Xi'an wind and percussion ensemble

UNESCO CULTURAL HERITAGE 
Xi’an wind and percussion ensemble, which has been played for more than a millennium in China’s ancient capital of Xi’an, in Shaanxi Province, is a type of music integrating drums and wind instruments, sometimes with a male chorus. The content of the verses is mostly related to local life and religious belief and the music is mainly played on religious occasions such as temple fairs or funerals. The music can be divided into two categories, ‘sitting music’ and ‘walking music’, with the latter also including the singing of the chorus. Marching drum music used to be performed on the emperor’s trips, but has now become the province of farmers and is played only in open fields in the countryside. The drum music band is composed of thirty to fifty members, including peasants, teachers, retired workers, students and others. The music has been transmitted from generation to generation through a strict master-apprentice mechanism. Scores of the music are recorded using an ancient notation system dating from the Tang and Song dynasties (seventh to thirteenth centuries). Approximately three thousand musical pieces are documented and about one hundred fifty volumes of handwritten scores are preserved and still in use.

Inscribed in 2009 (4.COM) on the Representative List of the Intangible Cultural Heritage of Humanity

© Text UNESCO, Images: Shaanxi art research institute

APUNTS DE VIATGE: Balnearis a Budapest

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui anirem a banyar-nos a les aigües termals dels diferents banys públics de Budapest, a HONGRIA. Ens hi acompanyes? 

Situada a les dues ribes del Danubi, Budapest va ser una de les ciutats més modernes a finals del segle XIX, i sembla que als últims temps vol recuperar aquella glòria passada. Els bells edificis modernistes s'estan renovant, el transport públic es modernitza i fins i tot els banys, la santa institució de l'oci hongarès, fa ús de les noves tecnologies.
Budapest és una de les poques capitals del món amb aigües termals, i aquestes s’han aprofitat des de fa segles, des de la fundació de l'assentament romà d'Aquincum al segle I d.C. Des del 1934 és coneguda com la capital mundial de les aigües medicinals, i compta amb 123 fonts naturals i pous, amb aigua entre 21 i 76ºC que aboquen uns 70 milions de litres diaris aprofitats pels 13 banys de la ciutat.
Quan ens haguem cansat de caminar per la vora del Danubi, admirant les vistes del Palau Reial o del Parlament, no hi ha res millor que entrar en algun dels banys públics i anar-nos a relaxar en algun circuït d'aigües termals. N'hi ha uns quants per a escollir, però els dos que no ens hem de perdre són el Bany Rudas i l'Széchenyi.
El Rudas data del Segle XVI, de quan els turcs dominaven la ciutat, i en són una prova arquitectònica la piscina octagonal coronada per una cúpula foradada per un centenar de petits vidres de colors. L'atmosfera és íntima i relaxant des de la piscina a 36ºC, perfecta per a després d'un dia esgotador reocrrent alguns dels 223 museus o galeries que té la ciutat. La tecnologia fa acte de presència des de l'inici quan, amb l'entrada, et donen un braçalet de plàstic amb un xip que selecciona la guixeta per a canviar-se, una espècie d'armari prou gran per a cabre-hi dins i on podrem deixar-hi les nostres pertinences.
Podrem conèixer més sobre Budapest a través de la seva gastronomia. De tast obligat és el Guylás, la sopa gulaix, ben condimentada amb l'ubíqua paprika. Per a qui agradin els dolços, les palacsinta li semblaran una espècie de creps enrotllades al voltant d'una pasta de fruits secs. Que no s'enganyi. Són encara més bones del que semblen...

Un dels múltiples vaixells que recorren el Danubi ens podrà portar a fer una volta per l'Illa Margarita, el millor parc de la ciutat, i un metro ens podrà dur fins a l'entrada del parc de Varósliget, on a banda de poder-nos sorprendre amb el collage arquitectònic del Castell de Vajdahunyad, podrem arribar-nos fins al Balneari de Széchenyi, el balneari més gran d'Europa. 
Aquí podrem banyar-nos en alguna de les més de vint zones de bany, fins i tot a les piscines exteriors, encara que hi estigui nevant. Els banys de vapor, amb la galleda posterior d'aigua gelada, són recomenables només per als més valents.
Us asseguro que, després d'un cap de setmana a Budapest, podeu tornar a casa amb les piles ben carregades...

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.
Per a més informació: www.visitbudapest.travel, www.jordicanal.com  

APUNTS DE VIATGE: Més enllà del Mont Nimba

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui pujarem al Mont Nimba, al sud de la Guinée Forestière de GUINEA. Ens hi acompanyes?

El Mont Nimba, amb 1.752 metres d'alçada, és el punt culminant de la serralada del mateix nom que des del 1981 és una Reserva Natural Estricta nomenada per la UNESCO. Es troba situada en la confluència fronterera de Guinea Conakry, Libèria i Costa d'Ivori, i combina els ecosistemes de selva tropical primària amb estatge de vegetació de sabana. És conegut per ser font d'endemismes molt particulars, com el ratpenat nasofoliat (Hipposideros lamottei), l'únic gripau vivípar del món (Nimbaphrynoides occidentalis) o la musaranya del mont Nimba (Crocidura nimbae).
En teoria, en ser reserva estricta està vedat al turisme, però un cop allà, seguint tots els protocols de visita a les autoritats adequades, és relativament senzill poder obtenir un permís per a pujar-hi.
Des del poble de Gbakoré, enmig de la selva de la Guinée Forestière, la província més meridional de Guinea, es pot pujar a la muntanya amb l'acompanyament d'un guia. L'ascensió és senzilla, i permet gaudir dels diferents ambients de la muntanya, des de la selva tropical de les faldes fins al prat alpí herbós del cim. I un cop a dalt, és possible contemplar les vistes més enllà de la frontera de Libèria i Costa d'Ivori. 

Un dels punts àlgids del viatge per aquestes terres pot ser l'avistament de ximpanzès al bosc de Bossou, prop de la falda del Mont Nimba. aquí, hi sobreviuen una vintena de ximpanzès que són estudiats per investigadors de la Universitat de Kyoto, i la presència constant de rastrejadors fa que sigui relativament senzill de poder trobar alguna mona als inextricables boscos selvàtics.
Si tenim encara més ganes de veure animals, podem intentar descobrir les traces dels elefants de bosc al Forêt de Ziama, una reserva natural on encara hi ha uns dos-cents elefants de bosc. Són més difícils de veure, perquè a la mínima que senten la presència humana s'escapen bosc endins, però sí que descobrirem fàcilment el rastre de les petjades al fang de la selva, les formes arrodonides de les seves esquenes en els túnels entre la vegetació o les cagarades al peu del camí.

Guinea és encara un país per a descobrir pel turisme, i sobretot la seva gent és la que marca la diferència per la seva càlida acollida, lluny de la coneixença del turisme de masses. Encara és possible de trobar l'autèntica essència de l'ànima africana en un país marcat per l'aïllament  polític i militar però obert a l'arribada d'aquells viatgers que tinguin ganes de superar els petits entrebancs que comportin visitar aquest magnífic país de l'Àfrica occidental. 

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.
Per a més informació: www.greenpassage.org, www.jordicanal.com  

Traditional chinese Li textile

UNESCO CULTURAL HERITAGE 

The traditional Li textile techniques of spinning, dyeing, weaving and embroidering are employed by women of the Li ethnic group of Hainan Province, China, to make cotton, hemp and other fibres into clothing and other daily necessities. The techniques involved, including warp ikat, double-face embroidery, and single-face jacquard weaving, are passed down from mothers to daughters from early childhood through verbal instruction and personal demonstration. Li women design the textile patterns using only their imagination and knowledge of traditional styles. In the absence of a written language, these patterns record the history and legends of Li culture as well as aspects of worship, taboos, beliefs, traditions and folkways. The patterns also distinguish the five major spoken dialects of Hainan Island. The textiles form an indispensable part of important social and cultural occasions such as religious rituals and festivals, and in particular weddings, for which Li women design their own dresses. As carriers of Li culture, traditional Li textile techniques are an indispensable part of the cultural heritage of the Li ethnic group. However, in recent decades the numbers of women with the weaving and embroidery skills at their command has severely declined to the extent that traditional Li textile techniques are exposed to the risk of extinction and are in urgent need of protection.

Inscribed in 2009 (4.COM) on the List of Intangible Cultural Heritage in Need of Urgent Safeguarding

© Text UNESCO, Images: Hainan Province

APUNTS DE VIATGE: Barrancas del Cobre

A l'APUNTS DE VIATGE de l'INCOOLTURA d'avui viatgem a les BARRANCAS DEL COBRE, entre els estats de Sinaloa i Chihuahua al Nord de MÈXIC. Ens hi acompanyes?
Les Barrancas del Cobre són un sistema de canyons geològics formats per sis valls que s'extenen per una superfície de 60.000 km2, quatre vegades la del Cañón de Colorado, i amb un desnivell superior a la d'aquest (fins a 2.000 metres de diferència entre el fons del riu i el cim dels penya-segats).
El Ferrocarril de las Barrancas del Cobre, anomenat afectuosament Tren del Chepe, recorre cadad dia la distància entre Los Mochis (al Pacífic) i la ciutat de Chihuahua.
A través de la ruta que segueix el tren, podem contemplar un dels paisatges geològics  més impressionants de tot Amèrica.
El tren surt de Los Mochis, al Mar de Cortés, des d'on s'inicia el recorregut de 653 km de llarg. Travessarem 37 ponts i 86 túnels abans d'arribar al nostre destí.
Passem per El Fuerte, conegut per ser el lloc de naixement de Don Diego de la Vega, àlies El Zorro.
Seguim fins a Bahuichivo, en plena serra Tarahumara, on ja ens trobem a 1.800 metres d'alçada i comença a refrescar l'ambient, amb boscos de pins i excursions tan boniques pels voltants com poder-nos arribar fins al poble de Cerocahui, on hi ha una missió jesuïta del segle XVII. 

Des de Cerocahui també podem agafar l'atrotinat autobús que ens durà, baixant per una carretera serpentejant, fins al peu mateix del Cañón de Urique, el més profund de totes les barrancas, amb una profunditat de 1.879 metres. Al fons del Cañón notarem la calor i la humitat que han convertit aquest lloc en un paradís floral, amb vegetació exhuberant, i si tenim ganes de caminar, podem anar caminant resseguint el llit del riu d'Urique. 
Tornem a pujar fins dalt dels penya-segats i arribem amb el tren a Divisadero, on el ferrocarril fa una pausa per a tenir temps de veure el magnífic paisatge de les Barrancas. aquí veurem com els rius han anat erosionant la roca fins a crear una estructura laberíntica impressionant que és un llibre d'història geològica ampliat milions de vegades.
El tren ens portarà fins a Creel, la capital del territori Tarahumara. Aquí és on trobarem ja molta gent d'aquest poble indi que ha sobreviscut durant més de mil anys vivint en aquest medi tan hostil. Podrem comprar artesania local (especialment cistells fets amb fulles de pi), i amb una mica de sort podrem veure com corren. Coneguts amb el nom de rarámuri (el poble que corre), són famosos per les llargues distàncies ultramaratonianes que són capaços de recórrer únicament alimentats per pinole (una pols de blat de moro cuit) i tesgüino (una espècie de cervesa de blat de moro). Podeu llegir més sobre els Tarahumara i les seves qualitats atlètiques quasi sobrehumanes al llibre Born to run de Christopher McDougall.  

Des de Creel també podrem fer algunes excursions interessants, com per exemple fins a les Cascades del Cusárare, de més de trenta metres d'alçada, o fins a les formacions de pedra de Bisabírachi (que els espanyols van preferir anomenar El Valle de los Monjes en comptes d'usar la traducció literal del nom tarahumara, més picant: La vall dels Penis erectes). 
El tren ens porta fins a Cuauhtémoc, la capital de la poma de Mèxic, on podem veure els camps menonites on aquesta secta religiosa d'orígens germànics (immigrats des de Canadà), ha dominat el rec en una terra seca ara convertida en un gran centre horticultor del país. 
Finalment, arribarem a Chihuahua, la capital dels gossos diminuts, on acaba el trajecte. Aquí podrem veure la casa de Pancho Villa o desplaçar-nos uns quilòmetres per a poder veure les construccions prehispàniques de Paquimé.  

Podeu escoltar el programa de ràdio a COOLTURAFM.

Per a més informació: www.chepe.com.mx, www.jordicanal.com