El mestre del regateig

-Los bereberes, señor, hablamos con el corazón. Los árabes, hablan pensando en el dinero.
Amb cara seriosa intentant transmetre integritat, ulls de murri i somriure còmplice que ensenyava una dentadura amb uns quants buits i molt de sarro, el venedor es posava la mà dreta al cor per a reforçar la seva sinceritat. Amb un castellà après de múltiples converses amb turistes espanyols, m’hauria pogut atendre segurament amb anglès, francès i possiblement alemany, esgrimint els mateixos arguments i evocant les mateixes idees d’honestedat, seriositat i responsabilitat.
-Aquí no venem productes de poca qualitat com els que trobarà en qualsevol botigueta del soco –va continuar en el seu castellà-. Nosaltres som berebers i no pas àrabs. D’aquí no en sortirà estafat.
Per a entrar en qualsevol basar de qualsevol soc de qualsevol medina de qualsevol ciutat musulmana, s’hi ha d’anar mentalitzat en què, si poden t’estafaran. Aconseguir un preu just és quasi impossible, i un s’ha de resignar en que, possiblement, pagarà un preu força més alt del que hauria pogut pagar si sabés regatejar.
El noi que se m’havia enganxat com una paparra just passada la Porta de la Casba de Tànger em volia fer de guia tant sí com no. Tot i que li ensenyava el llibre que duia per a orientar-me i tot i dir-li insistentment que no el necessitava, vaig acabar desistint i deixant-me guiar per ell. “Yo hago esto para sobrevivir”, em repetia. Jo volia anar cap a la Legació Americana, a la part baixa de la medina, i tot i que hi hauria pogut arribar per propis mitjans, en el recorregut laberíntic que m’esperava el noi em podria ser d’utilitat. Mentre caminàvem a pas ràpid baixant pels carrerons empedrats, tortuosos i ombrívols, m’anava explicant detalls històrics dels edificis més vells: la Gran Mesquita del 1291, la madrassa per als joves, la muralla portuguesa,...
-Hoy tiene suerte porque hay mercado bereber –va afegir com si descrivís un més d’aquells edificis històrics.
-Ah, sí? – vaig preguntar intrigat.
-Sí, sólo se celebra unos días determinados, y hoy los precios estarán muy bajos.
Pensava en una plaça oberta, amb productes escampats al terra sobre estores desgastades, amb homes vestits de blau i dones cobertes de mocadors i mans tatuades d’henna. Un bon lloc per a fer-hi fotografies. I potser fins i tot trobaria alguna cosa per a comprar amb el bitllet de 50 dirhams que em quedava.
Vaig deixar-me portar pel noi. Duia ferros a la boca, la cara d’adolescent granissada i una samarreta del Real Madrid. Passàvem pels carrerons sinuosos de la medina. Girant ara aquí i ara allà en aparent aleatorietat, començava a pensar que no hi arribaríem mai quan, al mig d’un carrer, el noi es va aturar.
-Ja hi som.
Jo buscava la plaça del mercat, però allà només hi havia el carrer estret. I en una cantonada un basar modern, amb unes quantes sabatilles penjades a fora, quatre llums de làmina de llautó i un parell d’estores sostingudes del llindar.
-És aquí –em digué somrient el guia, assenyalant l’entrada al basar.
Vaig entrar-hi desconfiant. Allò no era el mercat bereber que esperava trobar-me. L’ampla botiga tenia les parets cobertes de prestatges amb plats i tajins de ceràmica pintada, llums de llautó, babutxes de cuiro tenyit, teteres de llauna, coixins desinflats de cuiro treballat, mocadors i joieria bereber.

El venedor de la dentadura impossible va treure’s la mà del cor i amb un moviment arquejat va indicar-me que pugés per les escales que hi havia al racó de la botiga. El vaig seguir per l’escala, pujant al primer pis, i al segon, i al tercer, passant pel costat de multitud d’estores plegades apilades al costat de les parets dels pisos que pujàvem. Vam arribar dalt de tot, al terrat on el sol brillava sobre les blanques cases de Tànger. L’atlàntic refulgia com un escut d’argent a la badia, i una lleugera brisa en pujava cap al cim de la medina, on s’aixecava el minaret octagonal de la Gran Mesquita. El vent feia tremolar la roba extesa que unes quantes dones penjaven en fils estirats en alguns dels patis que podia veure. A l’horitzó del Nord, retallada suaument entre una lleugera boirina, podia veure la costa espanyola. El mercat bereber m’havia decebut totalment, però des d’aquell terrat al centre de la medina de Tànger vaig poder fer tantes fotografies com vaig voler. Quan ja gairebé havia omplert la memòria de la càmera, vaig dir-li al venedor, que s’havia estat esperant pacientment al costat, que ja podíem baixar. Esperava que em baixés a l’entrada de la botiga, on podria mirar alguna cosa assequible amb 50 dirhams.
-Espere un momento, señor. Quiero enseñarle algo.
S’havia aturat al tercer pis, davant la multitud d’estores i catifes. Volia fer-me seure en una de les cadires on entabanaven els turistes que gosaven entrar al basar. Li vaig insistir que no tenia interès en veure’n.
-Perdone señor, sólo quiero enseñar algunas piezas.
Em va oferir un te. Es gratis sabe. Vaig declinar l’oferta.
Va seleccionar una catifa plegada i la va obrir sobre el terra net i llis. Quadrada, amb un dibuix d’un exèrcit sobre elefants. Els soldats duien pantalons abombatxats, armilla de seda vermella i un turbant daurat.
-Ésta es una magnífica pieza de colección. Diseño tradicional y totalmente hecha a mano por mujeres bereber.
Vaig obrir els ulls amb sorpresa. El disseny era idèntic al d’algun tapís europeu del segle XVII descrivint les guerres contra els turcs. De tradicional no en tenia res. No era bereber. Ni tan sols marroquina. Possiblement li acabaven d’arrencar l’etiqueta de Made in China. Vaig estar a punt de dir-li.
El venedor continuava insistint en les virtuts de la catifa.
-Perdone señor. Mire esto.
Es va treure un encenedor de la butxaca. El va encendre, i va anar passant la flama per la tela.
-¿Lo ve? No quema. Es buena. Primera calidad. Aquí no va a encontrar baratijas árabes. Aquí todo de calidad. ¿Cuanto precio?
-¿Esto? Bueno, al ser Made in China y hecho a máquina no debe valer mucho... ¿100 dirhams?
El venedor em va mirar amb cara de no entendre res. Havia obert la boca com si fos a la consulta del dentista. Al caps d’uns moments, va recuperar la compostura, va amagar l’infame dentadura i els ulls van començar-li a espurnejar.
-¡Perdone señor! –va aixecar una mà indignat-. ¡Esto es puramente marroquí!¿No le gusta? Entonces puede escoger otra.
-Es que tampoco no la podré comprar. Sólo puedo gastar 50 dirhams –vaig intentar disculpar-me.
El venedor em va mirar amb ulls d’incrèdul.
-Podemos enviar a todas partes del mundo. Y puede pagar con tarjeta. ¿Qué le parece esta? Sólo 2.500 dirhams. Hoy precio especial.
-¡Si yo sólo puedo pagar 50 dirhams!
-Perdone señor, yo sólo le he dado un precio inicial. A partir de aquí podemos hablar...
“Con el corazón”, era a punt d’afegir...
-¿Cuanto precio?
-50 dirhams
L’home va tornar a aturar-se. M’escrutava amb els ulls. Estava valorant si prendre’m seriosament o no. Va intentar fer un últim esforç per a vendre’m alguna cosa.
-Mire esta, señor. Sólo 2.000 dirhams.
La catifa que m’ensenyava sí que tenia més pinta de ser bereber, però era de molt poca qualitat.
-¿Cuanto ofrece?
-Yo sólo tengo 50 dirhams.
Se li va acabar la paciència al venedor.
-¡Váyase! ¡Abajo, abajo! ¡Fuera de aquí!
No vaig entendre l’enrabiada. Vaig recollir la motxilla i vaig baixar fins a l’entrada allà on hi havia la quincalleria i els objectes més petits.
-¿Quiere algo barato? Aquí todo barato... – amb el moviment de la mà va englobar totes les prestatgeries i parets-. ¿Le interesa tajin? Aquí buen tajin.
Em va ensenyar una d'aquelles olles tradicionals marroquines, amb base de plat i tapa cònica, de fang pintat de groc i verd. Havia de costar poc. 20 o 25 dirhams, com a molt.
-¿Cuanto vale el pequeño? -vaig preguntar-li.
-¿Este? 250 dirhams.
Vaig aixecar les celles.
-Pero si esto no vale más que 100... ¿No tiene nada más barato? ¿Y estos vasos?
En un racó de la botiga, al costat de les teteres de llauna Made in China havia vist unes caixes de gots de vidre. En una botiga del Barri Gòtic de Barcelona havia vist els mateixos gots, amb la mateixa capsa de cartró i sabia que no podien valdre més de 9 euros (90 dirhams).
-Los vasos valen 200 dirhams.
-¿Qué? ¡Pero si están hechos a máquina y no valen más que 20! Mire aquí, si hasta tienen un número en la base.
Era el número del motlle amb què havien estat fets a màquina. En alguns d’ells la calcomania de color començava a ratllar-se.
-¡Claro que tienen número! –va dir el venedor volent-li donar lògica comercial-. És el número del artesano que ha hecho cada vaso... ¿Cuanto por las dos cosas? ¿Por el tajin y los vasos?
Sumant el seu preu valia tot 450 dirhams. 45 €. Una exageració.
-¿Todo eso? Menos de 100 dirhams.
-¿300?
-Como muy máximo 250. Pero no me convence. Yo sólo puedo pagar 50 dirhams.
Vaig estar mirant altres coses de la botiga. Les joies de plata bereber, les babutxes, els mocadors,... Quan em vaig girar l’home era al terra embolicant els gots i el tajin.
-¿Pero qué hace? -li vaig preguntar.
-250 dirhams, como ha dicho. Y no hablemos más.
-¡Pero si yo no he dicho que fuera a comprarlo! ¿Qué está haciendo?
-Perdone señor, hemos dicho 250 dirhams.
-Yo no. Y además, yo sólo he entrado a mirar. Antes de comprar algo tengo que mirar otros sitios.
Vaig començar a caminar cap a la porta. El venedor em mirava ara amb ulls encesos de ràbia. Em va agafar pel braç i em volia fer entrar de nou.
-Oiga, déjeme – li vaig dir-. Yo iba para la Legación Americana y ha sido usted quien me ha hecho entrar. Yo sólo tenía 50 dirhams para gastar y se lo dije desde el principio.
L’home estava foll de ràbia.
-¿Usted es americano? Porque un español no se comporta así. Habíamos cerrado un negocio... ¡250 dirhams, señor!
-¡Pero qué tontería! ¿Y de dónde ha sacado eso? ¡Increíble!¡No me había encontrado nunca con una cosa similar! ¡Estafado en mis propias narices! –vaig cridar violentat.
Vaig sortir abans que s’hi pogués repensar. Tenia por que el venedor marxés al rerefons de la botiga i en sortís amb una cimitarra. Vaig seguir pels carrers de la medina cap a la Legació. El petit guia, el qui m’havia portat a la botiga, encara em seguia amb cara de desil·lusió. Aquell cop no rebria res de comissió. Veient que me n’anava directe cap a la Legació i que no en podria treure gaire cosa més, em va demanar que li pagués. Vaig donar-li l’última moneda de 5 dirhams que em quedava. Con esto no hay para nada, es va queixar. La meva mirada enrabiada li devia semblar prou justificadora com per a no insistir més. Va girar cua i començà a pujar cap a la casba, on intentaria ensibornar algun altre turista.
Caminant pels carrerons propers a la Legació, passant pels basars de joies i fruita, vaig veure un venedor que, disposant la seva mercaderia als graons d’una escala, fumava tranquil·lament una cigarreta ajupit al costat. Teteres de tot tamany brillaven en la llum del sol que es filtrava entre els teulats de les cases. Entre elles, uns quants gots de vidre per al te. Vaig distingir una caixa de cartró sis vasos idèntica a la que acabava de veure a la botiga. Vaig demanar-ne el preu per inèrcia. Només per a comprovar si aquest també era un lladre com l’altre.
-60 dirhams. Pero puedo dejárselo por 50.
Li vaig allargar el bitllet. Se m'havien passat totes les ganes per a seguir regatejant.

Manta Ray Heaven

(Per als qui no sigueu socis del CIB, copio aquí el meu article publicat a la revista Fondària número 71 d'aquest Juliol)
Miro cap a la costa i veig que a l’horitzó s’aixeca el perfecte perfil de l’escut volcànic del Mauna Loa. Des de la meitat dels seus 4.170 metres d’alçada, una cascada de verdor de cultius de cafè i d’esplendorosa vegetació tropical davalla fins al precipici de lava negra amb què la terra deixa pas al mar, a només cinquanta metres de l’embarcació on em trobo. Sóc davant de l’aeroport de Kailua-Kona, a la Big Island de Hawaii, al mig de l’Oceà Pacífic, i sota meu es troba un dels considerats deu millors punts d’immersió del món.
La presència dels avions tan a prop, abocats al cel en comptagotes cap a les altres illes de l’arxipèlag o cap al continent, fan creure impossible que sota la nostra embarcació, a només deu metres sota l’aigua, puguem veure d’aquí a poc un dels espectacles submarins més impressionants de tots els oceans.
Quan hem arribat davant de l’aeroport, els nostres guies ja ens tenien preparat l’equip. Cadascun dels vint passatgers té un lloc assignat, i a cada lloc ja hi ha el jacket de la mida adequada amb la botella plena i connectada. El repartiment de guies el fa el capità Colin, un caribeny de Trinidad i Tobago que amb una espessa perilla esfilagarsada, les orelles farcides d’arracades de plata i l’esquena negra tatuada amb motius polinesis podria passar pel perfecte pirata. M’assigna a mi i a dues parelles d’americans de Kansas l’Scott Blain, un fotògraf aquàtic que fa de guia.
La immersió per a veure les mantes la farem de nit, però hem sortit a mitja tarda per a poder fer una primera immersió de reconeixement abans no es pongui el sol. Quan baixem a l’aigua descobreixo que si la bona ha de ser la nocturna, de moment la primera de reconeixement ja és impressionant. El terreny de lava que entra al mar continua sota l’aigua, però aquí els milers d’anys de vida marina han anat acumulant enormes quantitats de corall blanc que s’arrapa a la lava negra, en formacions digitals o en aglomeracions que recorden enormes col-i-flors. I entre aquest corall s’observa una col·lecció de fauna tan variada que dins l’aigua cristal·lina contrasta amb tons de Technicolor: el cap blanc piguejat de vermell d’un Pili-ko’a (Paracirrithes forsteri), la franja taronja d’un Nae Nae (Acanthurus olivaceus), el groc canari del Lau’ ipala (Zebrasoma flavescens) i les franges blanques cobertes de verola blava del Roi (Cephalopholis argus). Traient el cap per entre unes digitacions de corall, apareix el cos piguejat de blanc d’una morena Puhi o’ni’o (Gymnothorax meleagris). Un nassut i groc Lau Wiliwili Nukunuku ‘Oi’Oi (Forcipiger longirostris) balla amb un grup de peixos d’ulls desorbitats. Més enllà, un estol d’una seixantena de Weke (Mulloidichthys flavolineatus) ens sobrevola en formació, i un peix trompeta Nunu (Aulostomus chinensis) ens observa immòbil per entre el corall, mentre un solitari ídol moresc Kihikihi (Zanclus cornutus) patrulla insolent i una parella de Kikakapu (Chaetodon ornatissimus) de franges vermelles juga a perseguir-se prop de les espines gruixudes i vermelles d’un eriçó Heterocentrotus mammillatus.
Quan comencem a pujar cap a la superfície, l’Scott ens indica amb la mà que mirem cap al fons, allà on el corall es submergeix en el profund blau de l’abisme. Aletejant pausadament però amb força, veiem la nostra primera Hahalua o manta gegant que se’ns acosta. Elegant i gràcil, ens passa nedant pel costat sense espantar-se. Tots ens quedem quiets, immòbils contemplant l’evolució de la manta fins que desapareix de nou en la penombra aquàtica.
Al vaixell recuperem forces amb un entrepà i refrescos, i l’Scott ens explica que la manta que hem vist té nom i tot. Es diu Cousteau, i és un mascle de sis peus d’amplada (uns dos metres) que va ser fotografiat per primer cop el 1997. Des de fa més de quinze anys, la Manta Pacific Research Foundation està estudiant aquest grup de mantes gegants (Manta birostris). De moment en tenen 162 de fotografiades i controlades, i les distingeixen pel patró de clapes negres al ventre blanc.
Aquesta nit en veurem moltes més. Mentre el sol desapareix rera l’horitzó marí i la llum es fon en una posta memorable, l’Scott ens explica com serà la immersió nocturna. A cadascú de nosaltres ens han donat una llanterna aquàtica, a més d’un palet de llum química per a col·locar penjat a la botella. Dels vint passatgers, la meitat farem immersió i l’altra meitat farà snorkel. A dos quarts de vuit ens fiquem a l’aigua fosca i seguim els nostres guies amb els llums apagats. Al cap de pocs minuts, veiem una columna de llum i uns quants focus dispersos. Hem arribat al que en diuen el Foc de Campament, una rotllana de pedres sobre el fons marí on han col·locat una caixa plena de llanternes submarines que enfoquen cap al cel. I al voltant d’aquest a caixa, com si es tractés d’un veritable foc de camp, una quarantena de submarinistes ja s’hi han assegut formant una ampla rotllana. Ens situem al costat, encenem els nostres focus, els situem a l’alçada del cap amb la llum mirant cap amunt i esperem que comenci l’espectacle.

Com cada nit, les mantes es congreguen en aquest punt atretes pels llums artificials dels submarinistes. La llum atreu els milers de crustacis i petits organismes del plàncton que hi ha en suspensió a l’aigua, i aquesta aglomeració de menjar atreu les mantes. Una a una i després a grups, les mantes apareixen de totes bandes i comencen a dansar davant nostre, recorrent amb llargues passades, en picats vertiginosos, en rasants mil·limètrics i en giragonses contorsionistes, l’aigua amarada de llum. Amb els focus mostrant parcialment l’escena i les bombolles dels submarinistes encerclant el foc de camp, l’espectacle sembla una fusió entre Encontres a la Tercera Fase i Abyss, fent-ne una nova pel·lícula amb actors animals. Fins a catorze mantes es concentren en aquell petit tros de mar il·luminat, passant un i altre cop amb l’amplíssima boca oberta per sobre els nostres caps, tan a prop que hem d’ajupir-nos perquè no ens freguin amb el ventre.

Com esperits del mar en una orgia de ball i menjar, durant mitja hora volen per l’aigua, il·luminades per sota pels nostres focus i per dalt pels que fan snorkel i que ens oberven des de la superfície de l’aigua. Neden i s’alimenten, indiferents a la presència dels bussejadors. Quan al cap d’una estona ja tenen l’estómac ple de plàncton, d’una a una les mantes retrocedeixen cap a les fosques solituds de l’abisme i tornen d’on han vingut. Quan l’última de les mantes desapareix rera l’ombra de les profunditats, ens mirem entre els companys amb ulls encara esbatanats i la convicció que hem viscut una experiència inoblidable.
Mentre retornem a les fosques cap al vaixell, comprenc finalment perquè la consideren una de les deu millors immersions del món.

La Gerra de Pandora

Tothom ha sentit a parlar de Pandora. O almenys de la seva caixa.
Per a aprofundir en aquest mite, ahir al vespre al Caixafòrum de Barcelona dins el Cicle de Mites Grecs que actualment es duu a terme aquesta entitat, el professor Francesc Casadesús va desgranar l’origen i evolució de Pandora.
Tot el que sabem d’aquesta dona primigènia ve d’una sola font, el poeta grec Hesíode (Beòcia, s.VIII-VII a.C.). Els dos llibres en què la menciona (la Teogonia i Els Treballs i els Dies) són clarament misògins, tal com era normal a l’època en que van ser compostos, per la qual cosa l’aspecte del mite té una subjectivitat misogínica inherent que fan que la lectura actual no sigui gaire recomenada per a modernes feministes.
En els dos casos, Hesíode introdueix Pandora de la mateixa manera. Durant l’Edat d’Or, quan encara els homes i els déus convivien a la mateixa terra, Prometeu va enganyar a Zeus, el déu pare de l’Olimp. Primerament l’enganyà mentre es repartien el sacrifici d’un bou, va fer que a Zeus només li toquessin els ossos (per això després els sacrificis als déus consistirien en cremar els ossos, per cert, una manera molt educada dels homes per a quedar-se amb la carn sacrificada). I després, i més greu, Prometeu robà a Zeus el coneixement del foc, que donà a la humanitat. Prometeu mateix va patir un càstig terrible per la seva gosadia, i des d’aleshores està encadenat en una muntanya del Caucàs amb una àliga que constantment li està menjant el fetge.
Però la ira de Zeus no s’acabà en castigar Prometeu, i envià una plaga encara més terrible als homes: els envià la dona.
Per ordre de Zeus, Hefest agafà terra i en modelà una figura de dona, feta a semblança de les deesses immortals, d’una bellesa suprema, que Atena s’encarregà d’augmentar a base de vestimentes i garlandes.
La Teogonia és prou explícita en els efectes que la introducció de la dona causà entre els homes:
Després de fabricar aquest bell mal [kalon kakon, per a qui els soni l’expressió], per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, adornada per la deessa d’ulls blancs, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible dels homes. D’ell prové la funesta gernació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a suportar la penúria funesta, sinó l’abundància.
Llegint les paraules d’Hesíode s’entén que a l’antiga Grècia el paper de la dona fos poc actiu. En realitat, la dona clàssica feia poc més que estar-se a casa teixint. De fet, tant ho feia en sentit literal, teixint roba, com sentit figurat, teixint i ordint trames per a poder-se defensar en un món d’homes misògins. Penèlope, Helena i tota la colla de grans dones de l'antiguitat grega que la seguiren foren unes grans artistes del teler i de la conxorxa.
Hesíode va més enllà en la Teogonia i en un dels passatges informa que la dona és un mal necessari. L’home que no es casa, explica, no pot tenir descendència que el cuidi quan sigui vell ni que continuï i heredi el seu llegat. Per contra ”aquell a qui ha tocat per sort el matrimoni i posseeix una esposa fidel i dotada de prudència, veu que en tota la seva vida el mal és igualat pel bé”. O sigui, que si tens la sort de trobar-te amb una bona dona, com a mínim els inconvenients empaten amb els avantatges. Déu n’hi do amb l’Hesíode, aquest. En canvi, “aquell que constitueix una família dissortada, porta per sempre una pena que li destrueix l’ànima i el cor en el seu pit, i esdevé per a ell un mal inguarible”.
Els déus van crear la dona i la van regalar als homes (d’aquí vindria l’etimologia de la paraula Pandora: Pan: tots, i Doron: regalar; és a dir, el regal de tots els déus). Que sigui un bon o un mal regal, això ja depèn de qui ho miri. Segons Hesíode, està clar que va ser un regal amb males intencions. Sobretot perquè, segons ell, va ser la dona qui va obrir la caixa dels trons. O més aviat la gerra.
Al cant XXIV de la Ilíada, Aquil•les menciona que Zeus posseeix dues gerres, una amb tots els béns del món i una altra amb tots els mals. I el déu els va distribuint a tort i a dret entre els homes. A la Teogonia d'Hesíode, la gerra dels mals apareix subreptíciament davant de Pandora, possiblement oblidada per Zeus mateix per a castigar els homes, sabent que la dona, el primer que farà en veure-la, serà obrir-la:Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra al marge de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que porten els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapa de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà dins, en les seves estances indestructibles.
És curiós que l’esperança es trobés en la gerra dels mals, però és que en grec, esperança i expectativa són la mateixa paraula, elpis, i en aquest sentit, és un mal quan els homes es generen falses expectatives que al final no es duen a terme i agreugen el mal.
El text original menciona una gerra, i no una caixa. La confusió ve molt

possiblement d’Erasme de Rotterdam, que en un escrit del 1608, possiblement recordant de memòria, confòn la gerra (Pithos) de Pandora amb la caixa (Pyxis) de Psique, protagonista d’un altre mite que cau en la mateixa temptació d’obrir el que els déus els havien prohibit.
És curiós que tant en la mitologia grega com en la judeocristiana (el cas fragrant d'Eva i la poma) siguin les dones les que originin els mals dels homes. L’origen del mite, però, podria haver estat molt diferent, com recullen les fàbules de Babri, autor del segle III d.C., que escriu que en realitat, foren els homes els qui obriren la gerra. La diferència també es troba en que en comptes de ser la gerra dels mals, fou la gerra dels béns, la que obriren. Malauradament l’efecte va ser el mateix: els béns “volaren i fugiren de la terra al cel. Només romangué l’esperança, perquè quan es tornà a posar la tapa, l’esperança es quedà a dintre. Per això, només l’esperança es troba entre els homes, prometent que ella ens donarà cada un dels béns que han fugit”.
En fi, els homes sempre han estat una mica beneits. Ja quan vivien a l’Edat de l’Or, entre els déus, no eren més que nens despreocupats que jugaven al jardí del paradís. Una existència que devia ser d’allò més monòtona, per cert. Encara sort que Zeus ens envià a Pandora, sinó encara estaríem jugant a polis i cacos entre les palmeres de l'Edèn. Com a mínim l’arribada de la dona va servir com a efecte de gran humanitzador. L’home-nen va passar, gràcies a la dona, a home-gran.
Obrint la gerra, Pandora va aconseguir fàcilment treure l’home del seu infantilisme amb el missatge més clar possible que mai s'ha donat a la humanitat: Nen posa’t les piles, que has de madurar!

Aquella perduda Arcàdia

Les coses escrites per un mateix sempre sonen millor llegides per un altre. És curiós però és així. Deu ser perquè mentre ho escoltem, ens adonem que aquell qui ho llegeix és el primer lector d'allò que hem escrit. I com que quan escrivim alguna cosa és perquè sigui llegida, sentir que algú ho està llegint davant nostre ens convenç que, com a mínim, tenim un lector.

Avui m'he trobat amb la possibilitat de sentir en pròpia carn aquest axioma de la narrativa. I per si fos poc, he estat conscient que mentre em llegien, a la vegada ho estaven escoltant força més persones. Resulta que al programa El Suplement de Catalunya Ràdio han escollit un text meu com a guanyador del concurs de relats de la setmana.

És un conte que vaig fer com a exercici per a un Curs de Narrativa. La professora ens va fer refer un relat de Llorenç Villalonga de títol 'Aquella perduda Arcàdia'. Mantenint el títol (tot i que és massa pompós, per al meu gust), he escrit la meva pròpia visió de com és la pèrdua del paradís.

La lectura en veu alta feta per Adolf Beltrán, afegeix molt més encant al relat. Per a aquells que ho vulgueu sentir enlloc de llegir: http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=353645 (minut 44:25)

AQUELLA PERDUDA ARCÀDIA
La vella, encorbada pels anys, avançà lentament pel polsegós camí de carro i s’assegué en aquella grossa pedra. Als seus peus, més avall del talús que s’iniciava al costat del camí, els cotxes avançaven sorollosos per la nova carretera.

El tacte de la pedra sota la faldilla de llana li féu venir records oblidats als plecs de la memòria. Aquella pedra havia estat el tro principesc dels seus jocs infantils, el testimoni de les corredisses descalces amb la canalla del poble, el vigilant de les becaines de les tardes d’estiu sota l’ombra d’aquell om esplendorós que ara havien tallat per a fer lloc a la carretera.

Enyorà l’herba alta, verda i tupida dels camps que havien omplert la fondalada, on ara corria el monstre d’asfalt. I recordà amb nostàlgia els aiguamolls encanyissats del fons de la plana, on l’aigua havia estat un mirall per al cel blau de les vacances estivals, on els espiadimonis de colors brillants solcaven l’aire amarat del concert de les granotes.

Els ulls de la vella s’humitejaren com la primera vegada que els camps van ser expropiats per a fer-ne la carretera. I tornà a plorar com quan assecaren els aiguamolls per a fer-ne el centre comercial. Amb les mans nuoses, tremolant d’impotència, palpà la pedra desgastada i s’aixecà amb dificultat. Sense mirar enrera, els ulls vessant encara amargues llàgrimes pels records esborrats a cops d’excavadora, s’allunyà pel camí de carro.

Demà començarien les obres per a aplanar el talús i fer-hi cases.

Dido i Enees: un amor impossible

Per a mi el mite de Dido i Enees va començar a Islàndia. Hi vaig anar amb la família fa ja uns anys, i un dels últims dies, passejant per Reykjavík, vam trobar un anunci de l’òpera Dido i Enees, del músic barroc anglès Henry Purcell, que s’havia de celebrar a la Íslenska Óperan. Mentre parlàvem de Purcell i de la importància de la seva obra magna, va coincidir que en una botiga ens vam trobar amb l’escriptor Baltasar Porcel, que també era a Islàndia de vacances. Aquella curiosa i inusual coincidència de noms (Purcell i Porcel), va fer que el mite de Dido i Enees em comencés a interessar.
Però no va ser fins ahir que no vaig entrar de ple en el seu coneixement, a mans de possiblement la persona més experta en el tema a Espanya, el catedràtic de Filologia Llatina de la UB, Josep Lluís Vidal. Continuant el cicle de mites clàssics al Caixafòrum, la sessió d’ahir es va concentrar en el mite de Dido i Enees.
Tot i que en un origen ja havia estat tractat per a autors com Justí, el mite va ser explotat, modificat i adaptat per Virgili a l’Eneida, el llibre sisè de la qual explica la història i desencís de l’amor impossible de Dido i Enees.
Quan Enees va fugir de Troia poc abans que fos destruïda pels grecs, ho va fer amb uns quants dels seus homes amb la missió encomanada pels déus de cercar un lloc per a edificar-hi una nova Troia. Enees, fill de la deessa Venus i del mortal Anquises, fugí de la ciutat troiana duent el seu pare a coll-i-be i el seu fill Ascani de la mà, imatge que ha estat aprofitada per multitud de pintors i escultors en obres d’art.
La fugida en vaixell inspirà a Virgili tantes aventures com les que Odisseu i els seus homes patirien de retorn a Ítaca, i en una d’aquestes aventures, Enees i els seus homes naufraguen i van a parar a la costa de Líbia (l’actual Tunísia). Allà els acull Dido (també anomenada Elisa), que era germana de Pigmalió, rei de Tir, del qual havia fugit per a fundar la seva pròpia ciutat després que aquest matés el marit d’ella, Siqueu, per a quedar-se amb les seves riqueses. Dido fundà Cartago, a la qual arribà Enees.
Quan aquest li explicà els aconteixements de l’última nit a Troia, aquesta quedà bojament enamorada d’Enees. El llibre IV de l’Eneida comença així, amb la reina encara panteixant emocionada per les paraules escoltades:

at regina graui iamdudum saucia cura
uolnus alit uenis et caeco carpitur igni
multa uiri uirtus animo multusque recursat
gentis honos haerent infixi pectore uultus
uerbaque nec placidam membris dat cura quietem

[Mes la reina, d’immens neguit ja ferida, la nafra
amb ses venes nodreix i es consum en la flama secreta.
L’alt valor de l’heroi i el preu de la seva nissaga
l’obsedeixen. Clavats aquells trets i paraules li resten
dins el cor, i l’amor no li dóna el repòs ni la calma.]

La traducció és de Miquel Dolç, i tot i que l’edició del 1958 és una de les més acurades que existeixen en català, perd l’al·literació volguda de Virgili per la qual la repetició de les consonants inicials (caeco carpitur, uiri uirtus,...) intentava mostrar a la vegada el neguit de la reina de Cartago.

Dido enamorada follament d’Enees, no té en compte que aquest, tot i ser troià, ja té interioritzat l’ideal romà de la pietas, l’obediència al destí i a la pàtria. Quan Júpiter envia a Mercuri per a recordar-li a Enees que la seva missió és fundar una nova ciutat a Itàlia, el deure s’interposa a l’amor i acaba vencent-lo.
Dido, ferida en l’orgull i rebutjada, torna el seu amor en odi i maleeix els homes naufragats:

Vés, cerca Itàlia, els vents i els mars et portin al regne.
Ara, si poden quelcom els déus pietosos, jo espero
que entre esculls repeteixis el nom de Dido i esgotis
tots els suplicis. Jo et seguiré de lluny amb les torxes
negres i, en separar la mort freda de l’ànima els membres,
ombra pertot et seré. Pagaràs, malvat, el delicte.

Abans de cremar totes les pertinences d’Enees en una pira i matar-se clavant-se l’espasa del seu amor perdut al pit, Dido llença una última imprecació als seus súbdits cartaginesos:

Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancons, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
Tu, venjador, qui siguis, nat dels meus ossos, aixeca’t,
i amb el ferro i el folc els colons dardanis empaita,
ara, més tard i sempre que la coratgia no et manqui.
Ribes impreco enfront de riberes, armes contra armes,
mar contra mar: que lluitin els dos països per sempre!

Amb l’Eneida Virgili unia la història de Roma amb la de l’antiga Grècia i feia derivar la fundació de la capital de l’Imperi a un heroi mencionat a l’Ilíada, cosa que revestia a Roma del prestigi que qualsevol referència a l’obra homèrica atorgava. A més, aprofita per a mostrar en un sentit mític i poètic l’origen de l’enemistat entre Cartago i Roma, les dues ciutats que s’esbatussarien de valent en les guerres púniques. Fins i tot arriba a fer sortir (encara que només mencionat com a venjador), la imatge del temible Anníbal.
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i a la voluntat dels déus, és un més d’aquells amors impossibles que la literatura tan sovint ha relatat (Jàson i Medea, Romeu i Julieta, Tristany i Isolda,...), però és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art, des dels quadres renaixentistes a l’òpera de Purcell, versions cinematogràfiques i fins i tot el nom d’una cantant de prestigi: Florian Cloud de Bounevialle Armstrong, coneguda com a Dido.