amb què l’Omar ens havia fet creure que un simple cabaret de cervesa de mill a Bamako era en realitat la celebració d’un típic casament africà. Per això, quan en Sidiki ens va proposar d’anar a les celebracions nupcials d’un amic seu l’endemà, no vam poder deixar de sospitar que acabaríem igualment decebuts.
Però, al capdavall, en Sidiki havia estat el nostre guia mentre havíem recorregut part del riu Níger i havíem conviscut amb ell durant tres dies al país Dogon i, a més, l’endemà no teníem res més a fer fins a les dotze, quan sortiria el bus cap a Bamako. Vam acabar acceptant.
Mopti és un dels ports més importants del riu Níger. La ciutat ha anat creixent vora l’aigua, al costat de la riba del Bani, una de les branques amb què es divideix el Níger en aquesta zona de Mali, i l’aigua està transitada per una munió de piragües de pescadors i pinasses de transport que recorren el corrent tranquil del riu al Sud cap a Bamako i al Nord cap a Timbuctú.
Vam quedar que en Sidiki ens trobaria a l’ajuntament, on s’havia de celebrar el casament. Duraria dos dies, però tot començava amb la inscripció al registre civil.
Nosaltres, els tres europeus, havíem d’anar caminant pel carrer que resseguia el riu, a l'ombra dels manguers esplendorosos. El Níger s'enfilava tranquil cap al Nord, cap a les àrides terres sudsaharianes. A la seva riba, al costat d'unes pinasses embarrancades en una platja de fang, mitja dotzena de cotxes estaven aparcats vora l'aigua, i els seus amos carretejaven galledes plenes d'aigua per a rentar els seus vehicles. Uns metres més enllà, un grup de dones rentava els atuells de cuina, i aprofitaven que estaven amb l'aigua fins als genolls per a rentar-se el cos, nu de cintura cap amunt, indiferents a les mirades dels vianants. Al centre del riu, els pescadors llençaven les xarxes rodones fent-les voleiar sobre les aigües marronoses.
Vam arribar d'hora a l'ajuntament, un edifici de tres plantes pintat d'ocre, envoltat d'un jardí refrescant. No havia arribat cap altre convidat encara i ens vam esperar fora. Al costat de la tanca una dona cuinava galettes d'arròs sobre un foc de llenya. Un home vell i el seu nét seien al costat del mur, en cadires de plàstic amb publicitat de Coca-Cola, mirant com la dona cuinava. En veure'ns arribar, el vell va fer fora al nen i oferí de seure al més gran d'entre nosaltres, no perquè fóssim blancs, sinó perquè aquí a l'Àfrica el que compta és el respecte per a la gent gran, la gent amb experiència.
Al cap de poc van començar a arribar els convidats. Els homes anaven vestits força informalment, amb roba de carrer a la moda occidental. Només alguns vestien el bubú tradicional. Totes les dones, en canvi, anaven molt més modades, amb caftans de colors vistosos i llampants, i amb els peus tatuats amb complexos dibuixos visibles sobre les sandàlies. La majoria duia un mocador lligat al cap en conjunt amb el vestit, però les qui no en duien s'havien fet pentinats espectacularment complexos amb rulls, extensions, trenats i cues complicades. Gairebé totes s'havien pintat unes celles arcades, negres i grosses que arribaven gairebé a tocar les orelles. Totes volien mostrar les millors gales.
Una mica més tard van arribar els nuvis: Papa i Sughena Konné. A diferència dels convidats, aquests anaven vestits totalment a l'occidental, la núvia amb un vestit blanc amb guants, vel i collaret incorporat. El nuvi, vestit de negre amb camisa blanca. La jaqueta del vestit conservava encara l'etiqueta del fabricant al puny esquerra, símbol de nou i per tant de distinció. Als dos se'ls veia seriosos mentre es feien les fotografies amb tots els convidats, al jardí de l'ajuntament.
Quan tots els convidats van haver-se fotografiat amb els nuvis, van anar fins al darrera de l'edifici, on hi havia l'oficina d'Estat Civil. Seguint la comitiva, una espècie de griot cridava i gesticulava exageradament, exaltant les virtuts dels nuvis i desafiant als convidats a impedir el casament. Els nuvis l'escoltaven seriosos. Molts dels convidats somreien amb el formalisme.
Un parell de nens del carrer s'havia escolat entre la multitud per a vendre xiclets. Poca gent els feia cas, i concentraven la seva atenció cap a l'interior de l'estreta cambra on els nuvis signaven els papers. La gent s'apilava al defora per a poder-los veure signar el document. El caos es va generalitzar quan en pocs minuts van venir dos grups més de nuvis amb els seus respectius convidats. Aviat el jardí no va ser prou gran per a albergar tanta gent, ni al pàrquing del costat de l'ajuntament hi cabien més cotxes i motos. L'aire es va omplir amb la cridòria de tres griots esgargamellant-se entre la multitud acumulada. Quan la parella de nuvis va sortir de la sala d'Estat Civil, ja estaven casats. Calia començar les celebracions, i calia deixar lloc per als altres.
Mica a mica tothom va anar cap al pàrquing per a pujar als cotxes o a les motos. En fila índia, vam anar sortint cap al carrer, nosaltres dins un vell renault atrotinat conduït per l'Henry, un amic d'en Sidiki. Seguíem les motos i els altres cotxes en una comitiva sorollosa que recorregué, botzinant tota l'estona, els carrers de Mopti donant dues voltes al barri portuari de la ciutat. Passant pel costat dels terrissaires, els venedors de sal o els dispensadors de gasolina, tothom es girava per a veure la comitiva nupcial, i saludava als coneguts o somreia al pas dels convidats que cridaven visca-els-nuvis.
Vam acabar el recorregut prop de la casa de la núvia, en un carrer sense asfaltar, amb clavegueram obert a banda i banda. La casa, de parets de maons folrats de fang, no es distingia de les altres per l'aparença, però la gran quantitat de gent entrant i sortint de la porta ens va indicar de seguida quina era. Uns quants veïns esguardaven des del llindar de casa seva l'anar i venir dels convidats. Vam entrar a la casa. A la planta baixa hi havia un pati fresc i ombrívol, envoltat d'entrades a un corredor on anaven a parar les habitacions de la planta baixa i l'escala que pujava al segon pis. En unes cadires de plàstic al centre del pati s'hi asseien ja els nuvis, i al costat seu, davant o entremig s'hi anaven ficant els convidats que volien fotografiar-s'hi. El fotògraf amb prou feines tenia espai per a poder fotografiar-los i havia de confiar amb el gran angular per a poder fer les fotos entre empentes. Tot i tenir uns trenta metres quadrats, al pati amb prou feines s'hi cabia. Algú va entrar amb una palangana amb uns quants refrescos embotellats banyats en glaçons de gel ja fosos. Amb la calor del matí ja començant a fer efecte, van acabar-se de seguida.
Vam sortir a la llibertat del carrer. Hi havien muntat un envelat amb teles penjades d'una banda a l'altra. Uns quants dels convidats ja s'hi havien assegut a l'ombra, esperant que instal•lessin els instruments i els altaveus per a poder començar la festa. Al terra ja s'hi veien alguns dels tambors i djembés que tocarien després, quan arribessin els músics. Però encara no era hora de festa. Calia una darrera formalitat abans de començar-la. Vam seguir la comitiva que sortia de casa la núvia i vam anar a peu, no gaire lluny, fins a casa el nuvi. A l'interior hi havia també un pati, amb les parets pintades d'un blau cel brut i escrostonat. Just a l'entrada, al rebedor mateix de la casa, tres cabres menjaven herba d'una galleda.
El pare del nuvi s'asseia al terra en un racó del pati, entre els nuvis. Quan vam ser-hi tots, va demanar silenci i va pronunciar unes paraules en bambara, i després, amb un rosari entre les mans, va realitzar unes pregàries i benediccions per al jove matrimoni que els convidats van anar repetint. Quan va haver acabat, els nuvis es van aixecar i van dirigir-se cap a fora. Els convidats els anaven felicitant i els donaven cops afectuosos a l'espatlla.
Vam seguir-los fins a fora. No podríem veure la resta de la festa. No podríem sentir la música que sonaria fins a altes hores de la nit, ni veuríem el ball desenfrenat amb què els convidats celebrarien les noces de la parella. Sabia greu marxar ara que ja formàvem part d'aquella comitiva alegre que havia acompanyat als nuvis durant aquell matí. Però era tard i havíem de tornar cap al centre de la ciutat per a agafar el bus que ens havia de dur a Bamako. Els vam dir adéu amb tristor, però a la vegada satisfets i amb la sensació d'haver-nos tret una espina clavada.
Per fi, aquest cop sí, havíem pogut veure un vrai mariage africain.

Memòria Negra

Yo soy aquel negrito
del África tropical,
que cultivando cantaba
la canción del Cola Cao...

Poques vegades en la història de la publicitat espanyola una cançó ha estat tan identificada amb un producte com la famosa cançó del "negret" de Cola-Cao. I poques vegades una campanya publicitària ha mostrat tant bé la visió paternalista sobre Àfrica que podia tenir la metròpoli sobre una colònia.
El Cola Cao va aparèixer al mercat al 1946, i ja ho va fer amb la discutida representació de les figures dels recol·lectors africans amb fruits de cacau al cap. La cançó va ser un èxit a les ràdios a partir del 1955, i quan posteriorment es va fer la versió televisiva de l'anunci, va passar directament a formar part de la iconografia publicitària de l'època franquista.
I és justament aquesta visió franquista, colonialista i propera al racisme sobre l'Àfrica colonial espanyola, la que investiga el documental MEMÒRIA NEGRA.

Ahir en van fer un passi a la Biblioteca Jaume Fuster, organitzat per l'associació CAUÉ (Amics de São Tomé e Príncipe) i amb la presència del director del documental, el periodista Xavier Montanyà.

El reportatge recull el procés d'independència de la Guinea Equatorial espanyola i la seva llarga dictadura a mans de Francisco Macías i després a mans de Teodoro Obiang. Aborda, amb entrevistes tant a polítics del moment com a exiliats africans, les causes del fracàs de la independència.
No es queda curt amb les crítiques. En una entrevista amb Manuel Fraga Iribarne, parla del paper que aquest va tenir en aconseguir la independència del país africà. A diferència de Carrero Blanco, partidari de deixar les coses en l'statu quo en què es trobaven (possiblement perquè ell mateix tenia grans fortunes invertides en finques agrícoles a la colònia), Fraga lluità per aconseguir la independència. Amb aquest gest esperava acontentar les Nacions Unides i a la vegada esperava que tindria aleshores més dret moral per a exigir el retorn de Gibraltar a Espanya. El testimoni de raga és un dels més representatius del reportatge. En una de les intervencions, diu que tres mesos abans de la independència,va aprofitar el viatge per a caçar un elefant: "Esa fue la parte más interesante", arriba a dir.
Fraga signà la concessió de la independència i el 12 d'octubre del 1968, els equatoguineans havien escollit un president en unes eleccions democràtiques. És irònic pensar que la colònia d'una metròpoli feixista i dictatorial aconseguís la independència i la formació d'un govern per vies democràtiques, i potser és per això que uns mesos després de l'elecció de Francisco Macías com a President de la República de Guinea Equatorial, Espanya es va desentendre totalment de la situació del nou país africà.
Macías, inestable psíquicament, va eliminar tots els seus opositors poc després d'arribar al poder, defenestrant literalment a Anastasio Ndongo després del frustrat cop d'estat d'aquest. Macías imposà una dictadura amb un sentiment antiespanyolista que acabà amb la fugida massiva tant dels colons i les tropes espanyoles, com dels opositors equatoguineans a la dictadura de Macías. La relació espanyola amb Guinea Equatorial s'acabà, i tota la informació es guardà en carpetes classificades.


A diferència d'altres nacions colonialistes com França, Bèlgica o Anglaterra, Espanya encara no ha sabut o no ha volgut analitzar el seu paper a l'Àfrica i realitzar una catarsi expiatòria sobre les seves accions a Guinea Equatorial. Encara que han passat més de quaranta anys, alguns protagonistes continuen vius i convençuts que els ideals que Espanya va dur a l'Àfrica eren necessaris. Alguns fragments del Nodo del documental són increïbles. "Queremos en África hombres que hablen castellano y que recen a Cristo en nuestro idioma", explicava una seqüència. "Los niños infieles esperan vuestra ayuda", proclamava un cartell de DOMUND. Les carpetes amb tota la documentació classificada encara es mantenen segellades i en secret.Fa temps que el cacau o la fusta han deixat de ser la gran riquesa de Guinea Equatorial. Ara n'és el petroli. I és la flaire del cru que ha fet tornar a Guinea als espanyols. Durant el juliol passat una delegació de polítics i empresaris espanyols van viatjar a Guinea Equatorial. Entre ells Miguel Ángel Moratinos, ministre d'Assumptes Exteriors, i el mateix Fraga Iribarne. El primer va homenatjar la gran feina feta per Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme en el que va ser una gran transició política dient que "fue él quien tuvo la alta responsabilidad de participar en el día de la independencia de Guinea Ecuatorial y hoy regresa con el sentimiento de que Guinea es ahora un país diferente, independiente, soberano, moderno, dinámico y próspero que inicia una nueva etapa en el siglo XXI".
Es va deixar d'afegir que el país continua sota la dictadura fèrria de Teodoro Obiang, després de derrocar a Macías en el cop d'estat del 1979. Ni aleshores ni durant el cop d'estat de Ndongo, Espanya va voler intervenir, i milers de morts van seguir a les repressions sanguinàries. L'interès actual dels espanyols per a restablir relacions amb el minúscul país africà són clares, més enllà de les simpaties que un país de parla hispana a l'Àfrica puguin despertar: als anys 90 es va trobar petroli a Guinea Equatorial, i a Espanya li interessaria que Repsol YPF pogués extreure'n una mica. Els EUA ja fa anys que hi són presents amb inversions multimilionàries per a extreure petroli africà que els alliberi de la dependència del cru àrab, i ara Espanya en vol una part.
Mentrestant, Obiang i la seva família s'han embutxacat personalment més de 700 milions de dòlars en rèdits del petroli del seu país i Obiang s'ha convertit en el cap d'estat més ric de tot Àfrica. Tot i ser el quart productor de petroli de l'Àfrica sudsahariana, dos de cada tres habitants de Guinea Equatorial han de viure amb menys d'un euro al dia, i el govern no ha modernitzat cap de les infraestructures necessàries, ni carreteres, ni escoles ni hospitals. I mentrestant, la família Obiang augmenta la col·lecció de Maserattis, xalets a Califòrnia i mansions a Washington D.C. amb el consentiment d'uns EUA que busquen petroli no islamista.

Quan encara Espanya no ha entonat un mea culpa pel seu paper en l'actual estat de Guinea Equatorial, ara vol tornar per a explotar de nou l'Àfrica que havia perdut. En comptes de condemnar un govern corrupte, s'hi vol aliar per uns quants barrils de petroli.
És typical spanish.

I és que la societat tampoc no ha canviat: als pots de Cola Cao encara continua apareixent la parella de recol·lectors de cacau.

Mont Nimba. Primera part.

Pujar al Mont Nimba no és difícil. El que sí que és complicat és arribar-hi.
Situat a la frontera entre Costa d'Ivori i Guinea, i prop de la frontera amb Libèria, aquest massís que culmina a 1.752 metres està protegit per l'UNESCO des del 1981 i actualment es considera una Reserva Natural Estricta, prohibida al turisme.
Tot i així, hi volíem pujar, i per a això necessitàvem el permís del governador. Ens trobàvem a N'Zérekoré, la capital de la regió de la Guinée Forestière, a Guinea, i era en aquesta ciutat provinciana on es trobava la Governora, la seu del poder militar de la regió. En un gran edifici de dues plantes, amb un ample porxo al final d'unes escales de formigó, un parell de soldats uniformats custodiaven l'entrada. D'altres soldats, cadascun amb un uniforme diferent, reaprofitats de saldos militars d'altres països, entraven o en sortien en direcció al campament que hi havia a l'altra banda de la gran plaça de terra batuda vermella que hi havia davant la Governora.
El governador ens va rebre al seu despatx, acompanyat pel secretari. La sala era ampla, les parets cobertes de plaques de fusta treballada i les finestres que donaven a la plaça camuflades darrera grossos cortinatges. Un aparell d'aire condicionat ranquejava abocant alenades d'aire fresc en un ambient enrarit. El governador, El Hadi Oumar Traoré, seia en una ampla cadira folrada de pell, rere una taula de fusta massissa. Era un enorme Malinké corpulent, de faccions anguloses, perfectament afaitat, enfundat en un uniforme impecable, botes negres llustroses i tocat amb una boina militar vermella perfectament ajustada al seu cap pelat.
No es va aixecar per a rebre'ns, però amb un gest condescendent ens va indicar que podíem seure a les tres cadires que hi havia davant la taula. Ens va preguntar què necessitàvem, i el secretari, amb qui havíem parlat anteriorment, va respondre per nosaltres. El governador escoltava i assentia de tant en tant, mentre ens anava mirant a cadascun dels tres europeus que volíem pujar al Mont Nimba. Al nostre guia Diamou, de l'ètnia Peul, amb prou feines se'l va mirar: els Malinké havien estat antigament els propietaris dels esclaus Peul i encara existeix una certa distinció de classes.
Quan li vam haver acabat d'explicar les nostres intencions, va assentir de nou, i amb les mans encara enllaçades sobre la taula, va parlar amb un francès gutural i pausat:
−En primer lloc, us vull donar les gràcies per haver escollit Guinea per a passar-hi les vacances tot i els missatges negatius que durant els últims mesos s'han anat transmetent pels mitjans de comunicació. Però podeu estar tranquils que aquí a Guinea encara no hi ha problemes de terrorisme com a Mauritània o Mali.
Va somriure i afegí, com per a donar-nos més confiança: «Aquí a Guinea tot està sota control». El secretari anava confirmant les paraules del governador amb cops de cap.
−Però malauradament el permís per a pujar al Mont Nimba el dóna el prefecte de Lola, i convé que aneu allà per a obtenir-lo.
El governador es va aixecar:
−Us desitjo una bona estada al país −i allargant-nos la mà, ens acomiadà.
Vam sortir del despatx amb el convenciment que obtenir el permís seria encara més complicat del que ens havíem imaginat.
La carretera que va de N'Zérekoré a Lola és prou bona, ben asfaltada, amb algun sot ocasional que el conductor del nostre taxi sorteja amb facilitat. A la ciutat, ja hi havíem vist alguna serradora de fusta que intuïa la presència de grans boscos propers, però ara circulant per la carretera és quan veiem ja les palmeres i els alts arbres de la selva forestal que entapissa aquesta regió del sud de Guinea. I en veiem també els caçadors que s'endinsen al bosc amb les velles escopetes a l'espatlla, esperant poder matar alguna bestiola per a vendre al mercat. Difícilment menjaran el que aconsegueixin caçar. La carn és massa valuosa, i amb el que cobrin de la seva venda podran comprar arròs per a alimentar-los molts més dies. Aleshores les seves dones estendran l'arròs sobre l'asfalt de la carretera, per tal que el sol tropical l'assequi. I si els pneumàtics dels camions o dels cotxes que circulen cap a Lola, com el nostre, passen per sobre, no se'n preocupen gaire. Al contrari, trenquen així la grana i en separen la clofolla, estalviant-los d'haver-ho de pilar.
Quan travessem algun riu, que baixen plens tot i que ens trobem a l'època seca, sempre hi veiem unes quantes dones rentant roba, o alguns vailets banyant-se i llançant-se a l'aigua des de l'alçada del pont, o més sovint encara, propietaris orgullosos que renten les seves motocicletes xineses vora el riu. Algunes d'elles encara guarden el plàstic de bombolles original que protegia els intermitents o el dipòsit del combustible, en un intent de fer-les semblar encara noves.
Cada certs quilòmetres hem d'alentir la marxa, acabar frenant i sospirar resignats. Ens trobem amb un dels múltiples controls militars que proliferen a totes les carreteres de Guinea. Una simple corda, tensada entre dos arbres i destacada amb bosses de plàstic lligades per a fer-la més visible sol servir com a post policial. De vegades, una llarga tija de bambú fa la funció de barrera. Aleshores hem de repetir el que ja s'ha convertit en rutina: fer bona cara i somriure i ensenyar els passaports a un soldat analfabet, vestit amb restes d'uniforme, amb una kalashnikof penjada a l'espatlla, que revisa per totes bandes el document i el carnet de vacunes fins que el decideix portar al sargent, normalment endormiscat sota l'ombra d'un arbre proper. Molt sovint ajuda dir que som de Barcelona. Tothom aquí coneix el Barça, i això acostuma a distendre l'ambient. A més, som turistes i tenen ordenat no molestar-nos. I normalment ho respecten. Si fóssim locals ja ens haurien demanat la seva comissió per a deixar-nos passar. Alguns militars intenten fer pagar al nostre xofer, fent-lo sortir amb qualsevol excusa i interrogant-lo darrere el cotxe, lluny de la nostra mirada, però l'Ahmed sap que no hi tenen cap dret i es planta. No accepta l'escroquerie, aquest suborn rampant que segueix a Guinea, i puja al cotxe de nou, tranquil, i obliga a fer baixar la corda, indiferent a les metralladores.
Algunes vaques es passegen tranquil•lament pel mig de la carretera. La creuen un parell de cabres despistades, la circulen uns quants ciclistes amb velles bicicletes atrotinades i la caminen desenes de dones i nens amb les vitualles dalt del cap, rígids com cariàtides, però movent-se gràcilment amb la càrrega al cap. De tant en tant, s'alcen al nostre pas dues o tres uolos, petites perdius espantades entre les canyes de les vores, o creuen furtivament la carretera àgils grenís, esquirols llistats que salten entre les branques dels arbustos propers.
Aproximadament una hora separa N'Zérekoré de Lola, i quan arribem a la petita ciutat és com si haguéssim arribat a la fi del món. Aquí la carretera deixa d'estar asfaltada i es converteix en una serp irregular de pols vermella, castigada per les roderes dels camions que van cap a Libèria o la Costa d'Ivori.
El prefecte de Lola havia marxat de viatge a N'Zérekoré. Ningú, a la sala d'espera de la prefectura sabia quan tornaria. Cap de les sis persones que ens atenen i s'asseuen a la resta de sofàs folrats d'escai, davant la tauleta de fòrmica amb un cendrer de plàstic de Marlboro, no sap quan tornarà. No s'hi troben gaire sovint, que els vinguin a demanar pel permís, i es nota que no coneixen el procediment. No cal esperar al prefecte, però. Al cap d'una estona de converses entre ells, el que porta la veu parlant, que sembla el secretari, decideix avisar un dels ajudants i al cap d'una estona aquest torna amb un altre home.
Ens el presenten com al Chef de Section de Tourisme, Hotelerie et Artisanat. Ell és l'encarregat de rebre els pocs turistes que vénen aquí per a informar-los del que poden fer a la regió. Ens va conduir fins al seu despatx, una petita sala a la planta baixa, amb les parets pintades de verd, una finestra empolsegada i un gros armari. Una taula allargada, coberta amb una tela d'estovalles li servia de d'escriptori. No hi tenia gaire coses. Apilades a un costat de la taula, unes quantes carpetes amb fulls desordenats. A la paret, un pòster antiquat que incitava a «Découvrez la Guinée» i un marc amb un quadre d'un Jesucrist aerografiat. Darrera el Chef s'endevinava una taca negrosa a la paret, just on solia reposar el seu cap a les becaines de la tarda.
Gbanmou Pierre Simon, el Chef de Section, és un home d'uns cinquanta anys mal portats, d'aspecte cansat i ulls endormiscats. D'una de les carpetes de la taula en treu un parell de fotocòpies d'un plànol de la zona del Mont Nimba i les estén sobre la taula.
-Aquí podeu veure totes les coses que es poden fer a la zona.
Ens informa que hem de pujar al cim amb un guia oficial, i ens recomana que al petit vilatge de Sibadata preguntem per en Gono. I ens diu que l'únic lloc per a dormir és a les instal•lacions de l'IFAN, l'Institut Français de l'Afrique Noire.
Quan ja som a punt de marxar amb la fotocòpia, ens diu que hem de registrar-nos. Molt bé. Per 35.000 francs guineans per persona. No tant bé. Sobretot perquè després de pagar la immensa quantitat i d'escriure els nostres noms en un paper rebregat, creiem que en sortir de la sala aquell paper anirà directament a les escombraries. Acabem de ser escroqueritzats subtilment.
Teníem el mapa, però, i coneixíem el nom del guia que havíem de trobar. Vam marxar de Lola per enfrontar-nos a la dura carretera durant una hora i mitja de sotracs per un terreny de fang assecat amb les roderes marcades. La vegetació del costat de la carretera era plena de la pols vermella aixecada pels cotxes i camions que la circulaven, i el verd de les plantes feia temps que no veia el sol. No seria fins a l'estació de les pluges que aquelles fulles no quedarien netes. De tant en tant, podíem preveure l'arribada d'un d'aquests camions davant nostre, força estona abans de veure'l. Anava precedit d'un bolet de pols vermella que superava l'alçada del bosc costaner. No hi ha autobusos que vagin o vinguin de la Costa d'Ivori per aquesta ruta. Només hi passen cotxes o camions. I en tots dos casos aprofiten el viatge fins més enllà del límit de les seves capacitats. En un dels cotxes que passen hi compto onze persones al sostre, gairebé més que a dins del propi cotxe. En un altre camió encara més aprofitat, sobre la càrrega de farcells i embalums s'hi acumulen una vintena de viatgers. S'empassen pols i entomen hores d'insolació, precàriament agafats dels paquets o de les barres del portaequipatges. Un sot mal agafat, una corba massa tancada o el cansament acumulat poden fer saltar algun dels passatgers. Ja n'han mort uns quants a la carretera, però això no impedeix que continuïn viatjant d'aquesta manera.
A Sibadata, l'últim poble abans de la frontera amb la Costa d'Ivori, parem per a trobar en Gono. El petit vilatge consta d'una vintena de cabanes rodones de parets de fang i teulada cònica d'herbes. Una gran buguenvíl•lea de tons morats dóna un toc de color al costat del pou del poble. Unes dones pilen gra en un racó. Una colla de nens s'apropa en veure'ns, encuriosits pels tubabus que baixem del cotxe. Entre les bardisses que creixen als vorals hi corren mitja dotzena de porcs. Els habitants són cristians, com la majoria de la població de la Guinée Forestière. Al cap de poc se'ns apropa un home d'uns cinquanta anys, vestit amb una llarga gel•laba de cotó, verda i bruta, estripada a les vores. Resulta ser en Gono, el guia amb qui havíem de parlar, que és també el cap del poble. Ja és massa vell per a aquestes pujades, ens diu, però si tornem més tard ens presentarà un altre guia que coneix la muntanya i ens hi podrà acompanyar. Ens suggereix que pugem fins a l'IFAN, més enllà de la carretera, per a poder reservar habitacions per a dormir.
Li fem cas i acabem de fer un parell de quilòmetres amb el cotxe. L'Institut ocupa una parcel•la de selva a banda i banda de la carretera. Davant mateix de l'entrada, hi ha la tomba de Jacques Richard-Molard, professor de geografia colonial a l'École Nationale de la France d'Outre-Mer. Havia escrit una bona colla d'articles sobre la vida africana, en especial de la que aleshores era la Guinea Francesa. Va morir el 29 de juliol del 1951 en una caiguda quan baixava del Mont Nimba. En honor seu, la punta més alta del massís s'anomena Pic Richard-Molard. No és gaire bon presagi veure la tomba d'un accidentat just el dia abans de voler fer la mateixa muntanya que li va causar la mort.
En un recinte tancat amb un mur de totxanes, mitja dotzena de grosses cabanes de maó i teulada de xapa estan preparades per a rebre els pocs científics o turistes que vinguin a aquesta remota regió. Hi trobem un parell d'ajudants que retornen a l'Institut després d'un dia de posar trampes per a ratolins al bosc. Una parella de científics alemanys estan fent un estudi sobre una de les espècies de rosegador de la zona, i els dos ajudants els proporcionen les captures que necessiten per a estudiar la població. És possible que es tracti d'una espècie endèmica. La Reserva Natural del Mont Nimba, amb la barreja de sabana i selva tropical que conté, posseeix una elevada concentració de riquesa biològica, i més de dues-centes espècies endèmiques. Entre elles, el gripau vivípar del Mont Nimba (Nimbaphrynoides occidentalis) i el ratpenat nasofoliat del Mont Nimba (Hipposideros lamottei).
Fem un cop d'ull a les habitacions i ens adonem que aquest no és el lloc on volem passar la nit: insectes que corretegen pel terra, matalassos d'espuma desfets per la calor, la porqueria i el pas dels anys, i un sostre inaccessible per a penjar-hi la mosquitera. Aquí no hi podem dormir. Mentre pensem en una alternativa per a passar la nit que no sigui el cotxe de l'Ahmed, tornem a Sibadata a buscar el guia que ens havia proposat en Gono. Ens espera a l'entrada del poble, puja al nostre cotxe i ens l'enduem cap amunt de nou fins a l'IFAN. Aquí ha de parlar amb el cap de l'Institut per a que li doni el vist-i-plau per a poder guiar-nos. Mentre hi parlem, ens adonem que si abans les habitacions no eren correctes, ara tampoc no ho és el guia que ens han assignat. El francès que parla gairebé no s'entén i en apropar-m'hi per a parar millor la orella entenc per què. El seu alè put a alcohol. Estem en plena festa de cap d'any, i el guia ja ha buidat alguna ampolla de vi de palma. Estava clar que demà no estaria en solfa per a guiar-nos dalt la muntanya. I menys encara quan després de parlar amb un altre home de l'IFAN, el conductor de la furgoneta dels científics alemanys, ens assabentem que en realitat, al Mont Nimba no s'hi puja des d'aquí, sinó que cal anar a Gbakoré. Ell hi va pujar des d'allà.
Ens vam quedar del tot desconcertats. Que no era des d'allà per on es pujava a la muntanya? Per uns moments vam creure que seria impossible arribar a la muntanya. En podíem veure la silueta retallada contra el cel obscur del capvespre, però semblava inabastable.
−Heu de parlar amb en Bernard −ens va dir el xòfer.
−I qui és aquest Bernard?
−És el guia que em va dur al cim. Viu a Gbakoré.
Estava clar que havíem de tornar a Gbakoré.
−Així podem anar-hi?
−Sí, però no el trobareu encara. També treballa per a l'IFAN i avui ha anat a la selva. Abans de tornar cap al poble ha de passar per aquí. Podeu esperar-vos aquí o baixar cap al poble i esperar-lo allà. Així ja podeu sopar.
Vesprejava i al tròpic el dia s'acaba molt més ràpid que a les latituds més septentrionals. En uns instants, es passa de la claror a la foscor com si algú hagués estès una cortina negra al cel. Vam decidir baixar fins al poble i esperar en Bernard allà. Vam deixar el guia d'en Gono que dormís la mona, i vam tornar fins a Gbakoré.
Era ja fosc quan circulàvem per la carretera. De tant en tant, el llum monocular d'una motocicleta se'ns creuava a la foscor. Sovint, la silueta negra d'un caminant es retallava en la llum dels focus. Tornaven a casa a les fosques, confiant en la llum de les estrelles. Uns cinc quilòmetres abans de Gbakoré, vam veure un animal al mig de la carretera. Potser l'havia atropellat un dels camions que anaven a la Costa d'Ivori? A mesura que ens hi acostàvem amb el cotxe, la forma anava prenent cos, i quan vam passar pel seu costat vam veure que no era cap animal. Era un home, estirat al mig de la carretera. En posició fetal i amb les mans sota el cap. Era mort? Era viu? Havia caigut d'algun dels camions? L'Ahmed no va parar el cotxe. Va seguir endavant sense mirar si l'home estava malferit. Hi havia silenci, dins del cotxe. L'atmosfera era tensa. L'Ahmed estava nerviós. No va ser fins al cap d'uns centenars de metres que no va parlar.
−No he volgut parar perquè és molt perillós. L'home semblava que no estava malferit. Només estava borratxo. Massa vi de palma, possiblement, i s'havia posat a dormir al mig de la carretera.
Podia ser perillós per a ell si algun dels cotxes o camions no arribava a veure'l a temps i se l'enduia per davant, però encara podia ser més perillós per a qui parés a mirar si es trobava bé. Hi havia bandits, ens va dir l'Ahmed, que feien servir això mateix com a parany. Ens va explicar que una vegada que conduïa un cotxe cap a Conakry amb uns clients es van trobar amb la mateixa situació. Un home aparentment malferit enmig de la carretera, en plena nit. Un dels clients era metge i va fer parar a l'Ahmed per a assegurar-se que a l'home no li havia passat res. Es van aturar i van baixar del cotxe. Era fosc i només podien veure fins allà on arribaven els llums del cotxe. De les bardisses van sortir tres bandolers armats amb escopetes. El quart era l'home estirat al terra. Indemne, es va aixecar de la carretera i els va ensenyar la pistola que tenia amagada sota el cos. Els ho van prendre tot, aquella nit. Fins i tot el cotxe, que van recuperar més tard, al cap d'uns dies. Com a mínim no els van prendre la vida. L'Ahmed va aprendre perfectament la lliçó. La nit no és el millor moment per a fer de bon samarità.
−A la nit és quan surten les bèsties −va dir.
La resta del viatge va restar callat.
A Gbakoré vam arribar-hi en plena nit. La música de les dues discoteques del poble ja sonava forta. Davant d'on vam aparcar el cotxe, unes dones acabaven de refer-se els pentinats en una perruqueria improvisada en una estora escampada al terra i quatre bancs. La perruquera havia vingut expressament des de Lola per a estar-s'hi tres dies i poder arreglar el cabell de les dones per a la festa de cap d'any. Després tornaria a Lola amb uns quants francs de benefici a la butxaca. Amb l'ajuda de llanternes, enfilava complicadíssims trenats amb trossos de perruca de plàstic negre.
Uns homes s'ho miraven des del porxo d'una de les cases. Un d'ells va resultar ser el cap del poble. En Diamou, el nostre guia acompanyant, hi va parlar. En Bernard encara no havia arribat, però mentre esperàvem ens podia ensenyar les habitacions. En tenia de lliures, sí. Eren en realitat habitacions desocupades de casa seva. Les vam anar a veure. En cases de maons assecats al sol, de planta quadrada, una d'elles amb un ample porxo amb un parell de bancs que permetien seure a l'ombra. Les habitacions eren grans, amb un llit ben encoixinat i ample, amb mosquitera i bona ventilació. A l'habitació contigua, se sentia un guirigall de quitxalla excitada per la festa.
Poca estona després d'haver-nos aposentat a les habitacions va arribar en Bernard Doré, l'esperat guia. Seriós, recte, discret i despert, ens va semblar l'antítesi del que havíem vist a Sibadata i ens va agradar de seguida. Amb ell sí que teníem la impressió que al final podríem pujar al Mont Nimba. Amb ell, quedava superada l'últim impediment.O això ens pensàvem.
−Hi ha dos Mont Nimba. Heu de decidir a quin voleu pujar −ens va dir.
Altre cop, les circumstàncies semblaven posar-se en contra nostre. Des de tota l'àrea es veia un cim molt alt, retallat per un precipici a una banda. Era el més alt de la zona, i havíem pensat que el Mont Nimba era aquest.
−No, aquest no és el Mont Nimba. És el més alt de la cresta del Nimba, però el Pic Richard-Molard, el més alt, es troba més lluny i no s'hi arriba des d'aquí. Cal anar a Bossou per a pujar-hi. I l'excursió dura sis hores fins al cim i sis hores més de baixada.
Era una excursió per a fer sortint i tornant de nit, ens va dir. I calia estar fort per a poder-la fer sense problemes. Sabíem que tal com estàvem tots els components del grup seria impossible arribar a dalt.
−I l'altre cim? És més fàcil?
−Oh, i tant! Aquest és el que es pot veure des d'aquí. Només es triguen cinc hores per a pujar i tres per a baixar. Té un punt complicat fins arribar a la cresta, però a partir d'allà és molt fàcil. No és el pic més alt, però també és el Mont Nimba.
Després, per a acabar-nos de convèncer, afegí:
−I les vistes són millors!

Vam inclinar-nos per aquesta segona opció més factible. S'havien fet les deu de la nit i l'endemà ens hauríem de llevar a les sis per a pujar a la muntanya. Al poble, la música estrident dels tambors enllaunats per uns altaveus deficients creuava l'aire fresc de la nit a la selva provinents de les dues discoteques. Tot el poble estava despert i celebrant la nit de cap d'any. Sabíem que demà havíem de pujar al Mont Nimba. Ara sí que semblava que el teníem a l'abast. Però abans d'anar a dormir, encara que l'endemà comencéssim l'ascensió cansats, havíem de conèixer com se celebrava el cap d'any a la Guinée Forestière...

Un vrai mariage africain

El seu nom era Omar. Omar Meiga. I era un bergant.
Cada matí, sense res a fer, s'aixecava del cau on vivia entre els passadissos estrets del laberint de cases de totxanes de fang del barri de Bagadadji, a Bamako, la capital de Mali, i dropejava pels carrers.
Solia arribar-se fins al riu Níger, passava pel costat del Pont dels Màrtirs que el creuava i finalment s'asseia prop de l'entrada a la Maison des Jeunes. I allà simplement s'esperava i deixava que passés el temps. Era l'únic que posseïa, el temps. Tenia tot el temps del món.
Als matins, el seu estómac era buit. Havia desaparegut tota traça de la poca cervesa de mill que havia pogut consumir la nit anterior, d'esquitllentes de la dona, que era la qui la fabricava per als clients de la cerveseria. Molts matins els passava en dejú, esperant poder vendre algun dels quatre o cinc collarets que duia a la jaqueta de pell de butxaques ratades. Normalment l'Omar tornava a casa amb les mans buides i la pell negra una mica més torrada pel sol. Feia calor, però mai no es treia aquella jaqueta. Era el seu vestit elegant. El que li donava distinció. El que compensava els pantalons arremangats i les sandàlies hawaianes.
Passava les hores observant l'anar i venir dels taxistes, de les motocicletes xineses o de les furgonetes verdes atrotinades que servien d'autobús. Matava les hores esguardant la punta eriçada del gratacels del banc de la BCEAO o la porta del luxós Hotel El Farouk, els dos símbols d'un món opulent que li estava vedat.
No feia cas de les entrades i sortides del jovent que traspassava la porta del recinte de la Maison des Jeunes. La immensa majoria eren joves de Mali que anaven a jugar a la pista de bàsquet en algun dels partits d'entrenament, o assidus del karate que venien a aprendre a les lliçons que s'organitzaven a la placeta empedrada davant les habitacions de l'alberg. O bé eren estudiants que venien a consultar internet o fer treballs per a l'escola a l'aula informàtica de la planta baixa, davant per davant del restaurant. A tots aquests, l'Omar no els feia cas, i seguia en l'estat d'expectació somnolenta amb què acostumava a passar les hores sota el sol tropical.
Però de tant en tant, algun turista distret s'allotjava a l'alberg. I per als turistes distrets l'Omar tenia un instint especial. N'era un pescador nat, i tenia una gran habilitat en llençar-los la canya. Aleshores s'aixecava i els anava a trobar.

Nosaltres ens hi allotjàvem, a la Maison des Jeunes. Era un lloc cèntric, barat i diàfan. No tenia comoditats, ni higiene. Ni tan sols una bona ventilació. Però l'oferta hotelera mai no ha estat el fort de Bamako, i no ens hi pensàvem estar massa dies. A més, el menjar del petit restaurant era molt bo. No hi feien esmorzars, però, i és per això que vam sortir a l'exterior, just davant de l'entrada al recinte, on hi havia un petit cafè cobert. Vam asseure'ns a la taula folrada d'escai i plena de pots buits de llet condensada. La majoria de comensals del cafè s'havia refugiat del sol sota cobert, rere la tela de ràfia foradada que amagava l'ampla taula envoltada de bancs de fusta i armaris. La gastronomia no era gaire variada. Fetge de vedella trossejat amb salsa. Amb una mica de pa. No hi estàvem acostumats, per a esmorzar, i vam preferir alguna cosa no tan elaborada. Vam decidir-nos per l'altra alternativa: entrepà de truita a la francesa amb ceba. En un país on el francès és la llengua franca, tothom ho coneixia simplement com a omelette. Ens les van fer al davant, trencant els ous i sacsejant-los dins un pot de vidre fins que van ser prou batuts. Les van fregir en una paella sobre el foc de carbó vegetal que tenien en un racó, amb oli de cacahuet, i ens les van entregar dins el pa embolicat amb paper de fotocòpies reciclades.
Mentre les menjàvem i bevíem el cafè de llet condensada l'Omar se'ns va asseure davant. Sense preguntar. Simplement va alçar les cames per a superar el banc i s'hi va deixar caure.
No tenia una fesomia agradable. Amb un nas massa ample, uns ulls mig clucs i una cara triangular i angulada als pòmuls, semblava estar sempre de mala llet. A l'ample front, distingible només de la calba pels curts pèls blancs que hi havia a la mal afaitada closca, s'hi perfilaven les arrugues de més de cinquanta anys de tensió. Però quan somreia era capaç de desarmar fins al turista més previngut. I en aquells moments ens somreia. Amb un somriure d'orella a orella que mostrava unes dents engroguides per la poca higiene i separades per la falta d'una bona ortodòncia.
–Bonjour, mes amis... Acabeu d'arribar, oi?
Parlava un francès après al carrer, gutural, arrossegant la llengua mandrosament, i mentre ho feia ens mirava als ulls directament, passant-los d'un a l'altre, escanejant les preses.
–Soyez les bienvenus à Bamako –afegí somrient.
No sabíem encara què ens volia vendre, però ningú a Bamako no s'asseu a parlar amb tres turistes si no és per a vendre-li algun souvenir o els seus serveis com a guia. Vam decidir seguir-li el joc. Mentre devoràvem famolencs els entrepans, el vam deixar parlar. De tant en tant, li responíem alguna cosa i això li donava peu a continuar. Sovint parava i es passava la llengua pels llavis, assedegat o afamat, no ho teníem clar. I després seguia parlant.
No recordo com va sorgir la idea. Només recordo com va sorgir la proposta. Ens queixàvem de l'escàndol de la nit anterior. Una de les famílies opulentes de Bamako havia organitzat un casament occidentalitzat al Coco Dance, el local de festes davant la Maison des Jeunes, i fins ben entrada la nit ens havia mantingut en vetlla amb música estrident sorgida d'uns amplificadors amb necessitat de reparació.
–Oh! Això no és un casament tradicional. Res de música tubab. Avui al vespre justament se'n celebra un prop de casa meva. Un vrai mariage africain –afegí l'Omar en francès–. Amb autèntica cervesa de mill i música tradicional de tambors i balafon.
L'Omar havia sabut tocar perfectament la corda sensible dels turistes àvids d'experiències autèntiques. No havíem vingut a Mali a escoltar música moderna sorgida d'altaveus. Volíem experimentar l'autèntica essència africana, i només un autèntic casament, un vrai mariage africain, ens permetria conèixer-la.
Veient el nostre interès, l'Omar es remullà els llavis amb la llengua i tornà a somriure.
Vam trobar-lo de nou a les cinc, davant de la Maison, a l'hora que havíem convingut per telèfon. L'Omar era pobre, però com la majoria de maliencs, tenia un telèfon mòbil. No sabia llegir, però podia escriure el número de telèfon memoritzat com si es tractés d'un dibuix. I sabia interpretar els números manuscrits a les portes o a les parets dels locals.
El vam trobar més seriós que no pas al matí. No somreia tant. Estava intranquil. No tenia rellotge, però si n'hagués tingut segurament l'hauria estat llambregant constantment.
Vam marxar de seguida, l'Omar marcant el pas, tranquil, quasi arrossegant els peus. Aparentment no hi havia pressa per a arribar al casament. En un silenci trencat només per algunes frases inconnexes, l'Omar ens va guiar pel sector Est de Bamako. Vam deixar el Pont dels Màrtirs enrere i vam seguir el transitat Boulevard 22 d'Octubre un petit tros. Al costat d'un hotel de luxe en construcció vam trobar de seguida el barri de barraques dels pescadors del Níger. Cabanes de fusta reutilitzada, teulats de xapa de bidó d'oli i portes fetes amb somiers. Les piragües eren amarrades a la riba herbada del riu. El peix, fresc, l'exhibien ja al petit mercat improvisat. Núvols de mosques sobrevolaven la pesca i augmentaven encara més amb el seu brunzit la cacofonia de les veus de les venedores baladreres i els infants corretejant excitats per la nostra presència. Un ase famèlic lligat a un arbre buscava entre un munt de brutícia algun tros de fruita o verdura comestible.
Vam deixar enrere la muntanya d'escombraries del barri de Bozola, al costat de la qual una pista de terra batuda servia com a camp de futbol, on una colla de joves jugaven amb una pilota desgastada. Una colla de nets de samarretes esfilagarsades remenaven la brutícia per a treure'n un darrer mos.
Vam passar per sobre un rierol, brut, grisenc, ple de plàstics, que abocava les aigües residuals al Níger. Era la mateixa aigua que uns pagesos aprofitaven per a fer créixer espinacs, albergínies i nyams als horts que acabaven vora el Níger. Al marge del camí, la mateixa aigua era utilitzada pel jovent per a rentar les motos i els taxis grocs.
Vam passar pel costat d'un amuntegament de bidons metàl•lics buits, i un altre de pneumàtics trencats. A dreta i esquerra s'acumulaven les escombraries. Sobretot els plàstics. Bosses estripades i ampolles de plàstic esbotzades escampades o agrupades, mig cremades o enterrades, compactades al fang assecat del camí.
L'Omar ens conduïa pels estrets carrers del barri de cabanes, canviant ara sí i ara també de direcció, passejant-nos pel barri laberíntic. De tant en tant li preguntàvem si faltava gaire per a arribar, i la resposta era sempre la mateixa. No, ja gairebé hi som.
Vam caminar més d'una hora, seguint les passes de l'Omar, imaginant que ja no faltava tant per a arribar al lloc del casament. L'Omar va aprofitar el temps per a posar-nos en antecedents. Seria un casament humil. Sense parafernàlies. En un recinte privat. I com a convidats, era de bon gust que poguéssim fer un regal a la parella. El company amb més experiència africana, en Jordi P., li va preguntar quina mena de regal se'ls havia d'oferir.
–La tradició és comprar una garrafa de cervesa de mill, però també poden acceptar un regal en metàl•lic. Si voleu jo me'n puc encarregar...
Els nens ens seguien un bon tros del camí, fins que canviàvem de barri i una nova colla de mainada, desacostumats a la presència de blancs passejant prop de casa seva, els substituïen. Alguns ens pidolaven xavalla. La majoria s'acontentava en somriure, assenyalar-nos i cridar: Tubabu, Tubabu.
Finalment, quan els últims rajos de sol pintaven l'horitzó d'un roig fulgurant, vam arribar al local on se celebrava el casament. En un pati interior on s'hi abocaven quatre o cinc cases hi vam trobar un sostre de tela. No plovia, ni tan sols hi feia fred, però a sota seu hi vam trobar assegudes una trentena de persones, la majoria vells desdentegats que consumien, amb avidesa, el contingut de les carbasses de cervesa de mill. Al centre del pati, un bidó de plàstic contenia més de cent litres de cervesa, que anava buidant-se a les carbasses i omplint-se de la provinent d'una gran olla que hi havia sobre un foc en un racó del pati. Al terra, una pila de mill sec esperava ser trossejat en un dels pilers amb què les dones trencaven la grana, abans de posar-la en remull a l'olla.
L'Omar ens hi va fer entrar. Ja no vèiem gaire cosa en la foscor immediata que segueix la posta del sol tropical, i amb prou feines podíem distingir la fesomia dels vells a qui donàvem la mà, que se sentien satisfets de poder allargar-la a un tubab.
Aquí i allà, anàvem saludant i agraint la invitació, desitjant bons auguris per a la jove parella, satisfets de poder viure durant uns instants un vrai mariage africain.
L'Omar va desaparèixer al cap de poc d'arribar. Vam asseure'ns a un racó, esperant esdeveniments, i vam distreure'ns amb uns nens que jugaven a prop. Un d'ells es posà a plorar. Érem els primers blancs que veia. Unes dones cuinaven salsa per a l'arròs en uns fogons de carbó vegetal que abocaven una lleugera llum vermella a la penombra del pati.Hi havia silenci, al pati. Lleugeres converses embriagades, senzills murmuris ofegats en la cervesa. No sentíem cap djembé ni cap balafon. Els instruments tradicionals no sonaven enlloc.
L'Omar va aparèixer al cap d'una estona, amb una carbassa de cervesa de mill que ja era buida excepte per un cul de líquid marró que brillava al fons del recipient. L'Omar ja se l'havia pres gairebé tota, i ens havia deixat només una ínfima part per a tastar. En Jordi P. va ser el primer. No va vomitar, i jo la vaig provar després. Tenia gust de vi ranci i textura de suc de fruita.
Vam notar l'Omar més inquiet encara, i ens va recomanar que era hora de fer el regal a la família. Ell se'n podia encarregar, va repetir-nos. En Jordi P., com a expert en el protocol africà, va preferir encarregar-se'n ell mateix. Se'ns va apropar i ens va preguntar si li fèiem confiança per a poder solucionar el tema del regal.
–Tens tota la confiança del món, i molta més experiència que nosaltres –li vam dir.
Va seguir l'Omar fins a la zona obscura del pati. Van trigar una estona, i quan va tornar amb l'Omar, aquest tenia un gran somriure que li feia refulgir les dents a la foscor.
–Ja està solucionat –ens va comunicar en Jordi–. He donat dues mil cefes a l'Omar per haver-nos dut aquí i ha quedat la mar de content. Després li he preguntat on era la parella per a poder-los fer el regal, i m'ha dit que ja eren a l'habitació consumant el matrimoni. No sé, m'ha semblat una mica estrany i he cregut que l'Omar aquest ens volia prendre el pèl. Per això li he dit que em portés a veure algú de la família. No me'n fiava d'aquest Omar. Aquestes coses les veus amb l'experiència. T'ensenya a ser previngut. M'ha portat davant d'una dona vella asseguda a un portal. M'ha dit que era la mare de la núvia, i he aprofitat per a donar-li a ella un altre bitllet de dues mil cefes. "Ça c'est pour le mariage, avec toutes nos félicitations". La dona ha quedat astorada al principi, però de seguida hi ha posat molt bona cara.
Ens vam estar una bona estona a la foscor, en silenci, observant la colla de nens i veient com el bidó de cervesa s'anava buidant a cada carbassada, gaudint de l'experiència africana.

Dinjima dinji, hansi wané biri. Tard o d'hora, l'os acabarà a la gola del gos. És un antic proverbi bambara que ve a dir que tard o d'hora la veritat acaba prevalent sobre la mentida. El proverbi no va trigar a complir-se. Ho vam saber després, quan vam visitar una altra cerveseria. Al lloc on ens havia dut l'Omar no s'hi celebrava cap casament. No hi havia cap parella de nuvis. Ni tan sols no s'hi feia cap festa. Era una cerveseria normal i corrent, més aviat tirant a deixada. Un cabaret, com li deien aquí. I a diferència dels més bons, aquest no tenia ni música en directe.
L'Omar, el gran Omar, ens havia ben engalipat.
Tot i sentir-nos estafats, no podíem deixar d'admirar la gosadia de l'Omar, la insultant confiança amb què ens havia fet creure que érem en un casament real, els recursos amb què havia respost cadascuna de les nostres qüestions, l'atreviment amb què havia proposat d'encarregar-se del regal, la perspicàcia amb què ens havia despistat pel laberint de Bamako per a que no poguéssim retrobar el lloc i la sagacitat amb què havia anat fent temps per a arribar just a l'hora en què es feia fosc. L'Omar era un murri, però no es podia negar que era un murri de mena, d'alta categoria. Un brivall per a treure's el barret.
No podíem queixar-nos. La broma no ens havia costat gaire cara, i ens havia permès descobrir una part de Bamako vedada als blancs, on no hauríem pogut accedir si no haguéssim estat guiats pel voluntariós Omar. Vam posar-nos a riure en saber que havíem estat estafats. Era l'únic que podíem fer. Hi havíem caigut de quatre grapes, però n'estàvem satisfets.

Aquella nit, no em vaig poder treure una imatge del cap. En algun lloc de Bamako, una dona vella es feia creus de per què aquell tubab foll li havia donat un bitllet de dues mil cefes. Se'l miraria a la llum de la pàl•lida bombeta, i restaria bona part de la nit preguntant-se a què carai venia aquell bitllet.

Això si l'Omar, el gran Omar, no li havia tret ja de les mans.

La Différence, de Salif Keita

De vegades has d'anar molt lluny per a conèixer altres cultures, altres artistes i altres músiques. M'ha calgut anar a Mali per a conèixer a Salif Keita, el més internacional dels seus artistes.
Albí, un negre amb pell blanca en un país de negres de pell negra, al seu últim treball advoca pel coneixement i l'acceptació de les diferències. La manca d'educació en un país com Mali, on més de tres quartes parts de la població és analfabeta, explica la persistència de creences funestes pel que fa a l'albinisme. Els albins són portadors de mala sort, diu la tradició, i encara moren assassinats a països com Tanzània i Burundi en rituals clandestins.
No només han de combatre el sol implacable de l'Àfrica que els fa aparèixer problemes de melanomes i cegueres, sinó que han de lluitar, principalment contra la indiferència dels seus compatriotes, que els veuen com deformacions de la natura.
Des del 2001, la fundació Salif Keïta pour les albinos intenta sensibilitzar a la població.

La cançó La Différence no parava de sonar als bars, cibers i les ràdios de tot Mali. L'artista més internacional i estimat de Mali estava aconseguint el seu propòsit...
"Sóc un negre, la meva pell és blanca i m'agrada. És la diferència, que és bonica...". Així comença la cançó que dóna títol a l'últim treball de l'artista, que ha estat elogiat per tota la crítica internacional. En malinké, bambara i francès, Keita defensa l'acceptació de les diferències...

La Différence és l'entrega final d'una trilogia iniciada el 2002 amb Moffou i continuada el 2005 amb M’Bemba, i ha estat realitzat en bona part a París, algunes sessions a Los Angeles, a Beirut, a Bamako i fins i tot a Djoliba, el poble natal de Salif Keita.
Descendent de l'emperador Soundjata Keita del segle XIII, Salif Keita és un defensor de les seves arrels i de la seva història, i a través de la Salif Keita Global Foundation ha aconseguit recentment que l'emigrant malí Abdulaye Coulibaly es converteixi en el primer albí africà en obtenir l'estatut de refugiat a Espanya per descriminació.


Clips originals:
http://www.youtube.com/watch?v=sZ53rtam4QQ
http://www.youtube.com/watch?v=Apf3DXpuiwY