25 ago 2011

A córrer!


Scott Jurek i Arnulfo Quimare, Barrancas del Cobre, Mèxic
Scott Jurek i Arnulfo Quimare,
Barrancas del Cobre (Foto de Luis Escobar)
Córrer. Hi ha cap altra activitat que defineixi millor als humans?
Des de petits, no fem res més que córrer. Els nostres primers instints són els de gatejar pel terra. Primer maldestrament, però quan n’aprenem la tècnica, ho fem tant bé que desapareixem en un tres i no res entre les potes de les cadires sota la taula del menjador... Què fan els nens petits que ja caminen? Corren amunt i avall fins a esgotar-se. I de més grans què fem? Ens comprem un cotxe o una moto ràpida i volem sentir la sensació que produeix l’alta velocitat. Fins i tot els qui contemplen la vida des de la inactivitat d’un sofà a través de la finestra televisiva, no fan més que mirar esports en què, un rere l’altre, els participants competeixen en velocitat...
Però vivim en una societat en la qual les màquines han passat a substituir la necessitat dels homes de córrer. Per això tendim a pensar que els humans no estem fets per a córrer. Però afortunadament hi ha encara exemples de la gran capacitat mòbil dels humans. Els corredors ultramaratonians ens sorprenen amb les seves gestes atlètiques, però no cal anar a buscar moderns Fidipides tan actuals com Scott Jurek o Kilian Jornet per a trobar exemples de grans corredors.
El 1832, un mariner noruec anomenat Mensen Ernst, en arribar a port després d’una llarga travessia per mar, va fer una aposta: es traslladaria de París a Moscou... corrent. Va superar els 2.500 quilòmetres que separen les dues ciutats, i va guanyar l’aposta fent-ho en només 14 dies. Això fa una mitjana de 200 quilòmetres al dia, a través de les carreteres i camins de l’època i amb les sabates contemporànies... I sense haver-se entrenat gaire durant la travessia anterior per mar! En un altre viatge, va córrer la distància entre Constantinopla a Calcuta en quatre setmanes, amb una mitjana de 140 quilòmetres per dia... I un cop allà, i sense altra manera de tornar que a peu, va descansar tres dies i va tornar a Constantinopla... corrent durant 59 dies seguits. La seva última gran cursa va ser el 1843 quan intentava córrer des d’Alemanya fins a les fonts del Nil... Va morir prop de la frontera entre Egipte i Sudan, no de fatiga, sinó de disenteria. La seva tomba es troba ara sota les aigües de la presa d’Assuan.
Hi ha molts altres casos de súper-atletes capaços de recórrer llargues distàncies a peu, i es podria arribar a pensar que aquestes gestes només les poden realitzar alguns pocs semidéus escollits. Però hi ha unes quantes comunitats en què tots els membres tenen capacitats extraordinàries per a la cursa, i això ens permet reconèixer l’autèntica arrel comuna a tots els humans de la nostra capacitat innata per a córrer. 
Per exemple, els monjos maratonians del Mont Hiei, al Japó. Són un grup de monjos budistes que busquen trobar-se amb Buda posant a prova la seva resistència física i mental. Al llarg de l’entrenament del Kaihogyo corren distàncies maratonianes durant cent o dos-cents dies seguits un cop per any, durant set anys seguits. I el més impressionant és que ho fan mantinguts únicament per una dieta basada en sopa miso, tofu i vegetals.
Així doncs, no és estrany que l’home és un animal fet per a córrer. El 2004 Dennis Bramble i Daniel Lieberman van fer una proposta científica revolucionària: l’ésser humà era un animal perfeccionat per l’evolució amb l’única intenció de poder recórrer llargues distàncies. El bipedisme, els tendons dels peus, l’absència de cua, la capacitat de poder respirar mentre trotem i, sobretot, la nostra pell plena de glàndules sudorípares, va ser la solució que va trobar la natura per a donar-nos viabilitat com a espècie. Els éssers humans som els únics mamífers capaços d’alliberar l’excés de calor a través de la suor. Qualsevol altre animal, quan se sobreescalfa, ha d’aturar-se a descansar i refredar-se. En canvi, el gènere Homo pot recórrer llargues distàncies sense parar a refredar-se gràcies al gran intercanviador de calor que és la pell. Això va permetre als primers individus de la nostra espècie, quan encara no tenien més armes que les seves pròpies mans, abatre espècies més ràpides com gaseles o cérvols, perseguint-les fins a l’exhauriment en una caça de persistència. Encara hi ha algunes tribus indígenes que mantenen un sistema de vida tradicional basat en el córrer: en un dia calorós a la sabana africana una gasela pot morir d’hipertèrmia al cap de córrer deu o quinze quilòmetres sense parar, i els Bosquimans de Sud-Àfrica i Botswana han aprofitat aquesta capacitat humana per a caçar preses tan grans com els okapis. També els Goshute i Papago de l’Oest americà, els aborígens d’Austràlia, els Masai de Kenya i els Seri i Tarahumara de Mèxic són coneguts per haver practicat la caça de persistència. Però d’entre totes aquestes tribus els més famosos entre els corredors són els tarahumara o rarámuri, “els que corren depressa” en el seu propi idioma. Els rarámuri viuen a les Barrancas del Cobre, a l’estat de Chihuahua de Mèxic, una xarxa de barrancs tan gran com quatre vegades l’extensió del Cañón de Colorado i encara més profunds. Aïllats als canons laberíntics, i obligats a desplaçar-se ràpidament pel terreny traïdor sota unes temperatures desèrtiques, els rarámuri han perfeccionat la tècnica de la carrera i, calçats només amb un parell de sandàlies i alimentats de pinole (blat de moro en pols) i tesgüino (una espècie de cervesa de blat de moro), són capaços de recórrer distàncies ultramaratonianes. Se sap d’un que va córrer 700 quilòmetres (16 vegades la distància d’una marató), en poc més de dos dies.
Justament acabo de retornar d’un viatge en tren a través de les Barrancas del Cobre, i he pogut veure de primera mà la capacitat atlètica dels seus habitants. A més, en les hores ocioses del viatge he pogut acabar de llegir el llibre Born to Run (Nascuts per a córrer), de Christopher McDougall, una peregrinació de descobriment de l’art de córrer i de la capacitat innata dels humans per a poder recórrer llargues distàncies, que se centra en la vida d’un ex-lluitador professional (Caballo Blanco) que troba, en córrer amb els tarahumara, la seva fita personal. El llibre és altament inspirador i després de llegir-lo et vénen unes ganes terribles de sortir al carrer, respirar fons, i començar a córrer.
Gràcies a la nostra capacitat de córrer, els humans vam poder accedir més fàcilment a la caça i proteïna animal, augmentant la massa del nostre cervell i la nostra intel·ligència. Però irònicament, tot i tenir un cos dissenyat i construït per a la cursa, hem aconseguit tenir un cervell que sempre busca l’eficiència. D’aquí ve la gran ironia: per què córrer si podem obtenir menjar molt fàcilment obrint la porta de la nevera?
Afortunadament, l’instint de córrer és més gran que la mandra del nostre cervell. Els anuncis de Nike i Adidas no fan més que alimentar aquesta necessitat interior i ens inciten a sortir a córrer, a gaudir del vent a les nostres galtes, la suor al nostre front i el terra ferm a les nostres soles. En definitiva: a fer el que, com a humans, estem adaptats a fer.
Ara em posaré una samarreta fresca, uns pantalons curts i em calçaré les bambes. Sortiré a fora, respiraré fons i començaré a córrer... deixant enrere la mandra i l’asfalt.
Ho necessito, i gairebé sempre hem de seguir els nostres instints...
I és que al final, si hem nascut, és per a córrer. 

2 comentarios:

  1. Quina reflexió més bona, em sento identificat, encara que a nivell mindundi.
    Felicitats per la feina diversa i bona.

    ResponderEliminar
  2. Gràcies, Màrius! Córrer ho pot fer qualsevol, fins i tot els mindundis! :-)

    ResponderEliminar

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...