Hammer Museum, Haines, Alaska

Aquest text pertany al diari del viatge que vaig fer l'agost del 2005 a través d'Alaska:

Hi ha una casa petita a Haines, Alaska, tota ella de fusta pintada de blanc, amb els marcs de les finestres de color verd i un petit jardí cobert de flors. Podria passar per l’ordinària casa d’un apassionat de la jardineria, però en realitat acull al seu interior un dels museus més especialitzats del món. Un immens rètol davant de la porta dóna ja una pista del que es pot trobar al seu interior: té forma de martell, i amb lletres florides anuncia a tothom que passi pel davant que dins d’aquell bucòlic edifici el visitant hi podrà trobar el Hammer Museum (el Museu del Martell).

-Hello! -em saluda una veu escardalenca quan travesso el llindar de la porta.

Retorno la salutació instintivament, giro el cap i m’adono que he saludat un lloro gris que parla des d’una gàbia quadrada al mig del solàrium de l’entrada. Entro més endins i aquest cop em saluda una veu humana. Prové d’un home vestit amb camisa de quadres i texans de doble tela que per la fila que fa podria haver participat al Logging Show. L'home està abocat sobre una vitrina al mig d’una habitació, i quan es posa dret i es gira descobreixo que sota la tofa de cabells llargs i rossos entaforada a la gorra de beisbol s’hi amaga una cara somrient d’ulls vius i bigoti d’Astèrix.

-Hola! Benvingut al Hammer Museum! D’això... m’hauràs de dispensar un moment. Estic intentant reparar el vidre, que ha tornat a caure. De seguida estic per tu.

Quan acaba de fixar el vidre de la vitrina m’estén la mà i es presenta com a Dave Pahl, el propietari i creador del museu.

-Normalment és la meva dona qui atén les visites, però avui havia d’anar a la Fira Estatal, perquè ha guanyat uns premis a les millors verdures, i l’ha d’anar a recollir.

No em puc estar de preguntar-li de què li ve l’afició de col•leccionar un estri aparentment tan vulgar com un martell. M’explica que va començar a col•leccionar martells fa trenta-dos anys, quan va venir a Alaska, a la recerca d’un somni.

-Volia ser un pioner autosuficient -confessa-. Ja saps, construir una cabana als boscos, viure de la natura... tot això. Vaig començar fent de ferrer. Em feia les meves pròpies eines, i així va ser com vaig entrar en contacte amb els martells, perquè l’ofici de ferrer demana tenir moltes eines especialitzades, entre elles molts martells de diferents tipus. Aleshores ja en tenia més d’un centenar.

Després va conèixer la seva futura muller, va formar una família i un hivern, per a fugir de la neu i el fred, van anar de vacances a Florida.

-Allà va ser on vaig entrar per primera vegada en contacte amb els antiquaris i els mercats de brocanters. Va ser una revelació. I a partir d’aleshores ja va començar la dèria de col•leccionista. Actualment ja en tinc uns mil quatre-cents.

És difícil d’arribar a mostrar tanta quantitat de martells en tres habitacions petites, però en Dave Pahl ho ha aconseguit. Això sí, no hi ha ni una sola paret del museu que no estigui plena de martells. Es troben ordenats pel tipus d’ofici o treball que els utilitza (o principalment els utilitzava), amb cartellets que indiquen l’ús que se’n feia. Només mirant una col•lecció d’aquestes característiques un es pot fer a la idea de com el martell o la maça han ajudat a l’evolució de la tècnica humana. Moltes de les peces del museu són encara funcionals: martells de fuster, de sabater, de ferrer, de picapedrer,... Però d’altres han tingut ja el seu paper a la història i han quedat relegades a les sales dels museus. Pertanyen a oficis perduts o oficis en què alguna màquina fa ara la feina d’un home i una eina. Hi ha, per exemple, una col•lecció de sis martells de macadamiar, anomenats així per John Macadam, que va inventar el procés de barrejar grava i quitrà per a pavimentar carretera. Amb un cap en forma de bola, eren els martells més freqüents en les presons de treballs forçats per a convertir la roca en grava. Ara ja hi ha màquines encarregades de fer la mateixa feina molt més ràpidament. N’hi ha uns de petits amb el mànec gravat amb el nom de l’empresa que venia el carbó a les cases americanes fins a l’arribada de l’electricitat o el gas i que servien per a trencar el carbó de les estufes i de la cuina en trossets més petits que cremessin millor. Una col•lecció de grossos martells servia per a marcar els troncs que els llenyataires abatien, per a poder pagar després a la companyia reconeixent la seva marca.

La col•lecció és inigualable i forma un recull històric impressionant del martell com a eina i símbol que molts museus grans envegen. Els coneixements d’en Dave Pahl sobre la matèria són tant importants que ja han estat utilitzats per la prestigiosa Smithsonian Institution, que li va demanar el parer sobre uns artefactes que no tenia ben registrats. Com a compensació en Dave va aconseguir uns maniquins de guix d’artesans en posició de treball que ha disposat recentment entre la seva col•lecció.

Però sense cap mena de dubte la joia de la col•lecció és una gran fulla de pedra, en forma de destral més que de martell. Quan en Dave va començar a disposar els seus martells en aquesta casa, l’edifici estava tot ruïnós. No tenia fonaments i les parets estaven tortes. La casa havia pertangut als edificis del Fort de Haines, però la van traslladar sobre patins fins on és ara als anys quaranta per a estendre el poble. Quan fa tres anys en Dave va excavar el terra per a fonamentar la casa, entre la terra extreta hi va trobar aquesta peça.

-És una maça cerimonial Tlingit –m’explica orgullós-. De vuit-cents anys d’antiguitat. El mànec s’ha perdut, però probablement era de fusta i molt elaborat.

-I per a què servia? -li pregunto encuriosit.

-No se sap del tot. Potser com a arma per a les guerres, però segurament només servia per als sacrificis.

-Sacrificis? De quina mena?

-Abans de construir una nova casa, sacrificaven un o dos esclaus per a enterrar-los sota els pilars principals. Per a portar-los bona sort.

La col•lecció sembla tan completa que es fa difícil imaginar que pugui haver-hi algun altre tipus de martell al món que no sigui ja present al Museu.

-Oh, no! Segur que encara en queden molts. Mira, aquests mateixos que veus aquí -m’ensenya uns sis o set martells sobre una taula- no tinc ni idea de per a què serveixen. Els tinc aquí per a veure si algun dels visitants ho pot saber.

Me’ls miro però sense saber què podien fer. Si no ho sap ell, qui ho pot saber?

-I pel que fa a la quantitat, cada dia en descobreixo de nous. A més, ara amb internet encara és més fàcil. Sóc un gran usuari de l’ebay, i sempre hi trobo coses noves. Mira, avui acabo de posar aquesta altra peça que hi vaig comprar. Ets el primer visitant que la veu.

És un martell de fuster, amb el cap corbat per a poder extreure els claus. El que té d’original és que el mànec es bifurca i en realitat es converteix en dos mànecs en forma de V.

-No ho vaig poder resistir. L’havia de comprar.

Arronsa les espatlles:

-Ei! Si jo no el posés al meu museu, qui més ho faria? -afegeix, i riu sorollosament.

Preysler, Astor i la crema màgica del Photoshop

Quan la cirurgia es combina amb el Photoshop per a anunciar productes cosmètics es poden aconseguir imatges gairebé miraculoses. Segurament també l’haureu vist pel carrer. És un anunci dels que van en aquelles caixes de vidre pel mig de les voreres. El podreu identificar fàcilment pel somriure encarcarat de la Preysler que anuncia una crema rejovenidora d’Astor.

Resulta que tinc un d’aquests anuncis insuportables just davant del pàrquing de casa, i cada cop que en surto i entro em trobo de cara amb la Isabel Preysler. Intrigat per aquesta imatge impossible he entrat al wikipedia i he descobert que l'ex-model filipina té 58 anys encara que n’aparenti vint o trenta menys.

La primera temptació és la de pensar que realment la crema rejovenidora que anuncia funciona, però no sé si el poder del maquillatge pot ser tant important. És cert que el maquillatge, fins a cert punt, és efectiu. Al capdavall, de sempre ha estat el mètode més utilitzat per les dones per a aparentar el que no tenen. Fa poc reveia la divertidíssima sèrie Allo’Allo’ de la BBC, i entre els seus gags n’hi havia un que feia un rodolí justament amb el maquillatge com a fons:

Lipstick, powder and a little bit of paint,
Make a girl look what she jolly well ain’t.

En el cas de la Preysler, però, segurament es necessitarien uns quants quilos de maquillatge per a dissimular tot el pas inevitable de l’edat. Descartem, doncs, el maquillatge.

També hi ha l’opció de la cirurgia, és clar, de la qual l’ex-model segur que n’ha fet un ús pròdig adequat a les seves necessitats durant la seva llarga carrera.

Però la tercera possibilitat, i la que realment marca la diferència és que en tractar-se d’una publicitat fotogràfica, es pot jugar amb les enormes possibilitats del retoc digital. I en aquest sentit, els dissenyadors gràfics de la companyia que ha fet l’anunci deuen ser uns cracks del Photoshop per aconseguir la fotografia final. I és que amb un bon programa de retoc fotogràfic es poden fer meravelles. Vegeu sinó aquest video per a veure del que és capaç un bon especialista en Photoshop:



M’inclino més a pensar que en el cas de la nova crema d’Astor, doncs, el principal mèrit se l’enduu el Photoshop. Llegint una mica més sobre la potinga en qüestió, m’assabento que conté partícules d’or que donen un toc resplendent al cutis, com una lleugera pàtina de pa d’or que converteix a les nines fràgils de porcelana embotoxada en figures barroques de rostres daurats.

Age Vitality assegura renovar la pell en només deu dies. Qui ho vulgui provar, que no esperi grans miracles. Les potingues no serveixen. Quan es vol aparentar el que no es té, no hi ha res com la cirurgia.

O millor encara, el Photoshop.

Sorolla: Visió d'Espanya

Fins al proper 3 de maig, al Museu Nacional d’Art de Catalunya es pot veure l’exposició temporal Sorolla: Visió d’Espanya.

L’exposició es centra en l’obra que Joaquim Sorolla va pintar del 1911 al 1919 per encàrrec del mecenes nord-americà Archer M. Huntington, creador i fundador de la Hispanic Society of America a Nova York. Huntington va encarregar al pintor valencià una sèrie de plafons monumentals per a decorar-ne l’interior. La temàtica havia de ser una visió global d’Espanya. Durant sis anys, Sorolla, aleshores un pintor de ja un cert prestigi, va estar vitjant per tot Espanya fent esbossos, prenent apunts i agafant vistes per a la que havia de ser la seva obra més important.

Part dels esbossos i apunts que prengué durant aquests viatges es poden veure en una sala annexa del museu. Aquí s’hi poden intuir les figures aïllades, breument anotades amb traços ràpids d’artista atrafegat, que després formarien part de les composicions finals.

Quadres de més de set metres d’amplada i tres d’alçada mostren una Espanya plural, però llastimosament típica i tòpica que sembla més una col·lecció de vestimenta i folclore tradicional amb maniquins estèticament disposats que no pas una representació actualitzada (al capdavall, era a principis del segle XX) de l’Espanya d’aleshores.

Només un quadre representa a Catalunya, i Sorolla va escollir-ne una escena de mercat de peix emmarcada dins d’un paisatge de Lloret de Mar, amb els boscos de pins de Santa Cristina i les roques des Canó. Uns quants homes amb barretina vigilen i distribueixen el peix que han pescat en un mar força llunyà a l'horitzó, mentre unes dones descansen al costat i l’arrangen per a vendre. No es pot menystenir la tècnica del pintor. El color dels quadres, realísticament tractat en quadres com el de El ball de sevillanes o Les gropes de València, donen testimoni d’una capacitat de plasmar en oli la realitat que pocs pintors de l’època podien igualar.

El que sí que es pot valorar, però, és l’idoneïtat de la temàtica dels quadres com a representació d’una Espanya moderna i allunyada dels tòpics per a fer d’ambaixadors davant del públic americà. La idea que devien fer-se d'Espanya els qui van veure els quadres a principis del segle XX devia ser que aquell país de pagesots i ramaders amb prou feines havia entrat al segle XIX. No hi ha cap representació d'indústria o tecnologia moderna, i si bé pot representar una Espanya idíl·licament situada en un model rural ja aleshores inexistent, convé pensar en si va fer gaire bé al concepte que Amèrica es va formar de la gent de la península, i si el tractament clàssic de la imatge va fer gaire bé al concepte de la crítica respecte al pintor.

De totes maneres, és bo que us en feu una idea vosaltres mateixos i que la visiteu si podeu, ja que els quadres només són a Espanya durant el període que duraran les obres de remodelació de la Hispanic Society.

Via Verda de la Terra Alta

Hi havia una època en què tot un seguit de trams de ferrocarril recorrien la geografia catalana i espanyola per a donar servei a una sèrie d’indústries i necessitats que actualment ja ha desaparegut.

Estacions, túnels, viaductes i altres infraestructures inútils quan els últims trens van desaparèixer d’aquests trajectes, han quedat formant part del paisatge. Des de fa uns anys, però, la Fundación para Ferrocarriles Españoles (FFE) s’ha encarregat de desmuntar-ne les travesses i els raïls, acondicionar els túnels i reparar els viaductes més abandonats, i ha creat una sèrie d’itineraris Via Verda que recorren aquestes antigues vies. Al global d’Espanya hi ha més de 1.700 quilòmetres de Vies Verdes.

La necessitat dels trens de circular per trams de poca inclinació i de corbes no molt pronunciades i la llargada de la ruta fa que aquests circuits estiguin idealment destinats a ser recorreguts amb bicicleta.

I realment són un paradís per als ciclistes. Aquest mateix cap de setmana he pogut recórrer acompanyat per un grup de la Fundació Claror el tram de Via Verda que va de Lledós (a prop d’Arnes, al Baix Ebre) fins a Xerta, a la ribera de l’Ebre.

La ruta enllaça de fet dues Vies Verdes: la de Terra Alta i la del Baix Ebre, que es troben a Pinell del Brai. Són en total gairebé 40 quilòmetres que es pot fer molt fàcilment amb poc més de dues hores.

El 1863 ja es va començar a pensar en un ferrocarril que unís el port de Sant Carles de la Ràpita amb la Puebla de Híjar, a Terol. L’origen va ser la creença per part de l’exèrcit que si es donés una invasió d’Espanya pels Pirineus, la següent frontera a defensar seria la barrera de l’Ebre. Així, era important de tenir un ferrocarril que pogués abastir un eventual front bèl·lic.

El 1895 ja s’havia construït la primera part del recorregut, i la Compañía del Ferrocarril del Val de Zafán ja havia unit la Puebla de Híjar amb Alcañiz. Fins el 1942, però, no es van acabar les obres de la línia fins a Tortosa. Durant la Guerra Civil el tram que ja estava construït va servir als republicans per a abastir-se, i quan van perdre la guerra, els mateixos presoners republicans van ser els encarregats de finalitzar les obres.

La vida del ferrocarril va ser efímera. El 1973 es va ensorrar un túnel a Pinell del Brai, i abans que es pogués arribar a finalitzar les obres de Tortosa a Sant Carles, es va clausurar la línia.
El camí travessa túnels i viaductes, passa pel costat d’estacions antigues abandonades a la ruïna total i serpenteja muntanya avall fins a trobar-se amb el poderós Ebre, al costat del qual recorre els últims quilòmetres.

Una de les atraccions del recorregut són els paisatges càrstics plens de gorges i barrancs profunds. A la meitat del recorregut és recomenable sortit un moment de la via, baixar una trentena de metres per una carretereta empinada i arribar-se al Santuari de Fontcalda, una sorgència d’aigua calenta entre paisatges erosionats que recorden a una Petra remullada.


Tot el recorregut és sobre asfalt, de manera que encara que plogui el trajecte es pot fer sense perill. Per a travessar els túnels, és recomenable l’ús de llanternes, perquè tot i que alguns estan il·luminats, la majoria són llargs i foscos. El millor sentit és el que hem seguit nosaltres, de Lledó a Xerta, ja que és només de baixada. La Via segueix des de Xerta fins a Tortosa, però des d’allà només va seguint la carretera, perdent part del seu encant d’isolació.

Duel de robots

En aquests moments de crisi, les empreses han d’exprémer el cervell dels seus integrants per a poder pensar idees que atreguin nous clients. Un dels millors llocs per a poder veure el resultat d’aquestes expremudes cerebrals són les fires de mostres.

Recentment he visitat la fira Maquitec al recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona. D’any a any, aquesta fira ha anat perdent presència, ja que com a tot arreu, el món d’internet actualment fa innecessari i altament gravant per a les empreses un estand on poder mostrar els seus productes.

Però per a aquelles empreses que encara hi van, és on realment s’han d’esforçar a presentar d’alguna manera atractiva els seus productes per a desmarcar-se de la competència i fer que els clients (o possibles clients) es quedin amb la imatge de la marca.

Segur que en aquesta ocasió ABB ho ha aconseguit. L’empresa fabricant de robots, lluny de presentar una sempre típica funcionalitat d’un robot exercint una coreografia de moviments repetitivament avorrits, ha llençat la casa per la teulada i ha presentat una parella de robots enfrontada. En comptes d’agafar peces d’una caixa i posar-les ordenadament en una altra, com fan els robots que la competència ha presentat, els robots d’ABB no fan res més que un combat d’esgrima!

Jo havia sentit a parlar dels robots lluitadors de sumo. Però aquests més que robots eren petits vehicles amb rodes i algun sistema per a reconèixer i empènyer el contrincant fora del ring de lluita. Cadascun dels robots espadatxins té a l’extrem del braç un floret, que maneja amb perfecta habilitat sincronitzada. Embesteixen, finten, claven, esquiven, punxen i retrocedeixen. Em balla pel cap una mítica escena de El hermano más listo de Sherlock Holmes, amb un Gene Wilder lluitant contra una espècie de robot connectat a una bicicleta que activa un Marty Feldman d’ulls esbatanats.

Qui sap si és el futur. A l’Escola Hongaresa d’Esgrima no teníem robots contra qui lluitar, però potser amb el temps també vindran. N’hauré de parlar amb l’Imre, el nostre mestre. Potser ell en sap alguna cosa…

Ultra Trail del Mont Blanc

Aquest cap de setmana he estat al Puigpedrós. Amb 2.914 metres d’alçada, es tracta de la tercera muntanya més alta de la Cerdanya. No és gaire complicada de pujar-hi, tot i que amb neu és imprescindible fer-ho amb ajuda de raquetes o esquís. Es pot fer d’una tirada des de Meranges, però amb el grup amb qui vaig anar vam decidir fer nit al refugi de Malniu, el guarda del qual és el pare d'en Kilian Jornet, l’actual campió del món d’skyrunning i skirunning.

A les parets del menjador hi ha fotos del Kilian, i en un plafó de suro al costat de la porta un retall de diari anuncia una notícia que no deixa de ser sorprenent per la poca incidència que ha tingut en la majoria de la població catalana. No estic del tot desvinculat del món de la muntanya, i per això em va sorprendre reconèixer que donat que ni jo mateix no me n’havia assabentat, possiblement el públic en general que no està interessat en la muntanya no n’ha sentit mai ni a parlar.

Els mitjans de comunicació, massa focalitzats en els esports mediàtics (digues-li futbol), deixen de banda els minoritaris, encara que sigui en aquests esports on es facin les grans gestes esportives. Al capdavall, xutar una pilota no té gaire difícultat, i en canvi és l’esport que se segueix amb més passió.

Quan de petit m’empassava tots els reportatges de la National Geographic, recordo que n’hi havia un que em fascinava més que els altres, titulat una cosa com ara L’Increïble Màquina Humana, on es descrivia el funcionament del cos humà com si es tractés d’una màquina. Tots tenim al nostre genoma els plànols per a una màquina de característiques similars. Tots tenim un cos amb dues cames i dos braços, i un cap amb una boca, dos ulls i un nas. La varietat de màquines que en resulten és tan variada com tants de nosaltres hi ha al món, però desenganyem-nos, la majoria d’aquestes màquines estem força a prop de la mediocritat.

Només de tant en tant, en surt una màquina més evolucionada, més potent i més ràpida. Està molt bé saber donar un cop de raqueta per a col•locar una piloteta en un lloc precís, Nadal, i està molt bé saber moure estratègicament figuretes en un tauler, Kaspàrov. Però quan es tracta de valorar els extrems a què pot arribar el cos humà, ens hem de fixar en les proves de resistència.
I per això em sorprèn que no s’hagi fet prou propaganda de la gesta que en Kilian Jornet va aconseguir a la VIa Ultratrail del Mont Blanc el passat mes d'agost. La prova és considerada la més dura d’Europa, i els poc més de dos mil corredors que hi van participar van haver de córrer sense parar la volta al massís del Mont Blanc.

En Kilian Jornet va trigar 20 hores i 57 minuts en recórrer els 166 quilòmetres d’una cursa que acumula un desnivell de 9.400 metres. Això representa gairebé fer quatre maratons seguides pujant més de dos cops l’Everest des del Camp Base.

I el més extraordinari de tot és que en Kilian Jornet ho va fer baixant de les 21 hores per primer cop en la història de la cursa i fent-ho tot i que aquest any s’havia allargat la prova amb 7 quilòmetres i 700 metres de desnivell. I a sobre ho va fer avançant-se gairebé una hora respecte al segon classificat. El corredor català, de només 20 anys (mentre que la mitjana dels corredors era de 40) va ser controlat per a dopatge cinc vegades en comptes d’una, ja que els organitzadors no es podien creure que un corredor tan jove pogués estar guanyant. Tants controls li van fer perdre uns vint minuts, així que la diferència respecte el segon classificat hauria pogut ser encara més gran.

Que una proesa esportiva així no hagi estat suficientment publicitada pels mitjans de comunicació catalans fins que un esportista d’aquest calibre passi ja a formar part de l’inconscient del poble català, dóna idea de fins a quin punt els mitjans estan esbiaixats cap a esports de diner més fàcil.

Espero que els propers èxits d’en Kilian no passin tan desapercebuts. La seva jove edat i el seu potencial fan preveure que ben aviat tornem a sentir a parlar d’ell. Encara que sigui en cercles reduïts d’interès marginal...