6 nov 2008

Michael Crichton, in memoriam

Fa uns dies escrivia en aquest blog sobre NEXT, l’últim llibre de Michael Crichton, que havia acabat de llegir. Ara he de tornar a escriure sobre l’autor per unes causes molt diferents. El passat dimarts dia 4 de novembre moria a Los Angeles, als 66 anys, en perdre una llarga batalla contra un càncer de pulmó.

Michael Crichton va ser l’inventor i màxim exponent del techno-thriller, una variant de la novel•la d’intriga amb alts components tecnològics. Nascut a Chicago el 1942, va estudiar medicina a Harvard, on va començar a escriure sota el pseudònim de John Lange i Jeffery Hudson. Aquestes primeres novel•les, ambientades en hospitals i dins el món de la medicina, les escrivia com a diversió i per a poder pagar-se els estudis. El 1969 va rebre el primer premi i indicació que podia dedicar-se a l’escriptura amb A case of need.

Aquests primers contactes amb la ciència van marcar el perfil de les seves futures novel•les, la majoria amb alguna trama relacionada amb últims avenços tecnològics o mèdics, de les quals les més conegudes són Parc Juràssic, L’Amenaça d’Andròmeda, Esfera i Congo, però també va entrar dins la novel•la històrica amb El Gran Robatori del Tren i Eaters of the Dead (El Guerrero Número 13). Si us sonen gran part d’aquests títols és més probable que sigui per les pel•lícules que se’n va fer. Crichton va estar sempre molt ben relacionat amb la gent de la televisió i de Hollywood. Dels 19 llibres que va publicar amb el seu nom, 12 han estat duts al cinema. Fins i tot va dirigir-ne un parell ell mateix, així com altres pel•lícules en què intervenia també com a guionista o com a productor. El gran reconeixement públic li va arribar amb la sèrie Urgencias, del qual en va ser el creador i productor executiu durant 14 anys i més de 300 episodis.

Aquest caràcter polifacètic li ha merescut el rècord de ser l’única persona que ha tingut al mateix temps un llibre, una pel•lícula i una sèrie de TV al rànking dels més venuts i més vistos. I possiblement és l’únic autor que té un dinosaure batejat en honor seu, el Crichtonsaurus bohlini.

Però amb més de 100 milions de còpies venudes, Michael Crichton serà recordat sobretot per la seva activitat d'escriptor. Com a supervendes, la seva visió crítica de la ciència i la tecnologia i la seva genial habilitat per a crear ritme i tensió el faran difícilment reemplaçable. S’espera que el 2009 aparegui l’última novel•la de manera pòstuma.

A partir d’aquí, l’únic que podrem fer els seus fans serà rellegir altre cop els llibres que ens va deixar.

5 nov 2008

Música jueva sefardí-ashkenazi

Com es poden unir les tradicions jueves sefardís i ashkenazi d’Europa en un mateix concert? Eduardo Paniagua i Klezmer Sefardí ho han aconseguit de la manera més senzilla possible, amb la representació d’un casament jueu entre una noia sefardí de Bulgària i un noi ashkenazi de Romania. De la unió en surt una combinació de ritmes i sons particular i molt interessant.

Promogut per l’Institut Europeu de la Mediterrània, el concert ha tingut lloc a l’església barroca de Sant Felip Neri a Barcelona. En un escenari d’il•luminació cuidada i davant d’una assistència que ha acabat omplint tots els bancs de l’església i encara n’hi ha hagut que han seguit tot el concert d’empeus, els intèrprets han anat passejant l’audiència pel que podria haver estat el recorregut d’una boda entre les dues cultures jueves.

Jorge Rozenblum, jueu argentí d’orígens de l’Est d’Europa s’encarrega de conduir el públic a través de la història, que transcorre al voltant del Danubi que separa Bulgària de Romania i l’influència de les dues subcultures jueves: al nord els ashkenazi i la seva llengua yidish, una espècie d’alemany antic amb paraules hebrees i eslaves; i al sud els sefardís de l’antiga Sefarad amb el vell castellà del segle XIV espargit de paraules hebrees.

Els músics, com si fossin intèrprets al casament, combinen les músiques dels dos pobles, i els seus instruments. Sonen melodies arabitzants provinents d’un oud (llaüt), kaval, qanun (salteri turc) i darbuka (un tambor àrab) del sud del riu, i per la part del nord sonen l’acordió, violí i clarinet d’una melodia que recorda vagament els ritmes gitanos.

La banda, com la música, inclou gent d’orígens variats. Nasco i Ivo Hristov, dos germans cristians de Bulgària que toquen l’acordió i el clarinet, respectivament; un cristià espanyol, el mestre Eduardo Paniagua que toca el qanun, el kaval, les nei (flautes oblíqües d’origen àrab), la flauta dolça i la darbuka; Wafir Sheikh, un sudanès musulmà que toca el llaüt, el violí i la darbuka; Jasmina Petrovic, de Croàcia, que hi posa una magnífica veu, i en Jorge Rozenblum.

El resultat és una combinació que transporta l'oient directament a una època ja passada, a unes cultures amb arrels a tot Europa.

El CD inclou les tretze cançons que han tocat aquesta nit i que conformen tota una selecció històrico-musicogràfica de la cultura jueva europea.

1. Miserlou (de Grècia, música sefardí amb lletra en yidish)
2. Dame parás (de Bulgària, música i lletra sefardí)
3. Di sapoykalaj (de l’Est d’Europa, música ashkenazi amb lletra en yidish)
4. Las esuegras de agora (de Turquia, música i lletra sefardí)
5. Mileva rachenitza (de Bulgària, Instrumental)
6. La rosa se enflorese (de Turquia, música i lletra sefardí)
7. Lejá dodí (de Bòsnia, música sefardí i lletra en hebreu)
8. Tantzn, tantzn idelej (de l’Est d’Europa, música instrumental ashkenazi)
9. Dances nupcials (de Transilvània, Romania, instrumental)
10. Der alter bulgar (de l’Est d’Europa, música ashkenazi instrumental)
11. Oy, qué casas tan hermosas (de Bulgària, música i lletra sefardí)
12. Sha Shtil! (de l’Est d’Europa, música ashkenazi amb lletra en yidish)
13. Dem Rebns Tants (de l’Est d’Europa, música ashkenazi instrumental)

Una música per a recórrer la història. Un CD per a escoltar-lo i relaxar-se.

4 nov 2008

Democràcia a Amèrica

Durant aquests últims dies s’ha parlat tant de les eleccions americanes que no tinc gaire cosa a afegir-hi fins que demà no es decideixi el guanyador. Obama o McCain, aquesta és la qüestió. Només m’agradaria recordar el significat que la democràcia pren als Estats Units de la mà d’un dels locutors de ràdio més coneguts d’Amèrica, encara que sigui fictici.

Chris Stevens, locutor de la KBHR de Cicely, el genial personatge interpretat per John Corbett a la sèrie Doctor en Alaska (Northern Exposure, en anglès), es dirigeix als seus oients en diferents moments del capítol “Democràcia a Amèrica” (de la tercera temporada) per a fer-los anar a votar a les eleccions per a l’alcaldia entre Holling Vincoeur, l’alcalde del moment, i Edna Hancock, l’aspirant. El capítol ja em va entusiasmar quan el vaig veure per primer cop, i he tornat a reveure’l aquests dies en memòria de les eleccions americanes. El rerefons polític del capítol ens permet gaudir altre cop més de les inspirades paraules filosòfico-místiques d’en Chris Stevens, i ens permet alhora endinsar-nos en el sentiment de patriotisme i de privilegi democràtic que inspira els americans a dirigir-se a les urnes.

Les paraules les he tret del llibre Love, live and the whole karmic enchilada, un compendi dels comentaris més divertits i originals del locutor del programa Chris in the mornings, un llibre de lectura imprescindible per als qui som fans de la sèrie:

Amics, romans, votants del cens, pareu-me atenció.
Holling Vincoeur ha recollit el guant llençat per Edna Hancock. Tenim una cursa electoral per a l’alcaldia, i a això, només hi puc afegir alea jacta est, els daus han estat llençats, la batalla s’apropa, agafeu-vos els barrets. Serem testimonis altre cop d’aquest ritus sagrat quan cadascú de nosaltres esdevindrà acòlit davant l’altar de l’urna, el nostre temple secular. Conciutadans de Cicely, el meu cor batega i balla al so dels tambors d’un poble lliure, una ciutat en un turó. Et pluribus unum.
Em sento proper a les paraules de Walt Whitman, pastor dels marginats:
"Oh Democràcia! Prop teu una gola s’infla ara per a cantar joiosament!"

Amics meus, avui quan miro Cicely, no hi veig un poble, sinó la història d’una nació escrita en miniatura, inscrita a les esquerdes del paviment, reverberant sota el pas de cada camió que hi circula. Avui, cadascú que veig al carrer m’està dient "Amèrica". Érem els rebutjats, l’escòria, les ruïnes afligides d’un món en decadència. Però vam arribar aquí, vam construir carreteres, vam erigir indústries i poderoses institucions. Per descomptat, al llarg del camí vam exterminar incomptables cultures indígenes i vam esclavitzar generacions d’africans. Vam tacar la nostra bandera amb un cúmul de pecats que mai no podran ser esborrats. Però avui, som aquí per a celebrar els aspectes gloriosos del nostre passat. Un tribut per a una nació de pobles lliures, el país que Whitman exaltà:

“El geni dels Estats Units no es troba en els seus executius o legisladors, ni en els seus ambaixadors ni en els seus autors, escoles, esglésies o bars, ni tan sols en els seus diaris o entre els seus inventors, sinó principalment en la gent del poble”.

Mai no m’he sentit tant orgullós de viure a Cicely. Necessito sortir fora i omplir-me els pulmons de l’aire net i profund de la democràcia.

----------------------------------------

“Conciutadans, no podem escapar de la història. Les proves de foc per les quals hem de passar ens marcaran amb honor o amb deshonor per a la propera generació”. Abraham Lincoln, senyores i senyors. Però la democràcia no és un esport per a només veure. S’hi ha de participar, i això significa que la vostra presència serà necessària avui al vespre al debat entre candidats. Sigueu mereixedors de la vostra herència. És tal com Justice Holmes va dir:

"És necessari que cada home pugui compartir la passió i acció del seu temps sota perill que en el futur sigui jutjat de no haver viscut".

Ja he dit prou. Debat a les 19:30. Sigueu-hi.

----------------------------------------

"No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tensar els nostres llaços d’afecte, mai no els hauria de trencar". Les paraules de Lincoln a una nació dividida són el meu consell a una Cicely dividida.

Holling Vincoeur, ja saps que sempre seràs el primer en els cors dels teus conciutadans. Avui el poble ha dit que simplement vol l’Edna per a portar les rendes durant un temps. I això està bé! I si no funciona, tindrem unes altres eleccions, d’acord? No és perfecte, però és el millor sistema que s’ha pogut pensar.

És tal com va dir Oliver Wendell Holmes: "La Constitució és un experiment, així com la vida és un experiment".

Per cert, les últimes paraules d’avui pertanyen a Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units, que ens va regalar aquestes paraules per a fer-nos rumiar:

"Sovint es diu que a un home no se li pot confiar el govern de si mateix. Pot aleshores ser-li confiat el govern dels altres? O hem trobat àngels en la forma de reis per a governar-lo a ell? Deixem que la història respongui aquesta qüestió".

----------------------------------------

Com se sol dir, que guanyi el millor. Esperant que sigui Obama, és clar.

3 nov 2008

Mor Jacques Piccard


















El passat dia 1 moria a Suïssa als 86 anys l’oceanògraf i enginyer Jacques Piccard, fill del també cèlebre enginyer Auguste Piccard (experimentador de globus aerostàtics i inspiració per al personatge del Professor Tornassol d’Hergé).

Jacques Piccard va néixer el 1922 a Brussel•les, on el seu pare era professor de física de la Universitat Lliure. Tot i haver començat a donar classes d’economia a la Universitat de Ginebra, Jacques Piccard va ajudar sempre a millorar els invents que ideava el seu pare, en particular la creació d’un aparell per a l’exploració submarina que utilitzés els mateixos principis que els globus aerostàtics que el pare Piccard ja coneixia.

Així va ser com pare i fill Piccard van inventar el Trieste, el primer batiscaf de la història, el 1954. Després de vendre’l a la marina dels Estats Units, el 1960 Jacques Piccard i el tinent Don Walsh van ser els primers i únics homes en baixar els 10.916 metres de la zona més profunda de tots els mars, a la Fossa de les Marianes, prop de Guam.

Després de l’èxit del Trieste, els Piccard també es van encarregar de la construcció, juntament amb l’empresa Grumman, del PX-15 Ben Franklin, un submergible que el 1969 va transportar sis científics (entre ells el mateix Jacques Piccard) des de Florida fins a Maine, a una profunditat de 300 metres sota l’aigua, seguint al llarg de 1444 milles el Corrent del Golf. L’experiment va poder analitzar patrons de temperatura de les aigües del corrent, i a la vegada estudiar la psicologia d’un confinament de 4 setmanes en un espai reduït en el que la NASA va jutjar com condicions similars dels astronautes en una càpsula espaial.

La nissaga dels Piccard, però, encara no ha acabat. Bertrand Piccard, fill de Jacques i nét d’Auguste, també ha contribuït a que el cognom de la família passi a la història. El març del 1999, juntament amb Brian Jones, va pilotar el globus que va fer la primera circumnavegació del planeta sense parades, en un vol que des de Suïssa els va portar al llarg de 45.755 quilòmetres i gairebé vint dies fins a Egipte.

2 nov 2008

Exposició Àfriques a Barcelona

Fins al proper 9 de Novembre al Museu d'Arqueologia de Catalunya i fins al 30 d'Abril de l'any vinent al Museu Etnològic de Barcelona es podrà veure l'exposició Àfriques. La decisió d'haver-la repartit entre dos museus respòn no a la disponibilitat de l'espai necessari per a dur-les a terme sinó al mateix esperit de la mostra de voler ensenyar al públic la pluralitat de les comunitats i cultures d'un continent que sempre hem vist des d'occident com un de sol però que en canvi és dels que tenen més diversitat cultural i geogràfica del nostre planeta.

Així, el nom mateix de l'exposició, Àfriques, i no Àfrica en singular, ja pretén començar a donar a conèixer aquesta pluralitat. A través de les dues localitzacions de l'exposició es permet al visitant endinsar-se en el coneixement de la història i l'actualitat d'un continent que ens queda a tocar de casa però que sovint ens sembla massa lluny.

L'exposició del Museu Etnològic, subtitulada "Creuar la riba", ens mostra mitjançant vitrines plenes amb objectes de diferents cultures africanes (marroquina, burkina fasso, mauritana, fang de Guinea Equatorial, senegalesa, etc.), com viuen aquests pobles a casa seva, tant pel que fa a la indumentària, l'alimentació i les creences com fins i tot pel que fa al joc i a les distraccions. Un vídeo molt recomanable explica les experiències d'alguns africans vinguts a casa nostra, amb relats irònics del que creien que trobarien i de la realitat amb què van haver d'enfrontar-se un cop van ser aquí.

A la part de l'exposició ubicada al Museu d'Arqueologia, en canvi, es fa més èmfasi en la realitat històrica d'Àfrica i en com veiem nosaltres el continent. Tal com fa intuir el subtítol de l'exposició, "La mirada d'occident", l'exposició repassa la nostra visió d'Àfrica i la nostra relació amb aquesta terra, des de l'expoli de les primeres expedicions, passant per l'esclavisme i el tràfic d'ivori, fins arribar a l'intercanvi cultural, amb la mescla de ritmes musicals que han provingut d'Àfrica i amb tota la cultura que va aportar aquesta al Carib, Brasil i Estats Units.

Àfriques ens mostra el continent africà com el que és: no com el continent únic i homogeni que significa en suahili la paraula afrika, sinó com el caleidoscopi de cultures i tradicions que és en realitat. Un planeta de mons propis i diferenciats però que encara conserva la primigènia natura de l'home, d'on vam sortir tots els qui ara poblem la terra i on encara es mantenen els veritables vincles que ens han permès arribar on som.

Moltes vegades ens oblidem que el que realment és la cultura humana continua sent la que es viu allà, lluny de la tecnologia i consum energètic de la societat moderna actual. Durant milers i milers d'anys l'home va viure en comunitats no gaire diferents de les que encara viuen a Àfrica, on la unitat de temps més llarga és el dia i el pas de les estacions és l'únic que realment importa, on els homes encara conversen al capvespre a la vora del foc, on lluny de tot estrès poden mantenir encara aquell contacte que ens fa humans.

Tal com diu una expressió africana: Moto Ke Moto Ka Bato. L'home és home perquè hi ha els altres homes.

Aprendre de les Àfriques és aprendre sobre els nostres orígens i sobre nosaltres mateixos. No us la perdeu.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...