
Els arqueòlegs busquen respostes dins la fortalesa, analitzant les troballes entre les parets de les cases, però també a les afores, allà on els primers habitants van ser incinerats i les seves cendres enterrades dins de grosses urnes. N’estudien els objectes que apareixen i que indiquen les relacions comercials que van mantenir els habitants amb els fenicis i grecs que van començar a arribar a les costes catalanes i intenten comprendre el procés d’iberització de la població fins a esdevenir ilergetes.
Les tècniques de datació han permès comprovar que la fortalesa va ser erigida a mitjans del segle VIII a.C, i aquesta edat tan antiga, tot i la seva enorme complexitat de construcció i la profunda complicació d’estructura social que se’n deriva, ha de fer modificar la visió dels historiadors sobre aquells pobles d’agricultors i ramaders i fer-se plantejar qüestions de difícil resposta.
El principal misteri que rodeja els Vilars és la seva ubicació. Per què en una època en què tots els poblats s’aixecaven en la protecció de les altures dels tossals, el de Vilars es va construir a la plana? La resposta més plausible és que es prengués el lloc justament per les seves característiques. Amb el barranc de l’Aixaragall proper i una extensió immensa de plana fèrtil per a conrear, la localització permeté a aquells agricultors enriquir-se enormement amb les collites.

Visito el recinte emmurallat amb gent del Museu Egipci, acompanyats per la professora Núria Rosselló i una de les persones que millor coneixen l’evolució del jaciment, la bibliotecària d’Arbeca, Maria Dolors Balaguer.
Cridant per sobre el vent per tal que la puguem sentir, la Maria Dolors ens explica els últims descobriments del jaciment. Una cata geotècnica en un racó d’un dels edificis de la fila de cases que rodejava la muralla ha detectat gran concentració d’orins d’animals recent nascuts, i es pensa que era el lloc on eren guardats just abans de ser sacrificats en un lloc de culte. En altres punts del poblat, sota els llindars de les cases, s’hi han trobat fetus de cavalls enterrats per a honorar els déus. Fins i tot n’hi ha un d’enterrat en un lloc de treball, per a propiciar una bona feina. Sota algunes cases, s’hi han trobat també nadons enterrats (fins a vint-i-cinc), i se n’ha pogut estudiar l’ADN. Han resultat ser tots parents, permetent conèixer que les setanta-cinc a cent persones que hi vivien formaven totes elles part d’un clan familiar.

Ironies de la vida, si el poblat hagués continuat sent habitat, potser no hauria arribat intacte fins als nostres dies, i aleshores no tindríem un jaciment tan ric per a poder estudiar i entendre com vivien.
–Els habitants de Minferri, a prop d’aquí on es va descobrir gran quantitat de ceràmica i enterraments per les obres de l’AVE, quan vénen aquí sempre diuen que potser sí que ells tenen tresors, però nosaltres tenim això –explica la Maria Dolors assenyalant les ruïnes–. No brillen com l’or, però al capvespre, quan es pon el sol, els murs brillen d’esplendor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario